FINAL

QUAN VAIG TORNAR A CASA NOMÉS vaig veure ma mare asseguda al sofà. El pare s’estava dret a la porta de la meva habitació mirant-me fixament. Feia unes ulleres com un panda. Allò em va espantar, però alhora em va fer venir ganes de riure. «On has estat?», em va preguntar. Aquella espelma que havia encès havia fet esclatar el vidre que s’havia fet miques i la pila de joguines de plàstic del Kentucky que havia anat col·leccionant dins l’habitació ben segur que havien contribuït a estendre el foc. Em podia imaginar l’escena en el moment d’esclatar el vidre: les meves joguines, el calendari dels Beatles i les postals que m’havien enviat els amics de sobre la calefacció devien haver desaparegut tots alhora. Per poc que no es declara un incendi a tot l’edifici. Aleshores, de cop i volta, vaig entendre la causa de l’olor de fum que havia sentit al replà de l’escala. L’habitació estava totalment negra, a sobre dels mobles encara hi quedaven restes de cendra i de l’espuma dels extintors. Als pòsters que tenia a la paret, com que tenien una capa de cendra, els colors encara hi ressaltaven més i tenien un aire més nostàlgic. La meva Courtney Love, els Cure, l’anunci de colònia Geeny en blanc i negre i un gran Kiss-me de la dècada dels vuitanta… Allò sí que era una manera gaudiniana d’arribar a casa.

—Ens hem començat a ofegar i al cap de no res hem sentit un «bum» que venia de la teva habitació, quan amb prou feines el teu pare i jo ens hem aixecat, el fum pràcticament ja inundava tota la sala. Escolta’m bé, amb això que ha passat es pot ben dir que hem estat de sort, per dos motius: un, perquè ens n’hem adonat de seguida, si no jo, el teu pare i el teu germà, tots tres, hauríem mort carbonitzats; l’altre és que ha estat un miracle que el foc no agafes les cortines, perquè si hagués estat així, l’incendi s’hauria estès a tot l’edifici i aquí no s’hauria salvat ni Déu.

Explicava fil per randa el que havia passat a algú per telèfon. «Ma mare diu que si no se n’haguessin adonat de seguida, haurien mort tots calcinats, però m’he adonat que sentir aquestes paraules no m’afectava gens ni mica; potser és que hauria preferit que la cosa hagués acabat així. Un cop vaig veure una pel·li japonesa que anava d’un nen que calava foc a casa i feia veure que es tractava d’un incendi fortuït…».