DOSMONS

EL BAI JIANQIU EM VA TRUCAR i em va dir que el Gu Jia i ell, aproximadament al cap d’una setmana, vindrien a Pequín. Venien a veure’m i de passada comprarien uns quants discos d’aquells foradats^[16] per vendre a la tornada. Com que en aquells moments l’escola estava especialment estricta amb els permisos d’absència, els vaig deixar una nota sobre la taula, li vaig deixar l’encàrrec a ma mare i me’n vaig anar cap a l’escola.

Quan vaig tornar a casa després d’haver plegat, vaig veure que eren asseguts a casa. El Bai Jianqiu estava tocant el meu xilòfon. Feien exactament la mateixa pinta. El Jianqiu duia una jaqueta groga i el Gu Jia, que l’observava amb el cap inclinat, feia cara de badoc. La mare va dir-me que de dia li demanaria a un soldat que els portés a donar una volta per la Ciutat Prohibida i que de nit podien estar-se a una residència de quadres de l’Exèrcit de la Marina.

—Jiafu, ¿et va bé en algun moment dur-nos a veure una actuació?

—I tant! —Vaig agafar Aires Moderns de dins l’armari—. Demà al vespre al 17 n’hi ha una, es tracta del Cavall de Fusta i un altre grup. Podem anar a fer-hi un cop d’ull.

—Genial.

A la nit els vaig acompanyar a la residència de quadres de l’Exèrcit de la Marina i després vaig tornar sola cap a casa.

L’endemà al vespre, vam anar en metro fins a Sanlitun.^[17] Vam estar bevent i xerrant en una taula que hi havia darrere de tot. Davant nostre hi seia un estranger, però només vaig poder observar que anava vestit de negre i que no es movia gens. Estava assegut tot sol, de tant en tant s’aixecava per fer alguna foto, tornava a seure en silenci i feia dos glops de cervesa. Un contorn amable i atractiu, la roba negra. El seu cos traspuava una mena de gràcia que m’atreia. Després vaig adonar-me que aquella elegància era pròpia del color gris.

—Aquell guiri és d’allò més curiós —els vaig dir.

—¿T’atreviries a acostar-t’hi per parlar amb ell? —va desafiar-me el Gu Jia.

—¿Eh? Ai, no. ¿Què vols que li digui? Amb el meu anglès, deixaria en ridícul la raça xinesa.

—¿Com és que no t’hi atreveixes? Vés i digue-li alguna cosa, dona. Em sembla que es deu estar avorrint molt, tot sol. No passa res, vés-hi —em va dir el Bai Jianqiu incitant-me.

—¿Però què dieu? —vaig dir rient—. Ja en parlarem d’aquí a una estona.

Vaig clavar la mirada en ell i vaig veure que demanava una cervesa, una cambrera n’hi va portar una, ell li va dir: «Thankyou» i se la va anar bevent a glopets.

—Potser sí que hi aniré —vaig dir, fent una queixalada al gelat.

—Vinga, doncs, aquí t’esperem.

Quan vaig fer l’última mossegada al gelat, em vaig aixecar i em vaig dirigir cap a ell.

—Perdona que et molesti —vaig preguntar-li—. ¿Puc xerrar una estona amb tu?

—I és clar que sí —va respondre.

La música dins del bar estava molt alta, em va fer un gest perquè sortíssim fora. Vaig fer-li l’ullet al Gu Jia i al Bai Jianqiu, que eren darrere, i vaig empènyer la porta cap enfora seguint-lo.

A l’exterior hi havia una nena venent flors, una nena que mendicava. No se’m va acudir res més que somriure-li i ell va encongir les espatlles. Aleshores em vaig adonar que s’havia precipitat a sortir, ja que només duia posada una samarreta negra.

—Oh… —Es va abraçar el pit.

Vaig veure que davant hi havia un quiosquet i el vaig estirar cap allà. A dins s’hi estava molt calentet. Hi havia una senyora que parlava pel mòbil a plena veu, com si s’hagués escapat d’algun bar proper fugint del soroll i s’hagués refugiat allí.

—¿D’on ets? —li vaig preguntar en anglès.

—Finland, in Europe north.

Ho va dir uns quants cops, però no el vaig entendre.

—What?…

La dona que estava parlant pel mòbil allà al costat va perdre la paciència.

