NAIXEMENT OPORTÚ

EL GUO DONG EM VA EXPLICAR que vivia amb la seva mare.

Al seu quarto hi havia un ordinador que cridava molt l’atenció (en aquella època). El llit era molt baix perquè, segons ell, si era alt li produïa mal d’altura. L’habitació era plena de fotografies, dues de les quals estaven ampliades, una era feta de quan tenia vint-i-quatre anys i l’altra de quan la seva germana petita en tenia dinou. Als prestatges hi tenia antologies de poesia del Gu Cheng, del Bei Dao, del Xi Chuan i molts altres llibres que em feien venir enveja.

A la tarda vaig anar-lo a buscar. Hi havia un altre amic seu, un individu baixet, petit i força moreno. El Guo Dong me’l va presentar com el camarada Wang. Estàvem fent-la petar a l’entrada del pati de cal Guo Dong quan un tio es va acostar al camarada Wang empenyent una bicicleta i li va preguntar ben baixet:

—¿Tens blanca?

El camarada Wang no ho va captar.

—¿Quèèè?

—Pols!

—No en tinc…

El camarada Wang per poc no es mor de l’ensurt. Com era d’esperar, al cap de poc de marxar aquell home, una parella de policies se’ns va atansar.

—Uala! No és possible! ¿Que tinc pinta de drogata, jo, o què? Estic ben arreglat!

Al Guo Dong i a mi ens va fer pixar de riure.

Quan vam tornar a l’habitació, de sobte, el camarada Wang va qüestionar els qui es feien anomenar «punks», i va dir que eren molt hipòcrites i que es consideraven massa a si mateixos… Ho deia mig seriosament mig en broma. Va dir:

—Aquests punkets…

El Guo Dong i jo no sabíem si enfadar-nos o riure. Després, directament em va anomenar «punketa» i va començar a donar-nos lliçons. Jo treia foc pels queixals i li vaig dir:

—No penso dirigir-te més la paraula. No m’hi parlo amb les persones amb qui no em puc entendre.

Els dos es van petar de riure. Al cap de poc una noia va telefonar al Guo Dong per quedar amb ell a Tian’anmen. Com que no sabia com desfer-se’n, va excusar-se:

—Es que estic amb dos amics, ho sento, però avui de veritat que…

En penjar el telèfon el camarada Wang li va preguntar qui havia trucat.

—Una noia de l’Acadèmia de Cinema de Pequín. —I va afegir—: Potser sí que podríem anar tots plegats a Tian’anmen.

Al final hi vam anar tots plegats. Hi havia molta gent. El camarada Wang va exclamar, en un to que denotava una certa insociabilitat:

—Per què coi aquesta trepa de malparits no s’ha quedat a casa seva?

A més a més, tota l’estona s’estava ficant amb mi. Cada cop que jo deia alguna cosa, ell em portava la contrària. Per exemple, si jo deia que em volia comprar un mòbil, ell deixava anar: «Punketa… si anem de punkis no ens va comprar-nos un mòbil… amb un busca n’hi ha de sobres». Per això vam estar trencant-nos de riure tot el camí. Com que el camarada Wang era com jo —no teníem sentit de l’orientació—, ens va dur pel camí equivocat dos cops. Al final vam arribar a un bar. Ells van beure cervesa i jo un suc de taronja. No sé quanta estona ens vam estar en aquell bar, perquè no els deixava que em diguessin l’hora. No volia ni imaginar-me que havia de tornar a casa. Van estar cantant karaoke, jo no. El Guo Dong em va preguntar el perquè i li vaig respondre que em feia vergonya, que ja cantaria més tard.

—¿Quan? —va insistir.

—Més tard —vaig respondre.

El camarada Wang, quan cantava, sempre anava un temps retardat. Quan el Guo Dong va cantar La noia de Vhivernacle, ho va fer una octava més avall. Van estar moltíssima estona bevent i quan vam marxar d’allà segur que eren ben passades les dues de la matinada, però no sé exactament quina hora era.

