7

La Belén va deixar sobre la tauleta de vidre una safata de plata amb dues tasses de cafè allargassades i decorades amb motius florals de color daurat. Dues obres d’art. La sucrera, de conjunt però sense cap obertura a la vista, semblava dissenyada per complicar la vida als bevedors de cafè.

—T’ho vaig dir, que no hi podíem confiar. L’Àngel ens la volia jugar i, ja ho veus, finalment ens l’ha jugada, el molt cabró —va sentenciar la dona deixant en els llavis una expressió de ràbia.

El saló, ampli i poc moblat, es trobava en penombra, quasi a les fosques. La tènue remor del trànsit del carrer València omplia l’espai. Al promotor li tremolaven les mans mentre intentava resoldre l’enigma de la sucrera. La dona va deixar que el seu soci es trenqués les banyes una estona. Quan va considerar que ja s’havia humiliat prou, va prendre el pot de les mans del promotor, va pressionar la base i a la superfície de la sucrera es van obrir quatre ales, talment una flor de ceràmica. Mig admirat, mig avergonyit, el Xavier va servir-se tres cullerades de sucre i va remenar el cafè amb moviments histriònics, mentre la banquera el mirava amb la condescendència amb què es mira la feblesa d’un fill. Per a ella el cafè havia de ser negre, fort i amarg. El sucre era una debilitat que una dona com ella, acostumada a lluitar en un món d’homes cruels i egoistes, no es podia permetre.

—Però… No ho sé… Jo diria que encara no podem estar segurs de res… Realment pot haver estat un robatori? Aquest matí, quan ens ensenyava aquelles fotos, quan ens explicava tot allò del cadàver, de la sang, de les joies… el vidre trencat, el cable de l’alarma tallat… tot el que va passar ahir, el diputat era un home trencat, realment abatut.

—De veritat et creus que uns saltaterrats violarien el domicili de tot un diputat per furtar els quatre anells i els quatre penjolls de la Virgínia? Aquesta bruixa ni tan sols tenia fama de ser una dona presumida… No anava lluint collars ni arracades carregades de diamants de festa en festa… Que algú es prengui tantes molèsties per robar a casa seva el dia que té els nostres diners en custòdia, tancats en un armari sense cap protecció, em sembla una casualitat excessiva.

—No ho sé, Belén… De veritat penses que algú pot inventar-se que han assassinat la seva esposa? Què farà, mantenir-la amagada en un soterrani i esperar que algun dia ens oblidem que estava casat?

La banquera es va aixecar del sofà i va caminar pel parquet del seu apartament fins a la finestra que donava al carrer València. Com si esperessin algú o hagués de controlar el trànsit del carrer, va apartar uns dits la cortina i va observar l’exterior. Un bat de llum va inundar la sala per un moment i va perfilar els objectes que la penombra havia mantingut indefinits.

Al Xavier li agradava aquell pis: enorme, de sostres altíssims i motllures antigues. Acostumat a l’excés de tot el que es podia comprar, el fascinava l’exigüitat dels mobles, les parets despoblades, l’absència d’objectes que recordessin les emocions del passat. La Belén havia comprat un xalet a Baqueira i disposava d’un petit apartament a la Costa Brava, però el pis on vivia, per gran i car que fos, semblava un projecte en construcció. Tot el que tenia era bell i molt car, perquè havia decidit renunciar a la mediocritat de la seva vida anterior i preferia prescindir de qualsevol comoditat si no podia disposar-ne en la millor versió. Malgrat la rèmora que suposaven les seves filles, havia decidit sentir-se rica. I fins feia unes hores tenia la sensació d’acaronar el seu somni. Ara ja no n’estava tan segura.

—Potser la dona és morta, però la resta és comèdia. Un mal argument d’una obra de teatre. —Va deixar la cortina, de manera que la sala va tornar a la penombra—. És un polític experimentat i, per tant, domina l’art de la mentida. De veritat t’has cregut que ell no hi té res a veure? Que uns atracadors que passaven casualment per allà han entrat a la seva mansió, perfectament blindada, el dia que tenia en custòdia els nostres diners? Per què no va deixar ningú vigilant la casa? Per què les càmeres de seguretat no van enregistrar absolutament res? No em facis riure, Xavier. Escenificar un robatori és un joc de nens.

—Sí, sembla sospitós…

Ella es va situar davant l’aparell d’aire condicionat i va deixar que el raig l’acaronés amb els ulls tancats. Després va tornar a seure al sofà i es va acabar el cafè d’una glopada.

