2

Massa petita, l’oficina de Lletraràs no disposava d’una sala tancada per atendre amb discreció les visites. Jo a penes tenia secrets per a la Lluïsa, però aquella manca d’intimitat resultava violenta per a alguns dels nostres visitants.

—Vull saber per què el buscava —va insistir el policia.

La interrogació em va agafar de ple, com una canonada, sense prolegòmens ni preguntes amables que aplanessin el camí o em despertessin les alarmes d’autoprotecció. Els indicis de nerviosisme i els dubtes em devien saltar tan sobtadament a la cara que fins i tot van arrencar una ganyota semblant a un somriure de la hieràtica carota del policia.

—Miri, senyor Torre…

—Torredelplà.

—Torredelplat… No entenc quin interès… vull dir que… el senyor Àngel Bernal i jo… —Vaig haver de respirar un parell de vegades per aconseguir formular unes frases amb sentit—. Sàpiga que he estat contractat pel diputat per escriure-li una sèrie de textos importants: articles, comunicats de premsa, discursos parlamentaris i coses així. Em guanyo la vida amb les paraules, sap? Dilluns passat havia de parlar amb ell sobre el contingut dels articles que tenia projectats per a finals d’estiu… I també sobre la meva retribució, per descomptat. No veig quin interès pot tenir el contingut de la meva feina per als Mossos d’Esquadra…

—Això és cosa nostra, senyor… Em resulta molt sorprenent que tracti els assumptes laborals en plena nit… —L’esbós de somriure volia expressar escepticisme, però només va aconseguir deixar a la vista unes dents ennegrides pel tabac que suscitaven més llàstima que temor.

—Què vol que li digui? Els negocis no entenen d’horaris… No ha sentit a parlar d’una crisi econòmica que plana per damunt del món empresarial? A més, durant el dia, amb aquesta calor de mil dimonis, amb prou feines es pot ni pensar…

El policia va dedicar una mirada fugaç a l’aparell d’aire fred, que s’esforçava sense gaire èxit al damunt de la porta d’entrada, i després va clavar-me amb desgana aquells ulls tristos que deixaven entreveure una intel·ligència cansada i segurament desaprofitada. Volia deixar-me molt clar que sabia que li estava mentint.

—I per què la dona del diputat li escrivia correus electrònics?

També n’estava al corrent? La Virgínia s’havia pres la molèstia de buscar la meva adreça de correu electrònic i m’havia escrit un missatge breu per insistir en la conveniència de mantenir-me lluny del seu marit, del seu caràcter dominant, de la seva manera fosca d’actuar, dels seus diners bruts… Que jo recordés, el correu no revelava cap contacte previ entre nosaltres i ni tan sols tractava cap tema que pogués semblar sospitós, però era veritat que s’havia produït i això establia un vincle entre tots dos.

—Només era un correu amable. La vaig conèixer uns dies abans, solament l’he vist una vegada a la vida… Però, què estic dient? Qui li ha donat permís a vostè per furgar en la meva correspondència electrònica? He de pensar que la policia m’està espiant?

—Pensi el que vulgui. Jo només em limito a fer la meva feina. La senyora Virgínia Ponset li va dedicar a vostè el seu penúltim correu… Això a mi em sembla un honor sospitós…

Si era una trampa, resultava molt matussera.

—Per què ha dit el penúltim correu? És morta?

Vaig intentar que la meva pregunta posés de manifest els tocs justos d’interès i de preocupació que un simple conegut podia demostrar davant d’una notícia terrible com aquella, però la nova exhibició de dentadura fúnebre del policia volia deixar clar que no es creia ni una paraula del que jo li estava dient.

—Per què li parla de diners bruts?

Vaig fer cara d’estranyat i vaig trigar uns quants segons a contestar, com si realment busqués una resposta que li pogués aclarir alguna cosa.

—I jo què sé? Una de les poques coses que vaig poder deduir de la nostra conversa és que la senyora no tenia gaire bon concepte de la feina que feia el seu marit. I jo, perquè li havia agradat una novel·la meva o pel que fos, li vaig caure simpàtic, per això volia evitar que treballés per a ell i que guanyés els seus diners. Això és tot.

