2

Per a Eudald Martín-Cortina, la passejada fins a la feina significava poc menys que un acte de meditació transcendental. En plena canícula, sota el pitjor dels xàfecs, relliscant sobre la neu gelada o fent equilibris contra un huracà, l’inspector agafava el seu maletí negre i abandonava cada matí laboral el seu quart pis del carrer Carolines, baixava els carrers Gran de Gràcia i passeig de Gràcia, tombava per València i Enric Granados i arribava a l’Agència de l’Administració Tributària. Vint-i-quatre minuts de rellotge. Ni un més ni un menys. Per a ell, la precisió era el veritable motor que feia funcionar un país, per això s’irritava tant davant l’elasticitat horària dels transports públics, dels preus aproximats, de la manca de puntualitat de molts dels ciutadans investigats amb qui se citava…

El matí del dia 7 de juliol l’Eudald havia hagut d’alterar la seva rutina i això l’incomodava. Havia de visitar l’oficina de Promocions Castanesa al final de Via Laietana, i això l’obligava a sortir més aviat de casa, pujar al metro a Fontana, fer un llarg transbord a Passeig de Gràcia i agafar la línia 4 fins a Jaume I, la qual cosa significava quaranta-cinc minuts d’empentes d’hora punta, de respirar l’aire viciat del submón ciutadà, de contemplar parets llardoses i rètols ennegrits i, sobretot, de suar de valent. Ni la música de l’MP3 ni l’esforç per amagar-se entre les pàgines d’un diari havien aconseguit fer oblidar la presència d’aquella multitud pudent i amenaçadora. Feia una calor insuportable i el seu vestit de pantalons i americana blau marí no era la indumentària més còmoda per rodar pel metro. Al vagó no hi cabia ni una agulla, de manera que no només no havia aconseguit guanyar-se un seient, sinó que ni tan sols havia pogut desplegar el diari. Dempeus, amb el maletí enxampat entre els turmells, mirava de llegir l’article de contraportada per quarta vegada quan una noia de disset o divuit anys, que carregava una motxilla i es protegia els pits pudorosament amb una llibreta, va fregar-li la mà en agafar-se a la mateixa barra. Duia una brusa blanca (amb una rosa brodada sobre el pit esquerre de la qual gairebé va poder aspirar l’aroma), que portava oberta fins al límit d’un sostenidor d’un groc fosforescent, una faldilla escocesa prisada de col·legi de monges i unes esportives de color gris pàl·lid amb mitjons de fil blancs i rematats amb una línia vermella. Era la pura imatge de la perfecció. Quan la noia li va somriure amb timidesa, ell va pensar que sens dubte l’infern metropolità també tenia les seves recompenses.

De sobte, un sotrac del vagó el va llançar a l’esquena el veí del darrere. Quan va girar-se per ensenyar unes dents esmolades que li permetessin marcar territori, es va trobar davant d’una mena de llenyataire hipertrofiat i amb cara de mala hòstia. Es va tornar a girar sense piular, però la imatge angelical de l’estudiant ja s’havia fos entre la multitud.

Mentre feia el transbord cap a la línia 4 i sentia com les gotes de suor li rajaven per sota la camisa, se li va acudir reflexionar sobre per què aquella monada de noia duia un típic uniforme d’estudiant en plenes vacances d’estiu. No va ser fins al moment de tancar-se les portes del nou comboi que se li va acudir comprovar la butxaca interior de l’americana. Li havien fotut la cartera.

Merda, merda, merda! No era manera de començar una jornada. No portava gaires diners, però els carnets, les targetes… Quin maldecap! En realitat, si havia de ser franc amb si mateix, aquella situació no el sorprenia en absolut. Aquell assumpte de Promocions Castanesa li havia portat mala sort des del començament. I molta feina extra. Situacions tan irregulars i extraordinàries que havia hagut d’estudiar-les fora de l’horari laboral, piles de documents confusos, comentaris malèvols dels companys, algun regany del seu superior… I ara, a sobre, una adolescent merdosa li fotia la cartera. Merda, merda i més merda!

Quan l’inspector Eudald Martín-Cortina va entrar per la porta de Promocions Castanesa, després de trucar per anul·lar les targetes de crèdit, treia fum pels queixals. Era la cinquena visita oficial que hi feia i n’estava fins als trons. Aquells xoriços sabien amagar bé les trampes. Descobrir-les ja havia esdevingut una qüestió d’amor propi. Durant quatre hores i mitja es va tancar en un despatx amb el comptable de la xarxa d’empreses i van repassar un per un els assentaments dels darrers quatre anys.

