TRONC VESPERTÍ

EL ZHAO PING EM VA trucar perquè l’acompanyés a buscar un productor de música. El seu grup estava preparant la gravació d’un disc. M’esperava a Renda, la Universitat del Poble. No tenia manera de treure-li diners, a la mare, així que vaig anar-hi en bicicleta. Quan hi vaig arribar vaig veure que m’esperava assegut a la vorera del carrer. Vaig lligar la bici amb el cadenat i vam seure una estona plegats. Hi havia molts vianants i molta gent ens mirava perquè a simple vista ja es veia que nosaltres dos no lligàvem ni amb cola. Jo era una estudiant i ell semblava un vellet tinyós, sense diners, i potser amb algun problema mental, per no parlar de les seves qualitats morals. Potser hi havia gent que es preguntava com era que jo estava amb ell. En aquells moments jo també estava una mica ofuscada. No en sabria dir la raó, només puc dir que sóc una persona poc forta. Vam agafar l’autobús. Ja ho he comentat abans, jo no duia diners a sobre i ell, llevat dels dos mil iuans per al productor, tampoc no duia ni un cèntim. Ens en vam anar molt lluny. El revisor no es va fixar en nosaltres. Al cap d’una estona, quan fèiem el transbord, hòstia puta, de cop i volta em van passar les ganes d’acompanyar-lo. ¿Qui era ell? ¿Per què carai em demanava que fes coses que no tenien res a veure amb mi i no tenia, en canvi, cap garantia de seguretat? Mentre ho pensava, em vaig quedar blanca, però en cap moment no vaig obrir la boca per dir el que pensava, i això que ja se m’havia desfermat una tempesta a l’estómac. Només puc dir que sóc un coi de persona feble sense remei.

¿O potser el problema és la meva manera d’expressar-me? Tot el que em passa és només i completament culpa meva. Em sembla que tant el Zhao Ping com jo teníem alguna limitació psicològica: ens manteníem exactament iguals, no havíem canviat gens. El Zhao Ping, amb intenció o sense, l’havia encertat de ple i havia aprofitat el poder que li donava el fet que jo hagués perdut la raó.

Per això vam continuar el camí per anar a buscar el productor. Al final vam arribar a un poble que probablement es deu trobar a la zona nord-est del mapa de Pequín. Uns dies abans hi havia plogut i el camí estava tot embassat. Les sabates de seguida se’ns van omplir de fang. El dia era tan xafogós com sempre i les cigales, dalt dels arbres, no paraven de cantar. Jo tenia la boca seca i la llengua rasposa. Després de més de tres hores de martiri, finalment vam arribar al poble. El vaig esperar fora de la casa. Ell en va sortir al cap d’uns quinze minuts i va dir que el productor no hi era i que s’havia allargat perquè s’havia begut una tassa de te.

—Jo també tinc molta set —vaig dir-li.

Quan tornàvem va manifestar que tenia gana. Jo li vaig dir:

—¿Oi que no els pots gastar, els diners que portes?

Va insistir que es moria de gana, que aniríem a fer un àpat i que no se’n parlés més. Vam anar a un restaurantet a menjar tallarines. No hi ha res de més barat que les tallarines. Va estrenar un bitllet de cent iuans. Després, en el camí cap a casa no em va comprar bitllet i, quan el revisor se’ns va acostar, s’hi va encarar i, traient els cinquanta cèntims que li havien tornat de les tallarines que ens acabàvem de menjar, va al·legar que no duia diners. Aquell revisor jove no va poder fer altra cosa que agafar aquells cinquanta cèntims tot arrugats i expedir-nos dos bitllets. Vaig seure davant seu, mirant-m’ho tot plegat amb una certa fredor. En baixar de l’autobús li vaig preguntar:

—¿Per què no compres els bitllets?, ¿que no tens diners o què?

—No, ¿que no ho saps? Per mi, no val la pena gastar-se’ls en el bitllet de l’autobús.

