SÓC EL TEU ÚNIC AMIC

QUAN EM VAIG LLEVAR AL MATÍ vaig donar un cop d’ull al rellotge. Passava un minut de les onze, que estrany, no sé per què aquells darrers dos dies havia dormit fins tan tard. El lleuger dolor que tenia al baix ventre em va fer arrugar les celles, potser sí que tenia algun problema. Els «amics» no havien vingut i ja havien passat deu dies, quin horror. Em vaig calçar les sabatilles peludes amb les celles arrufades i un cop al lavabo vaig descobrir, com si es tractés d’un miracle, que les meves calces estaven totes tacades de vermell.

En aquell moment l’únic que volia era parlar amb algú, qualsevol persona m’anava bé. Vaig començar a marcar apressadament per trucar a la Mary, però ningú no agafava el telèfon. ¿Podia ser que encara no hagués tornat de l’escola? El T trucava cada dos per tres, era a la revista, però cada cop que parlàvem no arribava als cinc minuts de conversa.

—Només tinc un familiar, visc amb la mare, el meu pare va morir fa molt de temps, això m’ha fet molt fort. Als quinze vaig deixar l’escola i vaig anar a treballar a una fàbrica. Aguantava les escales als altres, canviava les bombetes, connectava els fils, anava amb la granota de la feina, arreglava els transformadors i canviava els ploms. Durant el dia llegia Kafka i Flors ferides i Alliberament rabiós.^[25]

—Es cert, jo no t’entenc a tu i tu no m’entens a mi. La meva pròpia essència rebutja aquelles coses que precisament són part de la teva naturalesa. Jo no ho he dit, però tu ho has notat. Ets molt llesta, som dos tipus de persones totalment diferents.

—Molt bé, ja ho havia acceptat, no estàvem fets l’un per l’altre.

Vam trencar.

Em va dir que en endavant em diria «Love», perquè aquesta paraula podia representar els seus sentiments cap a mi, i també ho feia en honor a la Courtney Love, que jo admirava. A ell jo el podia anomenar «Mint», que significa ’menta’.

Vaig fer-li un truc al Zhang Dongxu.

—¿Què t’ha passat de divertit, últimament? —li vaig preguntar.

—Doncs… el profe ens va dir als alumnes del nostre grup que algú de la classe havia publicat un llibre, però que no havíem de ser tan impacients, que acabéssim aquest any de tercer tranquil·lament i que… Un cop que el profe va anar al Mercat del Llibre del barri de Haidian, algú li va dir amb el meu llibre a la mà: “Aquest no està gens malament”, i el tutor li va respondre: “Si ell és un àngel, jo sóc la Mare de Déu!”. Aleshores aquella persona li va preguntar: ¿Com pot dir aquestes coses?», i ell va concloure: «Jo encara sóc el seu professor!».

—Quina gràcia.

—¿Pot ser que t’enamoris de mi?

—No t’ho sabria dir —vaig respondre força ràpid—. Avui en una revista he llegit una cosa que parlava d’una pel·lícula francesa… Ai, {has comprat el Vida Musical d’aquesta setmana?

—Només l’he comprada un cop a la vida, aquesta revista, va ser quan parlaven del grup Arc de Sant Martí.

—Ah, doncs hi diu que el protagonista és un escriptor sospitós de ser un assassí. A l’hora de ser interrogat i escorcollat, es recorda d’una frase que li havia dit el seu professor de matemàtiques: «Dues línies paral·leles mai no es creuaran…».

—Jo l’he vista, aquesta pel·li —em va interrompre—, la vaig veure quan feia tercer de secundària i, aleshores, una noia que m’agradava va dibuixar dues línies paral·leles, me les va donar però jo no vaig entendre què em volia dir…

—Dues línies paral·leles mai no es creuaran —vaig tornar a repetir la frase que acabava de dir i vaig continuar insistint—, però podem imaginar-nos que a l’espai exterior, en un univers remot, aquestes dues línies paral·leles s’estendran infinitament i que es trobaran en un punt, el qual anomenarem el punt ideal.