Cap a quarts de dues, va agafar el seu maletí, va sortir a la recerca del parc més proper i es va deixar caure en un banc a l’ombra d’un tamariu que conservava alguna flor rosada. Amb la mirada encara perduda entre els números de la pantalla de l’ordinador, va obrir el maletí, va treure el sandvitx de mortadel·la i enciam i l’ampolla d’aigua mineral, i va començar a mastegar amb més avorriment que gana. A mig entrepà es va interrompre per treure el mòbil de la butxaca i mirar si tenia alguna trucada perduda, però sabia que era molt improbable. Als seus cinquanta-tres anys, per fi havia arribat a la conclusió que la seva vida no li agradava. Va llançar mig sandvitx a la paperera i va atacar una poma que li va semblar insípida. Aquella poma era la seva vida, perfectament arrodonida i llustrosa per fora, però insulsa i sense ànima quan la mossegaves. Des de feia una temporada es torturava pensant com podia incorporar un pessic d’emoció a la seva existència.

Ja havia descartat les passions de l’amor quasi sense haver-les tastat: una veïna del poble de la seva mare, Cardedeu, a qui havia rondat tres estius consecutius feia més de vint-i-cinc anys; una companya de feina amb qui va acabar petonejant-se després d’un sopar de Nadal ben regat de licors; els intents de la seva germana d’aparellar-lo amb les seves amigues, sempre massa xerraires o massa callades o massa lletges o massa guapes; una colombiana jove, preciosa de cara, molt cara…

Mai no li havien interessat els esports ni el joc. La lectura feia temps que no l’omplia. Sempre havia estat persona de pocs amics, que, de tota manera, s’havien anat allunyant de mica en mica…

Va entrar en un bar i va demanar un cafè doble amb l’esperança que la cafeïna li retornés una engruna de gust per la vida. Se’l va beure gairebé bullint i va deixar sobre la barra les monedes que portava a la butxaca, tot amb un posat de pistoler de pel·lícula de l’Oest que per un instant li va revifar els ànims. Però abans de dos quarts de quatre ja tornava a capbussar-se en aquella voràgine de comptes, assentaments, actius, passius, dividends i plusvàlues… fins a dos quarts de set de la tarda, just el moment que Xavier Castanesa, propietari únic del negoci, es va deixar caure per l’oficina. A l’inspector li va faltar temps per abraonar-s’hi i disparar-li tot el reguitzell de preguntes que s’havia anat guardant al llarg de la jornada. L’empresari, amb el posat de qui ha acabat resignant-se a aquella presència incòmoda, no va obrir la boca fins que va caure a la cadira de cuir del seu despatx. Fins allà l’havia seguit l’inspector.

—Ja ha parlat amb el meu comptable. Què vol que li digui jo? Si els números diuen que vam perdre diners en una venda, això vol dir que no vam fer les coses prou bé. Aquestes coses passen a vegades. Nosaltres, a més de promocions immobiliàries, ens hem especialitzat en compravendes ràpides, i tothom sap que a vegades les presses et fan cometre errors.

Xavier Castanesa parlava a poc a poc, pronunciant amb correcció i mesurant les paraules. L’inspector d’hisenda Martín-Cortina, que se li havia assegut al davant, a l’altre costat d’una llampant taula de cirerer, va veure penjat a la paret del despatx el títol d’una llicenciatura en econòmiques a nom de Castanesa. L’envà d’una immobiliària no semblava el lloc més adient per a aquell títol, però l’inspector va pensar que sens dubte quadrava amb l’aspecte fatxenda del jove promotor. Era alt, atlètic i arrogant. Lluïa els cabells engominats i una pell massa bronzejada i duia robes elegants i de marques molt cares. Tot just havia arribat a la trentena i era propietari de la immobiliària que més havia crescut durant els anys de l’orgia del totxo. A més, es podia permetre no aparèixer per les oficines de la seva empresa fins a última hora de la tarda. Aquell diploma a la paret era un advertiment i alhora una garantia per als petits constructors o promotors que acudien al seu despatx a proposar algun negoci o demanar ajuda per a algun finançament. Era un empresari jove i carregat de talent que havia viscut el moment de la gran expansió econòmica i no havia conegut altra cosa que el negoci fàcil i l’èxit. Estava acostumat a guanyar. I això era exactament el que l’inspector no suportava.