—Finland… Finlàndia, al nord d’Europa.

La seva reprimenda em va fer sentir molt incòmoda, perquè vaig pensar que devia estar-se rient del meu anglès patètic i jo pretenia, sense cap complex, comunicar-me amb un estranger en aquest anglès borrós i limitat.

«Criatures…», vaig suposar que devia haver pensat ella.

Després, però, vam demanar un bolígraf als del quiosc i ens vam comunicar per escrit. Era una mica més senzill que parlar. Per culpa de la pronunciació de l’un i de l’altre, era com si haguessin regat amb aigua el poc vocabulari que ja tenia d’entrada.

En el paper va escriure que es deia Janne, que havia vingut a Pequín a fer turisme, que s’hostatjava a l’Hotel Jinglun i que divendres vinent marxava. Vaig fer el càlcul, justament faltava una setmana, ja que érem a divendres. Vam estar xerrant una estona amb l’ajuda del paper. El Janne em va donar el telèfon de la seva habitació i jo també li vaig donar el de casa.

Quan vam tornar a entrar al bar, vam continuar parlant sense parar. El grup ja havia acabat la seva actuació. El Janne, el Gu Jia, el Bai Jianqiu i jo, tots quatre, vam sortir del bar. Vaig passar a les presentacions.

—Aquests dos són amics meus.

Els va somriure. Ell i jo ens vam avançar caminant i vam deixar el Gu Jia i el Bai Jianqiu enrere. Jo estava a la glòria. Al cap de poc, el Gu Jia i el Bai Jianqiu ens van atrapar i em van dir:

—Vosaltres feu, que nosaltres agafarem un taxi i anirem tirant.

—D’acord —vaig dir. Els vam dir adéu amb la mà quan pujaven al taxi.

—Adéu! —ens van dir al Janne i a mi.

—Els teus amics són molt simpàtics —va dir el Janne.

—Sí. Estan molt bé. Els agrada la música rock. Tot allò passava a Pequín. The city is grey. Els ulls del Janne eren d’un gris dolç, una mica platejats, com gel triturat. Cabells castanys, que li queien pels costats. El seu nom transcrit en caràcters xinesos sonava alguna cosa així com «Yangnei», però jo des del principi m’havia acostumat a anomenar-lo «Jian».^[18]

Marxava aquella mateixa setmana, ¿què volia jo? Si podia ser, el que volia, no era més que un petó. Era l’únic que hi podia haver.

Estava fent segon de batxillerat, aviat deixaria de ser una adolescent. Odiava la solitud, però sempre estava sola.

El Janne em va fer tornar la llum a les galtes, va encendre el foc de la meva imaginació.

No sabia parlar xinès i els meus coneixements tampoc no em permetien parlar bé l’anglès. La majoria de les vegades ens comunicàvem per escrit. Allò era un divendres al vespre.

Vam estar caminant, i caminant fins que vam albirar la silueta de l’Hotel Jinglun.

—¿Podem quedar per demà? ¿Ens trobem a dos quarts de vuit al lloc d’abans? —va preguntar-me abans de separar-nos.

Vaig buscar Finland al mapa, era al nord d’Europa. ¿Devia fer-hi molt de fred a l’hivern, no?

Vaig haver de fer una hora de metro per anar a trobar-m’hi. Havíem quedat davant de la porta del 17. A dos quarts de vuit, el Jian encara no havia arribat. Vaig esperar uns deu minuts, em vaig comprar un sandvitx i me’l vaig anar menjant mentre l’esperava. A les set i cinquanta, no hi havia ni rastre del Jian, però vaig decidir continuar esperant. Amb la nit tan maca que feia, no volia trair aquella lluna tan bella.

Va aparèixer quan eren a punt de tocar les vuit.

—Sorry —va dir.

—No passa res —vaig respondre.

Vam entrar al bar, vam xerrar una estona, li vaig preguntar quan tornaria a Pequín, ell em va respondre que potser a l’agost de l’any següent, però que no era segur. Em va explicar que s’havia comprat uns pantalons nous, A. Jerks,^[19] i molts i molts compactes xinesos. Recordo que va dir alguna cosa com ara: «No vull que ningú es posi trist perquè hagi de marxar». Recordo que li vaig respondre: «Never mind».

