1

Em dic Marc Tramós i sóc negre. O més aviat hauria de dir que sóc mulat. Vaig deixar de ser negre fa cosa de tres anys, el dia que la bella Lluïsa va entrar a l’oficina de Lletraràs a reclamar una feina de redactora. Fins aleshores jo era amo, senyor i únic treballador d’una empresa microscòpica, però amb el valor afegit d’estar disposada a tot a canvi de diners. Oficialment, el nostre catàleg oferia una àmplia i sofisticada gamma de serveis lingüístics, però en realitat ens limitàvem a corregir l’ortografia dels textos publicats als webs d’un parell d’institucions i unes quantes empreses, fèiem alguna traducció esporàdica del francès o de l’anglès, i redactàvem articles i discursos per a polítics analfabets que es trobaven davant del tràngol d’haver d’escriure quatre ratlles i ni amb manilles eren capaços de mantenir lligat un subjecte amb el seu predicat. El ritme de l’economia mundial m’havia empès els últims anys a prestar-me a tots els tripijocs que m’havien proposat i ni així havia aconseguit convertir Lletraràs en una empresa pròspera.

Sé que no sóc un ciutadà modèlic i potser ni tan sols una bona persona, però a qui li pot importar la fermesa o la debilitat de la meva consciència? Si al món hi ha d’haver de tot, jo compleixo el meu paper dins de la Història sense escalfar-me el cap. Només mirant de viure tan bé com els altres em deixin.

Acabada la carrera de filologia a la Universitat de Lleida, em va donar per escriure i publicar una retorçada novel·la de lladres i serenos amb tantes sorpreses i girs argumentals que ni jo mateix vaig acabar d’entendre-la del tot. Ningú en va parlar malament. Però tampoc ningú en va parlar bé. Només va recollir una certa notorietat en el cercle d’amigues íntimes de la meva mare, la qual cosa feia de cada visita al seu pis de vídua jubilada un autèntic martiri. Arribés a l’hora que arribés, la mare sempre estava acompanyada d’una senyora Conxa o una senyora Remei o una senyora Martina que no deixaven passar l’ocasió de preguntar-se en veu alta: «Aquest és el noi que s’ha empescat tota aquella colla de crims i maldats?», i passaven ràpidament a senyar-se com si l’Anticrist acabés de manifestar-se. Llevat d’aquest èxit dubtós i certament localitzat, la novel·leta havia servit per atribuir-me una immerescuda condició d’escriptor intel·ligent i difícil, la qual cosa significa que no et faràs mai ric escrivint, però sembla que també té el seu públic. De fet, va atreure un parell de vells coneguts que havien fet el salt a la política i que necessitaven algú que posés als seus discursos paraules capaces d’emmascarar l’encefalograma pla que fins aleshores havien estat lluint sense cap pudor. Vaig posar un preu exagerat als meus serveis i van pagar trinco-trinco, sense discutir ni regatejar. En negre, esclar.

Però els meus coneguts tocaven poca pasta. Intuint que per poder progressar en el negoci dels escriptors negres necessitava buscar un mercat més ampli i uns contactes situats en posició de tallar i menjar-se el bacallà, vaig fer el salt a la gran capital, Barcelona, on vaig obrir una petita oficina en uns baixos ofensivament cars i humiliantment tètrics del Paral·lel, i vaig repartir tres o quatre tones d’unes estrafolàries targetes d’un color taronja llampant amb el nom de Lletraràs. Serveis lingüístics especialitzats. No quedava clara quina mena d’especialització s’hi oferia, però resultava un adjectiu prou intrigant perquè alguns curiosos s’interessessin pels meus serveis.