—Errors? —va replicar el representant de l’administració apujant instintivament el to de veu—. El dia 25 de març van comprar un solar per valor de 508.500 euros. Casualment, l’endemà es va fer pública la construcció d’un gran hipermercat justament al solar adjacent, la qual cosa significava que el solar que vostès acabaven d’adquirir disparava automàticament el seu valor. Allò era un negoci rodó. Un cop de sort inexplicable. I aleshores vostès, contra el sentit comú que imposa el mercat, què fan? El venen l’endemà mateix per un preu inferior al que n’havien pagat… M’estic tornant massa suspicaç o tot això fa pudor?

L’empresari va dedicar-li una mirada cansada. Buscava una explicació plausible que li tragués del davant aquell pesat. Però tampoc no tenia ganes de trencar-se el cap ni d’entrar en el joc de l’inspector. Se sentia segur i protegit. Els números quadraven. Als llibres, no hi constava cap error.

—Ens calia liquiditat per a unes altres operacions urgents i aquí ningú no s’havia assabentat de la notícia del supermercat. A més, a vostè què li importa el preu al qual jo venc les meves possessions? Tot és perfectament legal. Si volem perdre diners, això és només problema nostre.

—I el cas és que la crisi econòmica està fulminant la majoria de les promotores immobiliàries, però a vostès, tot i fer operacions ruïnoses com aquesta, no sembla que els vagi malament. El seu balanç d’aquest any infernal per al sector continua sent lleugerament positiu. Curiós, oi?

L’inspector va acompanyar el seu discurs amb una mirada panoràmica a la sala que volia subratllar el luxe i l’ostentació que respirava l’ambient d’aquelles oficines.

—Insinua que estem cometent alguna il·legalitat? Li recordo que pago uns advocats molt cars…

—No em vull molestar a insinuar cap irregularitat. N’estic segur. El problema és que encara no he trobat la manera de demostrar-les. Sé que han cobrat enormes quantitats de diner negre en comissions… però encara no he descobert a canvi de què. Un llicenciat en econòmiques com vostè hauria de saber que els diners no desapareixen mai, sempre acaben deixant un rastre. I tard o d’hora jo el trobaré.

—No sap on es fica! Miri, inspector. No m’acabi la paciència. Faci’s un favor enorme i oblidi’s de nosaltres o encara acabarà buscant-se algun problema…

—He d’entendre això com una amenaça?

Xavier Castanesa va deixar escapar una riallada cansada. Després es va treure un paquet de tabac de la butxaca de l’americana, va agafar-ne una cigarreta i la va encendre amb un encenedor llampant, massa daurat perquè només fos una imitació. Va deixar escapar una llarga bafarada de fum i es va entretenir a contemplar-la durant uns segons.

—Amenaçar-lo jo? De cap manera, inspector. Aquí té tots els nostres llibres de comptes. Estudiï’ls l’estona que vulgui. Podem habilitar-li un llit a les nostres oficines si és el que vol. No tingui cap pressa. Guanyi’s el seu miserable sou de funcionari. Però també li demano que intenti emprenyar el mínim possible. Promocions Castanesa ha estat sempre una empresa exemplar, que ha pagat regularment els seus impostos i no ha parat d’oferir nous llocs de treball i crear riquesa des que es va fundar, ara fa vuit anys. No ens mereixem aquestes insinuacions seves ni aquest assetjament més propi d’un maníac obsessiu. No tingui cap dubte que informaré qui convingui sobre aquest excés de zel.

L’inspector va fer una manotada per escampar el fum, que li anava directament a la cara, i es va aixecar de la cadira més que enfadat. Per un moment, li va creuar el cervell la veu de l’home que li havia ensenyat els secrets de l’ofici, un antic company ja jubilat que sempre li insistia sobre la necessitat de no convertir els casos que es trobava a la feina en assumptes personals.

—Faci el que cregui més convenient, senyor Castanesa. Li prometo que jo també ho faré.

