2

Institut de Medicina Legal de Catalunya. Gran Via de les Corts Catalanes. Servei de Patologia Forense. Quarts de nou del matí.

Atès l’estat de deteriorament del cos, el cadàver de la dona trobat a l’abocador obre la tanda d’autòpsies del matí del dia 15 de juliol. Malgrat que no correspon al protocol habitual, el sotsinspector Torredelplà ha decidit assistir-hi, i a més s’ha endut d’acompanyant l’agent Joan Petit, en part per no haver de passar tot el matí asseguts a les cadires de la comissaria i aguantant la mirada de commiseració que acostumen a dedicar-los els companys. Tot i que la contemplació d’una autòpsia sempre li ha produït nusos a la gola i l’estómac, el sotsinspector quasi agraeix tenir una activitat diferent que li ompli el matí.

—Quant de temps, Torredelplà! —s’exclama el metge forense, un veterà quasi calb i mal afaitat, vestit amb davantal de carnisser i botes d’aigua blanques, a qui el contacte repetit amb la mort li ha anat esblanqueint la pell.

—Sí, tota una vida.

—Pensava que ja t’havien jubilat. O que t’havien ascendit a algun d’aquests càrrecs d’oficina amb els quals no cal embrutar-se les mans. Ja suposava que no t’havies mort, perquè ens hauríem vist per aquí —riu el seu acudit el doctor Francesc Rudel—. Quant fa que no poses els peus en una sala d’autòpsies, dos anys?

—Aquells que els hi posen una sola vegada es poden considerar molt afortunats.

—No recordava que fossis tan perepunyetes… T’hauries d’haver fet guitarrista de flamenc o restaurador de rellotges de sol!

Tots tres recorren unes instal·lacions que semblen acabades d’estrenar i on destaquen quatre cartells de propaganda institucional a les parets i una llum blanca massa potent, pensada per crear la il·lusió d’una simple oficina on s’omplen impresos, s’estampen tampons i es deneguen sol·licituds. Després de creuar quatre portes, entren a una sala amb una temperatura massa freda i que put a desinfectant. Només tres de les quatre lliteres que hi ha a la vista estan ocupades. Algú ha tapat els cadàvers amb uns llençols que pengen dels costats i d’una blancor discutible. Quan passen davant dels dos primers, el sotsinspector pensa que només pot tractar-se de nens per la petita part de llitera que ocupen. El metge s’atura davant del tercer llençol i l’estira amb un cop de canell. El cadàver de la dona de l’abocador apareix com si es tractés d’un truc de màgia. Tots tres dediquen uns segons a contemplar-lo. Algú ha arrencat els bocins de brossa que se li havien adherit al cos, però aquest acte de pietat no ha aconseguit atenuar la sensació d’horror que experimenten els dos policies. La brutícia de l’abocador oferia per contrast un halo de magnificència al cadàver, però l’asèpsia de la sala d’autòpsies i la fredor de la llitera metàl·lica concentren el fàstic en les deformitats del rostre i la crueltat de les mutilacions i les laceracions. L’agent Petit fa esforços per empassar-se la saliva i ha de lluitar contra l’estabilitat del cafè amb llet i el croissant que li ballen dins de l’estómac.

—Molt bé, senyors. Comença l’espectacle! —s’anima el metge.

Sense creuar ni una paraula més amb els dos espectadors, el doctor Rudel es posa un davantal d’hule blanc i una màscara que li tapa gairebé tota la cara. Després acosta un petit carretó ple d’eines pròpies d’un torturador del KGB i es posa a maniobrar sobre el cadàver i a enregistrar observacions intermitents en una petita gravadora. L’autòpsia transcorre quasi en silenci, amb una monotonia macabra. Només de tant en tant s’escapa algun comentari del metge.

—No hi ha marques que suggereixin lluita o defensa… Un sol cop ha produït una fractura neta de l’os occipital… No hi ha pèrdua de massa encefàlica, però l’hemorràgia devia ser molt abundant… Seccions rectes i netes als deu dits de les mans amb alguna eina metàl·lica, tipus tisores de podar… Cremades d’àcid sulfúric post mortem, al rostre i en cinc punts més del tors i l’abdomen, probablement gotes derivades de la cremada principal de la cara…

Tres quarts d’hora més tard, quan el rostre de l’agent Petit ha arribat a una tonalitat de blanc més intensa que la dels llençols que cobreixen els altres cossos, el metge forense dóna per acabada la sessió. Camina cap a la pica d’aigua i els altres dos el segueixen esperant algun comentari més. El metge comença tranquil·lament les operacions de neteja tot ignorant l’atenció que li dedica el seu públic.