Així, quasi sense adonar-me’n, jo havia patit una transmutació d’escriptor perifèric amb ínfules literàries a negre metropolità. Escriure s’havia convertit en la meva manera de guanyar-me la vida, cert, però no exactament com havia somiat només uns anys enrere. No em va importar gaire. Al capdavall, sabia que Jim Thomson, un dels escriptors de novel·la negra que més he admirat, havia hagut de treballar de cambrer, camioner, manipulador d’explosius, guarda de seguretat, venedor ambulant i periodista abans que el talent com a escriptor li fos reconegut. Qui era jo per queixar-me d’haver de començar corregint hacs i bes i accents diacrítics? A més, aixecar del no-res un negoci propi constituïa un projecte nou i engrescador. Una autèntica aposta personal. El repte d’un noi humil a qui tothom havia previst un futur de delinqüent o d’electricista o, en el millor dels casos, de totes dues coses, però que havia trencat el guió aconseguint una llicenciatura inesperada. Lletraràs no era només una empresa pudent de futur incert. Era una oportunitat, una esperança. La porta a un món d’abundància i respecte que m’estava esperant en algun racó.

L’any 2006, la resposta al meu anunci a les pàgines de La Vanguardia demanant un redactor que m’ajudés amb els encàrrecs que ja no podia complir va ser la Lluïsa Desvern, una bellesa prerafaelita de veu flonja, mirada lànguida i vestits llargs, llicenciada en farmàcia i lectora avara, que venia rebotada de les tempestuoses aules de l’ensenyament secundari i que va assumir com a propi el repte de fer de Lletraràs una empresa rendible.

Des del primer moment vaig saber que no la mereixia. Puntual, responsable i probablement una mica enamorada de mi, la Lluïsa tenia només dos defectes: un Opel Corsa de tercera o quarta mà, d’un vermell deslluït i depriment, i una manca total de cintura. Tant al cos com a la prosa. Els seus textos sempre acabaven farcits de citacions d’Aristòtil o de Walter Benjamin, anessin dirigits a una ponència d’un congrés universitari o a l’arxiu d’una administració que ningú consultaria mai perquè es tractava d’un informe fals destinat a justificar una despesa que algun cap de secció s’havia embutxacat. Amb tot, el seu rigor laboral m’alliberava per poder dedicar-me a la veritable feina d’empresari: rodar pels despatxos de les institucions i convidar a cafès i dinars funcionaris i polítics amb pressupost per gastar i capacitat de decisió. A més, tampoc no protestava amb gaire convicció si la nòmina s’endarreria o patia un sobtat amagriment.

La història que vull explicar comença exactament el dia 6 de juliol de 2010, un matí de sol incendiari, quan només creuar el llindar de Lletraràs, amb el cap encara perfumat amb els cubates de vodka de l’insomni de la nit anterior, la Lluïsa em va comunicar que el diputat Àngel Bernal em convocava al seu casalot de Pedralbes, probablement per proposar-me una feina. Els primers efectes de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat pressupostària que les administracions començaven a imposar havien capgirat bruscament la bonança dels primers anys i havien fet desaparèixer tant les feines netes com les brutes, proposant un panorama desolador que havia deixat la meva humil empresa amb el cul a l’aire, literalment a un pas de la fallida. Els contractes amb l’Ajuntament s’havien evaporat de cop, a les diferents dependències de la Generalitat devien haver perdut el nostre número de telèfon, la Diputació i els altres organismes oficials només ens oferien algun encàrrec menor i sempre a un preu molt inferior al que havien pagat sense piular tan sols uns mesos abans. Aquells que abans ens proposaven comissions per factures falses ara ni tan sols contestaven els nostres correus electrònics. Ja eren moltes les tardes que m’havia passat fent números, reajustaments pressupostaris i projectes de reforma per tal d’evitar el que ja començava a semblar inajornable: acomiadar la Lluïsa i, molt probablement, tancar la barraca, la qual cosa significaria un fracàs que la meva dignitat no podia ni volia permetre’s. Per això insistíem tossudament a enviar publicitat a través d’internet, a visitar coneguts o possibles clients i a trucar a vells contactes, a demanar el pagament d’antics favors: cada nou encàrrec era celebrat per tots dos com una renovada esperança de continuïtat.