L’home va treure un paquet de tabac negre, va donar-li un cop sec damunt la taula i en va fer saltar una cigarreta que va acabar de manera acrobàtica entre els seus llavis. No vaig saber si aplaudir-li aquella filigrana o recordar-li que estava prohibit fumar dins de l’oficina. A punt de començar la frase, vaig comprendre que no serviria de res i vaig decidir no empitjorar les coses. El mosso d’esquadra va furgar a la butxaca de l’americana i va fer aparèixer un encenedor daurat que molts anys enrere podria haver passat per una bona imitació. La primera pipada va situar-me per un segon davant d’un home quasi feliç. Va disparar una pregunta darrere l’altra i jo vaig esquivar aquelles bales com vaig poder. No crec que l’interrogatori durés més d’un quart d’hora, però va semblar-me inacabable.

—Hi ha una pila de diners que han desaparegut i tinc un cadàver al dipòsit. Encara no sé què hi pinta, vostè, en tot això, però sàpiga que ho descobriré tard o d’hora i que llavors vindré a buscar-lo —va voler concloure.

Per primera vegada els ulls li havien mostrat un deix de bogeria. L’amenaça havia sonat convincent.

—No en sé res, jo, d’uns diners… Ni de cap mort, per descomptat. S’equivoca amb mi, sotstinent…

—Sotsinspector —va enfadar-se.

—Com diu?

—Que no sóc sotstinent. Sóc sotsinspector.

—Bé, però s’equivoca igualment.

El policia es va prendre una estona i un parell de pipades abans de tancar la conversa.

—Miri, Tramós, no m’agrada, vostè, ni m’agrada el seu ofici, ni m’agrada aquest cau, ni m’han agradat les seves respostes. Si puc relacionar-lo amb la mort de la senyora Ponset, m’asseguraré personalment que el traslladin a la cella més bruta i fastigosa que tinguin al soterrani de la Model. En tornarem a parlar aviat.

Va llençar la burilla a terra i va deixar una targeta sobre la meva taula. Després va recular fins a la porta de sortida visiblement enfadat, com si totes les meves respostes li haguessin suposat una provocació. A mi, en canvi, em tremolaven les cames sota la taula de treball. Que aquell sotsnoséquè de la policia m’hagués relacionat tan aviat amb el diputat Bernal i amb la mort de la seva esposa no era cap notícia per saltar d’alegria. Si m’obrien una investigació seriosa, tard o d’hora acabarien remenant el femer de la comptabilitat de Lletraràs. També s’assabentarien de la meva relació amb la Verònica, descobririen la meva estada a l’hospital i segur que es començarien a fer preguntes per a les quals jo només tenia mentides. Certament, no resultava gaire encoratjador l’interès d’aquell sotsalgunacosa.

—Què és tot això, Marc? Per què et feia aquestes preguntes aquest policia? —va voler saber la Lluïsa.

Si la meva ajudant, i ànima de Lletraràs, havia decidit abandonar-me, no tenia sentit embolicar-la en els meus merders.

—Res, informació.

—Això que ha dit sonava com una amenaça autèntica —va insistir—. No semblava només algú que…

—Escolta, Lluïsa —la vaig interrompre—, durant aquests darrers dies que he estat ingressat a l’hospital, a les notícies locals s’ha parlat d’algun assassinat?

Es va aturar un segon a mirar-me amb uns ulls estranyats, sorpresa per aquella maniobra evasiva.

—El que hauria estat estrany és que no se n’hagués parlat de cap. Cada dia pelen algú o altre…

—Algú conegut, vull dir…

—Aquest cadàver que ha esmentat el policia? Que jo sàpiga a la televisió han parlat del cos d’una dona trobat en un abocador, però em penso que no l’han identificat, encara. Als diaris deien que li havien tallat els dits i li havien desfigurat la cara, però vés a saber si exageren; tot plegat sona massa novel·lesc…

Era veritat. Semblava una de les pel·lícules que veia al canal de cinema clàssic. No poques d’aquelles històries comencen amb el cos mutilat d’una dona. La dàlia negra, per exemple… Fins i tot en una de les novel·les de Manuel Vázquez Montalbán, no recordo si a La rosa de Alejandría o a Los mares del sur, apareix una dona esquarterada aquí mateix, darrere la Colònia Güell…

—Vols dir que aquest cadàver de l’abocador pot ser l’esposa del diputat? —va interrompre les meves meditacions.