Abans de tocar el dos, el Janne va insistir a pagar-me el compte. Vam sortir de l’establiment. Al carrer hi havia una caravana de cotxes amb els llums encesos. Allò era l’hivern pequinès. El vent tenia una força persistent.

—How do I lie if there’s less and less time? No one teaches you how to fly.

El Janne i jo, tal com havíem fet el dia anterior, vam anar passejant. Ho tenia decidit, cada minut de més que estigués amb ell era un minut més que guanyava. Tantes ganes tenia d’estar amb ell, tan sola em trobava.

—¿Què et sembla si seiem aquí una estona? —em va preguntar quan érem al costat d’un banc sota un pas elevat.

Vaig seure i tots dos vam començar a parlar sobre coses sense transcendència, però a causa dels problemes de comunicació, després d’intercanviar quatre frases, vam quedar callats. Ell parlava anglès molt ràpid. Encara que jo no entenia allò que deia, per la seva expressió podia imaginar-me de què parlava. Deia que no era possible que ens estiméssim aquella sola nit i que a partir d’aleshores fóssim amics i prou.

Ostres, no, no era aquella la meva intenció. No ho era.

—I would like to love you but I don’t want to make you feel bad because I can’t stay in BJ. My heart says I love you but my mind tells me not.

Encara no ens havíem separat i ja el trobava a faltar. «Qui estima massa acaba sentint despit», vaig dir-me. Van començar a lluir-me els ulls per les llàgrimes, no sabia si riure o plorar. Era així, ¿què hi podia fer? Érem de països diferents, parlàvem llengües diferents. El temps i l’espai ens separaven en el record.

El Janne i jo vam quedar que el tercer dia també ens veuríem. «¿Com és que no em truca?», justament estava pensant això quan vaig sentir el so del telèfon. Com si tingués un reflex condicionat vaig aferrar l’auricular, que em va fer arribar la veu del Janne. Havia tingut sort que l’havia agafat abans que els meus pares perquè si no, si haguessin agafat ells la trucada, l’únic desenllaç que em puc imaginar és el «pam» del telèfon penjat. Volia que fixéssim l’hora de la cita d’aquell vespre.

—Dos quarts de nou —vaig dir.

Els meus pares jugaven a mahjong a la sala amb uns amics. Quan a dos quarts de vuit ja estava preparada per sortir, el meu pare, de cop i volta, no em va voler deixar marxar.

—¿On vas tan tard? No tens permís per sortir!

—¿Quèèèè? Si he quedat.

—Tant me fa. Mira que tard que és, ¿què has d’anar a fer, ara? ¿Com és que no surts abans?

—De veritat que haig d’anar a fer una cosa. —Em vaig posar histèrica, anaven passant els minuts i els segons de l’hora de la cita amb el Janne i jo continuava empresonada a casa.

—Deixeu-la estar, que faci el que vulgui; si té collons de sortir, li trencaré les cames —va dir el meu pare als amics que miraven de dissuadir-me.

Les llàgrimes em van saltar de cop.

—Pega’m! Com pot ser que hi hagi pares com tu!

—Jo tampoc no sé com pot ser que hi hagi filles com tu!

—Vull sortir!

—Ja ho veurem si avui surts per aquesta porta! —va dir tot orgullós.

Davant d’aquest panorama, em vaig adonar que no me’n sortiria. Quan finalment vaig sortir disparada per la porta, vaig agafar un taxi fins al metro i vaig arribar a la porta del bar esbufegant, ja eren les deu i vint. El Janne no hi era, no se’n veia ni rastre. En no trobar-lo va ser com tenir goig sense alegria. Al cap d’un moment, vaig decidir fer-li un truc, potser ja se n’havia tornat. Li havia d’explicar com fos que no havia arribat tard expressament…

Vaig agafar línia, una dona estrangera va contestar el telèfon:

—Hello!

Vaig dir que buscava el Janne.

—No hi és —va dir—, ha sortit. Sóc la seva germana gran, ¿vols deixar-li algun missatge?

—No cal, gràcies. —Vaig penjar el telèfon. Estava molt contenta que no hagués tornat a l’hotel, però ¿on era? Vaig decidir continuar-lo esperant fins que la seva germana em digués que havia tornat i que ja estava dormint.

Passats aproximadament uns quaranta minuts, finalment vaig veure’n l’ombra. Em moria d’alegria, però ell no feia gaire bona cara.

—Ho sento, he arribat tard.