A tres quarts de dotze d’aquell abrasador migdia de juliol vaig agafar un taxi al Paral·lel, vaig pronunciar amb resolució l’adreça i em vaig refugiar en les boiroses cabòries de números vermells, alternatives de negoci i salvacions miraculoses. Des de la ràdio, unes veus representaven la diària funció de dir-se el nom del porc a propòsit del tema del dia: la semifinal del Mundial de futbol de Sud-àfrica entre les seleccions d’Alemanya i d’Espanya que es jugaria l’endemà. Després de cent metres de trajecte, l’home va abaixar el volum de la ràdio, la qual cosa era un indici perillós. Vaig notar que els ulls del taxista em buscaven amb insistència des del retrovisor i vaig intentar evitar-los fins que en un moment de descuit vam creuar la mirada. Merda! Si una plaga planetària deixés sense veu la humanitat, els taxistes de Barcelona no sobreviurien ni un cap de setmana, fulminats a causa de la seva incapacitat congènita per suportar el silenci. Quan les nostres mirades es van alinear, la mà dreta d’aquell home va aixecar-se per damunt del seient del copilot brandant com una arma llancívola un exemplar de La Vanguardia i la seva veu va exhibir una indignació que no admetia discussió:

—Què m’ha de dir? No li sembla una vergonya?

La veritat és que no em semblava res. Tenia ressaca i res em semblava res. Vaig agafar el diari i vaig llegir els titulars mentre el taxista abaixava encara més el volum de la ràdio. Mal senyal! A Itàlia un ministre de Berlusconi havia estat destituït, la comissió parlamentària que investigava el cas de frau al Palau de la Música Catalana provocava una altra batussa entre partits, a un regidor de Palma li havien rebaixat la pena per un delicte d’abús de menors… Res de tot allò no em produïa la més petita emoció, però vaig assentir com si compartís fil per randa aquell accés d’indignació.

—No ens mereixem tota aquesta merda, no li sembla? —va insistir amb la veu tonant d’un déu irat—. Vivim en un país de pispes i delinqüents, i als nostres polítics només els preocupa assegurar-se un cotxàs amb xofer i una pensió vitalícia. Quines penques! Posis on posis el nas, sempre acabes sentint la ferum dels corruptes, dels aprofitats i dels rapinyaires… Però miri què li dic, amic, que jo arreglaria tot això en el temps que dura una migdiada. Agafaria el primer lladregot que em caigués a les mans, el pujaria al monument de Colom i el penjaria dels collons fins que l’escrot se li hagués donat tant que les cames li arribessin a terra.

—Contundent, certament —vaig opinar amb timidesa—. Els romans ja feien coses per l’estil amb els seus enemics…

—I van arribar a construir un imperi…

—Vostè és un visionari, amic. Es mereix un escó al Parlament. D’homes resolutius com vostè no se’n troben gaires.

Les meves paraules van despertar alguna alarma en la ment del taxista, que va tornar a descuidar el trànsit de la plaça d’Espanya per buscar la meva mirada i comprovar si me n’estava fotent. El meu posat funerari el devia convèncer de l’autenticitat de la proposta.

—Diputat del Parlament… Vostè creu? —va preguntar amb un somriure que li creuava la cara com una esgarrapada.

Que aquell imbècil estigués considerant seriosament la possibilitat d’assumir la responsabilitat de solucionar els problemes del país no sé si representava un motiu per lloar l’alt nivell de preparació dels nostres taxistes o bé un argument per no creure mai més en les paraules de cap polític.

—No en tingui cap dubte. M’agradaria veure la cara dels altres parlamentaris quan vostè els exposi amb detall les seves mesures per posar fi a la corrupció.

Va tardar uns segons a reaccionar davant d’un semàfor que havia canviat a verd. Alguna cosa el feia dubtar.