—Estàs passada de moda, Chun Sue. Aquesta pel·li nosaltres la vam veure fa temps i tu encara n’estàs parlant un i altre cop.

—¿Ah, sí? ¿I què m’importa…? Sóc la mar de feliç —vaig dir vehement amb un nus a la gola—, molt feliç… He anotat aquesta frase a la meva llibreta.

—En el seu moment jo també la vaig anotar al meu diari.

—Ai, quin pal, no em trobo bé —vaig rondinar. Pel que es veia, el meu estat d’ànim era així, tan bon punt estava alegre com trista.

—¿No et trobes bé? Doncs surt fora al pati, deixa-hi uns caquis perquè es congelin, després deixa’ls que s’estovin i te’ls menges i ja no et trobaràs malament.

—¿De debò? T’agrada fer fàcils les coses difícils. És fantàstic. T’envejo… ¿Quanta estona més podem parlar?

—Una estoneta. D’aquí a poc vindrà un periodista a entrevistar-me.

—¿Un periodista? ¿Que no en sóc, jo, també? Com gosen trepitjar el meu temps. Ara sóc jo qui t’està trucant.

Fins i tot vaig desitjar que el T pogués continuar treballant en aquella revista, perquè així, si més no, podia trucar-me cada dia segur, un cop al matí, un altre al migdia abans de dinar i al vespre encara podia ser que em truqués una vegada més. Estava molt contenta perquè tenia la sensació que ell em podia donar un cert sentiment de seguretat que reduís la meva misèria. Quan algú es troba en un entorn que no li agrada, se sent decaigut i amb ganes d’expressar-ho, això està clar i, de fet, això pot explicar per què a l’escola em sentia sola. No només em sentia abatuda, sinó que a més no tenia ningú a qui explicar-l’hi.

Vaig canviar de diari, ja que a l’anterior se m’havien acabat els fulls. Era verd i molt prim.

Demà aniré a Xidan sens falta.

Aquell dia a la tarda vam anar a Xidan. Anava agafada de la mà del G, Fèiem tan bona parella que caminàvem tot ufanosos i, malgrat que a la butxaca només hi dúiem quatre xavos, no cabíem a la pell de goig, de feliços que érem. La gent que passava sentia una enveja sana en veure’ns l’expressió de la cara. Potser quan veus que algú té alguna cosa que t’agrada i no pots abastar-la de cap manera, només et queda el consol d’encomanar-te al cel.

Els raigs de sol de l’estació hivernal et proporcionaven una gran sensació de realitat. L’hivern de Pequín.

Vam trucar al Xiaohai i li vam preguntar si tenia alguna cosa a fer a la tarda, perquè volíem anar a Xinjiekou a comprar un altaveu per al baix. Ens va dir que al cap d’un moment aniria al local d’as saig de Yidali i vam quedar de veure’ns allà.

No sé per què el trajecte de Xidan al carreró Yidali (n’hi dèiem «l’italy») em feia sentir decaiguda. Era l’hivern i el terra estava pic de fulles seques. Les fulles, amb els seus propis sentiments, queien a terra.

Tan bon punt vam arribar a la boca del carreró vam sentir el so dels bombos. Estaven assajant. El Xiaohai s’havia tallat els cabells i tenia un aspecte una mica més normal. Potser era elecció seva, perquè considerava que allò més valuós de la vida era l’amor, un amor que al final es podia transformar en allò més normal. «Hi, Chun Sue», em va saludar. Aparentment, semblava un universitari d’allò més normal i corrent, però encara recordo aquell hivern que el Xiaohai acabava d’entrar a la universitat. El Zhang Hao, ell i jo mateixa vam anar a Linda (la Universitat Forestal de Pequín) a esbargir-nos i vam cantar moltíssimes cançons d’amor dalt d’un turonet. Quan abaixava el cap per rastellar les cordes, els cabells li tapaven els ulls, de manera que adquiria un aire com d’obstinació i de dol. Aquella mena de sentiments sí que eren del Xiaohai de veritat! Vaig fer un esforç per tornar dels temps passats i li vaig somriure:

—Xiaohai…

—Avui hi haurà una actuació al Haoyun, ¿hi anem? —em va preguntar el G, però no li vaig respondre—. Bah, deixem-ho córrer, és massa lluny.

