GRUP 6, PRIMER DE BATXILLERAT

LA MEVA VIDA DURANT AQUELL primer de batxillerat va ser igual que tots els començaments, que passen molt ràpid i que fan que no donis l’abast. L’aire a la zona oest de la ciutat era nou i fresc, cada dia teníem un cel blau, com si fos plata blavenca. La tutora es portava molt bé amb mi. A l’escola el meu nom s’associava al d’una bona estudiant, escrivia poemes, pintava, estudiava, organitzava activitats i, en secret, vaig prendre una determinació, m’aplicaria en l’estudi i no permetria que aquells tres anys passessin en va, aniria a la universitat que desitjava anar: Beida. Cada dia, després d’acabar les dues hores de classe de la tarda, la Xie Sini i jo, i algunes estudiants més, en el camí en bicicleta cap a casa (era la tardor, l’estació daurada de Pequín, i, quan el sol i el temps eren bons, a la zona oest es podien veure nítidament a l’horitzó les muntanyes en ordre) anàvem cantant la cançó del Shen Qing: «Un cel blau blau, un sol roig roig i brillant…». Una mena de sentiment profund, clar i distant, feia que una alegria juvenil s’apoderés de nosaltres. Va ser com la fugaç lluna de mel d’un llarg matrimoni. Comparat amb els dies que van venir més tard, aquells van ser els temps daurats de la vida a l’escola. Quan tenia temps, me n’anava a Beida o al Mercat del Llibre de Haidian. M’encantava Beida. Era molt bonica. No puc dir altra cosa. La Xie Sini deia que semblava un parc. «Es encara més bonica que un parc», vaig dir tota orgullosa. Aquella Beida era encara més bonica que la que m’havia trobat aquell hivern en què hi havia anat a visitar-la quan feia tercer de secundària obligatòria. En aquells moments estaven fent una exposició de fotografies del Centre de l’Àliga,^[6] s’hi venien també tota mena de productes amb fins benèfics i hi havia anuncis de tota mena d’associacions i de grups que buscaven gent. Un cop més no vaig dubtar ni un moment que quan jo pertanyés a aquell lloc (ni se m’acudia pensar que fos el lloc que em pogués pertànyer a mi) seria molt feliç.

Un cop hi vam ser, tot just era l’hora de plegar i hi havia molta gent. Vam passar per davant del Shaoyuan, per l’estany dels lotus i aleshores no vam saber com sortir-ne. Era evident que ens havíem perdut! Jo no estava gens nerviosa, però la Xie Sini sí perquè, segons va dir, havia quedat amb uns amics. Ni que m’haguessin mort a bastonades no hauria preguntat per la sortida. Si una persona que estava tan fascinada per Beida com jo preguntava a algun estudiant d’allà: «¿On és la sortida de Beida?», se’m cauria la cara de vergonya i no podria continuar vivint en aquest món. Al nostre grup només hi havia vint-i-set persones, vint-i-dues noies i cinc nois. Era el grup amb menys alumnes d’aquell curs. Encara que només hi havia cinc nois, tenien el seu què, eren vigorosos, amb sentit de l’humor, simpàtics, però potser se sentien una mica abandonats. La vida de primer de batxillerat se suposa que hauria de ser relaxada, per gaudir-la, i a més a més, a formació professional tampoc no hi ha gaire pressió de cara a l’examen d’accés a la universitat. Els companys de classe tots estaven molt bé. Cada dia estudiàvem la normativa de l’escola, teníem picabaralles entre nosaltres, però sempre estàvem més alegres que unes pasqües. El principi de tot és sempre molt tranquil. Cadascun de nosaltres vam pagar cent vint iuans pel servei de menjador del migdia. Ens van donar una targeta, que no era pas com les targetes magnètiques que s’acostumen a fer servir a la universitat per menjar, sinó que era una cartolina molt fina que, cada cop que dinaves, els estudiants de l’associació et perforaven. Si te l’havies oblidada, ah, ah, no calia que et queixessis de la poca comprensió dels administradors de l’escola, que no et deixaven aconseguir la teva ració de menjar ni que et mostressis desconsolat al·legant que tots els que es quedaven a menjar ja havíeu pagat tots els àpats per avançat. No diguis poca-soltades, t’agradi o no t’agradi, si véns a aquesta escola, has d’atenir-te a les nostres regles. Per això, hi havia alguns estudiants que no acabaven d’entendre la utilitat d’aquella targeta. Et deien clarament que no servia per a res, però cada cop que anaves a buscar el teu menjar l’havies de dur i, si la perdies, havies de desembutxacar cinquanta iuans més per comprar-ne una altra. El nostre menjador era tan petit que feia pena, només tenia cabuda per a uns pocs grups que menjaven per torns, per això fèiem cua a la pista de bàsquet que hi havia a fora i hi entràvem ordenadament per aconseguir el dinar. Objectivament, es pot dir que els menús de cada dia encara es podien menjar: dos plats, un de carn i un de verdures. La proporció d’arròs i de pa que menjàvem setmanalment era més o menys de cinc a tres de mitjana, respectivament. A grans trets, cada tres dies n’hi havia dos que menjàvem panets al vapor i un que menjàvem arròs. A vegades hi trobàvem sorra, a l’arròs, tot i que les pedres rai, perquè tampoc no era cap cosa de l’altre món trobar-hi vidres o claus.