—Home, potser m’he passat una mica. L’estàtua de Colom mereix un respecte, no li sembla? Però… En fi…

El taxista encara no s’havia presentat a unes eleccions i ja començava a rebaixar la fermesa de les seves propostes. L’olor del Parlament deu desprendre una mena d’àcid que descompon les voluntats i els propòsits de canvi. Mentre l’home callava, emboscat en fosques cabòries parlamentàries, jo vaig cedir a la temptació de pensar que aquest país no tenia remei. Però a canvi vaig poder fruir d’un viatge més o menys tranquil, només embrutat pel soroll del trànsit i les veus enfadades dels tertulians de la ràdio, afortunadament massa esmorteïdes per seguir el motiu de la disputa. Quan vaig pagar el preu del servei i vaig baixar del taxi, l’home encara semblava perdut en projectes legislatius d’alta volada.

Una càmera va estudiar-me detingudament abans que la porta de barrots de fusta s’obrís amb el misteri d’una pel·lícula de Roger Corman. Vaig recórrer un camí delimitat per dues línies de plantes florides maleint la calor i remugant per no haver pensat a aconseguir una corbata. Les puntes de les sabates s’havien embrutat de pols i sota les aixelles de l’americana dues immenses rodones de suor inundaven la camisa…

Però tots aquests pensaments es van evaporar de sobte en el precís moment d’intuir-la o d’olorar-la, sens dubte un segon abans de veure-la allà dalt, al capdamunt dels quatre graons que donaven accés al porxo: els cabells recollits en una cua molt llarga, un vestit florejat i vaporós que oferia el regal d’una pell colrada a foc lent sota el sol d’una platja, unes sabates blanques de princesa de conte infantil i unes ulleres fosques, negres, molt negres. Per ocultar els pensaments. No vaig poder evitar que les imatges de pel·lícules que no em canso mai de mirar sonessin dins del meu cervell com sirenes que anuncien bombardejos. L’Ellen de Que el cel la jutgi —la mateixa bellesa encegadora de Gene Tierney. La Coral de Carreró sense sortida —aquells ulls increïbles de Lizabeth Scott. La Matty de Foc en el cos —la mateixa ardor desprenent-se de les corbes de Kathleen Turner…

Vaig haver de fregar-me els ulls per tenir la certesa que el cansament no m’havia deixat abandonat en un d’aquells vells films de la Metro o de la Fox.

—Aquesta nova vida d’empresari t’està enfosquint la mirada, Premi Nobel.

Em vaig aturar al peu de l’escala per contemplar-la en un contrapicat que feia justícia a la seva bellesa. Els llavis se’m van arquejar en un somriure involuntari: feia molt temps que ningú no m’anomenava d’aquella manera. La noia va moure la mà dreta en un gest que aparentava ser de benvinguda, però que en realitat era tota una exhibició d’anells i de polseres llampants. Volia que sabés que les coses li anaven bé. No era difícil de creure-s’ho, conservava incòlumes les mateixes formes dibuixades per fer mal que jo recordava. Vaig fer una llarga inspiració per donar-me temps a mesurar les meves paraules. Tot en ella feia olor de perdició.

—En canvi, les ulleres de sol aclareixen la teva. Qui no et conegui una mica podria pensar que no ets una serp verinosa…

Va dedicar-me un somriure, perquè les meves paraules no eren una impertinència sinó una veritat universal amb més validesa que els axiomes euclidians. Els qui l’havíem tractada sabíem que el nom de Verònica Sisó tenia la increïble virtut de produir urticària. No podies acostar-t’hi a menys d’un metre sense acabar com a mínim amb alguna mena d’erupció a la pell. Era un d’aquells errors de la natura que li han donat tant de prestigi, una conjunció d’atzars químics i físics materialitzats en una de les dones més espectaculars que han posat els peus sobre la faç de la Terra, però si l’atzar del seu dit t’assenyalava, tenies un problema. Un problema greu.

—Segueixes enfadat amb mi, Premi Nobel? Apa, noi, això no és el barri. Estic a punt de fer-te un gran favor. No em facis canviar d’opinió.

