VA ANAR AIXÍ

EL QUE ENS FALTA ÉS COMUNICACIÓ de cor a cor. Durant tot aquest temps tan llarg, quan m’he sentit més feliç era abans, quan ens trucàvem —em va dir el T.

Vaig tenir una sensació com si hagués sofert una descàrrega elèctrica. Havia dit tot allò que jo volia dir. Doncs sí, si als seus ulls jo era transparent com un rierol, ¿en què es basava per estimar-me? Des del seu punt de vista, jo tenia una infinitud de defectes: egoista, bleda i immadura. Aleshores, ¿en què et bases per estimar-me? ¿No t’aniria bé buscar-te’n una de més adequada?

—Si ni jo mateixa m’entenc, ¿tu em pots entendre?

—El qui s’ho mira amb distància ho veu més clar, com tu que sovint veus els meus defectes i jo ni me n’adono.

Em vaig quedar sense paraules. ¿Tan senzill, era?

Continuava dient no sé què, però era com si jo no sentís res. Al final va acabar de parlar. Em vaig treure l’anell que duia a l’índex, vaig treure tan ràpid com vaig poder les meves coses de la bossa i sense dir paraula vaig sortir a fora amb els llibres en braços.

Va tardar dos segons a reaccionar, aleshores va recollir tot atabalat les coses que jo havia deixat a sobre de la taula: l’anell, les ulleres de sol, la gorra de franel·la, les revistes i la bossa; fins i tot hi havia una rajola de xocolata Dove que ell m’havia comprat al matí. En un atac de ràbia ho havia buidat tot a sobre de la taula.

¿L’amor? ¿Què és l’amor? Com que no puc ni respondre-ho ni enfrontar-m’hi, només em queda trobar-me a mi mateixa, de manera que estic cansada d’aquest tipus de vida. ¿La comunicació de cor a cor? Quina gràcia, fa morir de riure. Era jo qui cada dia pensava en aquest tema i ell va i el treu. Ni jo sóc cap senyoreta de companyia ni ell és cap milionari, per tant si estàvem junts hi havia d’haver algun motiu. ¿Quin era aquest motiu? Si no era per cap motivació física, ¿aleshores era per sentiments? Si jo era tan hipòcrita que ni jo mateixa no sabia què pensava, ¿com podia tenir un sentiment sobri i definit cap a una altra persona? Aquesta era la meva pregunta, aquest era el meu trencaclosques.

Va sortir disparat a fora cridant-me pel nom: «Chun Sue!». En vaig fer cas omís, però ell em seguia. Sabia que agafaria el metro, després arribaria a casa i seria lliure, estaria salvada, per això caminava directa cap al meu objectiu: la parada del metro.

Si tot fos així, aleshores quin sentit tindria l’amor. Si tot plegat era tan insípid com allò, quin valor tenien la joventut i la bellesa. Si tot era realment tal com ho estaven experimentant els meus ulls, què tenia d’especial la primavera i què tenia de diferent la vida. I que no em diguin que la vida era allò, perquè si la vida era allò, si en el futur diàriament havia de viure una vida així, aleshores. ¿Com havia de bategar el meu cor anhelós?

Si jo no era una noia madura. ¿Com podia entendre les preocupacions de les noies madures, si en principi jo no en podia tenir?

Des de petita em considerava una nena poc comuna, ja que jo era la noia més bonica, més llesta i més intel·ligent del poble. Des de petita pressentia que un dia marxaria d’allà. Volia fer-ho millor que els altres, volia aconseguir el que em pertocava aconseguir. Un amor que no fos apassionat no seria el meu amor. El nostre amor es fonamentava sobre una base molt estranya: ¿la feina, la comprensió o l’amistat?

Em feia ràbia ser tan innocent. Em feia ràbia no entendre el món. Em feien ràbia aquells anys d’innocència. La innocència és una puta merda! La innocència ni és ni pot ser res. Em sentia molt pressionada! No he fet res de res, no sé fer res, ¿quin és el meu futur? ¿I el meu demà, a qui li importa? No vull continuar així… Vull aprendre anglès, vull practicar la guitarra, vull formar un grup de música, vull escriure poemes, vull morir, vull morir, vull morir…

El meu amor amb el T havia passat diverses fases: la fase tendra i acaramel·lada, la fase de les sospites, la fase de l’avorriment, la fase de la complicitat, i així anar fent. Cal incloure-hi una curta etapa de ruptura (que va durar mig dia). El T va fer en tot moment el paper del persistent: trucant-me, cridant-me com un boig pel busca, baixant a buscar-me, escrivint-me cartes, deixant missatges pels passadissos… Coneixia la seva manera de pensar i per això tampoc no era necessari posar-la en evidència.

Per Nadal vaig rebre una targeta de la Mary on només hi deia: «Bon Nadal». El final de segle ja quedava lluny de nosaltres, era com si fóssim vells coneguts, ja no afirmàvem res de definitiu ni de la innocència, ni de l’eternitat, ni de la felicitat.

Tot un segle havia passat de llarg. Ja no existia absolutament res.

Els fets del passat, ja feia temps que no els recordava; el meu esperit estava d’allò més tranquil, havia decidit abandonar. Les nits d’aquella època havien passat amb aquella facilitat. No hi havia cap diferència entre un segon i el segon següent.