Al vespre el T em va trucar dient que es trobava al Haoyun. De nou havia deixat escapar una altra oportunitat de trobar-m’hi. Et volia veure, però no et volia conèixer. Que delicat que podia ser el meu humor si et tenia a tu rondant per allà.

—Digues si algun dia no passarem a tocar sense reconeixe’ns.

—No estaria malament —vaig dir desitjant-ho.

—Però no tombaré pas el cap, perquè no en tinc el costum.

—Jo tampoc ho faré, perquè no sabré que aquella persona ets tu.

—Potser tombaré el cap.

—Doncs jo no.

—¿Ah, no? —Va riure i jo també. Volia veure al final qui dels dos tombaria el cap primer.

Avui és diumenge, el G i jo hem quedat per anar junts a la Fira del Llibre i m’he adonat que feia molt que no gaudia del sol de l’hivern. M’ha dit que anéssim a veure una pel·lícula a les cinc de la tarda. A la Fira del Llibre he comprat unes quantes revistes de moda i he tingut la sensació que cada cop hi ha menys llibres de xinès per llegir.

Fins que no he arribat al cinema no he sabut que la pel·lícula que anàvem a veure era Tigre i drac. He creuat l’avinguda muntada al darrere de la seva bici, just en el moment que el sol es ponia per l’oest. Un sol que s’amagava darrere de les muntanyes i escampava el tel ataronjat dels últims raigs sobre la vella Torre de la Campana. A l’horitzó hi havia la torre de la Televisió Central de la Xina que havia estat engolida per la boira. Vaig tombar el cap i vaig mi-rar-m’ho amb melangia i, seguidament, vaig repenjar la cara a l’esquena del G.

El G va comprar dos xupa-xups verds amb gust de te que acabaven de sortir i que em va semblar que eren més cars que els originals; a més, no eren tan bons com els de cirera. Vaig mastegar el meu un moment, però el vaig acabar escopint i vaig continuar menjant bombons. El gust dolç va banyar tots els meus sentits, ¿era potser que havia aconseguit una mica de tranquil·litat?

En acabar de mirar la pel·lícula, quan la marea humana va vessar cap a fora del cinema, vaig entendre què era allò que s’anomenava la sensació de «buidar-se el recinte després de la pel·li», que no era altra cosa que una excitació i una expectació inexplicables.

Hi havia una petitíssima part de l’excitació que encara no havies pogut desfogar, tenies la sensació que no havies arribat al clímax de les expectatives.

Feia molt de fred, la meva roba texana blava era molt xula i la lluna era singularment gran i brillava molt, com si pogués albirar els dos joves que l’estaven contemplant des de la Terra. Aquella nit centellejava en el nostre record com un estel que no s’extingiria ni cauria mai.

Tinc dos germans més grans: el Lipo i el Liguang. Ara són a l’exèrcit; els joves de les zones rurals, a part d’intentar entrar a la universitat o de treballar, la millor sortida que tenen és allistar-se a l’exèrcit. Al començament, el pare va treballar amb afany i com una formigueta per aconseguir portar-nos a ciutat. Últimament, el Liguang no ha estat fi i, com que l’han hagut d’ingressar, ha calgut gastar molts dels diners de la família; els pares, a vegades, se’n lamenten d’amagat d’ell. La meva relació amb el meu germà Liguang, però, és molt bona. Avui el Liguang ha vingut a casa i, quan he dit que volia anar a la Fira del Llibre, la mare m’ha dit: «Vés-hi amb el Liguang, feu justament el mateix camí». Al principi, li volia demanar d’agafar un taxi perquè em portés fins a la parada de metro i després agafaria el metro fins al Palau Cultural del Poble Treballador, però quan era dalt del cotxe he canviat d’idea, perquè tenia ganes de parlar més estona amb ell, feia molt que no ens vèiem. Era una tarda d’hivern radiant i encantadora.