Tan aviat l’inspector d’hisenda va recollir els seus papers i va abandonar la promotora immobiliària, Xavier Castanesa es va arrepapar a la butaca i va fer un esbufec d’alleujament. Calia dominar l’atac de pànic. Sabia que corria perill. Per un segon, va sentir la temptació de trucar immediatament al diputat Bernal, però un brot de paranoia li va fer pensar que tal vegada els telèfons estiguessin intervinguts. Ho havia vist a les pel·lícules. No sabia si els investigadors fiscals tenien dret a fer aquestes coses, però pressentia l’amenaça arreu. Va pensar que era injust que ell hagués de passar per tot aquell tràngol. Mentre ell tenia la ingrata missió de tractar amb els clients, carretejar els diners, encarregar-se de tot el malabarisme financer i assumir els riscos, els seus socis mantenien les mans netes i només s’havien de preocupar de recollir els beneficis. Ell era tot un llicenciat en econòmiques i el negoci funcionava gràcies als seus coneixements i a la seva dedicació. Abans que aquell inspector impertinent complís la seva amenaça i trobés la manera de descobrir-los la segona comptabilitat, la dels negocis tèrbols, es va prometre obrir una tercera comptabilitat, la dels diners que pensava amagar als seus socis.

Mentrestant, l’inspector Martín-Cortina havia buscat la plaça i l’ombra del tamariu on havia dinat. Necessitava una estona per recuperar-se. Va respirar fondo quatre vegades. Una, dues, tres, quatre. Havia de reconèixer que el tal Castanesa despertava els seus instints més miserables. I no només perquè fos jove i ric, i perquè la vida l’hagués empès a sentir-se un triomfador. També tenia motius personals. Feia cinc anys la seva germana petita, acabada de casar, havia comprat a Promocions Castanesa un apartament al barri de Gràcia que havia resultat el paradigma de la mala construcció: parets que evitaven la verticalitat, goteres que ignoraven fins i tot la sequera, rajoles que queien amb l’agressió d’una mirada, fragments de canonades misteriosament desapareguts, portes que deixaven un buit de dos centímetres fins al marc, prestatges incapaços d’aguantar el pes d’un llibre… Després de mil reclamacions i una denúncia al jutjat, el matrimoni va aconseguir fer una mica habitable aquell apartament, però llavors marit i muller es van adonar que ja els havia passat l’emoció de construir una vida conjunta i només un any i mig després es van separar. L’Eudald sempre va pensar que el desgast de domesticar aquell apartament havia estat massa gran. Com a conseqüència del divorci, la germana de l’inspector es va quedar el pis. Però el destí va voler que tornés a enamorar-se del propietari d’un bar a Saragossa i que decidís traslladar-s’hi. Com que el moment no era gaire favorable per a la venda de pisos de segona mà, va arribar a un acord amb el germà gran, que fins llavors havia viscut de lloguer. Ell es traslladava al pis de Gràcia i pagava una suma d’euros molt convenient que cobria exactament l’import de les quotes de la hipoteca. Tothom hi sortia guanyant. L’únic problema era que l’Eudald no s’hi va trobar mai a gust. Per ell, el pis desprenia la negativitat d’un fantasma venjatiu. Si els seus diners no li haguessin estat tan útils a la seva germana, feia anys que s’hauria traslladat.

Per això, quan un dia algú va dipositar a la safata de feines pendents de la seva taula l’expedient de Promocions Castanesa, va pensar que existia un déu just i s’hi va posar amb un entusiasme que ja creia haver perdut. A més, quan va tenir l’oportunitat de conèixer els encants del propietari, els seus esforços es van multiplicar. Mai una revisió dels comptes no havia estat tan exhaustiva. Mai els horaris no li havien importat tan poc. I així, sense adonar-se’n, trobar la manera de castigar l’orgull d’aquell maleït constructor havia esdevingut per a ell una absoluta prioritat, gairebé una necessitat vital.

En tot això reflexionava mentre es prenia l’enèsima tassa de cafè a la terrassa d’un bar, prop de la immobiliària on havia passat la jornada. Es va permetre la petita rebel·lia de demanar una copa de brandi molt car per infondre’s ànims i atenuar la intensitat de l’enuig. Decididament tot aquell assumpte de Promocions Castanesa l’estava superant. En aquell moment va veure passar una noia jove vestida amb texans i brusa blanca. Instintivament es va dur la mà a la butxaca interior de l’americana i la va trobar buida. Va dedicar una mirada de ràbia a la copa de brandi. Merda, merda, merda!