BONICA COM ELS PRÉSSECS I LES PRUNES

AL FINAL EM VAIG TORNAR A TENYIR els cabells. Com que l’últim cop, tot just quan me’ls acabava de tenyir, me’ls vaig tornar a tenyir de negre, el color no havia quedat gaire bé i en alguns llocs es veia una mica de vermell. El que jo volia era un ros perfecte, aquell ros com l’or blanc, el color aquell que duu la Madonna, aquell ros platí que duu la Courtney Love, però la perruquera em va dir que era probable que els meus cabells no aguantessin que els descolorissin tantes vegades, perquè abans d’això ja m’ho havia fet uns quants cops i si m’ho tornava a fer podia ser que se’m cremessin. Em va explicar que feia uns dies hi havia anat una noia que en total se l’havia descolorit vuit cops fins que havia aconseguit tenir-lo completament blanc. Jo el volia d’aquell color al preu que fos, encara que me l’hagués de descolorir dotze cops. Avui m’he oblidat de treure diners, només duia a sobre la targeta del Banc de la Indústria i del Comerç de la Xina. Per això he pensat que avui no me’ls podria tenyir, qui havia de dir que miraculosament trobaria un caixer automàtic de la meva entitat. Abans de fer-ho, ens hem trobat amb la Yu Dan quan menjàvem en un restaurantet sichuanès. Els seus cabells de color rosa havien perdut el color en alguns llocs i ara eren rossos, duia un collaret i un anell molt bonic al dit anular de la mà dreta. Hi havia un noi assegut al seu costat. Ens hem saludat:

—¿Que aneu al club Kaixin Leyuan a veure alguna actuació? —m’ha preguntat.

—No, hem vingut de passeig —he respost. No hem parlat de gaires coses, el G i jo hem escollit un lloc per seure i menjar-nos les tallarines.

Quan després de tenyir-me hem agafat l’autobús a Wudaokou per tornar a casa, pel cel han començat a planar petits i reconfortants flocs de neu.

—Ei, està nevant! —he cridat tota contenta. Tenia ganes d’endrapar-me un gelat. M’he comprat un cornet de Nestlé i ell un gelat de pal de llimona i, més contents que unes pasqües, hem pujat a l’autobús empunyant els nostres gelats. Aquell sí que era un dia maco de veritat. Potser vist des de fora no ho era gens, però la meva màxima era «embriaga’t ara que tens vi». Sota l’aparença de la bellesa s’amaguen una infinitat de possibilitats. Era evident que el G estava en contra que em tenyís els cabells. Allò m’ha estranyat, ja que abans, ¿no li agradava també molt el meu aspecte un cop tenyida? Quan érem dalt de l’autobús m’ha dit que era una «transformista».

—Els cabells negres t’estan molt bé, són més gòtics! —ha dit.

—L’aspecte explica com ets per dins —li he respost. En realitat, però, no tenia ni idea de què pensarien els meus pares quan arribés a casa i em veiessin amb els cabells rossos. Potser s’enfadarien per les parets, potser… potser necessitaven encara més provocacions. Abans ja m’havia tenyit els cabells en dues ocasions, aquesta era la tercera. Potser es desfermaria una tempesta. Potser quan ho hagués fet uns quants cops més ja no hi hauria cap problema perquè s’hi haurien acostumat. Vaig dormir des del vespre fins l’endemà al migdia, però entremig em van despertar uns quants cops. Des del llit sentia el so de la tele a la sala d’estar, veus parlant, ostres, no es reprimien gens. Encara no havien vist el meu nou color de cabells. Al principi tenia pensat esperar fins que marxessin per sortir de l’habitació, però m’urgia anar al lavabo. Vaig mirar d’aguantar-me una mica, tot i que al final ja no podia més, per això em vaig posar un barret al cap i vaig creuar la sala d’estar de camí cap al bany. En el moment que recorria aquella distància, em vaig adonar que de sobte els seus ulls susceptibles es clavaven en mi i ràpidament se n’apartaven, desviant la mirada. Després d’anar al lavabo, la mare va trucar a la porta i va entrar dient-me: «¿Com és que t’has tornat a tenyir els cabells? ¿Com et pot agradar aquest ros que t’has posat?». A continuació, tot d’una es va fixar en les meves celles totalment depilades: «Eeeh, ¿què t’has fet a les celles?». Després va allargar la mà i em va dir, assenyalant-me amb el dit:

