TRAINT LA PERSONA IDEAL

UN DIA L’EDITOR ENCARREGAT DE LA SECCIÓ d’espectacles de la revista de moda L’època X em va trucar per fer-me saber que comptava amb mi perquè el continués ajudant a entrevistar grups de música underground. També em va dir que l’article que havia escrit per a l’últim número de la revista estava molt però que molt bé. Vaig acceptar, malgrat que li vaig fer saber que feia temps que havia perdut l’interès per la música underground. El G em va comentar que la senyoreta A esperava que hi tornés, però jo em vaig dir que si hi tornava, em negaria a fer de periodista, ja que ser periodista de temes relacionats amb l’espectacle havia deixat de formar part de les meves ambicions i ideals.

Al vespre acostumo a tenir una mena de desig de seure davant de l’ordinador, però si el meu pare torna a casa, ja no puc usar-lo de nit perquè el meu germà petit l’endemà ha d’anar a l’escola. A més a més, em sento molt incòmoda quan haig de fer alguna cosa una mica privada a l’habitació dels altres, no em sento gens segura. Els havia suggerit molts cops que per què no instal·laven l’ordinador a la meva habitació, però no hi accedien mai. No hi havia cap raó, simplement no hi estaven d’acord. Així és que jo no podia fer hi res; si escrivia havia de fer-ho amb l’ordinador i, en canvi, el meu germà només el volia per jugar. No em crec que no s’adonessin de qui el necessitava de debò, i l’únic que podia explicar la seva actitud era que jo no els preocupava gens ni mica ni tenien gens en compte les meves necessitats. Realment no podia fer-hi res, no tenia esma. Tot el que havia passat aquells dos dies era com si s’ocultés dins del meu cervell, caòtic, i no aconseguia treure’n l’entrellat. ¿Com era que estar amb el G ja no em proporcionava aquella alegria i excitació d’abans? No, no volia que fos així, havia dit que l’estimaria per sempre.

—Som a punt d’arribar al Nadal —va dir el G una mica frustrat.

Davant de l’entrada dels Grans Magatzems Parkson ja havien començat a col·locar-hi arbres de Nadal, amb tot de petites bombetes que feien pampallugues seqüencialment. Els nostres ulls van passar per sobre dels arbres i les petites bombetes que gradualment es convertien en una esmorteïda extensió que titil·lava en el cel nocturn de rerefons blau marí. Nadal és una festa d’allò més freda i, en canvi, té el favor i la segueixen tantíssims xinesos, que deuen buscar una excusa per fer gresca. Estic asseguda aquí, ja no sento més aquell impuls de posar-me a ballar un altre cop com una boja, fins i tot tinc mandra de parlar. Dos cors es troben immersos en una espera mútua i un cert desgast, han estat mòlts i convertits en pols. Seiem. Ja no hi ha cap futur del qual puguem discutir, ni cap cosa alegre que puguem fer, ni hi ha necessitat que ens esforcem per un objectiu comú… Quina solitud, quina buidor, simplement és així.

Un cap de setmana més.

Ajaguda al llit sento el timbre del telèfon, si és per a mi, segur que és el Mint, perquè el G sempre truca una mica més tard. A la sala algú despenja el telèfon, però no se sent cap moviment. Crido en veu alta: «¿Es per a mi?». Al cap d’un moment, se sent: «Es per a tu!». Tinc la sospita real que si no hagués fet aquell crit, probablement li haguessin dit que no era a casa!… En són capaços, no seria el primer cop, però no deixa d’al·lucinar-me! Surto vestida amb el pijama, són tots a la saleta mirant la tele, a un metre de distància del telèfon. Quina puta merda d’intimitat. Agafo l’auricular considerablement contrariada. Tal com era d’esperar, és el Mint, que m’informa que es troba al Tushu Dasha i que acaba de comprar aquell llibre del Zhang Dongxu. «A la tarda potser també m’hi arribaré», li dic.