La Verònica i jo havíem nascut i crescut en el mateix racó de món, un carrer perdut de la rodalia de Lleida. Només uns mesos més gran que jo, la seva bellesa ràpidament hi va adquirir una condició propera a la llegenda. Amb setze anys, era la xicota del Carbó, un aprenent de macarró l’apel·latiu del qual no al·ludia al seu color de pell sinó a la puresa de les seves intencions. També li dèiem el Rus i a vegades Carbó Rus, però això era per altres motius. El Carbó tenia moto, inacabables diners bruts a la butxaca i la simpatia d’un torturador del KGB. Ni jo mateix, que era l’únic de la colla que m’atrevia a aguantar-li la mirada, li discutia el dret a sortir amb la tia més bona que havia conegut la curta història de la nostra barriada.

Un dia van escenificar davant del cor d’admiradors que els envoltàvem una sorollosa discussió. Acabat el repertori de crits i d’insults, la Verònica va girar-se de cop i va fer rodar el seu dit acusador fins a detenir-se davant del meu nas. «Aquesta tarda vull anar al cinema. Em reculls a les sis». I va anar-se’n fent onejar aquells malucs extraterrestres i deixant un oreig de silenci. Encara no ens havíem recuperat de la teatralitat d’aquell mutis que el Carbó va aixecar el seu puny fins al punt exacte on abans havia estat el dit de la seva xicota i va dedicar-me una mirada que podria haver servit de definició de l’odi. «Entesos?», va preguntar només. Entesos, per descomptat. La Verònica no era ni seria mai del meu estil. Però el Carbó volia assegurar-se’n. Mesos després el noi va tenir un assumpte lleig amb un camell de la zona i, tot i que ni tan sols era major d’edat, va acabar a la presó, la qual cosa va significar que la bella Verònica deixés de fer-se amb els pobres desgraciats d’aquell racó perdut del món. A partir de llavors, els cotxes més espectaculars passaven a recollir-la al portal de l’edifici on vivia i sovint els seus conductors, sempre homes ben vestits molt més grans que ella, acabaven protagonitzant les pàgines de successos dels diaris locals. De mica en mica va anar distanciant-se de la seva mare i dels seus germans i vam deixar de poder admirar de prop l’esplendor de les seves cames fins que definitivament va esfumar-se.

També jo, d’alguna manera, havia iniciat el meu procés d’allunyament. Plantar una bandera a les aules de la universitat i anar tirant endavant els cursos d’una carrera que no estava pensada per a paios de la meva condició era també una via de fugida, una manera d’escapar del futur facinerós que el barri marginal i la pertinaç pobresa familiar semblaven haver preescrit per a mi. Em costa haver de reconèixer que, en el fons, la Verònica i jo ens assemblàvem.

Encara hi vaig coincidir una darrera vegada. Tot just acabada la meva novel·la, vaig presentar-la a un premi literari amb una bona dotació econòmica i que tenia fama d’apostar per escriptors desconeguts. Poques setmanes abans que es concedís, vaig assistir a una recepció que organitzava el Departament de Cultura de l’ajuntament a la qual va presentar-se l’insigne Albert Partalàs, escriptor de renom i president del jurat que havia de decidir sobre el futur del meu llibre. Casualment, penjada del seu braç portava una rossa que atreia totes les mirades i en qui em va costar reconèixer la Verònica. M’hi vaig atansar per comprovar si la substitució dels pinxos trinxeraires per prohoms del món de la cultura hi portava associada alguna mena de transformació i la noia em va sorprendre amb un posat de dona de món, aguantant dignament les converses i sabent callar quan notava que trepitjava territoris relliscosos. Tot i que constituïa una debilitat que no em volia permetre, no em vaig saber estar de comentar-li en privat les esperances que tenia dipositades en aquell premi literari que casualment depenia de l’home que bavejava al seu costat. La Verònica es va limitar a somriure com si el poder acabat de descobrir li recordés melangiosament l’adoració que despertava al barri. No es va comprometre a res, per descomptat. Evidentment, quan uns dies més tard es van fer públiques les votacions del jurat, el pseudònim amb el qual havia presentat la meva novel·la ni tan sols comptava entre el grup de finalistes. No li vaig retreure mai que no mogués un dit per mi. Al capdavall, jo li hauria dedicat els mateixos esforços.

