INSISTINT A DEIXAR ELS ESTUDIS

JO INSISTIA A DEIXAR ELS ESTUDIS. Els pares em van dur a veure una psiquiatra, més que res per poder retre comptes amb els professors i l’escola. Evidentment, el segon semestre l’havia de cursar, però si m’obligaven a continuar estudiant en aquella escola, la veritat és que m’agafaria alguna cosa. Aquell dia nevava, però no en recordo la data, devia ser el tres o el quatre de gener. Un company de la unitat del meu pare ens va dur amb cotxe fins a un hospital militar que estava molt lluny. Un hospital dels afores, molt lluny de casa nostra, a una hora o més de camí. Era com si anéssim d’excursió. La neu estava molt bonica, precisament com m’agradava a mi.

Vam entrar en una habitació del quart pis de l’hospital, va ser molt graciós perquè a la porta hi havia penjat un rètol que sorprenentment deia: «Departament de Malalties de l’Esperit». Una metgessa que seia al costat d’una taula i d’una cadira enormes em va preguntar:

—¿Com et dius?

Collons, el que em faltava! Aquella metgessa no havia tingut gens de tacte. Recordo que els pares m’havien dit que em portaven a veure una psiquiatra.

—¿I per què l’hi haig de dir? —vaig respondre-li.

—I així doncs, ¿què hi has vingut a fer, aquí? Espavila, t’estic preguntant com et dius.

M’estava mirant i va parar d’escriure.

—¿Es que et penses que això et dóna molta personalitat o què? ¿Et sents molt rebel, potser?

—El fet que estigui aquí asseguda ja és un compliment cap a vostè —li vaig dir.

Va obrir la boca, sorpresa, i a continuació va canviar l’expressió dissimulant, com si el que li acabava de dir fos el més normal del món i va respondre amb molta consideració:

—¿Ali, sí?

Crec que em devia prendre perfectament per boja! Una boja rematada! Vaig riure tant que em van saltar les llàgrimes. El resultat va ser que no calia que anés a classe fins al final de curs.

En el camí de tornada a casa vam fer un àpat a base de broquetes de carn de xai boníssimes, com si estiguéssim celebrant alguna cosa. Vaig estar un minut contenta i, de cop i volta, vaig pensar que no hi havia res a celebrar, ¿o és que els pares podien estar celebrant que jo finalment deixava els estudis? Quan tornàvem en cotxe, justament eren les quatre o les cinc, l’hora de plegar de classe, i pels carrers tots els centres escolars escopien rius d’estudiants amb uniforme o sense innatament alegres. La seva imatge jovial enmig de la vasta extensió blanca de neu es veia extraordinàriament acolorida.

Les coses van anar així. L’endemà no va caldre ni que em llevés a dos quarts de set, ni que em preocupés de si arribava tard, ni de fer la retransmissió, ni de baixar al pis de baix a buscar el dinar, ni de fer exàmens, ni de reunir-me, ni d’usar l’ordinador, no calia…

Absolutament tot es va acabar.

CORRENT ESPERITADA SENSE DIR NI PIU

L’HIVERN QUE VAIG DEIXAR ELS estudis em van recomanar a una revista. Abans sempre hi havia anat de visita. Es trobava en un gran complex de l’exèrcit proper a Wukesong. A vegades hi anava després de dinar, quan la llum de primera hora de la tarda donava un realisme d’una gran generositat i calidesa a l’estàtua d’un gran personatge que hi havia al pati. M’agradava l’ambient càlid i lànguid d’aquell lloc. Evidentment, tothom estava molt ocupat, tret de mi.

Els llums de la redacció eren molt brillants i suaus, tothom tenia una taula de treball separada per cubicles oberts. Jo pensava: «¿Quan arribarà el moment que hi hagi un tros que em pertanyi?». A. vegades a la redacció hi havia molta gent, a vegades poca. Jo acostumava a asseure’m a l’última taula que hi havia a la part esquerra, on m’estava en silenci. No sé quina imatge devien tenir de mi, no m’importava gens ni mica però, fos com fos, ben segur que no era la d’una persona que patia. No saps com m’esforçava per somriure. En realitat, quan estava sola, acostumava a sentir-me afligida. M’agradava plorar i sovint plorava com una magdalena, com els fans del llegendari grup The Smiths dels anys vuitanta, que dedicaven el temps a beure te, contemplar les flors, posar-se jerseis de llana, visitar les tombes de poetes desapareguts i, després, a plorar desitjant morir. No és estrany que m’agradin el vermell i el gris. Sovint queia en la indulgència d’una mena de sentiment depressiu i quan em trobava enmig d’una meditació dolorosa obtenia una mena de plaer. Ells disposaven de diners, tenien experiència, podien convidar els amics a menjar, s’havien perfumat amb colònies que feien bona olor, parlaven amb molta dolçor. Aquestes eren les raons per les quals els admirava de cap a peus. Pensava, ara que m’agradeu, puc mostrar-ho amb l’expressió de la cara. Crec que no sóc més que una nena capriciosa, però m’agrada ser-ho.

Ara ho penso i crec que en aquella època simplement estava boja. Era capaç de dur una samarreta de màniga curta sota la jaqueta embuatada, exclusivament per guanyar-me un elogi de l’Y o del Z: «La Chun Sue és la més jove!». Jo accentuava encara més el meu posat de nena bona.