Estàvem asseguts al taxi sense dir-nos res, el cotxe ha passat volant pel costat de la punxeguda torre del Museu Militar, amb la gran M del McDonald’s davant, hem passat de llarg el Centre Comercial Chang’an, amb els seus arbres que havien estat d’un verd fosc; també hem passat de llarg els Grans Magatzems Parkson, el gran rètol de «Visca la mare pàtria!» que s’il·luminava de nit i la Torre de la Campana. El meu germà Liguang ha baixat del taxi abans que jo, ha pagat el preu del viatge i, aprofitant que jo encara no havia reaccionat, m’ha entaforat cent iuans a la mà. Els he agafat. Tots dos necessitàvem diners i cap dels dos en tenia.

Li he preguntat al taxista:

—¿Per vostè què és millor, guanyar-se les coses un mateix o bé pujar a costa dels altres?

El taxista m’ha respost:

—Evidentment, guanyar-s’ho un mateix.

—Però aleshores tardes més i és probable que facis molta volta.

El taxista s’ha aturat un moment i ha replicat:

—Tant se val com ho facis, sempre que aconsegueixis el teu objectiu, és a dir, el fi justifica els mitjans.

Collons, tenia tota la raó del món!

¿Quin dia de la setmana és avui? Ja estic marejada, de totes maneres, no és diumenge. M’encanta la llum del sol a les quatre o a les cinc d’aquestes tardes, vellutada, d’un groc pàl·lid, d’una gran qualitat i d’una suavitat i finor tan dolça com la mel.

Quan he arribat a casa he rebut una trucada del G que m’ha preguntat on havia estat tota la tarda i per què no li havia dit res. En sentir la seva veu angoixada, he plorat de tristesa; jo havia estat molt egoista i m’odiava per tenir tants sentiments inútils. No volia trair el G, no volia obrar d’aquella manera. ¿Per què havia de dir «t’estimo» a d’altres persones? ¿Com podia enfrontar-me impertorbable a aquella mirada pura? He segut a la gatzoneta amb gran desolació, no podia pensar en res, només hi havia un punt, l’estimava i no el volia perdre…

Per això trobava a faltar l’estiu que havíem passat junts amb el G. Cada dia a la tarda anava amb bicicleta fins a la seva escola a buscar-lo, era l’època que duia els cabells vermells. Davant l’escola hi havia un edifici d’habitatges molt baix i als costats del carrer uns arbres d’un verd molt refrescant. Ara quedava tot tan lluny de mi; aquells bonics dies dels setze anys, feliç rebel del meu temps, que fascinants! Per més que ho perseguís, ¿podria tornar a aquella època daurada?

Volia anar fins a dalt d’aquell pas elevat de Sanlitun i mirar des de dalt cap a baix per veure com circulaven els cotxes amb parsimònia i amb els llums grocs encesos. Era molt bonic.

Ell em va preguntar:

—¿Què et passa?

Aquell hivern, la memòria sempre torna a l’hivern d’aquell any. N’hi ha molts d’hiverns, ¿de quin any es tractava, doncs, aquell?

Aquell hivern, la Jiao Jiao, el Du Sen, el Ye Nan, alguns companys de la seva Escola Niulanshan Número i i jo, vam anar a veure una actuació al 17. Jo anava a primer de batxillerat i ells feien tercer. Quan vam passar pel pont vam mirar cap avall: la llum groga dels fanals, una caravana de cotxes llarguíssima, tot molt bonic. Al cap de poc dies, la Jiao Jiao em va escriure una carta: «¿Saps què recordo de tu? Doncs sempre em fas pensar en aquell vespre sobre el pont de Sanlitun. Sota el reflex oscil·lant dels fanals a l’horitzó, vas alçar el cap i em vas mirar amb el rostre rialler. Per dir-te la veritat, semblaves un infant innocent i adorable, estaves commovedora». El grup que tocava aquella nit era Cavall de Fusta, un grup deprimit i innocent més aviat de to baix. Recordo que van cantar Passes de ball i jo vaig xisclar histèrica seguint el ritme. Com aquell episodi de xiscles i topades que vam presenciar un hivern similar durant el Nadal del noranta-vuit al Club Haojiao. S’havia convertit en un record clàssic i remot.

