4

Tinc una llacuna en la memòria que inunda el període entre les vomitades del lavabo del vagó de l’AVE i el matí de l’endemà, quan em vaig despertar encara vestit i damunt del meu llit. Si havia anat a Lleida amb el propòsit d’oblidar els fantasmes que em rodaven pel cap, d’entrada semblava que havia aconseguit un èxit notable, perquè les poques neurones operatives que em tentinejaven pel cervell no només no eren capaces de recordar absolutament res, sinó que amb prou feines podien gestionar la ruïna de cos que havia ressuscitat al meu llit aquell matí de dijous.

Com un aprenent de funàmbul, vaig arribar trontollant fins a la dutxa i amb moltes dificultats em vaig desprendre de la roba, bruta, resseca i que semblava que portava adherida amb cola d’impacte a la pell, i em vaig situar sota el raig d’aigua tèbia disposat a no sortir-ne fins que les cames se’m tornessin aletes i les escates em cobrissin la pell. Però a mesura que l’aigua i el sabó perfumat s’emportaven per l’eixidiu el borratxo pudent que havia dormit en el meu cos, les preocupacions que havia volgut oblidar demostraven una fidelitat malaltissa. L’escot de la Verònica. La mansió del diputat. Els maleïts diners. La MV Augusta del Carbó. Lletraràs i la pila de factures impagades… M’havien donat un termini de quaranta-vuit hores, no podia retardar gaire més la meva decisió.

Vaig sortir de la dutxa dient-me que, abans de prendre cap determinació, era imprescindible disposar de més elements de judici. Necessitava més informació. Com a mínim calia saber si tot allò responia a un simple atac de bogeria o d’optimisme o si es tractava d’un pla perfectament meditat i amb alguna possibilitat d’èxit. El fregament de la tovallola va endur-se una mica d’aigua i uns quants dubtes. Tot i que l’estómac em demanava que l’ignorés unes hores, vaig decidir obligar-me a un bon esmorzar que acabés de dissipar els vapors de la ressaca. Lamentablement, la soferta nevera, un enorme aparell alemany ideat per poder alimentar tot un regiment d’afamats soldats d’infanteria, em va obsequiar amb un panorama desèrtic capaç de deprimir l’esperit més animós. Mentre mastegava una insípida torrada de pa de motlle amb una melmelada de pruna de ranciesa sospitosa, no podia evitar seguir somiant en una bossa enorme que vessava feixos de bitllets de cinc-cents euros. Tot just la cafetera va començar a gotejar una substància viscosa prou bruta i olorosa per semblar cafè, vaig recuperar el meu mòbil de la tauleta de nit on l’havia abandonat la nit anterior i em vaig afanyar a marcar el número que m’havia donat la Verònica.

Al primer to havia decidit que el més prudent era concertar-hi una nova cita.

Al segon to ja havia fet els meus càlculs i tenia una idea prou precisa de la quantitat de botí que em podia correspondre.

Al tercer to vaig pensar que potser havia estat cruel malpensant de la Verònica i que potser l’única cosa reprovable de tota aquella història era la meva malfiança i aquells dubtes de petit neoburgès amb ínfules empresarials, de votant domesticat, de ciutadà responsable i castrat, d’exdelinqüent desubicat per una carrera truncada…

Abans de sentir el clic del contacte i de tornar a escoltar la veu edulcorada de l’antiga veïna, vaig tenir un moment de lucidesa per comprendre que feia molta estona que estava fermament decidit a acceptar.

A tres quarts d’onze, encara la llengua enganxosa, una set de camell i un penós emboirament al cervell, la llum del matí de juliol em va ferir com l’esclat d’un obús. Ni la calor justificava del tot la inactivitat del carrer Rocafort, que normalment bullia a aquelles hores. Amb tot, no vaig tardar més de dos minuts a aconseguir aturar un taxi. Era un vehicle atrotinat i sense aire condicionat. Un taxista panxut i descamisat conduïa amb els vidres abaixats, el colze repenjat a la finestra i un aire de turista despistat, més pendent dels comentaris de la ràdio que del caprici de les llums dels semàfors.

—Per fi, aquesta és la nostra!

Vaig assentir amb el cap sabent que em fotia en un jardí.