L’Y i el Z eren dos amics que havien anat junts al Regne Unit a estudiar i que ja havien tornat. De fet, l’Y ja no era tan jove. Era un apassionat de la fotografia i del futbol, però no tenia gaire interès per les dones. Duia els cabells llargs, era l’únic que tenia uns ulls que semblaven igual de joves que els d’un cavall. El Z era uns pocs anys més jove. A la redacció el veia amb freqüència que es connectava a la xarxa per buscar informació i, alhora, trucava a algunes noies i hi parlava en un anglès xiuxiuejant.

A la redacció hi havia, a més, una noia, de cabells llargs. Potser també era l’editora d’alguna secció, però no sé per què, jo no li queia bé i quan parlava amb mi es mostrava freda. Potser em considerava massa nena. A mi tampoc no m’agradava que a l’hivern dugués pantalons llargs de la marca Ziyouma i una bossa petita de pell a l’espatlla. L’edat la feia mostrar-se arrogant.

L’Y els va fer una foto. Cada cop que m’hi acostava, podia sentir l’olor subtil d’una colònia, però no sabia quina marca feia servir.

En bici pels carrers sense gent el vent ja no era tan fred. Trobava a faltar l’hivern, l’hivern especialment fred. A mi no hi ha qui m’entengui. Amb el fred que fa a l’hivern i tan fredolica com sóc, i en canvi portava uns pantalons tan prims que ni tan sols me’n podia posar uns altres de més fins a sota. D’altra banda, però, aquell hivern l’havia passat amb una pila de gent que m’agradava força. Recordava com enmig de la neu hivernal ajudava el Z a comprar pastilles per a la gola. Quan a l’hivern anava caminant a la redacció, no tenia fred. Fins i tot se m’havia acudit comprar algunes flors, havia pensat regalar-los-les, però després vaig pensar que no m’ho podia permetre.

Havia vist un i altre cop com el Z xerrava per telèfon amb altres persones en un anglès dolç i agradable. Cada cop que això passava volia tapar-me les orelles per no sentir un anglès que no entenia.

La primavera s’havia plantat allà en un obrir i tancar d’ulls. A la feina van començar a anar més de bòlit. Sovint sortien a fer entrevistes. Cada cop que passaven per la redacció amb prou feines ens vèiem. Sabia que un dia marxaria d’allí, que els deixaria d’admirar i això em posava trista. Sabia que tot plegat no hi havia manera de controlar-ho i encara m’entristia més.

Em passava moltes estones asseguda a la cadira sense moure’m. A vegades hi portava un ram de flors i les ficava dins d’un gerro improvisat, una ampolla tallada de Sprite.

La llum del sol entrava per la finestra, la finestra estava lleugerament oberta per ventilar l’ambient. Tothom estava atrafegat i ningú tenia temps de parar atenció en mi. La meva adolescència, a poc a poc, es va anar gastant en aquest ambient, en aquesta habitació i brillantor enormes.

Fins que hi va haver un dia que vaig veure una habitació buida. Em pensava que em tornava boja. La taula i la cadira, amb la boca ben oberta, em volien engolir. Era així de poc benvinguda. L’adolescència només és una edat. Ells no necessitaven que l’edat d’altres persones els recordés que ells s’havien fet grans. No necessitaven una edat reduïda i una nova ferida.

Vaig anar fins al seu dormitori a buscar-los. Només hi havia el Z, que em va explicar que l’Y havia sortit a fer fotos.

Vam estar asseguts a la sala d’estar mirant-nos el Channel V.

Mentre llegia més revistes, me’l mirava de reüll. Ell parlava per telèfon en veu baixa i dolça, intercalant-hi alguna riallada, super-tendre i amorós. De tant en tant deixava anar, ben baixet, una gran tirallonga en un anglès fluid, que sonava igual de bé que un doll d’aigua clara. Ben orgullós. Aquell vespre estava escrit que havia de quedar en un estat lamentable per culpa dels meus sentiments i impulsos.

Vaig entrar al dormitori d’ell i de l’Y com si estigués somnàmbula i vaig veure una ampolla gran de colònia CK. Ah, resultava que feien servir CK. Vaig olorar aquella fragància embriagadora i no sé com, de sobte, vaig experimentar un arravatament de còlera.

—¿Quan tornaràs a casa? Són gairebé les deu. Demà haig de treballar i m’agradaria descansar.

Vaig picar a terra amb els peus, no hi va haver manera humana d’expressar el que sentia. La distància entre nosaltres era tan gran que no ens podíem abastar. En un instant, vaig notar-me l’esperit enyoradís i cendrós. Aquest món era realment ferotge. Amb un gran esforç, vaig anar fins davant seu i li vaig repenjar la mà a l’espatlla, però ell es va apartar. De fet, tenia pensat seure a les seves cames, per això em vaig quedar parada un moment.

—¿T’han ferit algun cop? —va preguntar-me el Z amb una mirada inquisitiva.

—¿Com…? —jo tenia ganes de riure.

Es va posar seriós.

—No ets sincera —em va dir.

Vaig abaixar el cap. D’acord! No era sincera. En aquest cas…, li seguiria el corrent. Li vaig dir que m’obria, es va aixecar del tamboret per acompanyar-me i, quan érem a la porta, em va dir fent «hi hi»:

—Mira que n’ets, d’esbojarrada, aquest jovent que puja, tan modern!

Me’l vaig mirar i vaig sortir cames ajudeu-me. Alguna cosa viscosa com la sang em va omplir el cap amb molta rapidesa. Vaig començar a córrer i podia sentir aquell soroll que anava i venia. Vaig fugir i fugir volant. Quina mena de món és aquest! El vent em penetrava violentament dins els pantalons i al pit com si fos un ganivet, i jo corria esperitada sense pronunciar paraula.