5

Ignasi Garcia-Bellvé camina per la redacció amb ínfules de pistoler perillós. Té al cap una exclusiva i això l’eleva per damunt d’aquella selva de periodistes salvatges a la recerca d’una notícia per portar a la pantalla de l’ordinador. Sent que avui tothom hauria d’agenollar-se al seu pas, i és una sensació tan infreqüent que no vol que ni els crits del seu cap de secció li amarguin la nit.

—Malparit de Bellvé! Encara no has acabat la pàgina de necrològiques?

L’Ignasi l’ignora i camina cap a les taules del fons de la redacció preguntant-se si el que li ha dit el sotsinspector Torredelplà pot ser veritat. Se li fa estrany que una notícia com aquella acabi en mans d’un agent que pràcticament viu retirat de l’activitat policial i que la hi confiï precisament a ell, un altre fracassat, un periodista condemnat a la marginalitat de les pàgines necrològiques.

Encara mig perdut en les seves reflexions, deixa reposar la natja esquerra sobre la taula atapeïda de papers del seu company Marçal Marsol, que parla per telèfon amb els peus damunt la taula i sembla emboscat en una conversa desganada sobre l’avorriment dels caps de setmana de juliol sense un mal partit de futbol del Barça per omplir-se la boca. Tots dos s’aguanten la mirada fins i tot després que el Marçal hagi penjat.

—Què busca una rata de successos entre les taules elegants i incruentes de la secció de societat?

L’Ignasi fa una ullada desganada al seu voltant i arrufa ostensiblement el nas, com si els periodistes que teclegen compulsivament als ordinadors de la vora, les piles de papers que fan equilibri al damunt de les taules o els xiscles al telèfon d’una part dels companys reproduïssin l’ambient d’un abocador pudent.

—No sé tu, però jo hi veig la mateixa merda que a la meva secció.

—La puta enveja, que t’entela els ulls.

—Enveja d’un tarat de societat? No em facis riure. En el món del periodisme vosaltres esteu per sota de les dones de fer feines del local.

El Marçal somriu sense ganes, com arrossegant un cansament de segles de feina acumulada.

—Vés-te’n a la merda, Bellvé. No em facis perdre més el temps. No veus que estic molt enfeinat? —quasi crida, encara amb els peus damunt de la taula—. Què collons has vingut a demanar?

—No he vingut a demanar res, amic meu, sinó més aviat a fer-te un favor que de cap manera et mereixes.

—M’ho diuen molt.

—La Virgínia Ponset… Què en saps?

El periodista de societat deixa de somriure i dedica uns segons a intentar endevinar les cartes que amaga el seu interlocutor.

—Poca cosa. Que el seu marit n’ha denunciat la desaparició. Ni tan sols llegeixes el diari en què treballes?

—Alguna cosa més deus saber. Em vas dir que tenies una entrevista amb ella demà. Es pot saber per què?

—No has sentit a parlar del secret professional? A més, un periodista de successos no podria entendre’n els motius.

L’Ignasi torça els llavis en una ganyota d’avorriment, com si aquest joc hagués començat a cansar-lo.

—Tu intenta-ho. M’hi esforçaré.

—Vejam, per on començo…? He coincidit amb la Ponset diverses vegades en tota mena d’actes benèfics. Una paia encantadora. Educada, elegant, simpàtica… La setmana passada es va presentar en societat una ONG que dedica els esforços a la preservació del patrimoni cultural en països en conflicte bèl·lic, per evitar casos com el penós mercadillo mundial que es va organitzar després de l’entrada de les tropes internacionals a l’Afganistan…

—Recordo el sidral que es va muntar.