«Ets, ets…», i va sortir enfadada perquè no podia aconseguir que fos com ella esperava. Em vaig mirar al mirall sense donar-li la més mínima importància, bonica com els préssecs i les prunes, una ganga. Aquell era precisament l’efecte que volia. Estava molt satisfeta amb aquell nou look meu. Tothom podia aconseguir-me, però ningú no podia aconseguir-me tota sencera ni ningú podria comprendre’m de veritat.

Odiava la meva sensibilitat, contradiccions i complexitat.

Havia subestimat la sorpresa i la indignació dels meus pares respecte dels meus cabells tenyits. L’endemà, mentre mirava la tele a la sala d’estar, de sobte el meu pare em va dir cridant:

—Fes-me el favor d’anar a posar-te els cabells com abans! Si no, et calaré foc… Si no vols viure aquí, ja pots fotre el camp!

No vaig dir res i me’n vaig tornar a l’habitació, després de llançar el comandament de la televisió sobre el sofà.

Vaig baixar a trucar al T:

—El meu pare acaba d’esbroncar-me per culpa dels meus cabells.

—Ai, em sembla que aquest tema l’has portat massa lluny. Els cabells negres t’estan molt bé, són més naturals —va dir.

Només volia tenir un lloc acollidor on viure, una persona que estigués per mi i alguna cosa a fer que m’agradés, però pel que semblava tot allò no era fàcil d’aconseguir. Ningú no em comprenia. Això és el que li vaig dir per telèfon al Zhang Dongxu.

Com que m’havia tenyit els cabells, l’actitud dels meus pares es va tornar odiosa al màxim. M’ignoraven, se’m quedaven mirant cara a cara amb fredor. Ara, tant dins de casa com quan baixava a la porteria de baix, havia de dur posat un barret. No els agradava veure’m parlar per telèfon. A vegades em trucava algú quan jo era a la meva habitació i li deien que no hi era o bé li penjaven directament el telèfon. Al vespre, després de les deu, se l’emportaven de la sala d’estar. I l’única cosa que podia fer era baixar a trucar al carrer i pelar-me de fred. I com que no tenia cap targeta de prepagament, només podia memoritzar el número d’un telèfon que anés amb targeta magnètica proper, gastar-me trenta cèntims per fer una trucada des d’un altre telèfon i demanar a qui fos que em truqués al que anava amb targeta magnètica. Era molt dur. L’avantatge dels telèfons que anaven amb targeta magnètica era que feies pagar a l’altra part i no hi havia ningú més fent cua a fora esperant una trucada. Si tenies l’humor i la paciència necessaris podies passar-t’hi hores. I a sobre, el que trucava es podia estalviar deu cèntims. Al llarg de dies glaçats i amb el terra cobert de neu, va ser així com vaig estar en contacte amb els amics. L’únic problema era que sovint tremolava de fred amb l’auricular a la mà, era una escena inhumana.

Vaig tastar aquell gust amarg com si tingués clarament la veritat davant dels ulls i alhora tenia una sensació tan il·lusòria que només podia posar-me a riure amargament.

Resistiria per més dur que fos.

Ara els meus sentiments cap al T s’han refredat molt. Potser és perquè m’he adonat que no pot fer que la seva situació faci un canvi sobtat de rumb. Escric cada dia la novel·la, probablement és l’única manera de poder evadir-me de la realitat i de proporcionar-me algun tipus d’esperança. ¿Però quan podré acabar-la, aquesta novel·la? Senzillament, sembla que aquest moment no arribarà mai…

Tan bon punt penso en el futur, em deprimeixo immediatament.