CAPRICIOSA

EM VA TRUCAR DES DE CASA d’algú. Se sentia molt de soroll, però hi vaig reconèixer la veu del Chi Lei.

—¿Ets a casa el Chi Lei, oi? —Ell no va dir res—. M’agradaria parlar amb el Chi Lei.

S’hi va posar el Chi Lei.

—Hola, ¿ets la Chun Sue, oi?

Tenia una veu molt bonica. Vam estar xerrant moltíssima estona. Vam parlar, entre altres coses, sobre on havia cursat la primària i que a prop de casa nostra havien obert molts salons de bellesa. Quan vam posar-nos a parlar del Wumei (un centre comercial a prop de casa nostra), ens vam embolicar en una discussió, ja que un insistia que era a prop de l’Escola de Secundària Cuiwei i l’altre deia que no. També vam parlar sobre quan tindríem l’oportunitat de trobar-nos per xerrar. Després vaig penjar. Només havien passat uns segons que el telèfon va tornar a sonar.

—¿Com és que has penjat el telèfon? —em va dir el Zhao Ping amb exasperació. Em va esbroncar de valent, dient-me que era una maleducada, que no tenia res a parlar, etc.

Es va enfadar tant que vaig pensar que, si més endavant en tenia l’ocasió, aquest incident tornaria a sortir i, efectivament, la següent vegada que el vaig anar a buscar em va dir:

—Tothom et vol fer mal, jo sóc l’únic que et vull ajudar. No has de confiar en ningú, excepte en mi.

Vaig tancar els ulls, ¿què més podia fer a la vista de les seves paraules?

—Tu ets molt bona amb els altres, però, ¿saps què en pensen els altres, de tu?

Quina gràcia, què m’importava a mi què en pensessin els altres, de mi!

—T’enrotlles massa, si tinguessis alguna cosa realment important a dir, d’acord, però ¿de què parlàveu l’altre cop que vas estar xerrant per telèfon amb el Chi Lei? No eren més que ximpleries! Amb aquella actitud vas fer que pensés que l’endemà l’aniries a buscar perdent el cul!…

—¿I per què l’hauria d’anar a buscar?

—Això mateix, ¿per què l’hauries d’anar a buscar?

—Es que potser es pensa…

—Es pensa que demà mateix et pot aconseguir i que demà passat se’n pot desprendre. ¿Per a què et vol, eh? —va dir amb determinació i fermesa, gesticulant com si tot plegat ho tingués controlat amb el palmell de la seva mà.

«¿I això a tu què t’importa?», em vaig imaginar que li deia amb menyspreu alhora que m’envaïa una sensació agradable veient com es tornava blanc.

L’únic que vaig fer, però, va ser posar-me a plorar. Em vaig arraulir en un racó del llit, mentre sentia que ell em deia:

—No tens gens ni mica de personalitat, mira’t bé, no tens gens de personalitat…

Jo vaig respondre:

—Tinc les meves pròpies idees, ¿què passa?, ¿que no t’agraden?

—Ha, ha —va riure el Zhao Ping—, coi de criatura.

Vaig tancar les parpelles.

—¿Així doncs, per què vols continuar amb mi?

—Perquè… perquè ets adorable.

—Adorable no significa ignorant.

—Adorable significa precisament ignorant.

Sense sentit com la tardor, fred com l’hivern. Els sentiments entre nosaltres feia temps que s’havien esvaït.

Com a persona, com a dona, la meva càrrega dramàtica era ja molt evident…

—El Zhao Ping, no és una persona com cal, no hi ha necessitat d’anar gaire enllà amb aquesta mena de gent. Es massa mesquí i passa absolutament de tot —em va dir el Chi Lei una tarda que em va trucar.

La seva veu era molt dolça, i les seves paraules van exercir una gran pressió sobre mi.

Vaig jurar que em revenjaria del Zhao Ping, perquè era un subnormal.

Vaig acceptar la proposta del Chi Lei d’anar a passar-nos-ho bé. Va venir a buscar-me en cotxe. Vam anar junts a comprar coses per menjar, ell en va comprar moltes de les que m’agradaven i dos gelats. Tot plegat em va fer pensar en un poema que havia escrit el Zhao Ping:

Si parlo amb el cor a la mà, aquest poema està escrit talment com la vida del Zhao Ping. Dolor i melangia. Protagonista d’una tragèdia. Meditava si la persona que havia escrit aquell poema podia ser una persona superficial.

El Chi Lei em va dur a casa seva. Tenia dos gossos i tres gats. De seguida que vam arribar, aquell gos pastor, en veure’m, es va posar a bordar i vaig tenir una mica de por. Des de petita els tenia por, però el Chi Lei em va protegir amb tendresa perquè pogués passar. Vaig entrar a la seva habitació, que tenia una catifa estesa a terra i una pintura a l’oli d’una noia de cabells negres amb un vestit tradicional manxú de color vermell a la paret.

—¿Aquesta deu ser la teva nòvia, oi?

Va fer que sí amb el cap.

—¿Deu tenir molts diners, no?

—Sí. —Després va dir—: M’he engreixat una mica i és perquè últimament visc massa bé, menjo, dormo, gandulejo. M’haig d’aprimar… Mira una estona la tele, vaig a fora a netejar les verdures.

El Chi Lei em va engegar la televisió, em va mirar amb un somriure i va sortir. Vaig agafar una terrina de gelat per menjar-me-la i l’altra la vaig ficar dins del congelador. El Chi Lei entrava i sortia tot enfeinat, mentre em deia que no era mal cuiner.

—Ei, noieta, a dinar! —va cridar.

Va fer, com Déu mana, tres plats i una sopa. Vaig tastar una mica del seu art. El fet que cuinés per a mi era suficient perquè a mi em caigués la bava. Tots dos vam menjar de bon humor, i en acabat vam estar fent-la petar al sofà. Al Chi Lei li agradava jugar a videojocs, en canvi jo no m’hi havia interessat mai. Mentre miràvem una comèdia em va agafar la mà…

—Estic acabada. He arribat a un punt que si no abraço algú no em sento segura.

—No pot ser —va dir rient.

—I tant que pot ser —de seguida vaig superar els pocs escrúpols que em quedaven per al Zhao Ping. No passava res. Era una capriciosa, ara volia això, ara volia allò altre. Tots els que estem submergits en l’adolescència, estem abatuts i som sensibles. Si algú em fa patir, el faré patir encara més.

El cel no té res de res, però com és que és un consol? Però si jo no et puc oferir res, com és que em consoles?

Al vespre, el Xiaolan va deixar-se caure per allà, i es va sorprendre una mica de veure-m’hi. No devia entendre que jo estigués a casa del Chi Lei en aquells moments.