—Una oportunitat així no la podem deixar escapar, no li sembla? —va insistir l’home amb una veu que expressava un optimisme que jo era molt lluny de compartir.

Vaig observar uns segons el seu clatell perfectament rapat, d’una dignitat d’estàtua de Partenó, i vaig sentir la temptació de pensar que el món sencer estava al cas del meu dilema i que la multitud de desvalguts i víctimes anònimes d’aquesta crisi generada per la cobdícia del gran capital m’empenyia a complir un destí justicier i acceptar formar part d’aquell robatori.

—Perdó, com diu?

L’índex de la mà dreta va abandonar momentàniament el volant per assenyalar l’aparell de ràdio.

—Suposo que no es va perdre el partit…

Vaig haver de fer un esforç de concentració per posar a treballar el meu cervell i comprendre que les veus que sortien de l’aparell celebraven la victòria de la selecció espanyola de futbol a la semifinal del campionat mundial de Sud-àfrica contra el combinat alemany.

—Perdre’m un dels moments culminants de la meva vida? Com se li pot acudir? El món és just. Déu existeix. La vida és bella. Hem tingut la sort de viure una fita històrica… Per fi tindré alguna cosa realment transcendent per poder explicar als meus fills…

Suposo que el meu excés d’entusiasme el devia fer sospitar que a mi el futbol sempre m’ha importat un rave, perquè em va respondre ja sense gens de convicció:

—Bé, encara cal jugar la final.

El taxista em va mirar amb severitat a través del retrovisor i es va penjar una ganyota de dignitat ofesa. Però no em va importar. Durant els darrers mesos havia invertit tot un capital en anades i vingudes en transport públic. Alguns dels seus col·legues em saludaven pel nom i la majoria ja ni tan sols intentava estafar-me. Considerava que m’havia fet mereixedor d’una estona de tranquil·litat. La necessitava. L’home va continuar callat durant la resta del trajecte, circumstància que el meu cervell va agrair profundament.

A les onze en punt del matí, picava la campana de la porta exterior de la mansió del diputat Àngel Bernal Aiguadé. Segons m’havia informat la Verònica, era l’hora que el gran home passejava vagarós pels passadissos del Parlament o feia una becaina al seu escó al bressol de les veus monòtones que xerraven des de la tribuna. Semblava el moment idoni per parlar del nostre negoci amb absoluta calma.

Tanmateix, el primer que vaig trobar després de creuar la porta exterior de fusta va ser una dona vestida amb pantalons texans de peto, un barret panamà de color crema, guants de jardiner i tisores de podar. Ajupida sobre una de les mates de begònies que franquejaven el camí fins a la casa, semblava completament aliena a la temperatura tropical d’aquell matí de juliol. La dona va aturar les seves maniobres i va incorporar-se mentre m’hi acostava, es va treure el barret amb una mà enguantada, es va assecar la suor amb la màniga d’una brusa massa blanca per a aquelles feines de jardineria i em va obsequiar amb una mirada interrogant. Tot just arribar a la seva altura alguna cosa se li devia despertar dins del cervell, perquè em va dedicar un somriure inesperadament amable.

—Imagino que vostè deu ser l’escriptor, oi? —Mentre jo assentia, la dona es va treure lentament el guant de la mà dreta i em va oferir una encaixada no exempta de vigor—. Sigui benvingut a casa meva. Jo sóc la Virgínia Ponset.

La Virgínia, n’havia sentit a parlar, era l’esposa del diputat. Segurament feia temps que havia bufat cinquanta espelmes d’un pastís, però lluïa un deix bonhomiós que la rejovenia tant com els estiraments facials. Un rostre massa esblanqueït i una mirada quasi pura parlaven d’un passat esplendorós del qual encara conservava apunts de grandesa. Una pell massa fina, sense arrugues, transmetia una sensació de personatge de pintura renaixentista. Les ales del nas aportaven un toc de color vermell a aquella cara pàl·lida, com si un constipat intempestiu l’hagués enxampat a traïció o fos víctima d’una al·lèrgia a aquelles calors tropicals.