Després d’aproximadament un mes d’haver començat les classes, al grup 6 de primer de batxillerat va incorporar-se una estudiant nova. A l’hora del control del migdia, el professor Wang va entrar amb una noia.

—Aquesta és la nostra nova companya, es diu Du Yuan, a partir d’avui és un nou membre d’aquest grup de primer de batxillerat.

Aquella noia es va presentar a si mateixa, amb una veu no gaire alta i una mica entretallada, dient que li agradava ballar i l’art. No va dir gaire cosa perquè era evident que es posava una mica nerviosa d’haver de parlar en públic.

Tan bon punt va aparèixer es va perfilar com una estrella nata. A la nostra escola només se’ns permetia dur el cabell curt, les noies se l’aguantaven darrere de l’orella, ella també duia el cabell curt, però es feia la clenxa a un costat. Al principi de tot, ningú no s’hi va fixar, però al cap de pocs dies ens vam adonar de com n’era d’atípica. És que era una estrella nata de debò. Tots dúiem el mateix uniforme, però ella duia un mocador lligat al coll, marró amb pics blancs, que no devia ser més car que els que es poden trobar en una paradeta al carrer. Però tot i així, aquell mocador de seda va atreure l’atenció de tothom, com si fos un imant. Sense saber ben bé com, entre els estudiants es va posar de moda dur un mocador de seda, de seda o de ras, fins i tot molt més cars, però ningú no el sabia portar tan bé com ella, a ningú no li quedava tan bé. Si he de ser franca, no hi vaig tenir mai gaire contacte. Pràcticament vivia al grup 6 de primer de batxillerat com un enigma. No va participar mai en la formació militar. No m’inspirava confiança. Vaig sentir que deien que era de Xi’an i que vivia amb el seu avi patern a Pequín.

S’assemblava una mica a un personatge que m’havia inventat. En moltes ocasions vaig imaginar com vivia en el meu món d’il·lusió i de fantasia.

Al cap de no gaire d’haver arribat al nostre grup, la Du Yuan es va convertir en l’encarregada de la Secció d’Art. La manera com es va introduir al nou grup va ser tenint sempre un comportament exemplar: ajudava a bullir l’aigua, ajudava els estudiants que estaven de guàrdia a fregar el terra o, quan hi havia alguna noia que volia anar al bany i no tenia ningú que l’acompanyés, li deia oferint-se voluntària: «Vinga, ja t’hi acompanyo jo!». L’estudiant en qüestió li dirigia sens dubte un somriure d’agraïment. D’aquesta manera es va anar ficant la gent a la butxaca. Tothom volia conversar amb ella. Ah sí, ja ho he dit abans, la gent d’aquell grup no estava gens malament, vull dir que tots eren estudiants força macos, per això els agradava, ja que ella aparentment també era molt maca.