—D’acord, d’acord… —Me’l vaig mirar al·lucinada, realment no sabia què dir, estava flipant, però no tenia prou temperament. El paio era un pagès.

Quan vam ser de nou a Renda, vaig agafar la bici, bo i pensant: «Fuck! Fuck! Fuck!», mentre ell m’avançava pedalant.

—Chun Sue! —vaig sentir que em cridava darrere meu. A poc a poc vaig anar reduint la marxa i vaig tombar el cap.

—¿Què passa?

—No, res, vés amb compte. Gràcies per acompanyar-me, avui.

—Oh, de res —vaig dir contràriament al que pensava i somrient-li. Oh, allò sí que era un somriure de rebaixes. Em vaig girar i vaig muntar a la bici. Sabia que marxava un cop més immersa en un mar de contradiccions. Em sentia il·limitadament desesperançada amb mi mateixa, ¿per què no podia ser directa i honesta i dir el que no m’agradava? ¿Per què sempre la meva actitud depenia de la dels altres? ¿Es que potser no tenia personalitat, com deia el Zhao Ping? Ha, no tenia personalitat, quina valoració tan depriment. Des que havia nascut, jo havia estat un personatge tràgic, predestinada a convertir-me en una víctima de no sé què.

Una nit més vam anar fins al parc Yuyuantan a passejar. Vam seure al costat del llac. La seva superfície semblava un mar d’escates. El vent bufava i nosaltres estàvem en silenci. Al cap de poca estona se’m va acostar i em va començar a explicar una altra vegada la història de la seva mare, jo me l’escoltava. Sabia que el paisatge tenia aquest efecte en ell. Cada cop que se sentia impotent, es recordava de la seva mare morta, era el seu únic consol. Més endavant, no va poder mantenir ni tan sols aquest únic consol per sempre. Aquests instants eren els únics en què li apareixia a la cara una escletxa de serenor i d’alegria. Sabia que una de les raons de la seva crueltat i tirania era el sofriment. Era una persona extremament dividida i contradictòria. Tot i que pintava, cantava i escrivia poemes, aquestes activitats no li permetien ser una persona normal i corrent.

Vam passejar una estona i vam seure en un banc de pedra.

—¿En el futur, quina mena de nòvia t’agradaria tenir? —li vaig preguntar.

—M’agradaria tenir una nòvia estrangera. L’ideal seria poder marxar amb ella a l’estranger.

—¿Una noia estrangera? De què vas! ¿Vols trobar una noia estrangera? No et facis il·lusions! —Vaig riure, ara resultava que sempre havia volgut tenir una nòvia estrangera! T doncs, jo, què hi pintava? Estar amb ell aviat es convertiria en una mena d’autoflagel·lació. Tant li feia què en pensés el Zhao Ping, mai no podria entrar en contacte amb una noia estrangera. L’odiava, cl detestava, però aquell comentari no podia deixar-me il·lesa. Les llàgrimes, a poc a poc, van anar aflorant.

Dos feixos de llum que ferien els ulls, de cop i volta se’ns van acostar apuntant-nos.

—Ei! ¿Què hi feu aquí?

Uns policies se’ns van apropar sense parar de mirar-nos de dalt a baix.

—¿Què feu que no torneu a casa tan tard i a sobre sou aquí al parc?

—Estem xerrant una mica.

—Em vaig aixecar.

—¿Teniu algun document d’identitat? Vaig donar un cop d’ull al Zhao Ping.

—Jo tinc el carnet d’estudiant.

—Deixa-me’l veure —m’enfocava amb una llanterna. Vaig treure el meu carnet d’estudiant de la cartera verda i l’hi vaig passar. Els dos policies se’l van mirar i me’l van tornar.

—¿El teu pare és de l’exèrcit? —van preguntar-me.

—Sí.

—Jo precisament vigilo la zona de casa vostra —va dir un dels policies—. ¿Com es diu el teu pare?

—Li prego que no m’ho pregunti, això. Si s’assabenta que sóc aquí, segur que em renya —li vaig dir. Em va guaitar i no va dir res.