—Entre els soldats invasors i els habitants locals oportunistes van malvendre bona part dels tresors del Museu Nacional de Kabul. En fi, el cas és que, en acabar la presentació, la Virgínia em va venir a buscar. Va ser cordial i agradable, com sempre, però li rondava alguna cosa al pap que no s’atrevia a escopir. Hi vaig furgar, però no volia badar boca; hi havia massa gent, massa amics i famosos, massa periodistes… Vaig proposar-li de venir al diari a parlar de l’ONG i em va respondre que s’hi presentaria demà, però no per parlar d’activitats solidàries, volia denunciar un cas de corrupció… Vaig demanar-li que me n’avancés algun detall, com ara el nom de la persona que volia denunciar. Em va respondre que si hagués volgut denunciar algú s’hauria dirigit a un policia; el que volia era destrossar públicament una persona, i per això necessitava un periodista i un diari. Em va demanar el telèfon i l’adreça de correu electrònic, i això va ser tot.

—I no et sembla sospitós que hagi desaparegut precisament abans de poder parlar amb tu?

—Estrany és que no t’hagin fotut fora del diari o que jo t’estigui dedicant una estona del meu temps valuós. Això altre de moment és un enigma. Què vols que hi faci? Potser la senyora només s’està amagant i demà es presenta encara a la nostra entrevista.

—I no saps a qui té intenció de destrossar?

—Vés a saber… Potser vol fer públiques les banyes que li posa el marit amb una secretària seva que fa caure de cul o vol denunciar alguna irregularitat de l’ONG que es va presentar l’altre dia, o fins i tot podria estar disposada a escampar algun dels tripijocs del marit. Hi ha rumors que la fiscalia està investigant el diputat… Potser la família de la Virgínia no vol veure’s arrossegada en el cas que enxampin el polític amb la mà a la caixa i ha començat a distanciar-se’n. Ja saps que les bones famílies catalanes són expertes a no esquitxar-se mai durant un aiguat. Però digues: es pot saber per què tens aquest sobtat interès per l’esposa del diputat?

L’Ignasi es pren uns segons per respondre. Vol assaborir la petita glòria d’un moment com aquest.

—Molt bé, amic meu. Recordes la dona que van trobar soterrada en un abocador fa pocs dies? —S’atura un moment perquè la sospita vagi creixent dins del seu interlocutor—. T’hi havies d’entrevistar demà.

El Marçal baixa els peus de la taula de cop i s’incorpora a la cadira en un sol moviment. Clava els ulls en els del seu company mirant de descobrir si es tracta d’una broma. Tarda un parell de segons a parlar.

—No em toquis els collons, Ignasi! I tu com ho saps, això? Cap agència no ha donat aquesta notícia.

—Ni la donarà de moment, creu-me. Encara no ho sap cap periodista. Es tracta d’un secret policial.

—I em vols fer creure que algun tarat t’ha regalat a tu la primícia?

El periodista de la secció de societat sap que hauria d’haver-se mossegat la llengua, perquè el dubte que implica la seva darrera pregunta és una ofensa per al seu company. Però quin policia amb una mica de seny hauria triat un periodista tan cremat com Garcia-Bellvé per difondre una notícia com aquella? Per més que el Marçal mantingui amb l’Ignasi una bona relació de col·legues que gairebé frega l’amistat, es fa difícil creure que una bomba informativa hagi triat aquest canal per arribar a les seves orelles.

—No et passis amb mi, Marçal. Encara tinc amics a la bòfia. Recordes el Manuel Torredelplà?

El periodista de la secció de societat arrufa el nas en actitud de reflexió profunda. Després d’uns segons, una espurna uneix dues neurones del cervell i el rostre se li il·lumina i la sensació de desconfiança augmenta.

—El Torredelplat? Aquell paio que es va embolicar amb una puta? El dels trets a la Rambla? No s’havia retirat?

L’Ignasi fa un sospir que vol posar de manifest la seva infinita paciència, baixa de la taula i s’asseu en una cadira que hi ha davant d’un ordinador desocupat. Inclinat teatralment cap endavant, amb la boca molt a prop de l’orella de l’amic, li parla amb veu molt fluixa, mirant d’evitar que qualsevol altre company proper pugui escoltar la conversa.

