BÈSTIA HORRIBLE

AL CAP DE POCS DIES VA ANAR a l’escola a recollir-me.

—Han vingut els PK14.

—¿De veritat? —Volia veure aquell grup de Nanjing—. ¿De veritat o no? —li vaig dir sense acabar-m’ho de creure.

Ens vam desplaçar veloçment en bicicleta fins a la casa del Maodou, el bateria del grup W.

—Vine, Chun Sue, vine a conèixer els teus oncles.^[11]

Em va fer entrar a l’habitació i uns quants nois joves asseguts a terra van alçar el cap tots alhora per mirar-me. Vaig tenir una bona sorpresa, era cert que els PK14 eren a Pequín! Fins aleshores només n’havia sentit a parlar a les revistes. Primer de tot vaig reconèixer el cantant, el Yang Haisong. Duia ulleres i una samarreta amb un còmic. Tenia pinta de ser una persona de bon caràcter. Vaig intercanviar quatre paraules sense transcendència amb els membres del PK14 i vaig buscar una excusa per esmunyir-me de l’habitació. No em sento mai còmoda en aquestes situacions fredes i encarcarades.

Vaig seure a la gatzoneta al costat de l’herba i vaig començar a estirar-la amb la mà. Una noia se’m va acostar, va seure al meu costat també a la gatzoneta i em va preguntar:

—¿T’agraden molt els W, oi?

En aquell moment encara no coneixia la nòvia del Maodou, el bateria del grup W, que era precisament la noia que seia al meu costat. No entenia per què m’havia fet aquella pregunta. En realitat, el que volia era saber per què sortia amb el Zhao Ping, potser creia que estava amb el cantant de W perquè m’agradava el grup, però que pensés allò em va semblar molt ridícul.

—No. Els W em semblen un grup la mar de normal. No es pot dir que m’encanti la música que fan.

—¿Quants anys tens? —em va preguntar la noia.

No és que em fes gaire gràcia dir-li l’edat, però tot i així vaig respondre-li:

—Gairebé setze.

—Si surts amb nois sent tan jove, ¿no te’n penediràs més endavant? —em va preguntar.

—Se’m refot. De veritat, me la porta fluixa, tot això. Has de saber que me la sua amb qui estic. Ara per ara, què passarà en el futur, tampoc no ho sabem. —El final de la frase era una mica incoherent, em vaig posar dreta, ella em va mirar, ¿què devia pensar? Potser em considerava una mica curta.

El Xiaolan vivia allà a prop. Vaig pensar d’anar-lo a veure per enraonar-hi; estava convençuda que seria molt més agradable que no pas trobar-me amb una habitació plena de gent desconeguda com feia un moment. L’habitació exterior estava pràcticament buida i a la interior només hi havia un llit i un armari. M’hi va fer entrar i va tornar a jeure. Em sembla que vam tenir temps d’intercanviar quatre paraules.

—Chun Sue! Chun Sue!

Vaig sentir que algú em cridava des de fora, vaig sortir i era el Zhao Ping. La seva expressió semblava la d’un pare de família angoixat buscant el seu fill perquè torni a casa a fer els deures. Jo vaig fer un somriure avergonyit al Xiaolan com quan les criatures s’han quedat jugant fins més tard del que els estava permès. Vam marxar, ell amb l’aspecte malhumorat, no va dir paraula. No tenia ni idea per què s’havia enfadat tant.

—¿Què hi has anat a fer, allà? —em va preguntar el Zhao Ping.

—A xerrar! —vaig dir sense donar-hi gens d’importància.

—I per què no m’avises?

—… —vaig mirar-lo fixament—. I per què t’haig d’avisar? Estava desitjant deixar-li anar: «Qui et penses que ets!», però vaig dubtar un moment i ell va se’m va anticipar:

—Els PK14 ens conviden a sopar.

—Oh.

Vaig sospirar i vaig mirar d’explicar-l’hi:

—Tots som amics… tu ets el meu amic, el Xiaolan també és el meu amic… Es va irritar.