—Molt de gust, senyora —vaig dir intentant que la veu no delatés la quantitat d’alcohol que encara em devia transitar pel corrent sanguini—. El meu nom és Marc Tramós i he vingut a…

—Perdoni, jove, que no mostri gaire interès pels assumptes del meu espòs. Jo, ja ho veu, tinc prou feina amb les meves plantes.

—Unes begònies precioses…

—Vaja, sap reconèixer unes begònies! Perdoni que li expressi la meva admiració. En aquest país hi ha unes quantes generacions de mascles tarats que proclamen amb orgull el seu analfabetisme en qualsevol matèria que algú pugui utilitzar per posar en dubte la seva virilitat. Com les flors, per exemple. El meu marit, sense anar més lluny, tindria problemes per diferenciar un clavell d’una coliflor.

Parlava amb una tranquil·litat contagiosa, vocalitzant molt, com convençuda de cadascuna de les paraules que pronunciava.

—No cregui que en sé gaire, senyora Ponset…

—Virgínia, si us plau…

—D’acord, Virgínia… El meu avi matern treballava al camp i va ensenyar-me a estimar les plantes, però gairebé tot el que sé de flors l’hi dec a la petita terrassa del pis on vivíem a Lleida. Els geranis, les hortènsies, la meva germana i jo ens disputàvem el temps i les atencions de la mare, però no era fàcil despertar el seu interès i guanyar-li una mica de temps a les plantes. Confesso que no sempre les he mirat amb simpatia, tot i que sovint em tocava regar-les i tenir-ne cura. Però em temo que aquí acaba la meva curta trajectòria com a jardiner.

—Atansa’t, Marc. Olora. Com pot algú no enamorar-se d’un ésser tan magnífic? No em diràs que no és una flor preciosa? Les begònies són plantes originàries de climes tropicals, per això durant aquests dies, amb aquesta onada de calor, estan tan ufanoses. La vida és així: el que molesta a uns quants, als altres els alegra la vida.

—Tens un jardí molt bonic.

—Moltes gràcies, Marc. Sempre és agradable que valorin allò que ocupa els nostres esforços. Jo li dedico una mica d’amor cada dia, perquè em van dir que aquest era el secret de les bones relacions, però et puc assegurar que aquest consell no sempre funciona. Com a mínim no amb les persones. En canvi, amb el jardí, ja ho veus. És molt agraït. Mira, el meu màxim orgull són aquestes plantes d’aquí —va dir assenyalant quatre metres endavant.

—Petúnies morades.

—Bravo, Marc. No deixes d’impressionar-me. Els teus coneixements de jardineria mediterrània, per modestos que siguin, et fan mereixedor de les meves disculpes.

—Disculpes? Per què hauria… hauries de disculpar-te, Virgínia, si tot just ens acabem de conèixer?

—És cert, però tu estàs a punt de treballar per a l’ase del meu espòs i això en part és culpa meva. No fa gaire em va preguntar si li podia parlar d’algun escriptor jove i prometedor i jo li vaig donar el teu nom. Havia llegit la teva novel·la i he de confessar-te que em va impressionar gratament. Després va resultar que aquesta bruixa que li fa d’infermera o de secretària et coneixia i… En fi, això fa que em senti en part responsable de l’error que estàs a punt de cometre. Creu-me, associar-te amb un escurçó només pot acabar amb una picada verinosa, una d’aquelles equivocacions que es cometen en un moment de feblesa i que acabes lamentant durant tota una vida. T’ho dic per experiència.

No vaig saber què dir, de manera que la senyora, amb absoluta naturalitat, va donar la conversa per tancada.

—Fins a una altra, amic Marc. I cuida’t una mica, que no fas bona cara. Espero que ens facis als teus admiradors el favor de continuar escrivint. Si em necessites per a alguna cosa, aquí em trobaràs la majoria de matins.

Després va posar-se de nou el guant de jardiner i va concentrar tota l’atenció en les seves begònies. Jo vaig acabar de recórrer el camí asfaltat fins a l’edifici tot admirant la varietat de plantes que oferien al visitant una benvinguda esplendorosa. La Verònica m’esperava en el mateix punt i en la mateixa posició que el dia anterior. En aquell moment vaig tornar a pensar en el Carbó Rus i em vaig preguntar si seguien en contacte.