—I bé? Has tret alguna conclusió preliminar? —l’interroga finalment el policia de més graduació.

—Ho sento, Torredelplà, però hauràs d’esperar els resultats de les anàlisis, com tothom. De tota manera, no esperis cap miracle. L’olfacte em diu que no en trauràs gaire informació útil. Ja has escoltat els comentaris que anava fent. L’únic que et puc avançar és la causa de la mort: un traumatisme cranial. Molt probablement la van matar d’un sol cop a la part posterior del crani amb algun objecte sense arestes, potser una fusta polida o alguna cosa semblant…

—I què me’n dius, d’una simple caiguda? Podria ser que la dona hagués ensopegat i que la mort s’hagués produït per causa d’un cop accidental al clatell, per exemple?

—La patologia forense no és una ciència exacta, per més que algunes sèries de televisió es basin en aquesta premissa absurda. Em sembla molt… improbable —va dubtar l’expert—. La dona era més aviat baixa i poc pesada. Una fractura d’aquesta magnitud requereix una violència més gran que la d’un cap que es precipita des d’un metre seixanta d’altura. A més, en cas de caiguda i de xoc amb l’aresta d’un moble o una escala, la fractura segurament hauria estat lineal, i en canvi la del nostre cadàver és una fractura comminuta, amb minúscules fragmentacions de l’os. Més aviat sembla un cop sec produït mentre la víctima es trobava en una posició vertical. Tota la resta, la mutilació dels dits de les mans, la carnisseria que li han practicat a la boca, les cremades que presenta a la pell de la cara…, són totes lesions post mortem, segurament infligides per tal d’evitar-ne la identificació.

—Podria ser que aquestes mutilacions fossin per evitar que trobéssim ADN de l’assassí entre les ungles de la difunta?

El forense, que ja havia començat a treure’s els guants, s’atura un moment a reflexionar.

—I que l’àcid de la cara i l’extracció de les dents fossin només maniobres de distracció? Tot pot ser, Torredelplà. Però les restes de pell de sota les ungles haurien estat conseqüència d’una lluita i no n’he trobat cap altre indici. No hi ha hematomes ni esgarrapades ni marques de ditades violentes… Ho puc tornar a mirar, si vols, però és difícil que m’hagi passat per alt un detall com aquest.

El metge forense vol donar per acabada la sessió, però ningú no sembla disposat a anar-se’n.

—Ens pot dir si era una puta? —s’interessa Petit amb una veu tremolosa, acabada de tornar d’un territori més proper a la mort que a la vida. El seu superior el castiga amb una mirada severa—. Per descartar-ho, vull dir…

El doctor Francesc Rudel se’l mira com si es tractés d’una broma, però el posat de l’agent, a mig camí del desmai, desmenteix aquesta possibilitat.

—No sabria què dir-li, agent. El dia que van explicar les ciències endevinatòries vaig fer campana a classe.

—No ens cal un inventari de clients, doctor. Només que en tinguéssim algun indici, ja disposaríem d’una pista per on començar…

—Es fa difícil de dir —mig protesta el forense amb una veu rogallosa que vol expressar la seva incomoditat per haver de dir coses que escapen a l’estricte domini de la seva ciència—. No he trobat cap seqüela de malalties de transmissió sexual. Si hi hagués d’apostar, diria que els genitals corresponen a una persona amb una activitat sexual normal. Però és més una suposició que una opinió mèdica amb base científica. Si em juressin que la dona es passava les nits d’orgia en orgia, no tindria gaires arguments per contradir-ho. A més, la cirurgia de la cara i els implants mamaris semblen recents, i segurament molt cars. El nas el té completament reconstruït amb una placa de titani, que no són precisament barates. O era una prostituta que es cuidava molt i amb força estalvis, o una senyora amb possibilitats a qui espantava la perspectiva de fer-se vella. Jo diria que teniu un problema per saber de qui es tracta.

—Ja ho pots ben dir, Rudel. Passa’ns l’informe complet tan aviat com el tinguis —s’acomiada el sotsinspector.