Aquell hivern, quan vaig dur els amics vinguts de Kaifeng al 17 a prendre alguna cosa, que vaig conèixer casualment al Janne, vestit amb roba negra, concís i elegant com un quadre paisatgístic de la natura. També nosaltres vam creuar el pont junts, hi havia la llum groga dels fanals, una caravana de cotxes, tot molt bonic. Vaig intentar traduir-li aquella frase: «Digues que m’estimes, no que et compromets, per estimar-me no cal que et comprometis». Al final m’hi vaig passar hores i hores i no hi va haver manera que em sortís com s’escrivia comprometre’s en anglès. Després que ell tornés al seu país, jo vaig continuar repassant l’anglès de mala manera. En aquests moments, els records d’aquell període comencen a ser una mica borrosos. Només recordo que vaig estar uns quants dies somiant desperta, desitjant que arribés el dia de poder anar fins a aquell país a buscar-lo o anar-hi a estudiar o de viatge. També recordo que ell només sabia pronunciar en xinès un caràcter, el men de Jianguomen.

Aquell hivern vam anar al Haojiao a veure la darrera actuació, encara era l’hivern, ¿no? Sigui com sigui, feia molt de fred, era com si fos l’hivern. El G i jo passejàvem pels carrers de Wudaokou, jo portava els cabells tenyits de vermell i desbordàvem joventut.

Dins meu sentia un lleu dolor.

Avui és dimarts, el dia fixat per trobar-nos amb el G. He fet tard perquè estava parlant per telèfon amb el Mint i no hi havia manera de penjar. Així doncs, he arribat tard. Quan anava asseguda en el metro estava sumida en la confusió, però amb la resolució escrita a la cara. «Són tots uns mediocres», pensava.

Sóc una persona refinada, per això porto quatre anells a la mà, em tenyeixo els cabells, em perfilo les celles, em faig la ratlla dels ulls, m’aplico base de maquillatge i em pinto els llavis; no em deixo ni un pas de tot aquest procediment, o sóc una vulgar, però en tot cas m’agrada ser-ho: tan vulgar que no es pot suportar.

Quan he sortit de la parada del metro, m’he trobat amb el vent que m’aixecava els cabells mentre caminava. L’he vist assegut en un banc mirant cap a mi, duia una cigarreta a la mà.

No sé per què de cop i volta m’han vingut ganes de riure i m’he animat. M’hi he acostat a poc a poc. Ell ha llençat la cigarreta, m’ha abraçat i, com en les pel·lícules o sèries realment emocionants, m’ha besat els llavis de manera sobtada.

—Em pensava que no vindries. —He rigut—. Em maltractes i em faràs plorar… —ha dit bromejant, però una llàgrima de veritat li ha rodolat galtes avall. No sabia què dir i quan l’he mirat fixament als ulls no m’he sentit gens ni mica intranquil·la, sóc així d’honesta, la meva ànima no té el més mínim sentiment de culpabilitat. Déu meu, com puc ser així!

—Perdona, ha estat culpa meva —li he dit.

Tal com fem habitualment, hem anat a fer un tomb per les botigues de discos, les tendes Converse, a veure les vambes noves que havien arribat, a mirar walkmans i ulleres de sol. Quan estàvem mirant banyadors, s’ha tombat sense parar-hi gaire esment i m’ha dit:

—Tinc un mal pressentiment.

Jo sabia que m’estava prenent el pèl.

