CONEIXENÇA

VAIG REBRE UNA CARTA A LA PORTERIA de baix de casa. Pel mata-segells semblava que havia estat enviada des de la ciutat mateix i a la línia del destinatari hi posava «per a la Chun Sue». Ho vaig trobar una mica estrany, ¿com podia ser que algú m’anomenés amb aquest nom? Només l’havia fet servir públicament en molt poques entrevistes i, a més a més, en cap hi havia fet constar l’adreça. De cop se’m va acudir que en un moment de tercer que estava molt i molt avorrida, vaig enviar una carta a la secció de contactes d’una revista musical de gran tiratge. Era possible que l’haguessin publicada? Si era així, eren lents amb ganes, ja que d’allò feia ja més de mig any! Vaig obrir la carta i, efectivament, era el que m’havia imaginat. Hi deia que en veure el meu anunci a la secció de contactes, m’havia volgut conèixer, que s’anomenava Li Qi, que estava aprenent dibuix a Pequín i que, si tenia temps, podia anar-lo a veure i passar una estona amb ell. Al final havia escrit molt seriosament una frase que venia a dir que esperava que jo fos un «excel·lent jove pioner».^[3]

Recordava que a la carta que havia enviat hi deia que m’agradaven els U2, el Xu Wei i Nirvana. I també que m’agradaven Kafka i els ordinadors. En aquella època, parlar de Nirvana et feia sentir orgullosa, ja que encara no eren el fenomen que són ara. Vaig respondre la carta amb gran excitació però, en aquella ocasió, s’ho va prendre amb calma. Al voltant de dues setmanes més tard, vaig tornar a rebre una carta seva en què explicava que acabava d’arribar d’un viatge que havia fet a Shandong, la seva terra natal.

Un dia em va trucar. La persona de l’altre extrem del telèfon va dir que buscava un tal «Chun Sue» i li vaig dir que era jo. «Oh…». Vaig poder notar que estava agradablement sorprès. «Em pensava que eres un noi!», va dir. Després vam quedar que un dia l’aniria a veure. «Seré puntual», vaig afanyar-me a afegir. De fet, però, sabia que era probable que arribés tard. Aquell dissabte feia un matí tot boirós, vaig agafar el metro i vaig baixar a Jishuitan. M’havia dit que feia classes a l’Institut de Belles Arts Lu Xun, per això vam quedar a l’entrada de l’institut. Vaig donar un cop d’ull al rellotge, portava més o menys uns deu minuts de retard i anava pensant que tornava a arribar tard, «he!». M’hi encaminava amb una barreja de sentiment festiu i de culpa. Quan creuava el carrer em vaig fixar que una persona que estava repenjada en un arbre a l’entrada de l’institut m’estava mirant. Ràpidament, m’hi vaig acostar. «Sóc la Chun Sue», vaig dir. Va allargar la mà, vam fer una encaixada i seguidament vam començar a passejar. La situació era una mica forçada. No era com me l’havia imaginat. Duia el cabell una mica llarg i tenia un posat d’home de lletres poc convencional. Portava una jupa de pell, tenia la pell blanquíssima i era una mica escanyolit. Vaig pensar que potser jo tampoc era com ell m’havia imaginat.

Em va conduir a un carreró, davant d’una tenda de música, molt a prop del seu institut. Vivia en una casa veïnal amb pati compartit, on tenia una habitació llogada. Sempre que entrava en aquesta mena de llocs em sentia incòmoda, preferia els edificis alts i els llocs resplendents i bonics.