A mig matí, després d’un esmorzar sense presses, els dos policies tornen a pujar a la segona planta de la comissaria de les Corts. Tot anant cap a la seva taula, passen per davant del despatx de l’intendent, que abandona momentàniament la cadira per sortir a interrogar-los:

—Ei, Torres, ha anat tot bé?

El sotsinspector es gira un moment per fer un ambigu moviment d’espatlles que no vol dir ni que sí ni que no. Després segueix el seu camí.

Els policies Torredelplà i Petit seuen davant les taules respectives amb la sensació de fer pudor de desinfectant. Tenen per davant l’obligació de consagrar-se a la dura tasca de deixar passar el temps. L’agent Petit, sense que ningú no l’hi demani, ha entrat a la base de dades de persones desaparegudes i ha seleccionat quatre candidates entre els casos denunciats recentment a la província. Imprimeix la breu llista i la deixa sobre la taula del seu superior, que se’l mira de reüll, una mica emprenyat. Sap que aquest és el procediment habitual, però té ordres de no moure ni un dit.

Mentre tots dos miren la llista sense dir ni una paraula, sona el telèfon de la taula de l’agent. Després d’una breu conversa, Petit s’acosta al seu superior per reclamar-li un llapis de memòria per tal d’anar a recollir les fotografies sobre el cas del cadàver de l’abocador que el sergent Dalmau li acaba de dir que té preparades. El sotsinspector confessa que mai ningú a la comissaria ha cregut convenient proporcionar-li cap llapis de memòria. I ha de reconèixer que ell no ha vist mai un greuge en aquest oblit. L’agent el posa al corrent del protocol per aconseguir-ne un i s’ofereix a fer les gestions davant l’encarregat de material. No hi posa cap inconvenient.

Mitja hora més tard, l’agent torna amb el llapis i uns impresos que el sotsinspector ha d’omplir per al registre. Mentre envia l’agent Joan Petit a recollir les fotos, ell s’entreté emplenant el formulari: nom, rang, secció, motius de la sol·licitud… S’encalla a la casella en què es demana el codi d’identificació del producte. Ha d’esperar que el mosso d’esquadra torni amb les fotografies per preguntar-li què carall és el codi d’identificació del producte. Aquest recupera de la paperera l’embolcall de plàstic d’on havia tret l’aparell i li ensenya un codi alfanumèric.

—El mateix codi està gravat en caràcters minúsculs sobre la part metàl·lica del llapis. Ho veu? —remata l’agent.

El sotsinspector s’ha de treure unes ulleres de la butxaca i posar-se-les per poder distingir el seguit de signes minúsculs inscrits sobre la superfície del petit instrument. Com si volgués desxifrar-hi un missatge ocult, el policia s’encanta una estona mirant aquella sèrie de lletres i números. L’agent sap que el pensament del seu superior acaba d’anar-se’n molt lluny. Quan hi torna, el sotsinspector Torredelplà despenja l’auricular del telèfon que té damunt la taula i s’afanya a marcar el número del Servei de Patologia Forense de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya. Tarda exactament quatre minuts a poder escoltar la veu enrogallada i gairebé d’ultratomba del doctor Rudel.

—Estàs de sort, Torredelplà, ja fa més de dues hores que havia de ser a casa jugant amb el meu nét i aquí em tens, remenant budells i vísceres… Qui els ho havia de dir, a aquests pobres desgraciats, fa un parell de dies!

—Doctor, saps si les plaques de titani dels implants tenen algun codi d’identificació?

El forense talla de cop les reflexions transcendentals i dubta uns segons, sorprès per la pregunta.

—Que jo sàpiga, alguns fabricants graven una seqüència identificativa en cadascuna de les seves peces. Però no tots. Si ho dius per la placa de titani que hi ha a la cara del cadàver del matí, no crec que et pugui ser gaire útil.

—Per què?

—Em sembla haver llegit que hi ha països on hi ha un registre centralitzat d’aquesta mena d’implants, però aquí no existeix un control exhaustiu sobre aquestes operacions, de manera que difícilment podràs relacionar el número de la placa amb un rostre determinat.

Durant uns instants, el silenci ocupa la línia telefònica.

