AMOR ÍNFIM

EL ZHAO PING, QUAN PLEGAVA de les classes, a vegades m’esperava fora de l’escola, per això gairebé cada dia en acabar m’untava com una boja amb tones de crema de protecció solar, per tenir la pell una mica més blanca. Cada cop que arribava aquell moment, els nois de la classe cridaven: «Oh, la Jiafu es torna a empastifar amb crema per al sol! Deu tornar a tenir una cita!».

A l’entrada de l’escola manteníem les distàncies, però després pedalàvem un a tocar de l’altre. Al cap i a la fi, segons la normativa de l’escola no estava permès que alumnes d’altres centres anessin a buscar-hi ningú i, si es donava el cas, es castigaria l’alumne del propi centre. M’acompanyava a casa i s’esperava fins que sortia a buscar-lo després d’haver menjat. Sempre agafava uns quants diners perquè es pogués comprar teca a més de portar-li alguna cosa de halar. No tenia mai calés. Sempre passava gana.

On ens trobàvem més sovint era al parc. Casa nostra estava molt a prop del parc Yuyuantan, la majoria de les vegades anàvem allà, també hi havia el Parc Zizhuyuan, que era molt fresc a l’estiu. De vegades hi fèiem l’amor en algun racó. De fet, pensava que per anar bé havíem de posar fi a tot allò.

—Quan el meu grup tregui un disc, te’n regalaré deu còpies —va dir-me el Zhao Ping.

Sempre m’havia semblat que el moment que el seu grup trauria un disc no arribaria mai.

El grup del Zhao Ping en aquella època va agafar força volada. Alguns fans del rock que eren de fora i que desconeixien la realitat d’aquest món ja els tenien com la nova generació d’ídols del rock underground. En algun diari n’havien dit el següent: «Els W són un grup nou que té moltíssim futur. Aquest grup, que no té ni un any d’història des que es va crear, entusiasmarà encara més gent. La seva música és majestuosa i té, a més, un fort color experimental que recorda Sonic Youth. Si el grup no tingués el cantant Zhao Ping, no es diferenciaria gens de la resta. Imagineu-vos per exemple què serien The Doors sense el Jim Morrison. L’actuació a l’escenari del cantant Zhao Ping, plena d’esperit de sacrifici, és força impactant (¿emocionant?). La poesia penetra dins de la música i un estil enyoradís incurable arriba a límits preocupants». En resum, a poc a poc havien anat ascendint en els cercles rockers com noves estrelles underground. Vaig sentir a dir que fins i tot al Cui Jian i al cantant de Pan Gu, l’Ao Bo,^[13] els agradava moltíssim el grup, que en aquells moments estava concentrant tots els seus esforços per poder treure un àlbum, però no hi havia diners.

Els W van ser qualificats per les revistes musicals com un grup de música que havia passat per moltes dificultats, amb llargues lletres poètiques, metafòriques i críptiques, un guitarra amb una gran força de penetració, un aire enyoradís incurable, que feien que els W tinguessin, com a grup de música, elements místics. A causa de la seva malaltia, el Zhao Ping cantava amb una veu molt greu, com un condemnat patint a l’infern. El dolor i la indignació que expressaven les lletres colpejaven directament el cor de la gent.

Però no sé ben bé per què, la seva música traspuava cert complex d’humanisme. Era com veure aquella mirada compassiva que detestava del Zhao Ping, perquè odiava allò d’«acostar-se a la mare terra i al poble senzill i treballador», etc, o allò de «cuidar i purgar el propi esperit» i aquesta mena de bajanades.

Quan tenia nou anys vivia amb el meu pare a la caserna. La mare i el meu germà petit vivien al poble. M’encantava estar amb la gent i sovint jugava amb aquells soldats. N’estaven molt, de mi. Un dia, un soldat em va convidar al seu dormitori i vaig acceptar. Hi anava sovint a esplaiar-me. Duia dues trenes i m’anomenaven «angelet». L’habitació estava molt buida i només hi era ell. En el breu espai de temps d’asseure’m al tamboret, ell es va abaixar els pantalons i vaig adonar-me que no duia res a sota. Em va preguntar:

—¿T’agrada? —em va demanar que l’hi toqués, però no li vaig fer. Semblava una mica nerviós, va anar a tancar la porta i em va tornar a preguntar—: ¿T’agrada?

—¿Si m’agrada, el què? —li vaig preguntar—. Oh, no, no m’agrada —li vaig dir, i vaig anar a obrir la porta. Ell em va mirar com feia tot allò com si estigués somiant. Als ulls li surava l’aire d’una il·lusió.

—¿M’estàs dient que et volia violar? —em va preguntar el Zhao Ping.

No… el que volia dir és que després de tant de temps encara recordo l’expressió d’il·lusió d’aquell noi. L’he recordat fins ara. No sé si perquè l’estimo o perquè l’odio. Es la persona amb més coratge que he conegut. Potser en aquells moments hauria hagut d’anar més enllà, però no ho va fer i l’he recordat així fins ara.

Tornava a ser un merdós i denigrant dissabte al vespre. Després d’anar a buscar i veure com acabava el seu assaig, el Zhao Ping va agitar el seu barret ronyós i em va dir que volia anar a sopar. Li vaig preguntar si duia diners. De fet, no calia que l’hi preguntés perquè ja sabia que no en duia.

—No tenim diners.

Li vaig dir que ni tan sols duia diners per pagar el taxi cap a casa.