El vent que bufava era molt fred. No recordo en quin moment el Guo Dong em va fer enfadar preguntant-me: «A quina hora tornaràs a casa?». Durant una estona vaig passar d’ell, ferida però sense dir res. Potser se’n va adonar. El taxi lliscava rabent per l’avinguda a les fosques. Tenia por que em tornés a fer la mateixa pregunta. La nit penetrava fins a dins del teu cor, tal com ho feia el vent. Vaig tornar a sentir una mena de… sentiment d’intranquil·litat molt fort. Vaig descansar el cap sobre la seva espatlla i vaig abraçar-me al seu braç, tenia les mans molt fredes. El cervell m’anava saltant d’una cosa a una altra. Li vaig dir: «Hi ha coses que no em ve de gust explicar. No, no sé en què penso». Ell em va dir en un to consolador: «Doncs no diguis res». Al final, el taxi es va aturar. Fou una estona fugaç i llarga alhora. Tenia por de tornar a casa de matinada, els meus pares em matarien. El Guo Dong no va dir res, només em va apropar cap a ell agafant-me per l’espatlla i em va dir: «Vinga, del que hagi de passar demà, ja en parlarem demà». Vam caminar unes passes, es va aturar i va exclamar: «Mira al cel, hi ha una estrella». «I allà encara n’hi ha una altra», va afegir assenyalant el cel. Realment era com un quadre, en aquell petit indret tot estava quiet i en calma. Caminàvem a poc a poc, com si fóssim germans de sang.

Vam pujar a dalt i ell em va dur una palangana d’aigua tèbia alhora que deia: «Va, renta’t la cara». Em va cedir el seu llit i ell va dormir al sofà.

L’endemà em vaig llevar molt d’hora i vaig estar una bona estona llegint. Quan vaig sortir de l’habitació, em vaig adonar que ell estava dormint al llit de l’habitació de matrimoni. La meitat del cobrellit li penjava i, amb molta cura, el vaig tapar bé. Va obrir els ulls. «Corn podia haver-se despertat tan ràpid?». Vaig atansar-hi un tamboret, vaig seure al costat del llit i vam estar xerrant ara sí ara no. Li vaig comentar que mirant per la finestra de casa seva es podien veure els carrerons i que em recordaven el primer grup de música que vaig entrevistar. Els enyorava.

Va ser quan tenia catorze anys i tot just em començava a agradar el rock. Ells també amb prou feines tenien disset o divuit anys.

Era l’hivern i els dos guitarristes del grup van anar a recollir-me a l’estació. Va ser en aquella petita habitació seva, ombrívola, petita i humida, que per primera vegada vaig entrar en contacte amb el veritable món del rock underground i també va ser la primera vegada que vaig sentir música rock underground realment viva. Em vaig enamorar bojament d’aquell ambient decadent, despreocupat i un pèl romàntic. A més, m’encantava el guitarra principal del grup, cada cop que s’acabava el concert, me n’anava amb el cor trencat.

No sé si va ser pel meu estúpid capteniment taciturn o per la seva frivolitat juvenil, però al cap de res van sorgir els mals rotllos. El cas és que un dia al capvespre vaig voler que el noi que tocava la guitarra rítmica m’acompanyés a la parada de metro fos com fos.

—Sempre fas igual, no ets prou independent —va remugar ell en veu baixa.

—Molt bé, doncs no m’hi acompanyis.

Tenia, però, una mica de por. Ell va insistir a acompanyar-me a la parada de metro i al llarg del camí va dir moltes coses infantils i sinceres, mentre em comparava constantment amb d’altres periodistes. Quan va acabar, vaig fugir disparada. Per això, després d’aquell dia ja no els vaig tornar a veure.

—¿I després? —va preguntar el Guo Dong.

No hi va haver després. Si el temps tornés enrere d’una tirada fins al moment que tenia catorze anys, potser sí. Quan tenia catorze anys… Era com si hagués vist la que era en aquella època: cabells curts, amb l’uniforme blau de l’escola i cada dia enxubada dins el metro durant una hora per anar a fer les entrevistes.

El dinar el va fer la mare del Guo Dong. La mare del Guo Dong era molt bona dona, em va demanar mil cops que mengés més, m’encantava aquell ambient! Va fer un menjar molt picant. Aleshores vaig recordar-me que el Guo Dong m’havia dit que el seu país natal era a Sichuan. Ens vam posar les botes i després vam tornar a l’habitació. El Guo Dong em va regalar el disc Estrella roja I perquè entre les cançons hi havia «Dos dies» del Xu Wei. Ja havíem dinat i ens vam posar a escoltar cançons del Xu Wei i del Hu-mage. «Déu meu, ¿què ens està passant? Déu meu, ¿què som als seus ulls?». En sentir aquella veu tan provinciana, vam esclafir a riure. A continuació, va venir el Xu Wei. Em vaig deixar caure els cabells, la desesperació, com aigua, em va envair. Tenia por de tornar a casa. No tenia ni idea de com em miraria la meva mare. A les deu em vaig acomiadar, havia d’anar a una escola a aprendre a tocar la guitarra. El Guo Dong em va preguntar de bona fe:

—¿No pots anar-hi més tard, després de dinar?