—En qualsevol cas —diu la veu del policia, amb poca convicció—, les clíniques especialitzades en aquesta mena d’intervencions quirúrgiques bé deuen haver de conservar algun tipus de registre de totes les pròtesis que implanten…

—Sí, jo diria que sembla força probable, però no hi posaria la mà al foc. No hi ha cap llei que els ho exigeixi. A més, sotsinspector, si de veritat vols estirar aquest fil, hauràs d’anar a preguntar clínica per clínica i ni tan sols tindràs manera de saber si l’operació es va fer a Barcelona o en un hospital de la Polinèsia.

—Tens tota la raó, doctor. Però en qualsevol cas m’agradaria saber si existeixen aquests números de sèrie. Me’ls podries aconseguir? —insisteix Torredelplà.

El metge remuga per la feina extra que veu que se li està girant:

—Ho puc intentar. Per cert, m’he tornat a mirar el cadàver amb més deteniment i no he trobat ni rastre d’altres marques externes que no fossin atribuïbles al contacte amb els materials de l’abocador. La prova del VIH ha sortit negativa… I ara deixa’m en pau, Torrepelada, que ja tinc ganes de tornar a treure el cap pel món dels vius.

Quan pengen, el policia connecta el llapis de memòria a l’ordinador i, acompanyat del seu ajudant, comença a visionar les fotos preses a l’abocador de l’argilera Elena de Cerdanyola del Vallès. Els dos policies es deixen embruixar novament per l’horror temptador de les imatges.

—On és la sang? —pregunta el policia de més graduació en veu alta.

L’altre assenteix, però no sap què respondre. Romanen una llarga estona en silenci.

Quan l’agent Joan Petit s’interessa pels passos pendents que la investigació requereix, el sotsinspector li respon amb una mirada burleta.

—Saps perfectament que les nostres ordres són fer el mínim possible. Opino que cal ser un bon professional i dedicar tota l’estona que calgui a no fer res.

—Vist així, podríem fins i tot fer unes quantes hores extra i carregar-les a la tresoreria del departament. Seria la manera de complir les ordres amb la màxima dedicació.

El sotsinspector somriu, però no es pot treure del cap la imatge de la dona mutilada i abandonada en un abocador. Es grata el palmell de la mà esquerra amb una ràbia inconscient. Ningú no hauria d’acabar d’una manera tan cruel, tan inhumana. L’irrita especialment que el seu superior hagi menystingut el cas perquè pensi que es tracta d’una simple prostituta, algú que no mereix que s’hi dediquin els diners dels contribuents. Què passaria si es demostrés que la víctima és una ciutadana del país, que regenta una boutique de moda, porta dos fills a l’escola privada, té un marit advocat i tots són socis del Futbol Club Barcelona? El ridícul de la comissaria dels Mossos d’Esquadra seria majúscul i els polítics de l’oposició hi sucarien pa. Llavors molt probablement el seu cap s’espolsaria les responsabilitats amb la naturalitat habitual i, evidentment, les culpes recaurien sobre la ineptitud dels dos agents encarregats del cas, culpables d’indolència, de prejudicis socials, de mala fe, de connivència amb els facinerosos i vés a saber què més.

—Miri, sotsinspector. I si aquesta fos la nostra?

L’agent Petit ha deixat oberta sobre la taula una doble pàgina de La Vanguardia del dia i amb l’índex de la mà dreta ha assenyalat un breu de la secció de societat. L’altre policia fa una ullada desganada a un text en què s’informa només que ha estat denunciada la desaparició de la senyora Virgínia Ponset, esposa del diputat Àngel Bernal Aiguadé. Torredelplà no pot evitar sentir una punxada prop del cor: el nom del diputat li provoca aquesta reacció. El text de la notícia apunta només que els Mossos d’Esquadra tot just han començat a fer les primeres indagacions.

—No tinguis cap dubte que al nostre estimat intendent li agafaria una taquicàrdia i se li omplirien de merda els pantalons.

Cap a dos quarts de sis de la tarda, al sotsinspector el sorprèn el soroll d’un timbre poc habitual, el del telèfon negre abandonat en un racó de la taula, darrere la pantalla de l’ordinador.

—Ei, Torredelplà, com va tot? —diu la veu entre tempestuosa i cordial del doctor Francesc Rudel.

—Aquí, esperant el teu informe…

—Presses, presses… I jo que vaig decidir treballar amb morts per no haver d’anar de bòlit! En fi, has de saber que he furgat el nas a la teva amiga morta i he aconseguit el codi d’identificació de la maleïda placa de titani. Ara mateix te l’acabo d’enviar en un correu electrònic.