Una mica més tard em truca el G. Li pregunto a quina hora ens veurem a la tarda. Ell em diu que a la tarda potser anirà a casa de la seva mare a buscar diners i encara no sap a quina hora ens podrem veure. Aquesta sensació de no poder controlar el distanciament em sumeix en una melodia grisa. Sospiro. No tinc cap intenció de passar-me la millor època de la meva vida a casa. Últimament em fa mal el cap de tant escriure, per això quedo amb la Mary davant de la porta del Tushu Dasha. Torno a fer tard. Els meus cabells daurats voleien al vent. A Xidan com sempre hi ha una multitud de persones. ¿Quina pot ser el Mint? ¿Pot ser que hi sigui? Tinc la intuïció que és en un lloc amagat i jo en un lloc exposat. El Mint és ara en algun lloc rient-se del meu infantilisme i la meva fragilitat. Quan penso això, de cop i volta em sembla que cadascuna de les persones que hi ha poden ser el Mint, però no sé quina, per això tant l’expressió com els gestos transmeten la meva suspicàcia. La quantitat de gent que hi ha dins del Tushu Dasha no és normal. No entenc com pot ser que a tothom li agradi tant llegir, deuen entrar més aviat per resguardar-se del fred. Habitualment vaig molt poc a aquesta mena de llocs vulgars com el Tushu Dasha. Avui, tan bon punt hi he entrat, he tingut ganes de sortir-ne i la Mary ha pensat el mateix que jo. En una botiga del costat de tot a cinc iuans, hem descobert un llibre titulat Noves generacions, no sé com han pogut ficar en un mateix sac tota aquella gent perquè, bàsicament, n’hi havia de tota mena. Havien posat junts el còmic Zhao Benshan, l’actriu Song Dandan i el Marilyn Manson, a més a més del cantant i actor Andy Lau, la també cantant i actriu Vivian Chow, la Generació Beat… Es inexplicable que puguin existir aquesta mena de llibres, he al·lucinat en colors.

He tornat a cridar el G pel busca, ja eren les tres. El temps passa volant.

—Bé, doncs contactaré amb tu quan em sembli —li he dit. El temps feia que les nostres veus se sentissin indolents i fredes. Ric amb desgana. Mentre espero la seva trucada, fixo la mirada en el cos d’un noi que em dóna l’esquena. Els seus preciosos cabells llargs i els texans cenyits el fan molt atractiu. Comparat amb l’estil nipó i el coreà, prefereixo l’estil occidental, especialment la manera de vestir dels anglesos: concisa, delicada i elegant.

L’aparador de productes de maquillatge de lluminària resplendent ja no atreu el meu interès. El cor se m’ha estovat fins a límits insospitats i s’ha tornat trencadís. Desitjo de veres poder recuperar la relació que havíem tingut abans, no vull riqueses ni vull fama, en puc passar, de tot això, tot i que no ho puc verbalitzar, obstrueixen el meu cervell i no me’n puc desprendre.

—Ara mateix sóc als magatzems Zhongyou, ¿quan pots venir a buscar-me?

—Cap a dos quarts de vuit.

—Why? —Estic supersorpresa, ¿per què m’he d’esperar fins tan tard?—. No em puc esperar tant, vine abans, bitxo —li prego.

—¿Que no ets amb la Mary? Si mireu botigues juntes és molt fàcil matar el temps.

—Mira que… —Està a punt de fer-me enrabiar molt i li crido com si hagués perdut la raó—: ¿Saps com n’és de valuós, el temps? El temps és or. Si no surts ara mateix, avui ja no cal que vinguis.

—D’acord.

Quan he penjat el telèfon m’he quedat sense saber què fer. ¿Què ha passat? Mai m’havia tractat d’una manera tan seca. ¿Per què avui no ens podíem veure fins tan tard? Estava realment dolguda. ¿Com m’ho havia de prendre, tot plegat? Com si volgués aferrar-me a una taula de salvament, he trucat immediatament al Mint. Tal com era previsible, tornava a estar molt ocupat. Li he explicat que estava molt trista, m’ha dit alguna cosa, la veu pel telèfon era poc clara. Era com si tot el meu cos s’estigués enfonsant dins de l’aigua i jo demanés ajuda amb totes les meves forces, tot i saber que no podia salvar-me ningú. Al final li he enviat el missatge següent a través de la centraleta: «Quedem a dos quarts de vuit al Kentucky del primer subterrani del Zhongyou».

Hem vist que el símbol de l’anarquia que havíem pintat l’últim cop als vidres del Kentucky continuava veient-se clarament, deu ser que no l’han acabat de netejar bé.