—All right, l’altre cop vaig ser jo, qui va arribar tard —va dir amb una certa fredor, i va callar.

—… —No sabia com explicar-me, la seva fredor i la seva indiferència m’ho van posar encara més difícil—. Em vull suïcidar —vaig dir.

Ell es va espantar una mica:

—NO!

En aquella ocasió no vam seure al 17, sinó que vam anar caminant sense cap rumb determinat, el Janne tenia un posat molt seriós. No entenia si ell ja havia decidit alguna cosa durant aquelles dues hores en què jo havia fet tard.

Vam arribar caminant al carrer dels bars de Sanlitun. Hi havia un nano venent flors que va intentar vendre-li roses i ell se’n va apartar amb gest impacient.

Es va demanar una ampolla de cervesa i, a continuació, em va preguntar:

—¿Vols beure alguna cosa?

Al voltant hi havia un gran xivarri, fet que complicava encara més el nostre estat d’ànim.

—No, no vull res —vaig dir. Més que res perquè no duia prou diners com per pagar qualsevol beguda en un bar.

Em va mirar una mica violentat, es va girar i va beure’s la cervesa en silenci.

Tots dos sentíem la incomoditat a cada porus del nostre cos, no sabíem ben bé per què les coses cada cop estaven més esguerrades.

Li vaig passar la meva llibreta, per preguntar-li en què estava pensant.

—Nothing.

—En aquest cas, em vols escriure alguna cosa?

—Sorry, I don’t understand. Maybe I’ve got nothing to say right now, sorry. (Perdona, no t’entenc. Potser ara mateix no tinc res a dir, ho sento).

—Ja ho entenc. ¿Què podem fer més enllà de parlar? T’estic fent perdre el temps. Si t’estic fent perdre el temps, me’n torno a casa.

—No, no volia dir això.

A la llibreta em va escriure el següent: «I’m sorry I have to go and I think you’d better go home too. It’s been so nice to be with you but after all we live in different countries, speak different languages, so don’t miss me, look forward and live your own happy life». (Ho sento, me n’haig d’anar i crec que tu també ho hauries de fer. Coneixe’t ha estat fantàstic, però vivim en països diferents i parlem també llengües diferents. No m’enyoris, viu la teva pròpia vida feliç).

Vaig fer tot el que donava de si el meu cervell per copsar el significat de les seves paraules.

¿La meva pròpia vida feliç? Estava de broma! No tenia ni idea de la nostra situació. Ens separaven cinquanta-quatre mil quilòmetres de distància.

—Ho sento molt.

—No problem! —el vaig interrompre. Vaig sortir precipitadament del bar, amb la llengua resseca. Era com si no hi hagués res de res que funcionés.

El Janne, molt nerviós, em va dir moltes coses, però jo no l’entenia, no l’entenia! Si parlant entre xinesos ja tenim problemes de comunicació, una frase pot tenir un bon grapat de significats, tons, diferents usos poden tenir efectes diferents… ¿Era positiu o negatiu? Vam fer tot el camí sense intercanviar cap paraula. Hi anava rumiant sense parar i al final no vaig poder reprimir les llàgrimes. Quan vaig pensar que un estranger em veuria com la persona sense futur que era, i que allò seria una deshonra per als xinesos, les llàgrimes «plup, plup, plup» van començar a rodolar galtes avall.

—No m’odiïs —em va dir.

—No diguis res —vaig dir.

En el paper em va escriure una frase d’una cançó de The Doors: You’re lost little girl. Has perdut la nena que hi havia en tu.^[20]

Vaig pujar al pas elevat, mirant fixament el riu de vehicles. Li vaig dir que anés tirant, que em volia quedar tranquil·la una estona. Després de veure com pujava al taxi, me’n vaig anar caminant fins a l’avinguda Chang’an per agafar l’autobús nocturn. Només duia dos iuans.

Dijous al vespre, el Janne no em va trucar. Divendres, quan vaig anar a classe, l’avió del Janne ja devia haver marxat de la Xina.

«No haig de sentir odi, no haig de sentir odi», em deia a mi mateixa. ¿Però qui havia estat que m’havia dit I love you, qui havia estat, i ho havia acompanyat d’un petó? Quan anàvem agafats de la mà passejant per l’avinguda Chang’an, m’havia dit: «Mira la lluna!».