—Veig que ja has conegut la gran dama. Si t’ha mossegat, Marc, estàs perdut. Encara no n’han trobat la cura.

—La Virgínia ha estat realment amable —vaig contradir-la per demostrar una seguretat que estava molt lluny de posseir—, i m’ha recomanat que comenci a córrer ara mateix i no pari fins a estar completament segur que no em podreu trobar. I la veritat és que no sembla un mal consell. M’ha semblat una dama encantadora.

—Però ets aquí…

I va somriure amb aquell punt de malícia de qui sap que acaba d’obtenir una victòria inapel·lable.

Quatre minuts més tard, tancats al seu petit despatx de la primera planta, la Verònica em posava al corrent del paper que havia de representar en aquella comèdia. A les tres de la tarda del dilluns 12, ni un minut abans, jo havia d’entrar a la mansió per la porta lateral que donava a un carrer adjacent, la porta de servei. A aquella hora la casa estaria deserta, perquè tots ells estarien en un dinar benèfic a Igualada i, aprofitant l’avinentesa, s’hauria donat festa al servei, un matrimoni encarregat de totes les feines domèstiques. La Verònica s’hauria ocupat de deixar les portes obertes, les alarmes apagades i el circuit intern de càmeres bloquejat. A mi em corresponia trencar un vidre de la porta de la cuina per fingir una entrada violenta, tallar un parell de cables que desconnectaven l’alarma per simular un treball professional i robar el joier de la cambra de la senyora perquè semblés un robatori corrent. Després em caldria anar al despatx i regirar-ho tot, però la bossa amb els diners, massa gran per caber a la caixa forta, estaria en un armari concret tancat amb clau. Amb cura de no deixar cap empremta digital, calia regirar tots els calaixos i prestatges perquè el diputat i els seus socis creguessin que els lladres no sabien què hi buscaven. Sens dubte sospitarien de tothom, però calia introduir com a variable la possibilitat que la presència dels diners a la casa hagués coincidit de manera fatalment fortuïta amb un dels robatoris de joies que periòdicament es produïen per la zona. Després havia de fugir exactament per on havia entrat i m’havia d’emportar la bossa fins a la meva oficina del Paral·lel, amagar-la allà mateix i seguir la meva rutina diària a l’espera de noves instruccions. Tot semblava net i senzill. I el millor de tot era que molt probablement ni tan sols denunciarien el robatori a la policia.

Quan vaig abandonar l’edifici, em tremolaven les cames com si una ciència infusa m’hagués dotat de sobte de l’habilitat de ballar xarleston, però m’havia après de memòria cadascun dels passos de ball de la meva futura actuació. Era una aposta massa important, quasi desesperada. No podia cagar-la.

L’escassetat de feines pendents a l’oficina va contribuir a fer-me rodar el cap durant els dies següents. Les factures s’amuntegaven sense que ja ni tan sols els fes una ullada. Ni la Lluïsa gosava destorbar el meu rosari de renecs. Potser perquè era conscient que entre aquelles paraulotes s’hi decidia el seu futur.

Vaig passar el matí de divendres fent un seguit de trucades desesperades a amics, coneguts i antics clients, convençut que una onada de nous encàrrecs podria carregar-me amb la dosi d’optimisme suficient per no acceptar mesures desesperades, però el món sencer semblava haver-se posat d’acord per retornar-me als meus orígens. Al bar, on em refugiava sovint per no haver de suportar el clamorós silenci del telèfon o contemplar la safata amb les factures pendents, fullejava els diaris d’informació nacional, carregats de portades i articles que escampaven l’eufòria anticipada de guanyar la final del Mundial de futbol de Sud-àfrica, el diumenge vinent. Tanmateix, desafecte, com sóc, a les multituds tancades en un recinte esportiu, quan obria les pàgines de La Vanguardia no era capaç d’experimentar cap sentiment d’esperança, ni cap brot d’optimisme, i encara menys una sensació d’eufòria. De fet, estudiava amb tanta atenció com desànim els articles que parlaven de l’evolució en les investigacions sobre el frau del Palau de la Música Catalana; de la detenció del president de la Diputació d’Alacant per un delicte de tràfic d’influències en l’assignació de la recollida d’escombraries; de l’esclat del cas Carceller, que establia a Espanya un nou rècord de delicte fiscal; fins i tot de les acusacions que plovien sobre el president francès Nicolas Sarkozy a propòsit del cas L’Oréal. Habitem en un món de rapinyaires i d’oportunistes, em repetia una vegada i una altra per infondre’m valor.