Efectivament, l’avís d’entrada d’un missatge parpelleja a la pantalla del seu PC. Quan clica damunt l’indicador, s’obre el programa de gestió de correu i una sèrie de dotze dígits i dues lletres apareix davant dels ulls del policia.

—Sí, aquí el tinc. Moltes gràcies per tot, doctor.

—No tan de pressa, company. Dubto que aquesta merda de codi et serveixi d’alguna cosa, però el que sí que et pot ser útil és saber que la dona misteriosa anava fins al cul de pols.

—Quina gran notícia, Rudel, tenint en compte que vam trobar-la tirada en un abocador…

—Vull dir cocaïna. Et puc confirmar que la dona n’era una consumidora habitual, la qual cosa explica en bona part que s’hagués de refer el septe nasal amb una placa de titani.

Quan vol tornar a acomiadar-se, el forense ja li ha penjat. Com un estaquirot, es queda contemplant la sèrie de números i lletres que resplendeix a la pantalla de l’ordinador. No sap ben bé què fer. D’una banda, mira el munt de paperassa que espera sobre la taula a ser classificada i arxivada. De l’altra, el text del correu electrònic sembla esforçar-se a cridar-li l’atenció.

El doctor Francesc Rudel li ha advertit que intentar trobar la clínica on es va implantar la placa de titani és una absoluta pèrdua de temps. Tenint en compte que perdre el temps és el més semblant a no fer res, trucar a unes quantes clíniques de Barcelona no podria considerar-se un incompliment de les ordres de l’intendent. D’una manotada, doncs, aparta tots els papers que té damunt la taula i s’encara a la pantalla del PC. Tarda exactament sis minuts a localitzar totes les clíniques de Barcelona susceptibles d’aplicar aquesta mena d’implants. Després crida l’agent Joan Petit i es reparteixen la llista de números. Sense presses, però amb una excitació creixent, elaboren el discurs que han d’emprar per parlar amb els responsables de les clíniques i cadascun comença a telefonar des de l’aparell de la seva taula.

Els primers contactes són del tot decebedors. En la majoria d’interlocutors troben una absoluta resistència a revelar qualsevol mena d’informació sobre els seus clients sense que una ordre judicial els ho mani. A còpia d’insistència, en alguns casos aconsegueixen com a mínim que els confirmin si el codi alfanumèric rescatat del nas del cadàver correspon a un implant col·locat a les seves instal·lacions. Les discussions i negociacions són, en tots els casos, lentes i difícils. Com havia previst el doctor Rudel, en algunes clíniques asseguren que no disposen d’aquesta informació. En altres senzillament es neguen a donar-la per telèfon o asseguren que tampoc no la cedirien en el cas que un mosso d’esquadra es presentés a les oficines a demanar-la. No és fins quasi dues hores més tard, ja gairebé convençuts que aquella recerca és una via morta, que en una de les trucades reben una resposta clara i senzilla: «Sí, els podem confirmar que aquest codi correspon a una placa de titani col·locada fa poc més de cinc mesos pel nostre equip de cirurgians plàstics en aquest hospital». A Manuel Torredelplà gairebé se li talla la respiració. De sobte, sent una terrible coïssor a la cicatriu que té estampada damunt del cor.

Des de la seva taula, l’agent Petit ha llegit el sentit de la resposta telefònica al rostre del seu superior i s’hi ha acostat esperant alguna revelació. El sotsinspector el mira en silenci i amb la cara absolutament seriosa, encara valorant l’abast de l’ordre de no fer res.

—A la merda! —pronuncia vocalitzant cada síl·laba i amb prou intensitat perquè tota la segona planta de la comissaria de les Corts sàpiga que acaba de prendre una determinació.