Com que sabia que ho deia de tot cor, vaig dubtar una mica però me’n vaig acabar anant. Em va acompanyar fins al lloc on havia aparcat la bicicleta i em va explicar un cop i un altre el camí de tornada.

Quan vaig arribar a l’Escola de Música Honghe, el Huang Ya era a les golfes tocant la guitarra. Vaig seure i em va dir:

—Toca’n una, a veure.

Vaig tocar-ne un tros, però no me’l sabia, i aleshores em va preguntar:

—¿Has practicat? I jo li vaig respondre:

—Sí.

En realitat, però, no tocava ni la meitat de bé que ell. Em va ensenyar com tocar-la i en aquell instant vaig prendre la decisió que quan tornés a casa practicaria força per no tornar a fer el ridícul d’aquella manera. El més divertit va ser que quan va tocar About a giri, el Huang Ya es va equivocar en un acord i, quan un noi l’hi va fer notar, es va posar tot vermell i va exclamar:

—Merda, quan torni a casa ho practicaré, la puta, quina vergonya!

Em vaig adonar que aquesta era la seva manera de parlar.

—¿D’on ets, tu? —li vaig preguntar.

—De Fujian —em va dir. Tenia un accent local molt marcat. Era molt divertit xerrar amb ell. Em va explicar que tan bon punt es posava a practicar al vespre la gent l’escridassava.

—Doncs passa d’ells, ¿¿no? —li vaig dir.

—No puc passar d’ells —va dir amb un somriure amarg—, són el meu pare i els meus germans, si passo d’ells se’m mengen viu.

Em va explicar que el seu pare havia vingut a Pequín a fer negocis, i que ell tenia la intenció de muntar un grup de rock amb el seu germà petit, just en aquells moments estava intentant emmerdar-lo com fos.

A la tarda ens moríem de gana i vam anar a comprar pa. Quan vaig treure els diners i vaig dir que volia dues hamburgueses, ell va exclamar:

—I un colló! Només faltaria, ja pago jo.

—Doncs millor per a mi.

Em va preguntar:

—¿Et sembla que sóc introvertit i vergonyós?

—Sí —vaig respondre.

—De fet, quan sóc al meu poble no en sóc gens, fins i tot hi ha gent que diu que estic boig, que no sóc normal però, tan bon punt arribo aquí, canvio totalment, canvio tant que ni tan sols jo mateix em reconec. Introvertit… doncs quan sóc a Fujian, d’amics, en tinc un munt. Aquí, en canvi, els puc comptar amb els dits.

Ho explicava en un to de conya i per això jo anava menjant i rient alhora. Em va explicar que quan acabava d’arribar a Pequín no sabia parlar el xinès mandarí i cada cop havia de pensar-se les paraules que podia usar. Li vaig demanar que digués alguna cosa en el dialecte de Fujian i em va deixar anar dos sons que no hagués sabut ni com escriure. Després em va dir que es tractava del mot divertir-se. Ostres, aquells sons em van desconcertar, no s’hi assemblaven gens! Que difícil que era el dialecte de Fujian! Reia com una boja allà al seu costat, em va llançar una llambregada i em va dir:

—A vegades tinc la sensació que no ets tan gran… ¿Tens l’edat que dius? Tinc la sensació que no ets més que una nena!

Me’l vaig quedar mirant fixament, fent un gran esforç per saber si allò que m’havia dit era bo o dolent. Potser em mostrava molt infantil en presència seva. Em va dir que un cop que seia al seu costat, el vaig mirar i de sobte vaig exclamar: «Uau! Si portes arracades!». I que li vaig tocar el lòbul de l’orella.

—En aquell moment vaig pensar que era increïble que en aquest món existís gent tan maca i divertida com tu —va dir.

Em vaig sentir tan afalagada que em vaig posar vermella.