JANIS JOPLIN I MADONNA

AVUI M’HA TRUCAT UNA AMIGA MEVA del passat i m’ha explicat que tenia un nòvio nou i que em volia informar de la bona notícia, quina gràcia. Aquesta noia és molt maca, també escriu novel·les i Déu n’hi do com escriu. També pinta, és un o dos anys més gran que tu i en el futur segur que us fareu la competència.

És una persona que ha viscut d’una manera especialment caòtica, els seus pares es van divorciar quan era petita i va viure en una família desestructurada, fet que potser també ha influït en la seva vida. Té moltes més experiències vitals que jo, jo vaig començar a treballar a la fàbrica des de petita, ella va fer de cambrera en un hotel durant dos anys, quan amb prou feines en tenia quinze…

—Crec que escriu especialment bé, amb profunditat i fredor. Només de donar un cop d’ull als seus escrits penses collons! ¿Com pot ser que a la Xina encara hi hagi gent que escrigui així de bé? La mena de vida que ha passat simplement és massa atroç! M’ha produït molt més impacte que no pas el Shen Lihui (l’amo de Temps Moderns). El Shen Lihui és intel·ligent, tenaç i té aquell estatus. Ella, en canvi, no. Aquella mena d’experiència sensible seva cap a la vida a vegades t’esborrona. Ara mateix, parlant d’ella, m’amara una suor freda. Es aquell tipus de persona que no s’avergonyeix de res a la vida, pot pegar-te, insultar-te constantment o fins i tot donar-te una empenta baixant de l’autobús i, en cap moment, preocupar-se per si t’ha fet caure, ¿saps de què et parlo? Es una persona d’aquesta mena. Aviat farà dos anys que m’hi relaciono i no la conec gens ni mica, potser només en conec alguns aspectes superficials, però pel que fa al seu cor és completament impenetrable. Les persones així et fan venir ganes d’ajudar-les. Els seus escrits, els agraden molt als meus amics, els sembla que estan especialment ben escrits i que són molt impactants, d’aquells que te’n recordes tota la vida, ¿com t’ho diria? Deuen ser encara més meticulosos i despietats que els de la Mian Mian.^[26] Es la mena de noia que ha viscut d’una manera molt desordenada, té un caràcter irascible i la sensibilitat a flor de pell. A més, sempre es relaciona amb gent més de deu anys més gran que ella que se n’aprofita, però no sembla que a ella li importi gaire. És, doncs, aquest tipus de persona, molt profunda, diria. Sigui com sigui, a tota la gent del meu voltant a tots els agrada i la tenen en gran estima. Per posar un exemple: deu ser com la Janis Joplin xinesa. És forta, bàsicament és que no hi ha res que pugui tombar-la. Moltes coses que per a d’altres persones signifiquen un motiu d’estrès, ella, en canvi, les transforma en força motriu. De vegades m’estranyo que existeixi gent amb aquest tarannà. Es no sé quants cops més forta que jo.

Tot aquest parlament em va encegar de gelosia. ¿I què, si escrivia bé? Tampoc no havia publicat, ¿no? I, a més, era més gran, més grassa i més lletja que jo. Així que, i a mi què, si aquella colla la deixaven pels núvols. «Encara més meticulosos i despietats que els de la Mian Mian». Quin fart de riure! ¿És que el primer que passa és la Mian Mian, ara, o què?

El T em va dir que el seu primer petó l’hi havia robat ella.

—M’he recordat del Li i m’ha entrat mal rotllo. Quan el vaig conèixer, encara pintava. Fins després que ho féssim no em va dir que tenia nòvia i que, a sobre, s’estimaven molt. M’ho vaig passar fatal, no per mi, sinó per aquella noia, i em preguntava com podia haver passat. Estava decidida a utilitzar la meva novel·la per deixar-lo com un drap brut, volia escriure-ho tot amb el seu nom real. Al cap i a la fi, tot era veritat, què podia témer, jo?

—Em fa ràbia aquest tio, ¿com dius que es diu?

—No el coneixes, es diu Li Qi, a Lotus han sortit publicats alguns dels seus relats. Fa venir ganes de vomitar la manera com escriu. Coneix el Shen Haobo.

—Em fa molta ràbia aquest tio que es diu Li Qi. Odio totes les persones que s’han aprofitat de tu perquè han contribuït a la teva tristesa. Els odio. Avui al migdia he menjat dos bols de sopa de crestes i no duia ni un cèntim a sobre, que patètic! Des del mes de maig de l’any passat fins ara no he descansat ni un dia, així de dur treballo… La gent de casa meva, ningú no m’entén, només tinc dret a passar-los diners, no tinc el dret de preguntar-los per a què els volen. Ja m’ho va dir ma mare: «No m’hi ficaré si guanyes tres-cents iuans mensuals, només cal que em passis diners com un bon fill». No goso demanar-li diners, però de totes maneres tampoc no me’ls donaria.