—Sóc la secretària personal del diputat i això és bo per a tu, Marc. L’Àngel té massa feina i no disposa de gaire temps per complir els seus compromisos amb la premsa. Necessitem per al pròxim curs polític algú que ens ajudi amb les col·laboracions al diari. Quan vaig saber que havies fundat una empresa de serveis lingüístics a Barcelona, no en vaig tenir cap dubte: tu ets el nostre home. Jo no oblido mai els amics.

Primer, ella havia tallat de soca-rel qualsevol relació amb els antics amics dels carrers de Lleida com si constituíssim una humiliació indigna de la seva categoria. Segon, feia més de sis anys que jo havia fundat Lletraràs i aquella era la primera notícia que tenia de la meva exveïna. Tercer, ella i jo no érem amics. Mai no ho havíem estat i probablement mai no ho seríem. Però necessitava la feina. La necessitava de debò. Per molt que em regirés l’estómac haver de tornar a relacionar-m’hi i per molt que la noia representés el món del qual jo havia volgut escapar, aquell encàrrec podia significar la supervivència del negoci. Ah!, i quart i més important: en aquells moments jo no tenia res millor a fer.

«Segueix-me», va dir. I va obsequiar-me amb el balanceig hipnòtic de les seves anques al llarg d’un vestíbul megalític, on un guardaespatlles de dimensions sobrehumanes s’entretenia davant d’un taulell ple de botons que devia controlar la seguretat de l’edifici. Vam pujar una escala colonial de marbre amb barana de forja. Vam deixar enrere un llarg passadís decorat amb quadres de pintors coneguts que tal vegada eren originals. Es va aturar davant d’una porta sense cap indicació i el seu truc va ser poc més que una carícia. Després d’uns segons de silenci, va obrir la porta i em va convidar a entrar-hi. «Quan acabis, en tornem a parlar».

Mentre caminava per aquell despatx excessiu, vaig sentir que la porta es tancava. L’escriptor, de Polanski, vaig pensar. Vaig deixar a l’esquerra tres butaques de cuir sobre una catifa de filigrana i vaig aturar-me a un metre de la gegantina taula de caoba polida. Al darrere, un home en calçotets, samarreta imperi i mal afaitat semblava concentrat en una pantalla d’ordinador. El seu aspecte ridícul contrastava amb el retrat monumental que ocupava quasi tota la paret que jo tenia al davant. En aquell oli, l’home dels calçotets i la samarreta posava molt circumspecte i vestit de frac amb un llibre obert i en actitud de lectura, una escena que, si jutjava pel mobiliari, havia tingut lloc a la mateixa habitació on ens trobàvem. El pintor havia intentat atorgar al seu model uns efluvis de grandesa i dignitat que la persona en roba interior que jo tenia al davant desmentia de manera rotunda. Vaig haver de reconèixer que aquella cara em sonava de veure-la als diaris i a la televisió. L’home devia llegir un contracte o alguna llei important, perquè no va dedicar-me ni una petita inspecció de benvinguda. Vaig continuar dempeus, sense gosar tossir o asseure’m en cap de les dues cadires que tenia als costats. Mentre passaven aquells minuts incòmodes, vaig acabar comprenent que l’objecte de concentració del diputat no era sinó alguna mena de joc d’ordinador. De tant en tant deixava anar algun murmuri que expressava decepció per alguna jugada fallada o una decisió equivocada, però va continuar ignorant la meva presència durant moltíssima estona. Es tractava d’una forma d’humiliació de la qual encara no m’havia fet mereixedor, però era evident que, si havia de treballar per a aquell home, ell volia assegurar-se de la meva capacitat per encaixar les seves ofenses. Que em rebés tan lleugeret de roba era una altra forma de menyspreu. La necessitat em va mantenir palplantat i ho vaig aprofitar per estudiar-lo: fregava la seixantena, no devia passar del metre seixanta i l’abdomen li guardava unes bones reserves de greix, segurament molt car; l’abundant pilositat d’espatlles i braços entrava en contradicció amb una àmplia zona de crani pelat; la boca li dibuixava una permanent ganyota de dolor o de fàstic. Que un individu com aquell hagués sortit elegit en tres eleccions consecutives no crec que parli gaire bé de la salut de la nostra democràcia.