Durant aquells dies, les converses telefòniques amb la Verònica es van omplir d’una calidesa desconeguda. Una veu segura i sensual, acostumada a convèncer, em recordava amb posat professoral els detalls del pla i responia amb confiança i paciència maternal tots els meus dubtes. En algun moment vaig tenir la temptació de pensar que ella no era la dona que jo sabia que era.

I així, entre paraules d’ànim, atacs de dubte, sessions d’autoconvenciment, moments de renúncia, recerca d’alternatives, pluja d’arguments a favor i en contra i crisis de pànic, va arribar el migdia de dilluns.

A les dues, protegit amb unes enormes ulleres de sol, vaig aparcar la moto a uns quants carrers de distància i vaig començar a rondar pels voltants del casalot de Pedralbes. La calor infernal es traduïa en enormes cercles d’humitat a les aixelles de la camisa blanca, la més discreta que havia trobat al fons de l’armari. Gotes com cireres desfilaven esquena avall o es precipitaven al buit des de la punta del meu nas. A l’altra vorera de l’edifici, una filera de moreres apaivagava tímidament la inclemència del sol i feia ombra als quatre cotxes aparcats. Armat amb gorra de visera, ulleres de sol, un absurd bigoti postís, uns guants quirúrgics de làtex i una petita motxilla a l’esquena, vaig contemplar la irritantment lenta successió de números en el meu rellotge digital fins que el món per fi es va aturar exactament a les tres de la tarda.

Tot va començar segons les previsions. El reixat lateral era obert i la porta de la cuina no estava tancada amb clau. Vaig posar-me els guants i vaig trencar el vidre previst. Vaig tallar els cables de l’alarma amb el cúter que portava a la motxilla i vaig córrer al pis de dalt, a l’habitació de la senyora. El silenci era total, però estava lluny de transmetre’m cap sensació de calma. Vaig buidar el joier, que era al lloc indicat i estava ple de peces probablement molt valuoses, a la motxilla. Vaig escampar uns quants calaixos i peces de roba i després vaig acudir al despatx, on em va sorprendre una sentor de cuina bruta, impròpia d’una casa que semblava més neta que un quiròfan i tant o més perfumada que un viver de margarides. Vaig anar directament a l’armari on havien de ser els diners. En vaig forçar la porta amb la palanca metàl·lica que havia comprat amb aquesta finalitat i va aparèixer una llustrosa bossa de viatge de color beix que semblava plena de felicitat. Recordo que vaig haver de reprimir les ganes de riure. Vaig començar a regirar calaixos i prestatges per escenificar el robatori atzarós que havia convingut amb la Verònica i només em vaig aturar quan em disposava a escorcollar la licorera que hi havia a l’altra punta de la sala, al costat de les butaques.

Llavors la vaig veure. Entre el moble i una de les cadires, estesa damunt de la catifa, la Virgínia jeia amb els ulls molt oberts i un deix de sorpresa, com si la mort li hagués sobrevingut en un moment especialment inoportú. Al voltant del cap s’havia estès una mena d’aurèola de sang. Vaig contemplar-la durant uns segons, encara sense ser conscient de l’embolic en el qual m’acabava de fotre. Uns segons després, quan vaig despertar d’aquell estat catatònic, vaig encertar a preguntar-me què collons estava passant. El robatori s’havia convertit en un assassinat i jo estava compartint hora de la migdiada amb la víctima. La primera reacció va ser anar a buscar la bossa dels diners i començar a córrer. Però una sobtada intuïció em va aturar. Pensa, Marc, pensa, em cridava sense moure els llavis.

Vaig deixar caure la bossa damunt de la catifa i m’hi vaig inclinar reprimint les males sensacions. Abans d’acabar d’obrir la cremallera, ja sabia que a l’interior no hi trobaria ni un sol bitllet.