—No en tinguis cap dubte: l’Àngel ha decidit prescindir de nosaltres i quedar-se els calés. Suposo que s’ha cansat de no poder tocar la fortuna de la seva estimada Virgínia ni els diners dels comptes d’Andorra. Que hagi optat per intentar confondre’ns o enganyar-nos amb aquesta història de lladres i serenos és tota una delicadesa. Perquè l’alternativa més senzilla i barata era enviar-nos algú que ens clavés un tret al clatell.

Xavier Castanesa es va escanyar amb l’últim glop de cafè. Després d’estossegar diverses vegades, va dedicar a la seva amfitriona una mirada horroritzada. Com podia ni tan sols imaginar-se una monstruositat d’aquelles dimensions?

—L’assassinat de la Virgínia ha estat d’allò més esgarrifós, perquè l’objectiu era que nosaltres no el creguéssim capaç de cometre’l. Per què, si no, s’havia de prendre la molèstia de fer unes fotos de l’escena del crim? La resposta és ben clara: per poder ensenyar-nos-les i perquè se’ns posés la cara blanca d’horror i el compadíssim per la seva mala sort… Però en realitat per a ell l’esposa era un destorb i estic segura que no li deu haver tremolat el pols a l’hora de desfer-se’n.

—Però això que dius és monstruós! Pràcticament feien vides separades, per què havia de pelar la Virgínia? A més, si tot ha estat un robatori simulat, llavors per què s’ha desfet del cadàver? No era més senzill avisar la policia i complir el paper de vidu afligit?

—I tenir la bòfia rondant per una casa que ha estat l’escenari del crim i on té amagada una fortuna? Tothom sap que ell no ha d’heretar els diners de l’esposa. La desaparició no el farà sospitós als ulls de la policia. Però amb el cos al davant la cosa podria ser diferent. Un cadàver implica proves i la certesa d’un assassinat, però una desaparició pot ser senzillament una fugida. Els policies sempre se les prenen amb més escepticisme… Són funcionaris… Si poden evitar una investigació seriosa…

El Xavier mirava el fons de la seva tassa i movia el cap. Es negava a haver d’admetre que la seva amfitriona tenia raó i que l’home que fins llavors havia estat el seu soci i pel qual sentia una certa admiració era un autèntic fill de puta.

—De tota manera, què hi podem fer? En el supòsit que ell tingui els diners, no en tindrem prou a dir-li que no ens hem cregut la seva comèdia. Mai no accedirà a compartir els diners a les bones.

—Tu ho has dit, estimat: mai no ho farà a les bones. En realitat, això ens facilita les coses, perquè només ens deixa una alternativa.

—I quines són les males?

—L’haurem d’obligar.

—Em temo que no serveixo per presentar-me a la casa de Pedralbes i posar-li una pistola a la templa…

—Ningú no espera que ho facis, Xavier. De fet, ja he pensat en això i tinc algú treballant-hi. En només unes hores de feina ja ha recollit una informació que pot resultar valuosa: l’Àngel es va deixar fotografiar en el precís moment de desfer-se del cos de la pobra Virgínia, mentre l’embotia al maleter d’un cotxe. S’ha de ser estúpid!

—Vols dir que tenim proves del diputat desfent-se del cos de la seva senyora? —es va sorprendre novament el Xavier—. Això, com a mínim, ens donaria un bon argument de negociació.

—Encara és aviat, però aconseguirem aquestes proves. Tu deixa’m fer. L’únic problema és que també ens haurem de deslliurar del fotògraf.

Xavier Castanesa va esbufegar sorollosament i es va remoure a la butaca. Tot en ell transmetia incomoditat.

—Tot això no m’agrada, Belén. Ningú no em va dir que acabaria morint gent. En principi només es tractava de guanyar fàcilment uns quants diners. Ni tan sols ningú se n’havia d’assabentar.

La Belén es va deixar caure sobre el respatller del sofà i va estendre els braços oferint una abraçada. El Xavier va dubtar només un segon. Li feia ràbia sentir-se tan dèbil. Però aquella dona exercia sobre ell un encantament poderosíssim. El vellut de la veu, la precisió del carmí en la línia dels llavis, el blau en uns ulls de mirada tan fosca… Va abandonar la seva butaca i es va deixar caure entre els braços de la dona, que va acabar encerclant-lo i estrenyent-lo contra els pits. Immediatament el rostre del Xavier es va desfer de la inquietud i va mudar en una rialla de felicitat.

—Tu deixa’m fer, petit —repetia ella mentre el gronxava.