—Dius que també és amic teu, d’acord, doncs no cal que vinguis més! Vés, agafa la teva cartera, la teva bicicleta i fot el camp d’aquí! —M’anava estirant del braç per fer-me entrar a la seva habitació. Vaig alçar el cap i vaig veure que els PK14 ens observaven des de lluny, les llàgrimes van començar a brollar. Sola i desemparada vaig entrar a la seva cambra, vaig abraçar la meva cartera verda sense saber què fer. Realment tenia ganes de ventar-li un mastegot i sortir fugint cames ajudeu-me per no tornar-hi mai més, però no volia ser la riota dels PK14, volia marxar amb dignitat.

—¿Es pot saber què et passa? —li vaig preguntar indignada—. ¿Per què ets així? —li vaig preguntar amb cara de dubte.

—Va, anem primer a menjar —va dir.

Caminàvem per la riba d’aquell riu verd, justament quan queia la tarda. El sol ponent llançava els seus raigs sobre el riu verdós. Els PK14 caminaven davant nostre. El Zhao Ping caminava a la meva esquerra i jo mirava fixament l’aigua del riu, que semblava una llimona que encara no ha madurat, però que alhora ja està podrida. Exactament com jo.

—Tens un gran sentit de la moralitat! —vaig sentir que deia una veu plena d’aversió, gelosia i malícia.

Vaig somriure amargament. La comunicació no era possible. En l’instant just que vaig somriure, em va agafar sobtadament per la cintura i em va dir:

—Si de veritat t’ho estàs passant malament, pots marxar… vinga, marxa!

La inèrcia va fer que fes mitja volta, amb el cor inundat d’un sentiment d’humiliació total. Vaig accelerar el pas desesperançada, amb la idea de muntar ràpidament a la bicicleta per marxar d’aquell maleït lloc i no tornar-hi mai més! I tant! Feia temps que sabia que de comprensió, no en rebria, i que la comunicació no era possible. Per què coi havia de continuar-me quedant amb aquella trepa d’imbècils? Quan tot just havia fet uns passos, el Zhao Ping em va estirar, va canviar el to de veu, va sospirar i en un to resignat, va abaixar el cap per dir-me:

—Au, va, anem a sopar…

Jo també vaig deixar anar un sospir, sóc així de fàcil, si els altres em tracten una mica bé, ja no puc resistir-me. Sóc patètica de cap a peus. L’àpat el vam fer al menjador de l’Institut d’Educació Física. Mentre caminàvem li vaig explicar que m’agradaven els joves amb un bon cos, perseverants, sincers, amb energia i força, com ara els nois de l’Exèrcit XXX; o bé les persones que sabien perdonar-me, com ara en tal i en tal altre. Ell em va dir que no era ni una cosa ni l’altra. Me’l vaig quedar mirant i, era cert, no era ni una cosa ni l’altra. Ell semblava un vellet, prematurament senil, s’enfadava a deshora i sense un motiu aparent. Escrivia poesia, pintava i tocava música. Tenia tots els defectes que poden tenir els artistes: conservador, pràctic, sempre feia el que li rotava, astut, contradictori i vanitós. Buscava la fama a qualsevol preu i destrossava totes les relacions humanes. I jo sortia amb ell; el meu cas era preocupant.

Després de menjar, vam tornar cap a casa del Zhao Ping, jo volia anar-hi a buscar la meva cartera. A l’habitació no hi havia cap llum encès, era tota a les fosques. Jo anava al davant i ell enganxat al darrere. Va tancar la porta amb pany.

—Ets un fill de puta —li vaig dir mirant-me’l.

Ell se’m va quedar observant i la cara se li va desencaixar, mirant-me fixament sense apartar els ulls ni un instant. Em sentia esclatant de ràbia, no tenia gens ni mica de por i me’l mirava desafiant. ¿Què? Pega’m si tens collons! Va murmurar alguna cosa en veu baixa. Inesperadament es va tirar sobre la catifa i es va posar a sanglotar desconsoladament, la roba i els cabells tots embullats, simplement, igual de brut i fràgil que una bèstia. Vaig quedar mig morta, em pensava que s’enfurismaria amb mi. Va plorar una estona, convulsant-se, sense fer soroll.