—I què! Anem a menjar unes tallarines, tu no et preocupis —va dir impacient amb el seu accent de Shaanxi.

No em va quedar més remei que seguir-lo. Vam arribar a un restaurantet que hi havia a l’entrada del poble.

—Serveix-nos un bol de tallarines amb ous i tomàquet —va duel Zhao Ping. Em va servir te i vam estar xerrant agafats de la mà.

Jo vaig estar tota l’estona que el cor m’anava a mil per hora per culpa de l’ansietat i la por. Allò em semblava una comèdia, sabia perfectament quin seria el desenllaç a l’hora de pagar.

El Zhao Ping es va cruspir les tallarines la mar de content. Jo mirava, amb una certa contradicció a l’ànima, el seu envelliment produït per l’exposició al sol ferotge, la seva cara morena i el seu cos escarransit i superfatigat. Ai, ai, com n’era d’ínfim el meu amor, com n’era de baix.

A l’hora de pagar, el Zhao Ping va dir a la cambrera que no dúiem diners, que pagaríem la propera vegada i ens va deixar marxar. Cada bol de tallarines costava quatre iuans.

Al final vaig acabar agafant un taxi amb la idea de pujar a casa quan arribés a agafar diners per poder pagar el conductor, i si no ho explicaria tot amb llàgrimes durant el trajecte que hi havia des de Shucun, més enllà del Quart Cinturó, fins al meu carrer Wanshou.

El taxista em va preguntar mirant com s’acomiadava de mi el Zhao Ping:

—¿Es el teu nòvio?

—… no l’és —vaig aturar-me un moment—, he vingut a entrevistar-los. Era una persona que he entrevistat.

—¿Quants anys tens? —em va preguntar observant-me.

Tot mirant la foscor i la silueta dels arbres que tenia davant vaig respondre:

—Divuit.

No en tenia divuit, però estava patint coses que no hauria hagut de suportar ni tenint-ne divuit. El conductor em va dir amb enveja:

—¿Divuit? Quina sort. Vosaltres, que a penes teniu disset o divuit anys, sou com les flors, quanta bellesa! Lliures de preocupacions i radiants d’energia.

Feia temps, però, que havia oblidat què volia dir estar lliure de preocupacions i radiant d’energia. Potser m’havia allunyat massa d’aquelles paraules, fins al punt de no poder recuperar-les mai més. Si jo era una flor, era una flor efímera, que es trobava en l’última fase del seu floriment. Era la meva pròpia elecció i no me’n penedia. Continuava tenint fe en aquestes paraules existencialistes: viure és dolorós; fes el que vulguis fer, aguanta el que hagis d’aguantar, és l’estat normal. Fer el que volia fer i aguantar el que no havia d’aguantar era el meu estat actual. Havia de responsabilitzar-me de debò de moltes qüestions, però era una cagadubtes i no m’acabava de decidir. Molts cops ni tan sols jo mateixa no sabia què pensava ni què necessitava.

—¿Es que no t’has qüestionat mai tot això?

—¿El què… tot això?

—El rock.

El Zhao Ping va dir cridant aquestes paraules des del llit. Va afegir que estava molt cansat. Jo també me’n sentia i per això no vaig preguntar res més. Aquest tema no va tornar a sortir. Sabia que havíem estat esquivant constantment algunes qüestions, que potser havíem estat evitant els nostres caràcters oposats, que potser estàvem lamentant-nos en silenci de la nostra vida actual, o que havien sorgit problemes en la nostra vida actual. En realitat, però, el que passava és que hi havia problemes en la vida rockera del Zhao Ping. No podia verbalitzar què era exactament, però tenia la sensació que hi havia un munt de coses que no funcionaven! Tot i això, no ho discutíem mai, no en parlàvem mai, com si tinguéssim por d’alguna cosa, ¿què passaria si el full de paper que cobria la finestra s’estripava? De fet, però, darrere el paper de la finestra no hi havia res de res.

A mig matí, després de dormir tant com volíem, ens llevàvem junts. Si al Zhao Ping li arribaven els diners per dinar, anàvem a dinar; si no, anàvem a comprar verdures i ell mateix cuinava. Cal dir que mentre vaig estar amb ell no vaig passar gana mai. A vegades em semblava molt estrany que volgués continuar amb el Zhao Ping. ¿Per què ho feia, al cap i a la fi? ¿Per avorriment o per indiferència?

Un dia vaig descobrir a l’habitació del Zhao Ping una carta que li havia enviat la seva germana gran des del seu poble natal de Shaanxi. El Zhao Ping era a fora trucant. Vaig vacil·lar un instant, però de seguida la vaig obrir. A l’encapçalament hi havia la salutació típica que es pot fer a un germà, el contingut que hi havia a continuació, però, no me l’hagués imaginat per res del món. Només diré que em va deixar esgarrifada. El tema sensible de què parlava la carta i la versió del Zhao Ping, simplement, no tenien res a veure. La carta deia que havia estat el pare qui havia mort la mare, que quan la mare estava més greu, el pare no li havia permès de prendre medecines… Al final li retreia ja no ets una criatura, has de buscar-te parella, o si no, la teva germana te’n presentarà una quan tornis a casa, et cases i tota la pesca. Vaig perdre els estreps. El Zhao Ping ara estava amb mi, ¿quin collons de parella havia de presentar-li? ¿Casar-se? Puah! Ara estava amb mi, era meu! Aquella carta, en quatre dies va desaparèixer de la meva memòria.