La Mary em va trucar per dir-me que la setmana passada havia vist el Li Qi a la Llibreria Fangzhou. Era més jove i delicat de com se l’havia imaginat (era el que deia la majoria de la gent). I tant, en un flaix vaig recordar aquella cara del Li Qi, aquell aspecte pàl·lid i escanyolit. Tot vestit amb cuir negre i passejant un aire de merda de «poeta» d’una timidesa seductora que podia despertar en la gent un cert sentiment de luxúria. La Mary va ser la primera a parlar: «¿Tu coneixes la Chun Sue, veritat?». El Li Qi aparentment va fer cara de vergonya i d’incomoditat. Em va dir que ell li havia demanat el meu telèfon (¿és que després del que va passar havia destruït les meves dades de contacte com jo?). La Mary li va dir de mala manera: «¿Tu no coneixies el Shen Haobo? Doncs ell en té el telèfon, demana-l’hi a ell». El Li Qi va quedar-se amb un pam de nas. I després ja no van parlar més.

Al final em vaig trobar amb el Zhang Dongxu, a la porta de la botiga de discos de Xidan. Jo, com sempre, vaig arribar tard. Estava dret enmig del vent glaçat amb un esprai a la mà. En veure’m arribar, va arrufar les celles.

—Sorry! —vaig fer—. Sóc una tardadora incorregible. Em queda una hora de temps per estar amb tu. —Vaig donar un cop d’ull al rellotge, estaven a punt de tocar les set.

—¿On has d’anar? —em va preguntar.

—Va, anem a fer grafits.

Em va portar amb aquella bicicleta de dona, feia força vent i pel carrer hi havia gent que el cridava. Tots ens resultaven familiars, però no els coneixíem gaire. La cosa que menys m’agrada en el món és topar-me amb gent immadura pel carrer, que em pregunta on és el G i jo els dic què n’haig de saber, jo. Em fa ràbia aquella actitud seva de creure’s que sempre tenen raó i el somriure ambigu que mostren a la cara.

Vam anar a prop de casa seva a fer grafits, les parets i el paviment d’aquell carrer eren tots plens de grava de teules i hi havia uns aurons enormes. Unes desenes de metres més enllà hi havia els edificis residencials i de tant en tant, passava algun obrer que ens mirava a tots dos amb cara d’al·lucinat. Pel que semblava, era un bon lloc per fer grafits. Ell va dibuixar a la paret amb unes lletres artístiques «Fuck off» i em va dir:

—Prova-ho tu també!

Amb un somriure vaig agafar el pot que m’oferia alegre i tremolant alhora i li vaig preguntar una mica sense saber què fer:

—¿Què escric?

Aleshores em va dir que repassés primer allò que ell havia fet, per això vaig fer una altra passada resseguint el que ell acabava d’escriure. Em va explicar que amb aquell esprai no quedava bé fins que no hi feies quatre passades. Hi vaig començar a trobar el gust i vaig escriure «I HATE YOU!». El Zhang Dongxu, dret no gaire lluny de mi s’ho mirava tot plegat amb aire satisfet i, enrotllant-se com una persiana, m’explicava que una noia li havia escrit una carta dient: «I hate myself». Vaig dir-li: «Jo no m’odio a mi mateixa, si odio algú aleshores és a tu». Després, en un altre tram de paret buit vaig tornar a escriure: «Arbres verds!». Ell amb unes lletres artístiques va escriure les meves inicials: «C. S.». A mi m’havia agafat com una addicció a fer anar l’esprai i vaig ruixar un «HOLE» i un «T’estimo Courtney» amb l’esprai. Em va comentar que si la gent em veia escrivint «HOLE» es pensarien que volia escriure «HOT». Allà vam gastar un esprai sencer. Al final volíem escriure «pistola sexual» i només vam arribar a escriure «SEX» perquè l’esprai es va acabar.

—¿On anem ara? —li vaig preguntar.

—I don’t know, ¿i si em convidessis a beure una tassa de te negre? —Fet, però només tinc quatre iuans. ¿I tu em podries comprar un exemplar de Música Popular?

—D’acord —va assentir—. Un altre dia podem anar per les zones de Wudaokou i Sanlitun a fer grafits.

—Podríem anar a fer-ne a la meva escola —vaig suggerir—, els odio a mort, prometo que escriuré «FUCK OFF» a la tribuna amb les meves pròpies mans.

El Zhang Dongxu em va comprar l’últim número de Música Popular. A la ressenya discogràfica d’aquell número vaig descobrir aquell article de la Mary titulat «Els Echo i la Mary». Sorprenentment, comentava un disc sobre el qual jo també havia escrit. Finalment, també vaig saber que aquell grup s’anomenava Echo and the Bunnymen, pel que semblava eren famosíssims.

El G em va dir no pots trair-me. Oh, fill meu, ¿com puc trair-te jo a tu?