—Ma mare… —va alçar el cap i em va mirar—. ¿Com has pogut insultar ma mare? No saps com n’era, de bona persona, el bon cor que tenia. Ha estat pitjor que si m’haguessis mort. ¿Com has pogut insultar ma mare…? —Aquella mirada ja no va recuperar la ferocitat del principi, només quedaven el desconsol i l’aflicció—. Sue, meva, ajeu-te i queda’t una estona a parlar amb mi. —No vaig respondre. Es va posar dret i va dir, parlant amb si mateix—: M’estimava molt la mare i va morir, era molt bona amb els altres. A vegades, només de pensar-hi, em poso malalt i em rebolco per terra, no em tenia més que a mi…

Després em va estar parlant de la seva mare. Segons ell era la mare més tendra i més extraordinària del món, era guapa, bona, adorava la família, li agradava la canalla, pels fills hagués sacrificat el seu propi benestar i felicitat. La viva imatge de la típica dona treballadora del camp xinès. Cada cop que el Zhao Ping m’explicava amb llàgrimes als ulls que la seva mare havia caigut malalta de tant treballar, que va escatimar en medecines (la història ja em sonava) i que, finalment, va ser massa tard, la malaltia va empitjorar i va acabar morint (en aquell moment la seva confidència arribava al clímax), sempre pensava què carai hi pintava el seu pare en tota aquesta història! ¿Què coi feia el seu pare en aquells moments? ¿S’estava amb els braços plegats? ¿Es va quedar mirant com moria la dona i prou? ¿És que el fet que la seva dona no comprés medecines estant malalta el deixava indiferent? Però el Zhao Ping no ho veia així o no s’ho havia plantejat mai. El Zhao Ping deia que el seu pare era el camperol més complidor i honrat del poble, treballador, senzill; també era la viva imatge positiva del camperol i ell, el Zhao Ping, el seu segon fill, era del que estava més orgullós. A vegades també m’explicava que cada cop que ell sortia de casa al matí, la seva mare es llevava ben d’hora per preparar-li menjar per emportar per a uns quants dies, i cada cop que ho explicava es quedava compungit i es posava sentimental. Quan es posava així, no era el Zhao Ping de veritat.

—L’àvia li va posar a la mare el sobrenom de Qinqin^[12] perquè la mare, des de petita, sempre havia estat disposada a treballar dur i aguantar les crítiques i tenia una gran capacitat per perdonar. La mare no va demanar mai res a ningú en tota la seva vida, no va demanar mai a ningú cap préstec i, fins i tot quan la seva vida corria perill i no tenia diners per comprar medecines, va continuar sent igual d’amable amb tothom, mai es discutia amb ningú, mai s’enfadava i, encara menys, mai va fer la pilota a ningú, ni va ser una molèstia per als altres. El dia que ens va deixar, tots els parents del poble van plorar i al vespre jo vaig dormir sobre la seva tomba. Més endavant li vaig escriure un poema que es deia Nit tempestuosa de maig…

Aquell dia al vespre vam acabar fent l’amor en silenci, després em va acompanyar fins a Zhongguancun i vaig tornar en bicicleta tota sola cap a casa. Durant el camí de tornada a casa estava molt trasbalsada. Sabia que no podia suportar més la seva irascibilitat i mesquinesa. ¿I ell, doncs? No sabia ben bé què era el que ell no podia suportar més de mi. Evidentment, allò no era amor, però momentàniament no sabia com desenganxar-me’n. Era especialista a ficar-me en remolins que m’engolien. Independentment de com fossin de feliços i relaxats al principi, gradualment sempre s’acabaven convertint en pesats i sense sortida.

Aquell estiu, als vespres sèiem sovint sobre un tronc a l’entrada de la casa que tenia llogada, mirant el cel i rosegant peres. Em va dir que més endavant esperava poder treure més de deu àlbums, pintar i marxar lluny, al seu poble. Seguia les passes dels poetes que admirava. Jo me l’escoltava. «Chun, menja’n una altra!», i em va donar l’última pera que li quedava a la mà. Vaig fer-hi una mossegada amb totes les meves forces. La pera era molt petita i era una mica aspra, però no tenia diners per comprar-ne de més bones. El cel era molt blau i clar, feia molt bon temps. En aquells temps era d’allò més innocent. No sabia que els sentiments humans són perillosos. Amb una samarreta curta vermella i una minifaldilla de quadres, anava i venia plena d’energia, sense rondinar gens. Quan tornava a casa passava per davant de l’Hotel de l’Amistat. Quan veia la calidesa dels seus llums groc pàl·lid, somiava que un dia tindria diners per poder-m’hi allotjar.