AVORRIMENT EN LA SEVA MÀXIMA EXPRESSIÓ

DIMARTS SE CELEBRAVEN LES NOSTRES trobades esportives. Et pots imaginar el pal de dia que m’esperava. L’única cosa bona era que podia escoltar música amb el walkman. Per culpa de les competicions esportives, cada dia havíem d’arribar a l’escola a un quart de vuit. Aquella colla de supermans; eren al límit de la bogeria.

I, ai, gairebé hauria preferit celebrar trobades esportives cada dia; si més no podíem menjar coses, escoltar música, llegir revistes. Al migdia, a l’hora d’anar a buscar el dinar, no tenia ganes d’anar-hi, però la professora Miao i la resta de companys em van cridar per obligar-m’hi. La vida a l’escola no em deixava temps de practicar la guitarra ni d’escriure res, però em deixava portar. Per més cansada que anés, continuaria practicant la guitarra i escrivint.

Un dia avorrit més. Al matí, vaig entrar a l’aula sense fer soroll. Crítiques de nou. Després de la trobada esportiva, van canviar l’horari, de manera que cada dia havíem d’arribar a classe a dos quarts de vuit. La veritat és que no entenia per quins collons, per què havíem d’arribar a l’escola tant sí com no abans de dos quarts de vuit, si l’estona de repàs matinal no començava fins a tres quarts.

Les vacances de l’u d’octubre^[24] i de l’u de maig també eren un rotllo.

Resumint: l’u em vaig passar el dia a casa; el dos vaig anar a Tong¿ xian a assajar; el tres també em vaig quedar a casa, vaig anar a mirar botigues a Xidan i al vespre vaig acompanyar un amic a comprar-se uns altaveus; el quatre, el dia més integralment patètic de tots, esperant que em truquessin, esperant la gent, al vespre vaig anar a la llibreria Fangzhou, mmm, el Bai Kaishui i el paio aquell que es diu Zhou Qi… El dia cinc, he oblidat què vaig fotre; el sis vaig assajar, amb el G amb una depressió de cavall i jo tres quartes parts del mateix; el set vaig anar a la seu de la revista.

El temps es va tornar fred, la temperatura de cop i volta va baixar un grapat de graus. L’hivern a Pequín encara m’agradava més que la tardor; el fred m’encanta.

Mai havia aconseguit ningú i, en canvi, havia sofert innombrables pèrdues. Només desitjava tornar als meus anys d’infantesa, però no vaig tenir aquesta sort ni aquesta ajuda celestial. De debò que volia retornar al passat, m’havia plantat als disset sense adonar-me’n, estava feta una vella i ja no em quedava entusiasme. Sentia enyorança de mi mateixa quan tenia dotze anys, quan en tenia onze, quan era petita. No sabia quina era l’autèntica jo. Tot s’havia tornat tan insípid, Vidre, t’enyoro.

Ahir algú em va preguntar què era allò que més desitjava en aquest món i em van venir al cap un munt de coses caòtiques: diners, una bona feina, anar de viatge a l’estranger, ser famosa… Al final, però, només vaig dir:

—El que més desitjo és tornar a la infantesa.

Vaig tenir un somni collonut. El G i jo estàvem drets al costat del carrer Nanlishi, feia una ràfega de vent que tombava les nostres bicicletes i un cotxe passava per sobre la meva i per això ens posàvem a insultar-lo, sense saber que era un cotxe de la policia. Aleshores ens convertíem en uns criminals fugitius. Em sembla recordar que hi havia un policia petit que s’enamorava de mi i jo també em penjava d’ell. Ai, els sentiments dels somnis! També vaig somiar que retornava al passat. Un cop al poble, vaig veure que l’avi i l’àvia estaven molt joves, per això els vaig preguntar quin dia érem. Em van dir el dia i el mes. Vaig tornar a preguntar de quin any i em van respondre que del 1992. Havia tornat al passat! Vaig entrar corrents a casa boja d’alegria i vaig veure el meu germà assegut sobre el llit i alguns familiars més. Estaven sopant. Hi vaig anar i vaig dir li al meu germà: «Tete, finalment he tornat al passat, ara mateix t’estic somiant en un somni, he retornat al passat!». El meu germà també estava a punt de vessar les llàgrimes per l’emoció, però cap de nosaltres no permetia que ho arribessin a fer. En despertar-me al matí em resistia a llevar-me.

Vaig rebre una carta del Weizi. Em va emocionar. Em deia que els meus ulls eren molt bonics.

Avui és divendres, finalment un dia avorrit ha arribat a la seva fi.

El que estic patint no és sofriment, sinó un coma milions de vegades més terrible.

Tristes al·lucinacions.