—Com vols que ho sàpiga, Lluïsa? Tot això ha passat mentre m’embenaven el cap a l’hospital.

La meva soferta treballadora va interrompre l’activitat dels dits sobre el teclat del seu ordinador per mirar-me i estudiar-me amb molta més atenció. El que va veure no li devia acabar d’agradar, perquè va arrufar el nas i va fer una ganyota que volia expressar tanta sospita com incomoditat.

—Et conec prou bé, Marc. T’has ficat en algun embolic…

Vaig dubtar. No es mereixia que li embrutés la tarda.

—Sí, en podríem dir així. Però no pateixis, tot plegat no mereix ni un simple maldecap. A més, tu estàs a punt d’iniciar una nova vida, no és just que t’hi enduguis les meves males històries…

Tot i que no la volia sotmetre a cap mena de xantatge emocional, les paraules van sortir-me amb una acritud un pèl exagerada, com si fossin un retret. Vam romandre uns segons en silenci, sense que ningú fes cap moviment.

—Què faràs, si has de tancar Lletraràs?

Ho va preguntar amb un deix de tristesa a la veu que em va fer sentir malament. L’interrogant no m’hauria hagut d’agafar per sorpresa, perquè darrerament planava com un mosquit impertinent sobre els meus insomnis.

—No ho sé. M’agradaria escriure sobre cinema. És una de les poques coses que m’agraden. O potser em dedicaré a traduir novel·les de lladres i serenos. Ja veurem!

—Et caldrà una mica de sort per tirar endavant.

La sentència de la Lluïsa em va deixar reflexionant-hi. No es podia negar que la sort havia decidit ignorar-me, però potser la raó dels meus problemes era la tossuda mania d’esperar del món més del que em podia oferir. Feia temps que la vida més o menys rutinària i laboriosa de petit empresari em produïa un estat d’irritació difícil de calmar. Potser era el moment de replantejar-m’ho tot, tornar a la meva Lleida natal i començar de nou…

Les meves meninges devien haver saltat com un airbag dins del cap, perquè la sensació de mareig augmentava i em deixava inhàbil per a una reflexió més profunda. Vaig tancar-me al lavabo i vaig refrescar-me la cara. Com qui pica unes crispetes, vaig empassar-me dues noves pastilles de paracetamol. Si James Ellroy havia estat addicte a les amfetamines i a la benzedrina i havia aconseguit escriure tot el que va escriure, calia ser un autèntic imbècil per estalviar-se la benedicció d’uns quants analgèsics.

Quan vaig sentir-me novament amb forces, vaig sortir al carrer per trucar des del mòbil. Volia evitar que la Lluïsa hagués de carregar amb la naturalesa de les meves preocupacions.

L’amic Garcia-Bellvé no va respondre fins al sisè o el setè to. La veu semblava raonablement precisa i inopinadament afable:

—Malparit, fill de mala mare, espero que truquis per convidar-me a la nit de gresca que em deus.

—No em necessites per rebentar tu sol la ciutat.

—No t’ho creguis, Barcelona és molt gran per a un bevedor solitari —va dir amb un pessic de melangia a la veu—. Reconec que hi ha matinades que em cal una mica d’ajuda.

—No em deixes de sorprendre, Ignasi. Et tenia per un àcrata independent.

—Estàs de conya? Jo sóc un borratxo d’ordre. Bec de nit i en llocs discrets, no vaig fent apologia del conyac i exhibint els meus estats d’embriaguesa a les portes dels col·legis.

—Estic impressionat —vaig dir amb la solemnitat de les veritats absolutes—. No sabia que t’haguessin nomenat ciutadà de l’any i t’haguessin triat com a exemple de comportament.

—Au, va, cabronàs —va protestar entre rialles—. Vés a fotre’t de ton pare.

—No puc. Va morir de cirrosi.

—Merda! Així, es mereix un respecte.