Al cap de trenta-cinc minuts el sotsinspector i el seu ajudant arriben suant a la recepció d’una clínica de la Bonanova, a tocar dels jardins de Ca n’Altamira. Tot i l’aspecte raquític i la veu aguda, d’adolescent, l’agent Petit discuteix de manera apassionada amb la recepcionista i es baralla agressivament amb un parell d’administratives, fins que aconsegueixen acabar davant la directora, moment en què considera que ha de cedir la discussió al primera espasa de l’equip. Una bella senyora que frega els quaranta, amb brusa blanca i una faldilla negra que dibuixa unes anques llargues i esculturals, s’adreça al sotsinspector amb veu sedant per demanar-li calma i recordar-li amenaçadorament que la clientela del centre és d’allò més selecta. Ell fa que sí, que ho comprèn, però que necessita una informació tant sí com no. Ella repeteix el discurs que ja han deixat anar les seves subordinades a l’agent Petit, que ho sent moltíssim, que està lligada de mans, que no pot revelar cap dada d’una clienta, que la confidencialitat entre metge i pacient es troba per damunt de tot…

—La placa per la qual pregunto —insisteix el sotsinspector— és al nas d’un cadàver, senyora. I probablement aquest codi alfanumèric és l’única manera que hi ha d’identificar-lo. Ja no crec que li calguin tants miraments. Estalviï’m els tràmits d’una ordre judicial i faci un darrer favor a la seva selecta clienta.

La rudesa del policia ha impressionat la directora. Ell sap que si es presenta davant del seu cap amb la petició d’una ordre judicial, es pixarà de riure davant dels seus nassos i després l’engegarà a fer punyetes. Per això li interessa resoldre els problemes de la investigació de la manera més ràpida i discreta possible. Afortunadament, els arguments i la gravetat de les seves paraules han fet trontollar la fermesa de la dona. Es resisteix el temps just perquè sembli una decisió sota pressió, a contracor. El convida a passar a un despatx espaiós i ple de llum però de mobles mínims. Tot està estudiat perquè sembli molt car. La directora el convida a seure en una cadira ideada perquè el visitant no vulgui quedar-s’hi gaire estona. La dona aixeca la pantalla d’un ordinador integrat a la taula de roure llampant i escriu el codi que l’home li passa imprès en un paper. Mentre espera el resultat de la consulta, la directora li clava una mirada que vol estudiar-lo amb interès científic.

—Aquí solucionem problemes com el seu.

—Perdó?

El sotsinspector no descobreix el sentit d’aquelles paraules fins que ella fa un gest amb el rostre assenyalant la mà de l’agent i aquest es descobreix fregant-se el centre del palmell de la mà esquerra.

—Oh, és una simple cicatriu, una ferida antiga. Vaig aturar una bala amb la mà i com a record de la proesa em va quedar un punt quasi insensible al bell mig del palmell. Podria apagar-m’hi una cigarreta i ni tan sols me n’adonaria fins que sentís l’olor de pell socarrimada.

—Potser no li podem tornar la sensibilitat de la mà, però podem amagar aquesta cicatriu tan lletja.

—Lletja? Vostè creu? Les dones fan cua per tocar-la…

Alguna cosa reclama l’atenció de la directora des de la pantalla. De sobte, es posa la mà a la cara per amagar una ganyota d’un horror que en realitat no sent.

—Déu del cel, quina tragèdia! Em sap greu anunciar-li que el nom que ha vingut a buscar és el de la Virgínia Ponset.

El policia s’afanya a escriure el nom a la llibreta. Li sona, en algun lloc l’ha sentit recentment… La ignorància li deu lluir a la cara, perquè la seva interlocutora es veu obligada a aclarir amb un deix de retret a la veu:

—La Virgínia Ponset, l’esposa del diputat Bernal…

Torredelplà es mossega el llavi per evitar un crit de ràbia. Com una mala herba, aquest nom creix de tant en tant a la seva vida. Amb ell van començar tots els seus mals. El policia no pot evitar una ràpida mirada als costats per confirmar que no hi ha ningú que hagi pogut escoltar aquell nom. No sap res de la tal Virgínia, però la dona d’un diputat és un material altament sensible que li cal saber administrar amb prudència.

—Escolti’m bé, senyoreta, és molt important que ningú no conegui encara aquesta informació. Si aquest nom saltés a la premsa, arruïnaria tota la investigació. Aclarir si la senyora Ponset ha estat víctima d’un assassinat pot dependre de mantenir la boca tancada durant uns pocs dies. Puc confiar en la seva discreció?

Surt del despatx brandant ostentosament la llibreta de notes perquè l’agent Petit, que l’espera a l’entrada amb el posat de suficiència de qui es considera lliure de l’esclavatge de l’estètica, sàpiga que ha obtingut una resposta i que hi porta escrit un nom. Tots dos abandonen la clínica amb un somriure a la boca i un aspecte renovat, com si realment els cirurgians de la clínica hi haguessin obrat dos prodigis.