ABANDÓ DEFINITIU DELS ESTUDIS

VOLIA DEIXAR ELS ESTUDIS I VAIG trucar al Xiaoshen. Ell parlava amb objectivitat i neutralitat. Tenia ganes de sentir què en pensava (en el fons del seu cor), de la meva intenció. El G em deia, deixa’ls i ja està, ¿què hi pots aprendre, allà?

La decisió era realment molt complicada, no és d’estranyar que els xinesos no vulguin escollir ni que els matin, al cap i a la fi és molt més complicat escollir el propi destí que no pas tancar els ulls i esperar la mort.

Vam anar a buscar el Vidre, havíem sentit a dir que ara anava a una universitat administrada pel poble i que els dissabtes i els diumenges tornava a la ciutat. No hi era, per això vam passejar una estona pel campus de la universitat. Era un centre sense cap mena de gràcia, semblava una barriada o, més ben dit, una presó o una zona d’habitatges d’una unitat de treball, per més que t’hi esforcessis no hi veies aspecte d’universitat. Potser es pot dir que confortava una miquetona que a les pistes hi hagués uns quants joves alegres jugant a bàsquet.

Em trobava enfrontada a una elecció.

D’acord, ja havia pres la decisió, creia que tenia el dret a aquestes dues coses: la mort o la llibertat.

Envejava la Lu Yisi. Com és que jo no tenia res del que tenia ella? Havia d’aconseguir sens falta el que volia. Vaig tornar a trucar al Xiaoshen, que es va pensar que la decisió que havia pres era continuar estudiant. Va ser molt maco. Resultava que la seva opinió no neutral era que més valia que acabés els estudis. Era inútil dir-li res. No m’entendria pas, amb aquella parsimònia i sentit comú. Com més agitada estava jo més ridícula i absurda em mostrava.

Fora de tot pronòstic vaig trucar a un amic japonès, el Cui Chenshui, que em va dir que podia dormir a casa seva. Allò va ser com un raig de llum que encenia les poques esperances que jo mateixa considerava tenir. Estava excitadíssima, mig per aquell pla magnífic i irrealista, mig pel seu bon cor i amabilitat. Li vaig explicar a la Wang Hui que podia ser que deixés els estudis i anés a viure a casa d’un amic i que si l’endemà no apareixia per classe volia dir que el meu pla havia estat un èxit. T’enviaré postals. El G semblava molt intranquil pel fet que jo visqués tan lluny, però, ¿on més podia viure? No tenia manera de poder-me ajudar. N’estava ja fins als collons, d’aquella classe. No arribava tard a classe i en canvi constava com que sí, però, allò on s’havia vist!

Així doncs, li vaig dir a la Wang Hui que tenia planejat deixar l’escola i que li enviaria postals.

Finalment, marxava de casa. Dilluns a primera hora em vaig llevar molt espitosa. Després de recollir algunes peces de roba i d’agafar unes vambes noves de color verd, vaig sortir de casa. Encara portava l’uniforme escolar i la cartera a l’espatlla, fins i tot dins de la cartera hi duia els llibres de text que tocaven aquell dia. Potser totes les persones que marxaven de casa estaven tan espitoses, nervioses i sense saber què fer com jo. Potser també sentien, talment com fugitius, pànic cap als amics i cap al minut següent. Als serveis del McDonald’s vaig treure’m l’uniforme, em vaig ruixar amb colònia CK, però el cor encara em bategava de pressa. Em vaig mirar la roba inútil que tenia a la mà, i vaig pensar si l’enviava a algú o bé la llençava directament a la paperera.

Em vaig adonar que era incapaç de relacionar les coses que em passaven pel cap, això em va desesperar per complet.

El Cui Chenshui, dret a la meva esquerra, oscil·lava amb la velocitat de l’autobús i el G, també dempeus a la meva dreta, m’agafava per la cintura. Dins de l’autobús no hi havia llum. La llum dels fanals i dels rètols de neó entrava per la finestra i es reflectia a la cara de tothom. La del Cui Chenshui tenia una expressió ambigua. Va començar a parlar d’un amic comú que, segons ell, era especialment bon tio i que s’estimava molt la seva nòvia. Un dia que havia anat a fora a actuar va escriure al seu diari: «Al cel hi ha molts estels, per mi, el més brillant de tots ets tu…». El Cui Chenshui se l’havia après. El seu romanticisme em va fer tanta gràcia que em vaig posar a riure i vaig exclamar:

—I aquest tio era punk?

—Fa uns dies una noia va viure a casa meva, Déu meu, estava ben tocada de l’ala. —I va afegir en un mandarí amb accent japonès—: Aquella noia es prenia una quantitat malaltissa de medecines. En un moment donat que el seu nòvio no hi era, va demanar a un altre noi que vingués a viure a casa meva… El seu nòvio n’estava molt, d’ella; si ho hagués sabut, segur que s’hauria tornat boig.

El Cui Chenshui ens va portar al barri on vivia, casa seva era cent vegades millor del que jo m’havia imaginat, hi tenia de tot, era comodíssima.

L’endemà, el Cui Chenshui i el G van marxar abans de les sis del matí, no sense abans informar-me que hi havia teca a la nevera.

Em vaig despertar a les vuit, ja no podia dormir més. Vaig estar-me una estona ajaguda al llit avorrida. Un cop llevada no vaig oblidar de doblegar curosament l’edredó i allisar el llençol. La majoria dels japonesos són uns addictes a la pulcritud. Ahir, després que el G i jo ens haguéssim dutxat, el Cui, tot sol, es va passar hores endreçant el bany. Apresa la lliçó d’ahir, m’havia proposat que, mentre estigués vivint a casa seva de prestat, mantindria la seva casa més neta que una patena.