—Em temo que la festa haurà d’esperar —vaig canviar el to de veu per rescatar la conversa d’aquell pou d’estupidesa—. Et truco perquè fa un moment ha vingut a visitar-me tot un inspector dels Mossos d’Esquadra, un tal Torrepelada o Torreplantada, una cosa així…

—El sotsinspector Torredelplà, el conec. Bon bevedor de brandi i de ginebra. Aguanta més que un punching ball. Últimament li ha donat per la grappa. Una excentricitat tolerable.

—L’home volia saber per què l’altra nit buscava el diputat Bernal i he pensat que només tu l’hi podries haver dit.

—És cert. He fet mal fet? No em vas dir que fos cap secret. A més, amb la mort de l’esposa del diputat tothom s’ha posat una mica nerviós. Si sabies el que havia passat, me n’hauries d’haver donat l’exclusiva…

—No en sé res, de cap assassinat… Només et trucava perquè m’ha estranyat que el policia s’hagi interessat per mi.

—Doncs, ara que ho dius, sí que és ben estrany, perquè m’acaben d’informar que el pobre Manuel Torredelplà ha estat apartat fulminantment de la investigació. I t’asseguro que en els darrers anys no ha tingut gaires oportunitats de demostrar que és un bon policia. A la comissaria es comenta que li’n caurà una de bona per negligència en el servei i per haver amagat informació als superiors. Potser fins i tot l’acabaran acomiadant del cos. Per això em sorprèn que continuï remenant la merda i segueixi preguntant sobre la mort de la Virgínia Ponset. Per si no en tenia prou, es pot estar buscant encara més problemes.

—Vols dir —vaig comentar amb la satisfacció de descobrir que tenia la paella pel mànec— que no té dret a venir a preguntar-me res de la mort de l’esposa del diputat i que si ara mateix el denunciés als seus caps li podria caure el pèl?

—Home —va dubtar un segon—, un bon bevedor d’aiguardents sempre es mereix un respecte. Però de tota manera et recomanaria que anessis amb compte. És un poli de la vella escola, brusc, malcarat, que no entén de miraments ni protocols. Per no saber ser de natura d’anguila l’han anat arraconant de mica en mica, i ara probablement acabaran expulsant-lo de la policia.

Vaig pensar que, tot i saber que el seu coll penjava d’un fil, havia vingut a investigar-me i fins i tot s’havia atrevit a amenaçar-me. Aquell excés de zel professional amagava alguna incògnita, no semblava gaire normal. El mosso d’esquadra havia topat amb un cas problemàtic, amb diners bruts i polítics pel mig. I una morta, per acabar-ho d’adobar. Tot allò semblava anar-li gran a un policia problemàtic, quasi apartat del servei, un bevedor excessiu i sense cap habilitat per esquivar els conflictes. Per què s’arriscava a empitjorar encara més la situació? Potser ja no hi veia remei. Potser havia decidit abandonar definitivament. O potser no el movia cap esperit justicier ni cap passió per la feina ben feta.

—Creus que és un bon policia?

Vaig poder intuir com el periodista es quedava immòbil en un passadís de la redacció del diari mentre valorava la veritable dimensió d’aquell interrogant. Vaig trigar una estona a tornar a escoltar-ne la veu.

—De policies, no n’hi ha cap de bo, Marc. Per què voldria algú dedicar-se a atemorir o putejar els seus veïns? Aquest no sembla un mal paio i aguanta bé l’alcohol, és tot el que et puc dir. Sé que fa anys que no li donen un cas de responsabilitat i que el tenen mig apartat, dedicat principalment a assumptes administratius. Fa temps que reclama un ascens, però ara comença a comprendre que abans ascendiran els soterranis a la primera planta.

—Té el mateix futur com a bòfia que jo com a empresari. Què em pots dir de la investigació? S’ha descobert alguna cosa sobre la mort de la Virgínia Ponset?