Vaig entrar a la seva habitació amb certa reserva. L’espai era molt petit, només hi havia un llit i cassets apilades que cobrien tota una paret. La música no va deixar de sonar tota l’estona. Vaig seure en una banda del llit i vam tenir una conversa d’allò més normal. Tenia una mirada d’insistència neuròtica. Aquell quarto petit era fred i humit, i no tenia calefacció. El Li Qi es va aixecar i em va servir una tassa d’aigua calenta. Me la vaig beure. Alguns raigs de sol es filtraven dèbilment dins la cambra. Era un matí normal i corrent, però hi havia alguna cosa que no anava a l’hora. Totes les sensacions i la situació en general anaven de mal en pitjor, me n’adonava perfectament, però no tenia manera de controlar-ho. Potser es que volia veure quin seria el resultat de deixar-me portar i si corria perill de mort o no. Mira si m’agrada el risc. En aquell moment no era gens conscient que estava a punt de perdre una cosa de la meva vida, tot va ser tan ràpid que no vaig tenir temps ni de resistir-me. Era com si hagués caigut dins d’una pintura paisatgística, vaig sentir que no estava en harmonia amb tot allò que m’envoltava. El Li em sembla que va dir alguna cosa, fixant la mirada a la paret mentre parlava, alguna cosa com que tothom havia d’atenir-se als desitjós més íntims i que calia ser autèntic i tota la pesca. Després d’això va emmudir una estona. No recordo què vaig dir ni què vaig fer però, fos el que fos, estic convençuda que va ser com tirar llenya al foc. El Li em va arrambar, em va treure les sabates, duia uns mitjons de seda amb una cinta blanca, m’agradava la cinta de seda que tenien. Després d’abraçar-me una estona, el Li es va posar dempeus i, més content que un gínjol, em va dir espera que entri l’edredó que tinc a fora airejant-se. Va sortir i va tornar a entrar amb un edredó en braços. A partir d’aquí ens vam ajeure al llit i ens vam començar a fer petons. Tot plegat era poc autèntic.

—Sang —li vaig dir.

—Oh. —Va agafar un paper per eixugar-la i el va llençar al terra—. ¿Quants anys tens? —em va preguntar com si de cop i volta se li hagués acudit alguna cosa.

—Setze —li vaig mentir. No va dir res i va encendre’s una cigarreta, tenia l’aspecte d’estar una mica cansat—. ¿Tens nòvia? —vaig preguntar-li (com qui no vol la cosa).

—Sí.

Em va agafar per sorpresa.

Em va explicar que la noia en qüestió s’anomenava Cai Yun. Des d’aleshores, sempre que en parlava, s’hi referia com a la seva nòvia. Per exemple, «la meva nòvia això, la meva nòvia allò altre» i així anar fent.

Em sentia confosa, però alhora no havia tingut mai el cap tan clar, no sabia com expressar el meu estat d’ànim en aquells moments, em vaig aclarir la veu, però aleshores em vaig adonar que no hi havia cap necessitat d’expressar res. El Li no sentia cap necessitat que m’hi comuniqués, ni tan sols li havia passat pel cap que jo també pensava i que també necessitava desfogar-me. Al migdia vam sortir a fer un mos i vam menjar raviolis i crestes al vapor en un restaurantet. No sé si era un costum que havia adquirit anteriorment, però menjava molt poc.

Aquell dia ens va passar volant. Quan vam tornar de sopar, no vaig poder evitar agafar-lo de bracet, instintivament vaig considerar que, en aquelles circumstàncies, era el més normal. Ell va arrufar lleugerament les celles i jo, immediatament, vaig deixar anar la mà una mica tallada. ¿Què més podia fer?

—Ho sabies… —buscava algun tema— que sé recitar el «Cant de l’etern pesar»?^[4] N’he oblidat alguns passatges, però encara me’n recordo força…

Per anar a Xinjiekou a agafar el metro cap a casa, vaig passar pels carrers al vespre. El daurat dels raigs de sol s’esmicolava sobre la meva cara i els meus cabells. A la boca del metro hi havia un venedor ambulant que, a la gatzoneta, venia flors en una gran galleda. En tenia de les que m’agradaven: roses i lliris. Eren les darreries pures i brillants del mes d’octubre pequinès.

Un cop a casa, em va trucar, s’havia oblidat de dir-me no sé què. La seva veu es notava nerviosa i angoixada, potser tenia por que el denunciés i que l’empresonessin. He!