—Sembla mentida que tu siguis periodista… Llavors, cap a començaments dels noranta, ell era un jove que acabava de ser ascendit a sotsinspector i que tenia fama de policia eficient. Però la desgràcia se li va creuar a plena llum del dia pel carrer amb l’aspecte d’un atracador que acabava de desvalisar una joieria. Ell el va empaitar Rambla avall i pistola en mà. El lladre havia disparat a una dependenta i l’havia ferida, però això encara no se sabia. El Manuel venia caminant d’un servei que després no va saber o no va voler determinar i es va trobar casualment amb el paio armat que sortia de la joieria. Una moto l’esperava, però en sentir els crits del policia el lladre es va espantar i va començar a córrer entre la gentada de la Rambla. El Manuel el va perseguir i va fer un parell de trets a l’aire, però l’altre va disparar contra el seu perseguidor i el va ferir dos cops: en una mà i entre dues costelles, molt a prop del cor. Quan el lladre va caure, el Manuel se li va abraonar i van estar forcejant fins que dos municipals van arribar per ajudar-lo a reduir el xoriço. La cosa podria haver passat per un acte heroic i el meu amic podria haver-se endut una medalla, un ascens i fins i tot les claus de la ciutat. El problema era que, tot i estar de servei, anava completament mamat i hi havia dotzenes de testimonis per confirmar-ho. A més, dos vianants van resultar ferits en el tiroteig, un de gravetat. A la investigació posterior es va dir que el sotsinspector havia actuat temeràriament posant en risc la vida dels ciutadans. Es va escriure molt sobre això a la premsa i se’n va parlar encara més a la ràdio i als noticiaris. Alguns companys el van crucificar. El cas és que van estar a punt de retirar-li la placa. Només les dues ferides de bala i el fet d’haver estat a punt de morir el van salvar del deshonor. Va conservar la feina, però no es va refer del tot, mai més va tornar a ser el mateix.

—Tothom té la seva història trista.

—Va tardar mesos a recuperar-se de les ferides i, quan va tornar al servei, va descobrir que ja no comptaven amb ell, que l’havien destinat només a feines administratives, tan lluny del contacte amb la gent com dels delinqüents.

—Llavors, d’on li ve aquesta informació sorprenent?

—I jo què sé! Al cap i a la fi, és policia. Ho deu haver sentit, o potser l’han rehabilitat.

—Ara? Quan deu estar a punt de jubilar-se?

—No ho sé. El cas és que la seva història encaixa amb les poques coses que sabem. L’esposa que desapareix sense deixar rastre, una conversa amb un periodista que potser algú ha volgut evitar, la denúncia d’un marit no gaire preocupat, un cadàver de dona difícil d’identificar… Tot això sí que és un enigma!

—No t’embalis, Ignasi! Tornem a l’esposa del diputat. Com saben que és el cadàver de l’abocador?

—Ja s’ha fet l’autòpsia, però els resultats encara no han transcendit. De fet, no podem emprar res de tota aquesta informació.

—Llavors, què estem parlant aquí?

—La informació sembla fiable. De moment només ens pot servir per donar volada a la notícia de la desaparició de la Ponset i per començar a investigar per estar preparats quan es destapi la notícia.

Marçal Marsol es repenja al respatller de la cadira amb aire cansat. La temptació de fer saltar aquesta informació és molt gran. Retenir-la implica el risc que algú se’ls avanci. Però treure-la compromet la font de l’Ignasi.

—I per què has vingut a parlar amb mi? Podries haver tractat això perfectament des de la secció de successos.

—Saps perfectament que el meu cap de secció mai de la vida no em deixaria portar un tema com aquest. Perquè ell s’emporti l’aplaudiment dels amos, prefereixo que se n’aprofiti un amic.

El periodista de la secció de societat li dedica una mirada de reconeixement mentre l’altre s’aixeca i comença a caminar cap a la seva taula, on l’espera la necrològica del dia.

—Gràcies. Te’n dec una.

Sense aturar-se ni girar-se, Ignasi Garcia-Bellvé aixeca la mà dreta amb el puny tancat i el dit del cor estirat.