SABATES DE TALÓ SOLITÀRIES

VAIG TORNAR A L’ESCOLA. Aquell cop, el permís que havia demanat per anar a Kaifeng va fer que la professora Wang es disgustés amb mi. Quan tornàvem a casa al vespre, les dues agafàvem el Tercer Cinturó Oest i ens trobàvem sovint; era molt desagradable. Al final no vaig poder aguantar més i li vaig escriure el següent al diari setmanal:

Suposem que:

Ens comprenguéssim i ens donéssim suport com si fóssim col·legues, i continuaríem ignorant-nos sense parlar?

Si escollim la primera opció, busquem una estona per parlar en privat; si escollim la segona, no tinc res més a dir, significa simplement que m’he tornat a deixar prendre el pèl.

Espero una resposta.

Quan ens va tornar els diaris setmanals, vaig veure que a sota hi havia afegit unes quantes línies en vermell:

Vols parlar? En aquest cas caldrà veure si el que vols dir són paraules sinceres. No tinc la sensació d’haver estat enganyada, simplement tinc la sensació que no em consideres una amiga. Al cap i a la fi, hi ha coses de les quals m’hauries d’avisar amb antelació.

Si vols parlar, busquem el moment, fixa tu quan.

El sentiment d’estima mútua que havia existit entre la professora Wang i jo, tot i aquest diàleg, ja no el vam recuperar. Vam mantenir una relació professora-alumna d’allò més estàndard.

Quatre companyes de la meva classe van marxar en bloc a una altra escola. Van anar a una escola on només s’ensenyava en angles.

Consistia en un sistema de set anys i, un cop graduats, sortien directament amb un títol universitari. Vaig sentir que la matrícula d’aquesta escola era altíssima. Les que van marxar van ser la Yuan Lingzi, la Lusha, la Xiaomao i la Mei Baolian. La Yuan Lingzi i la Lusha tenien molt bones amigues; la Xiaomao era l’única de la classe que era més guapa que la Du Yuan; la Mei Baolian, juntament amb la Cui Xiaodi, també eren molt maques. Les quatre noies tenien força bona relació entre elles.

Quina sort que tenien, s’havien alliberat d’aquella escola formada per un grapat de bojos. Tots estàvem convençuts que qualsevol altra escola seria millor que la que teníem en aquells moments.

Elles van marxar. I jo, la persona que més desitjava anar-se’n, en canvi, em quedava.

Ahir al vespre vaig somiar una cosa terrorífica de veritat.

Al somni tot eren amors desesperançats, precs desesperançats, fugides desesperançades, desitjós desesperançats. Sembla que aquest somni terrible, tan bon punt vaig despertar-me sobresaltada, no el vaig poder retenir. (Els records són sempre molt dolorosos, ara és com si estigués sentint l’olor de tofu de la fàbrica de medecines, els plataners, les escales, els edificis).

En el somni vaig veure que una persona que sempre m’havia agradat donava a la meva tia una beguda negra per beure i jo li cridava: «No t’ho beguis! No t’ho beguis!».

Després fugia i fugia, corria esperitadament i, després de despertar-me, tenia por de morir, temia la fredor de la solitud. Tant la vida com la mort estan controlades per un misteri inescrutable, una mena de malson del qual no es poden alliberar, aquella mena de perplexitat extrema que no podràs entendre mai.

L’entusiasme arriba ràpid i marxa encara més ràpid.

Al cap de pocs dies de tornar a Pequín em vaig desanimar, ja no parlava tota l’estona dels Esperma a classe com abans i vaig començar a fer preguntes d’allò més idiotes a les companyes: «¿Tens amics de veritat? ¿Creus en l’amor?». De les enquestades, n’hi havia que feien que no amb el cap, n’hi havia que feien que sí i, quan m’ho preguntaven a mi, no en tenia ni idea.

—¿Tens amics de veritat? —vaig preguntar a la Chen Xu.

Ella va respondre que no amb el cap molt decidida.

—I tu? —em va preguntar ella.

—N’havia tingut.

La gent que realment volia conèixer eren els de L’Exèrcit Avorrit. Ells em podrien transmetre l’entusiasme, la rebel·lia i la intensitat que m’eren propis i que havia tingut captius tot aquell temps. Em feia molta il·lusió coneixe’ls com més aviat millor. Pensava que arribaria el dia que viuria igual que ells. Un dia vaig veure al Diari Vespertí de Pequín que uns ciutadans havien presentat una demanda perquè a prop de Wudaokou hi havia una banda de motoristes que destorbaven el son dels veïns. Vaig riure en veu baixa. Ja sabia qui eren. Realment era com en aquella cançó: «Treu-te les sabates de taló solitàries i trepitja els esglaons del jardí del món amb els peus nus, el meu somni no és a París, Tòquio o Nova York, jo i la meva solitud ens citem enmig de la nit silenciosa…».