Vaig mirar per la cuina i només hi havia fideus precuinats i melmelada. Em vaig preparar un paquet de Fideus Instantanis del Mestre Kang i un sobre de cafè soluble. Un cop menjat i begut no vaig saber què fer amb la meva vida.

Vaig encendre la televisió per mirar-la una estona, vaig estar fent zàping però no hi havia res que valgués la pena, era una tocada d’ous. Vaig mirar cap a baix des del vidre de la cuina, una llum blanca que ho enlluernava tot em va marejar una mica. Vaig pensar a baixar i caminar una estona, però després em va semblar que seria un rotllo. Aleshores vaig pensar a fer-li un truc al Qiqi, però de nou no vaig saber què dir-li exactament.

Al migdia va trucar el G. Aparentment, una sola trucada seva podia calmar el meu ànim alterat (de fet, em vaig adonar que jo no l’importava el més mínim; em refereixo als aspectes subtils i espirituals).

A casa del Cui Chenshui vaig trobar dues guitarres elèctriques, un distorsionador i uns altaveus. I un ordinador portàtil.

A fora els raigs del sol esberlaven les pedres, però a mi no me n’arribava l’escalfor. Només m’il·luminaven i acaronaven suaument la finestra. La meva mirada els contemplava tendrament, com la nocturnitat que es perdia amb cada negra nit, com la calidesa que mai no havia tingut. A la tele vaig veure una aigua verda, on nedaven amunt i avall uns peixets daurats molt cridaners. Estimava, el meu amor era la joia que mai no havia decaigut. Els xiclets, el cotó de sucre, els raigs de sol, la brisa, les multituds bullicioses dels zoos, les mirades pures, anar de passeig, comprar o no comprar, tot plegat m’era ben indiferent. Mira, noia, mai no vam intimar gaire, els meus sentiments s’elevaven vaporosos enmig de l’esperança fins a tocar el cel ben intencionat. Pel que feia a estimar o no estimar, jo no volia ser gaire clara, no volia ser tan explícita.-El temps; en un any només havia anat un cop de botigues, mai no havia volgut que em compressis res i el que encara no havia aconseguit només es podia considerar una pèrdua. Em moria de ganes de poder xerrar amb algú! ¿És que potser m’havia odiat? El meu amor era com un rierol d’aigua clara que mai no havia aturat el seu curs, de la mena més pura que havia vist mai i on m’havia rentat el cap. No cal que em diguis que miri endavant, el meu amor es va consumir quan tenia sis anys. Tot el dia plorant, sense ganes de passejar, sense ganes de marxar tota sola, ni saber on aniré a parar, amor que duc gravat al cor, un paisatge magnífic estén el palmell per rebre’m, jo, jo, jo…

A tota la casa hi feia molt de fred, encara no havien engegat la calefacció. Oh, my coffen. La cosa que menys suporto és un fred com aquest, que a poc a poc et va calant els ossos, et fa esporuguir i arronsar-te de por. ¿Què hi havia de més insuportable que l’aïllament? Volia deixar-me anar i cridar i xisclar, volia escoltar música, però no sabia com es posava en marxa l’aparell, com s’encenia el vídeo ni com es feia anar el distorsionador. No puc negar que en aquest aspecte sóc una analfabeta. Era una perdedora, Loser. Era com si la meva felicitat estigués lligada al cos d’una altra persona, el meu amant, el meu petit baby, em redimia l’ànima. En aquell moment jo era com una persona exiliada, tot eren pèrdues, frustracions i (una sèrie de sentiments) que ni jo mateixa podia expressar. Estava molt clar que ell no podia adonar-se dels meus sentiments ni entendre’ls totalment. Potser als seus ulls jo feia temps que havia deixat de ser una deessa plena d’encant (quina gràcia!), i no era sinó una perdedora incapaç de resoldre ni els seus propis problemes. Només que em digués una sola d’aquestes frases, n’hi havia prou per ferir els meus sentiments.

Mentre parlava en somnis vaig plorar tan amargament que em vaig quedar afònica.

Mai m’havia considerat una nihilista, però sabia que tampoc era una persona alegre, encara que sempre estigués rient. A vegades em semblava que la meva capacitat de resistència psicològica potser era una mica massa forta. D’acord amb la meva sensibilitat, hauria d’haver mort feia temps.

Volia tornar a casa.

El G va tornar a la casa cap a les set del vespre. Va ser arribar i posar-se a renegar perquè havia trobat un embús i s’havia passat dues hores seguides dret a l’autobús, estava rebentat. Encara va dir que si no hagués estat per mi, no estaria tan cansat…

Li vaig dir que volia tornar a casa.

—¿Ja t’ho has pensat bé? —em va preguntar.

—Sí. No puc quedar-me més en aquesta casa, em tornaré boja. No tinc ningú amb qui parlar, m’envolta el silenci més absolut.

—¿I què els diràs als teus pares, quan tornis a casa?

—No ho sé pas, ja ho veurem —vaig dir.

Vaig deixar-li al Cui Chenshui una nota d’agraïment a sobre de la taula, vaig agafar la cartera amb els dits i vam fotre el camp d’allà. No va ser fins que ens allunyàvem d’aquell edifici amb l’autobús que em vaig sentir una mica apesarada.

No sabia si podria viure de la meva escriptura.