L’escola va demanar que cada grup celebrés una reunió sobre un tema. El tema concret de primer curs de batxillerat era: «Adoro la meva especialitat». «Jiafu, deixo l’organització d’aquesta activitat a les teves mans», em va dir el professor Wang. «D’acord», li vaig respondre. Vaig demanar al Ziyu que em gravés una casset amb el Luo Dayou, The Beatles, Queen, Yu Dong, Gao Xiaosong, etc, per posar-la de música de fons, i vaig copiar alguns fragments de novel·les de temàtica estudiantil que fossin un cant a la joventut i així ho vaig tenir enllestit. Estava convençuda que ni haurien llegit aquells llibres ni haurien sentit mai aquella música. Els estudiants, un rere l’altre, s’hi van inscriure, ja que cada número et podia significar cinc o deu punts suplementaris. Evidentment, no deixaríem escapar aquella oportunitat. La celebració va tenir molt d’èxit. La Du Yuan va fer un ball; fins en aquell moment no ens havíem adonat que tingués tan poca cintura. Mentre feia el seu ball es va mostrar encantadora. Una cinta molt estreta li cenyia la cintura i semblava que li hagués de caure d’un moment a l’altre, però evidentment no li va caure en tota l’actuació. El coordinador de curs i dos estudiants més de fora que eren membres de la comissió avaluadora se la miraven somrients. A tots els queia en gràcia. La tutora del nostre grup, però, no se la mirava, sinó que em mirava a mi, que era la nineta del seus ulls, la persona amb més talent del grup.

De vegades, a la nostra escola també s’organitzaven altres activitats que el que tenien en comú era —per usar paraules que estan de moda— «les idees són el més important». El tema principal, estava clar, era, posem per cas: «passar revista», «concurs de coneixements de l’associació d’estudiants», etc, sense que importessin ni els continguts ni l’essència. A més, els alumnes d’aquella escola eren d’allò més ignorants; per exemple, al concurs de coneixements hi havia una pregunta sobre qui era el poeta, autor de «Ni a dalt del cel ni a baix a la terra, enlloc no trobo qui busco». Doncs bé, els estudiants de tercer van quedar callats una estona i després es van estranyar que, efectivament, algú hagués escrit un poema així. Si hi havia algú que responia a la pregunta: «Quin és l’ocell més petit del món?», a baix de l’escenari no parava de sentir-se: «Caram! ¿Hi ha estudiants que tinguin aquest nivell tan ric de coneixements a l’escola? Quina pregunta més difícil!». En un ambient com aquell, em sentia una mica decebuda, sentia que tot era un pal. Aquesta mena d’escola no es podia dir que tingués ni la més mínima cultura universitària.

Estava molt cansada d’anar a classe cada dia. Quan tornava a casa només tenia ganes de dormir, però no tenia temps. Durant l’estiu, després de graduar-me havia ajudat a una revista musical a entrevistar quatre grups de rock underground. Em trobava que havia d’acabar el més ràpid possible aquells articles i que havia de practicar la guitarra, perquè si no aconseguia posar-me al dia em quedaria endarrerida. L’escola va demanar a tots els estudiants de primer curs de batxillerat que escrivissin una «autobiografia», com una «confessió», de més de mil caràcters. Collons! Cap problema per escriure una cosa de més de mil caràcters, però, ¿què? «Vull quedar-me sola, no vull viure, vull jeure i no despertar-me mai més…». ¿Si hagués escrit això, creus que no m’haurien matat?

Per tant, només podia fer-me la hipòcrita i escriure: «La vida és plena de llum, el segle XXI, la generació a cavall entre segles, el futur…». I una merda! Vaig recordar-me d’un acudit que havia fet un company: «Si no pots suportar mirar enrere, deixa-ho córrer», però ells m’empenyien un i altre cop a «mirar enrere». M’havien passat les ganes d’estudiar. No tenia gens de llibertat. Era una persona incomparablement fràgil. No podia aguantar els atacs constants.