—No t’estiguis dreta, seu, dona! —El Zhao Ping m’estirà amb totes les seves forces.

—Estic molt bé dreta. —Vaig mirar els policies i vaig afegir—: Si els agents estan drets, jo també.

—Molt bé, l’actitud és la correcta. ¿Que no ho sabies que quan et fan un control cal posar-se ben dret? —va dir el policia renyant el Zhao Ping—. ¿I tu, el teu document d’identitat? ¿On vius?

—Tinc una targeta de residència provisional —va dir el Zhao Ping traient-se-la de la butxaca del cul—, tingui.

—¿I la targeta de la feina?

—No en tinc… Sóc dissenyador de programes de software a Zhongguancun^[14] —va explicar.

Vaig veure que estava a punt de riure. Ell precisament…, ni més ni menys que a Zhongguancun i a sobre, software?, i dissenyador?, i programes?

—¿Quina relació teniu?

—És la meva germana petita —va dir el Zhao Ping.

—¿Què hi feu, aquí, tan tard? —el policia va tornar a fer la pregunta que acabava de fer.

—Xerrar.

—Vinga, marxeu, què és això de reunir-se tan tard! Que no sigui una reunió del Falungong.^[15] —Van tornar la targeta de residència provisional al Zhao Ping i van marxar.

—Vinga, marxem —li vaig suggerir. Feia cara d’empipat.

—¿Com és que no has segut ara quan t’he dit que seguessis? M’havies de protegir dels policies.

Me’l vaig mirar sense dir-li res. Un home fet i dret resultava que necessitava que el protegís una dona. Era el primer cop que li sentia dir una cosa que demostrava que no tenia gens de sentit del ridícul. Potser havia arribat el moment de deixar-lo i demanar-li que anés a buscar una bleda estrangera.

Cada cop l’avorria més. Sempre estava pelat, anava tot esparracat, semblava el típic drapaire. Només de veure’l em venia mal de cap i, per si no n’hi hagués prou, no em tenia mai en compte. Cada dissabte o diumenge anava en bicicleta a trobar-lo a casa seva i al vespre tornava tota sola cap a casa. Ja n’estava ben tipa d’aguantar aquella mena de vida, però encara em vaig estar turmentant una temporada abans no em vaig decidir a abandonar-lo definitivament. Per tal d’oblidar-lo del tot i sense recança després de deixar-lo, encara el tractava millor perquè cregués que l’estimava a cegues (res més lluny de la realitat). Havia recuperat la meva seguretat.

Per això, un cap de setmana que em va demanar que hi anés, no hi vaig anar. Em va trucar mil cops, i en tots vaig buscar una excusa per no posar-m’hi, sense cap mena d’explicacions. Ell ja era una fulla seca que havia mort per la meva vida. En acabat, va començar a trucar-me per insultar-me; jo simplement el considerava un imbècil i «paf», penjava el telèfon. Finalment, aquell individu va desaparèixer del mapa. Només en vaig sentir a parlar a partir de nombroses històries i acudits que circulaven sobre ell en els cercles rockers.

La nostra relació havia durat aproximadament sis mesos. Des de l’estiu fins ben entrada la tardor. Ens vam deixar de veure quan el temps s’anava tornant més i més fred. Tal com havia passat l’altra vegada, em sentia enormement alliberada, cosa que va fer que em sentís també una fracassada en les relacions amb els homes. Ho tenia ben clar; quan nosaltres dos anàvem i veníem d’un poblet desconegut de la zona de Chaoyang per anar a buscar un tècnic de so o menjàvem tallarines a dos iuans en una parada al mig del carrer, jo sabia les dificultats que el Zhao Ping passava: no hi havia ningú que l’ajudés de veritat, ni que se’n preocupés. Sabia que una de les raons de la seva crueltat i tirania era un sofriment infinit. Quan al capvespre rosegàvem les peres, asseguts en aquell tronc, jo ja sabia el desenllaç final de la nostra història.