LA NIT ÉS JOVE A KAIFENG

LA MARE EM VA ACOMPANYAR a comprar els bitllets. Amb una gran bossa de compactes i diaris a coll vam anar a agafar el tren. Després d’un trajecte al llarg del qual semblava que hagués experimentat incomptables dificultats, finalment vam arribar a l’estació de Shang-qiu, estàvem a punt d’arribar a Kaifeng, vinga, més ràpid, si us plau! Friso per arribar…

Quan estàvem a punt d’arribar a l’estació de Kaifeng, el sol ponent espargint els seus bonics raigs de llum daurada, em va fer pensar en «el gran desert, un sol rastre de fum, l’esfera ponent al Iangtse».^[7] Tota sola me’n vaig anar fins a l’últim vagó solitari i vaig seure. Els raigs del sol vessaven sobre el meu cos, la meva cara i sobre l’alegria que desprenien el meu cos i la meva ànima.

Un cop vam baixar del tren, el cor em va començar a bategar amb força! No parava de preguntar-me si anirien a buscar-me o no. Vaig cridar ben fort: «Els Esperma!?». Enmig de la foscor de la nit no vam sentir cap resposta. La mare i jo vam sortir de l’estació i vam veure que al final de les escales hi havia quatre persones dempeus (havia perdut les ulleres el dia abans d’anar a Kaifeng) i hi vam anar de dret. Un em va preguntar: «¿Tu deus ser la Jiafu, oi?». Vaig fer que sí amb el cap, vaig allargar la mà per donar-la al que tenia davant. Va tenir un bon espant, però també em va allargar la mà. Més tard vaig saber que era el Jianqiu, el baixista. Després de comprovar la meva identitat, el Gujia em va fer una abraçada, va ser una mica imprevist i incòmode, potser perquè la mare era allà.

Vam anar a casa del bateria Li Zhanwu. La veritat és que casa seva no estava gens malament, fins i tot en molts aspectes superava les cases de la classe mitjana de Pequín. La mare del Li era la típica burgesa de ciutat, parlava molt bé el xinès mandarí i ens va tractar d’una manera excessivament amable, de manera que no sabia ben bé com comportar-me. Vam sopar junts quan ja devien ser les nou del vespre. Saps, tenia moltes coses per dir-los i finalment m’havia guanyat el dret de poder passar una nit a soles amb els Esperma, però allò va ser en una altra casa del Li Zhanwu. Vam baixar a baix, els carrers de Kaifeng són molt estrets i molt foscos. Caminant-hi, de cop i volta vaig sentir que alguna cosa no acabava de rutllar. Aquella era la ciutat que havia anhelat en somnis i per la qual havia lluitat tant de temps, com era que no tenia la sensació d’estar summament excitada? Per això vaig deixar anar el crit següent: «Ah! Finalment he arribat a Kaifeng! Això és Kaifeng!». Per anar a l’altra casa del Li Zhanwu s’havia de travessar la via del tren, que passava pel centre de la ciutat. A dalt del cel es veien els avions que volaven molt baixos, amb els llumets vermells parpellejant. Era fresc i espectacular.

L’altra casa era una mica més vella, però molt ben equipada, amb llits (inclosos els edredons i els coixins), un balcó, un escalfador d’aigua, lavabo i fins i tot un radiocasset vell. Tan bon punt vam arribar-hi, vaig abocar tots els CD i els diaris sobre el llit, però aparentment a ells això no els va sobtar. Segons el que m’havia imaginat, la situació havia de ser la següent: tothom estirat sobre el llit, abraçant-nos i estrenyent-nos, escoltant música rock a les fosques i discutint sobre algun tema. Aquella intimitat era el que havia estat desitjant durant tot aquell temps. Però no va ser així. A l’hora de la veritat, jo volia dormir, però la resta estaven tots molt animats, van posar la música a tota màquina, amb el llum obert, i cadascú es va posar a fer una cosa diferent, jo era l’única… Com si fos una forastera. Tenia son, però no volia anar a dormir, volia abraçar el Gu Jia o qualsevol altre amic, necessitava tenir aquella sensació. Una sensació de calidesa. Vaig tocar lleugerament la mà del Gu Jia. «M’agradaria donar-te la mà», li vaig dir. En aquells moments em sentia amb l’estat d’ànim d’aquesta cançó dels Beatles.^[8] Però ell, d’allò més insensible, no va reaccionar. Fins i tot, com si em penedís 0 hagués patit un greuge, vaig arribar a pensar: «¿Realment em necessiten? ¿Realment m’estimen?». Ho vaig arribar a dubtar!

Fora la finestra floreixen els plataners, es balancegen, la bellesa decadent del supermercat flueix a l’aire. Ah, com s’assembla a mi, això. Gandul, tinc els ulls una mica cansats, els haig de tancar; els ulls dormen. M’agradaria abraçar alguna cosa, desitjaria que fos un raig de llum / fiable i càlid / que atrapés el meu cor.

Engeguem la raó a fer punyetes, quedem-nos amb els sentiments! Sóc conscient que no és bo ser massa emocional, només fa que les coses s’espatllin, ho entenc perfectament i se suposa que en aquells moments també ho tenia molt clar, però era difícil de controlar perquè aquella sensació era molt dolorosa. El cor és tendríssim, fins al punt que em deixa desarmada i sense forces. Estava desarmada i sense forces.

Cap a les dues de la matinada, tothom estava una mica cansat i van dir d’anar a dormir. El Li Zhanwu i el Bai Jianqiu al sofà, el Gu Jia, el Wei Ruixian, el Jin Zhiheng i jo vam dormir al llit de matrimoni. Els llums es van apagar. Precisament allò que estava desitjant (amb el llum hi havia massa claredat i no podia amagar la solitud enlloc). A l’hora d’anar a dormir el guitarra del grup (de fet, el més franc), el Wei Ruixian, va estar explicant un munt d’acudits verds, tots rèiem, vaig atrapar la mà del Gu Jia amb l’esperança de poder sentir alguna calidesa en la qual poder confiar, però ell tan sols es va deixar tocar obedientment (evidentment jo tampoc no hagués gosat jugar-hi gaire), no hi havia el més mínim sentiment. Quina tortura! ¿Es que sent amics fins a la mort com érem (hauria saltat daltabaix d’un edifici per ells) no podíem mostrar-nos una confiança mútua que ens encoratgés una mica? ¿És que els punks com nosaltres que es queixen, es rebel·len i cerquen l’autenticitat contra els costums establerts no poden deixar de ser «convencionals»? L’única cosa que ho podia explicar era que ell (ells) no sentien el més mínim afecte cap a mi. Déu meu, era una idiota de cap a peus. ¿Com era que sempre em pensava que tenia la raó, que sempre agradava els altres? ¿Com era que l’afligida sempre era jo?

Si érem camarades i companys d’armes! Immersa en aquesta mena de tribulacions em vaig adormir profundament. Al matí, va ser llevar-me i dir, i no exagero, que me’n volia tornar immediatament a Pequín. Marxant, s’acabava tot. Però d’altra banda, també sabia que això no era viable. Volia posar-me a cridar com una histèrica però, hòstia puta, no era casa meva. Si hagués estat a Pequín, com a mínim hauria pogut estar sola i tranquil·la. «Aaaa!».

No podia aguantar més i vaig deixar anar un crit. Volia preguntar-li al Gu Jia: «¿Em consideres amiga teva?».