De sobte, la vibració del meu mòbil va semblar desconcentrar-lo. Vaig treure tranquil·lament l’aparell de la butxaca i vaig llegir el nom de la pantalla. La meva infatigable psicòloga particular tornava a atacar. Sense respondre, vaig guardar-lo novament amb parsimònia i davant la mirada una mica incrèdula del diputat, que semblava ofès per haver estat interromput enmig del discurs de concessió del Nobel de l’estupidesa.

—Senyor Trampós? —va somriure per subratllar la gràcia.

—Tramós, si no us importa —vaig corregir, ja de mala llet. Feia molta estona que havia exhaurit les reserves de paciència.

—Molt bé, Tramós, si ho prefereixes. No crec que el nom digui gaire de nosaltres. En aquesta ciutat he hagut de donar molts cops de colze per obrir-me pas entre cognoms il·lustres que a l’hora de la veritat amagaven uns creguts i uns inútils. Jo sóc fruit del meu esforç i m’agrada la gent que sap aprofitar les oportunitats. En tinc una per a tu. No et penso contractar per la sonoritat ni el prestigi de les paraules que consten al teu carnet d’identitat. Me n’han parlat bé, de tu, i t’he de confessar que no els he cregut. Les persones que saben dominar les paraules m’inspiren poca confiança. Els conec, perquè jo en sóc una. Des de molt jove vaig aprendre a usar les paraules en el meu benefici, per això sé que no me’n puc fiar. Si intentes enganyar-me, ho sabré a l’instant. I te’n penediràs.

—No tinc cap intenció de…

—Calla, sisplau. Guarda les teves frases per fer-me quedar bé. No sóc guapo ni elegant ni semblo el més llest de la meva promoció. Ho sé. Només tinc una xerrameca inacabable i la mala llet necessària per barallar-me amb qui convingui. Com aquells que t’han precedit i que he acabat fotent al carrer, ara tu tindràs el repte d’escriure per a mi i de fer-me semblar un home intel·ligent i savi. Treballaràs a prova a les ordres de la meva secretària. No és cap llumenera, però està molt bona. Mentre no te l’intentis tirar i escriguis amb diligència, tot anirà bé entre nosaltres. Et pagaré generosament a canvi de la teva discreció.

—Jo, senyor…

—Deixa-ho, no vull escoltar romanços. Tu busca la manera que tothom sàpiga que sóc un home honrat. La millor persona en qui dipositar la confiança… Que els obrers assenteixin amb el cap quan jo parlo. Que els clients dels bars aturin la conversa per escoltar-me quan un periodista m’interroga a la televisió. Que els paradistes de la Boqueria surtin a encaixar-me… això és l’únic que ha de preocupar-te. Ja veus que no et demano gran cosa… —va aturar-se un moment sense deixar de mirar-me, com valorant si un servidor es trobava a l’altura d’aquell repte. Com que no m’havia fet cap pregunta i no semblava que li agradessin les interrupcions, vaig seguir callat—. Ara deixa’m. M’estàs molestant. El meu temps és massa valuós… La Verònica te’n donarà els detalls.

L’entrevista inútil reafirmava de manera rotunda el meu emprenyament. Com havia previst, aquell imbècil no mereixia el talent del meu llenguatge. Però ell tenia els diners i la posició adequats. Quan vaig obrir la porta, la Verònica esperava recolzada en una de les parets del passadís i s’esmolava tranquil·lament les ungles amb una llima de cartó granat. Havia deixat sobre una lleixa que tenia a tocar del colze una petita safata metàl·lica que contenia unes gases, un pot d’alcohol i una mena de bolígraf.

—Has conegut el gran home?

—Hem mantingut una llarga i profitosa conversa…

—Me la puc imaginar. Espera’m aquí un moment. Acabo de seguida… El diputat és diabètic, saps?