M’he comprat una llibreteta verda, el G m’ha acompanyat a pagar. Al primer pis hem estat donant voltes pels taulells de productes de maquillatge. N’hi havia molts que m’agradaria comprar-me: l’esmalt d’ungles de ZA acabat d’arribar, un llapis d’ulls verd, pólvores, el llapis d’ulls blanc de Red Earth, rímel multicolor, base de maquillatge líquid de L’Oréal, que és relativament barat i més humit que la resta, de manera que quan te l’apliques no cal que t’humitegis abans la cara. També hi havia el pintallavis permanent de Revlon. Feia temps que m’havia cansat d’usar sempre pintallavis permanents de colors clars, perquè no hi havia cap diferència entre aplicar-los o no, així que, quin sentit tenia comprar-ne?

Vaig tornar a casa escoltant el Say Forever de GoGo & MeMe. Aquesta cançó d’aquest grup format per un germà i una germana amb noms estranys, ja la vaig sentir l’any passat, en vaig veure el videoclip al Channel V: fulles d’arbres vermelles, cares pàl·lides, pupil·les desesperades, un llum darrere un altre al llarg del carrer, pianos, faldilles llargues i els cavallets a la nit. Totes aquestes melodies plenes de frases d’aflicció per fer bonic, m’emocionaven. Des que vaig comprar aquest casset a la Fira del Llibre, l’havia escoltat no menys de vint cops tot sencer.

Quan l’any passat vaig veure el videoclip d’aquesta cançó a la residència de la revista Llengua Materna, el Xiaoshen va dir que la faldilla d’aquesta noia era molt maca, «vés-te’n a comprar una». Li vaig respondre que no tenia diners. Estava de conya. Aquell hivern, cada dia duia posats els mateixos texans estrets verds, tan cenyits que no em permetien dur-ne uns altres a sota i unes sabates esportives d’un color caqui suau que calçava amb valentia, amb aquell fred que pelava! Quan ara hi penso m’adono que en aquella el cel molt blau i hi havia molts estels.

El vent bufava per entre les branques calbes dels arbres, quan trepitjava les fulles del terra deixaven anar un «cric-crec».

El cel, que blau!

Ara que en tinc disset no puc escriure per a mi mateixa aquelles frases boniques, i això m’afligeix; no puc experimentar aquella dèbil amargor particular, i això m’afligeix; no puc retenir el temps actual que passa volant, i això m’afligeix.

Li explico que tinc un forat al cor.

Ell em pregunta rient:

—¿Es pot omplir?

No li responc. No ho sé pas.

Més endavant vull dir que aquest forat no el pot omplir ningú, perquè es tracta d’un cor perdut, que es fa anomenar solitari. Els meus disset van discórrer així. Escrivia la novel·la recolzada sobre la taula, pel bé del futur, havia d’abandonar el present. En definitiva, no em cuidava! Volia canviar el meu destí i els meus pares no es preocupaven ni pel meu demà ni pels meus ideals, sinó que només es preocupaven per si tornaria o no a l’escola o, simplement, per si trobaria una feina mínimament acceptable. Al cap i a la fi, facis els estudis que facis, sempre has d’acabar treballant. No em donaven diners, no em deixaven trucar, no tenia roba maca, no tenia mòbil, només podia dependre de mi mateixa. De tant en tant alçava el cap d’entre la pila de llibres per mirar per la finestra i, si hi veia un trosset de cel blau darrere dels alts edificis, pensava quin bon moment per anar de compres a Xidan! Un aire cobert d’una broma humida, els nens que venen flors, parelles i més parelles d’enamorats i la llum esgrogueïda dels fanals sota un aire gèlid encara ho feien més embriagador.

Jo també estic a punt de convertir-me en una dona de negocis: inverteixo i recolliré beneficis de la inversió. Vull cotxes, vull una casa, al final em trairé a mi mateixa, jo no vull tenir un esperit pur. El Mint en realitat té raó, no voler créixer no és més que una i il·lusió, de manera que valoraré tot el que tinc ara, em tenyiré els cabells, res em farà por.

El Mint diu que les coses que ha escrit ja no tenen personalitat, penso que és perquè s’ha traït a si mateix i la seva vida ja no té motivació artística.