—Alguna cosa m’ha arribat. No sóc el principal responsable de cobrir la notícia, però com que jo vaig aixecar la llebre, me n’han deixat escriure alguna ratlla. Sé que s’ha fet càrrec del cas l’investigador més afamat de la plaça, l’ínclit sotsinspector Eugeni Solares. No n’ha transcendit gaire informació, però se sap que la dona del diputat va morir a la seva casa de Pedralbes, que en van mutilar i deformar salvatgement el cos perquè costés de reconèixer i que el van soterrar en un abocador perdut, se suposa que amb l’esperança que mai ningú el trobés. Però les restes de la dona van quedar al descobert per casualitat i un operari de l’abocador va donar l’alarma. Ara tenim un periodista i un fotògraf parlant amb gent que la va conèixer, però dubto que en puguem treure cap informació més detallada. Mentrestant, el gran parlamentari guarda silenci. El nostre fotògraf n’ha aconseguit un parell d’instantànies en què se’l veu vestit de dol rigorós i amb un posat molt afectat, gairebé plorant. Bones fotos, de veritat, d’aquelles que emocionen les tietes, però m’agradaria saber si no es tracta només d’un gest teatral, de la representació del dolor que les convencions socials demanen i que el polític compleix com un precepte.

—Bé, pel que jo en sé, és un polític de raça, no perdrà l’oportunitat de mostrar el dolor als seus electors i fer-se el màrtir. Després, a qui li importen les lleis que vota al Parlament, les comissions que cobra o les idees que defensa…?

—Podem seguir parlant d’això a partir de quarts de dues. He descobert una cocteleria…

—El món em cau al damunt i tu ho vols arreglar amb unes ampolles? Ho sento, Ignasi, haurà de ser un altre dia. Avui encara tinc algun assumpte important per tancar.

Després de penjar vaig intentar concentrar-me una mica en la feina, perquè calia revisar les darreres traduccions que havia fet la Lluïsa per a una empresa de transports internacionals i que havíem de lliurar l’endemà. Les revisions van resultar més necessàries que mai, perquè darrerament la noia havia demostrat no tenir el cap gaire centrat. Des del migdia en coneixia els motius.

A les vuit en punt, la Lluïsa va recollir la bossa i la pamela, es va calar les ulleres fosques i es va acomiadar fins l’endemà amb una alegria que no li reconeixia. Encara no feia ni mitja hora m’havia passat una graella amb la previsió d’ingressos i despeses per a la resta de l’estiu. Un panorama desolador que un parell de pastilles per al mal de cap no van aconseguir ni tan sols suavitzar. Durant tot el mes d’agost el compte corrent de l’empresa estaria al descobert, i les factures de finals de mes farien que el deute excedís amb escreix la paciència del director de la sucursal bancària amb la qual operàvem. Segur que s’afanyaria a telefonar-me per comunicar-me que tancava l’aixeta del finançament, amb la qual cosa Lletraràs no podria fer front als pagaments immediats, i ni tan sols a les despeses de funcionament. Si no es produïa un miracle, tot indicava que em veuria obligat a tancar portes abans de finals de setembre.

On podia trobar la fórmula màgica capaç de guarir aquella anèmia econòmica? Potser el meu miracle tenia nom i cognoms i s’havia presentat a la porta de Lletraràs amb l’aspecte rude d’un sotsinspector dels Mossos d’Esquadra. Jo ja havia decidit, a còpia de garrotades, renunciar a seguir cercant els diners del diputat. Però l’interès del policia obria una via nova i temptadora. Ell disposava de l’autoritat d’una placa i una pistola, i jo tenia informació que podia ser útil. Si érem capaços d’entendre’ns encara hi havia una possibilitat de no sortir amb les mans buides de tota aquella aventura.

La targeta del sotsinspector em va donar voltes a les mans durant més d’un quart d’hora abans que em decidís a telefonar-li. Em va respondre una veu aiguardentosa que quasi cridava entre la dringadissa de vasos i coberts, les discussions de clients i la musiqueta d’una màquina escurabutxaques.

—No és una qüestió professional, oi? Busca els diners —li vaig llençar de cop, esperant que la sorpresa el desemmascarés.

Vaig notar com la seva gola intentava empassar-se la saliva i potser el mareig de l’alcohol. Es va prendre un segle per respondre.

—Què vol?

—Acabo de descobrir que no tenia dret a venir a interrogar-me, que legalment ja no s’ocupa del cas de la dona del diputat. Suposo que el seu interès en aquest assumpte és el mateix que el meu.

La línia va tornar a quedar en silenci durant un parell de segons molt llargs.

—Probablement —va dir-me secament, però deixant entreveure un deix de curiositat a la veu.

—Em temo que tots dos estem en una situació difícil. No creu que hauríem de parlar de tot això amb més calma?