—Veig que finalment has acabat exercint de camell…

—I tu d’humorista… Jo porto el control de la seva insulina. El gran diputat, un dels homes més temuts del Parlament, és en realitat un cagacalces que no suporta la idea de punxar-se. Una part important de la meva feina consisteix a fer que aquest tràngol li sigui lleuger. Bé, això i lluir les cames i l’escot davant la gent que ve a visitar-lo. Té la teoria que la meva presència els intimida i els predisposa a deixar-se convèncer. No sé si té raó, però paga bé i et puc assegurar que compleixo les meves obligacions com una autèntica professional. He fet coses molt pitjors.

La Verònica va desaparèixer darrere de la porta i durant cinc minuts em vaig dedicar a contemplar els quadres que penjaven de les parets del passadís convençut que el decorador de la casa havia volgut gastar una broma al diputat. Algú havia utilitzat les teles per torcar-se el cul i després les havia emmarcat. No hi trobava cap altra explicació. Segur que ara valien una fortuna. Valorava la possibilitat de contribuir a aquell despropòsit amb una escopinada quan la Verònica va sortir del despatx amb delicadesa. No em va donar temps a fer cap comentari sobre el rumb de les arts plàstiques. Va agafar-me del braç i va arrossegar-me en silenci fins a la següent porta del passadís, un despatx petit però elegant on no semblava acumular-se la feina. Ni un paper, ni un arxivador, ni una carpeta. Cap finestra. Cap quadre a les parets. Dues cadires, una taula i un ordinador portàtil que semblava acabat d’estrenar. Va assegurar-se que les portes estaven ben tancades i em va convidar a seure en una d’aquelles cadires llustroses.

—Mira, Marc, són temps difícils per a tothom. L’Àngel no és la persona ideal per a la qual treballar, però he passat per amos molt més desagradables.

—Des de quan tens alguna preparació per fer de secretària? Que jo sàpiga, ni tan sols parles idiomes.

—Què vols tu ara, fer-me un control de qualitat? Li agrada tenir-me al costat i jo faig bé la meva feina. No em dedico a fer de mediadora internacional ni a preparar consells de ministres. De tota manera, tinc l’esperança que sigui una ocupació per poc temps.

—Amb les teves cames no et costarà trobar alguna altra cosa…

—Els meus precs han donat el seu fruit. Ara tinc… tenim l’oportunitat de riure’ns d’aquesta puta crisi.

—Segur que estàs a punt de compartir el secret…

Va callar un parell de segons per subratllar el que estava a punt de dir:

—Però cal que estiguis disposat a tot.

En aquell moment les orelles van començar a xiular-me. Per alguna passarel·la del meu cap van desfilar la Joan Bennett de La dona del quadre, la Jane Greer de Retorn al passat i la Lana Turner d’El carter sempre truca dues vegades. La Verònica va fer una altra pausa dramàtica molt teatral, va inclinar lleugerament el cap i va clavar-me aquella mirada que devia haver destrossat la vida de tants homes.

—Per al que ha de passar les pròximes hores necessito algú de confiança. I aquí no conec gaire gent.

—No em volíeu per escriure discursos…?

—El diputat sí. Jo no. T’enviaré per correu electrònic les notes per a un parell d’articles que haurien d’aparèixer a la premsa després de l’estiu. Però el que has de fer per a mi és una cosa més important. I només algú com tu pot fer-la.

—Ja em coneixes: vull el món. I si és possible, gratis.

—Sé que la teva empresa passa per moments difícils. Si ens posem d’acord, pots comptar que les teves penúries s’han acabat.

Sonava bé, per descomptat. Massa bé, de fet. Perquè res que vingués d’aquella dona no podia ser un regal.

—Tu diràs.

La tercera pausa dramàtica amb pocs minuts de diferència.

—Vull que robis dotze milions quatre-cents cinquanta-dos mil euros.

Vaig congelar el somriure en els meus llavis mentre esperava que es descobrís la conya, però el rostre de la Verònica va continuar impertèrrit.