XOCOLATA DOVE

ARA SOM EL 15 DE NOVEMBRE DEL 2000, el Mint és a fora dels Grans Magatzems Parkson trucant la Love. Ha comprat aquells caramels tous de la marca Alps que la Love té ganes de menjar i altres delícies de xocolata i coco de la marca Dove.

—Ara li aniré a preguntar al venedor de caramels quant valen els més cars i li diré: «En compro un».

De debò que a vegades oblido que ell va néixer als anys vuitanta i que en aquests moments, sense adonar-se’n, irradia una naturalesa una mica innocent.

—Me’ls conec de memòria els Grans Magatzems Parkson —em diu cridant.

—Ei, una cosa, en un moment donat et demanaré que t’esperis deu minuts, però no pengis el telèfon, haig de fer una cosa, t’esperes allí, mentre jo agafo un taxi per anar a recollir-te.

—No, no, no vinguis de cap manera. Tinc un aspecte massa deplorable, no estic presentable.

—Em menjaria una llauna.

—Ai, em vull morir, que dur que és tenir nòvia!… —Vaig sentir que cridaven a l’altre extrem. Al cap de poc va tornar i em va trucar de nou—. Ja sé quins són els caramels més cars d’aquí: continuen sent els de Dove i els de Cadbury’s.

Aquell dia al vespre vam tornar a barallar-nos, si es pot dir barallar-se. No sé com va començar la cosa, però recordo que de l’altra banda del fil em va preguntar en un to de veu sobtadament aspre:

—¿Vols que ens barallem?

—No —vaig respondre simplement.

—Doncs no toquis aquest tema. —M’agradaria que ens baralléssim.

Després em va dir que ell era com la marea, que canviava fàcilment d’humor.

Si un noi tan emocional i que canviava fàcilment d’estat d’ànim s’enfadava, doncs que s’enfadés, em divertia i em feia riure molt.

—Mira que n’ets, de mercenari. L’únic sentiment tendre que em quedava testimonialment… també el perdré.

L’endemà, el T em va fer arribar els caramels per correu exprés. Els vaig rebre a la tarda, just en el moment que m’estava calçant amb la idea de baixar a córrer una mica. El G em va trucar i em va informar que a fora hi estava nevant.

Dins del gran sobre hi havia tres papers de carta, dues bosses de caramels, un adhesiu i una foto de carnet seva de tres centímetres.

L’adhesiu no gosava enganxar-lo i els caramels tampoc no gosava menjar-me’ls, tement que en algun moment hauria d’arrancar l’adhesiu de la guitarra i tornar a comprar els caramels de la botiga per tornar-los-hi.

Potser em vaig trasbalsar pel xoc.

Potser em vaig trasbalsar pel xoc, ¿què havia estat? L’amor o un impuls desconegut.

Aquella petita foto de carnet estava inserida dins d’una cartolina i, com que estava sobreexposada, se li veia una cara molt blanca, amb uns cabells llargs que li penjaven davant del front i uns ulls que deixaven entreveure un caràcter nerviós. En conjunt, una cara molt amagrida. Era una foto seva del 1997, no s’assemblava gaire a com me l’havia imaginat, però tampoc no sabria dir concretament en què. Potser simplement havia de ser d’aquella manera.

Després de llegir la carta vaig sentir una pesantor al cor. Sabia que m’havia demanat que li truqués després de rebre-la, però en aquell moment el que realment tenia ganes de fer era estar en silenci. Hi havia alguna cosa que em pressionava el cor i que no em deixava respirar. Vaig baixar i vaig començar a córrer.

Certament hi havia no sé què que feia que no gosés menjar-me aquells caramels. ¿Què pagaria jo a canvi de menjar-me’ls? Ell era una persona molt pràctica; si havia afluixat la mosca, segur que volia alguna cosa a canvi, ¿el podria compensar? No ho podia garantir. Potser ni jo mateixa no volia saber-ne la resposta.