Hem escrit alguns caràcters a l’espai en blanc que quedava d’un rètol indicatiu d’on eren els ascensors. Aquest cop inexplicablement jo tampoc no havia dut res per escriure. Recordo que en una ocasió jo mateixa havia dit: «Un escriptor que surt de casa sense bolígraf és com una noia feta i dreta que surt de casa sense roba».

—Utilitza el llapis de celles —he suggerit a la Mary.

La Mary ha escrit sobre un paper: «Pengpeng, casem-nos». El Pengpeng era un company de classe de quan anava a l’escola primària. Jo vaig escriure: «Love & Mint». Quan hem acabat d’escriure-ho, m’ha assaltat un sentiment sobtat de pesar:

—Tot ha canviat.

—¿Qui ha canviat? —m’ha demanat la Mary.

—Jo he canviat —he respost rient—, encara que sembli que parlo amb un coi d’ironia, em sap molt de greu, estic molt apesarada.

¿Qui era que m’havia deixat? La persona que m’estimava. No trobaria mai més aquella complicitat. M’havia quedat sola enmig del vent. Caminava endavant sense suportar tombar el cap enrere i vessant llàgrimes en silenci. Enyorava tot allò que era part del passat. Ai, vaig tornar a recordar-me de la cançó Mirar enrere dels Pan Gu:

No estava d’humor, tota la passió encesa havia estat sufocada, tot s’havia transformat en sàtira i desintegració.

A dos quarts de vuit, el G ha aparegut puntualment davant dels meus ulls. De cop i volta m’he animat. En un obrir i tancar d’ulls he comprès les meves necessitats reals.

M’ha explicat que quan m’havia trucat a la tarda justament era a casa de sa mare, per això no havia pogut parlar i que la raó per la qual no havia pogut arribar fins a dos quarts de vuit era perquè volia ajudar un company de classe a comprar-se un disc i li venia de camí.

No he pronunciat paraula, però dins meu l’he perdonat.

Encara no havia decidit si anar o no a treballar a l’època XXX, només per culpa de l’actitud del Mint. Al Benetton del Zhongyou buscaven dependents, hi he anat i els he demanat el telèfon i l’adreça per a l’entrevista. El G m’ha dit tot estranyat:

—I ara, ¿per què no vas a treballar a L’època XXX? Segur que allà l’ambient serà millor que no pas aquí.

—¿I per què no m’hi acompanyes? —va demanar-me el Mint. Aquesta era la primera vegada que prenia la iniciativa de citar-me, però jo ja havia quedat amb el G per acompanyar-lo a comprar-se coses. Malgrat que sabia positivament que tornaria a ser un dia d’allò més avorrit, de pèrdua de temps i res més, ¿què podia dir?

—Bye bye! —vaig dir somrient. Bye bye era la paraula que decididament usava amb més freqüència al llarg del dia. Una paraula que per mi era la més rica en sentiments i matisos: es podia dir educadament, per últim cop, fredament o desesperadament. Quan li deia aquesta paraula al Mint, el meu to combinava sovint educació i desil·lusió. Més sovint encara era una mena de to de refús, de mantenir un posat digne, de punt final. Potser era perquè sabia que quan deia adéu era l’únic moment que era jo qui prenia la iniciativa i qui tenia el control de la situació.

Algú havia canviat, però en cap cas no podia ser jo.

Dilluns al vespre el G em va trucar per preguntar-me si aquella nit podia anar-hi, ja que els seus pares havien sortit. «D’acord», vaig accedir. Era un dilluns al vespre amb una lluna encantadora, un dilluns al vespre de nit clara i humida.

La seva habitació em continuava resultant familiar, també m’era familiar l’olor de l’ambientador. Tot aquell temps havia viscut sentint aquella olor en el cos del G, ¿com podria desprendre-me’n? Ens vam abraçar molt fort, els cossos joves i suaus. Com m’embriagava el seu cos. Podia percebre els sentiments profunds i sense límits a través d’aquella força. Tenia ganes de xisclar ben fort: «Per aquest cos i per aquesta pell, estic disposada a abandonar-ho tot!». El cel sap com desitjava passar tota una nit amb ell i no pas només uns minuts, com si desitgés tenir-hi una comunicació de veritat i no tan sols fer-hi l’amor.