UN CAGUETES DE NOU

LA MATINADA ERA MOLT FRESCA. Al matí, a fora de la seu de la revista vaig veure la Lu Yisi que portava unes ulleres de sol blaves i feia cara d’estar de bon humor. No m’estranya! Jo no era com ella. Ella tenia uns pares sensats i un nòvio amb diners, a més a més l’alegria i el distanciament d’una balança.

No sé per què, de cop i volta vaig tenir la idea de reprendre els estudis, encara que em toqués repetir tot segon. Potser volia evadir-me d’alguna cosa. Li vaig dir a la mare que volia tornar a l’escola. Vaig trucar gairebé a tots els amics per dir-los que el més probable era que continués estudiant. Tots sense excepció van celebrar-ho i van afegir que ho hauria d’haver fet abans, així aprendria més coses i, si més no, podria aconseguir un títol. Més endavant podria fer l’examen de selectivitat per a adults o bé l’examen de formació professional i sempre seria una garantia.

Vaig fer un truc al Xiaohai. Va estar molt content que hagués pres aquesta decisió.

—Crec que, malgrat tot, és preferible anar a escola —va dir.

L’únic que mantenia una opinió contrària era el G, que em va dir:

—¿Què pots aprendre-hi, allà? Pensa-t’ho bé abans de prendre una decisió definitiva. —I hi va afegir—: Tenint en compte com odies la teva escola, aquest tema te l’has de pensar bé.

Vaig trucar a les companyes de la meva exclasse per dir-los que reprenia els estudis. La primera a qui vaig trucar va ser la Xie Sini, però no era a casa, només el cel sabia on parava. La Chen Xu sí que hi era i em va explicar que havia tret la millor nota a l’examen del grup de formació professional i que la Xie Sini i la Cui Xiaodi també l’havien passat. L’examen que havia fet la Du Yuan era per al grup d’especialització professional.

—Amb les notes que tenia, ¿vols dir que podia entrar al grup de formació professional? —va opinar amb menyspreu la Chen Xu.

Passats vint minuts vaig tornar a trucar a la Xie Sini, de seguida em va reconèixer la veu.

—¿Jiafu…?

—La mateixa —vaig dir. No va parar de riure enganxada al telèfon, exclamant que finalment li havia trucat.

—Torno a l’escola.

—Sabia que ho havies de fer.

—¿Per què? —li vaig preguntar.

—¿Ah? Es fantàstic que tornis. I així, ¿a quin grup estaràs? —Ara mateix encara no ho sé, només sé que hauré de repetir segon.

—Ai, mira, si has de repetir, repeteixes, tant se val. Igualment ens podrem veure.

Al vespre vaig somiar que recordava. En el somni semblava que entre una cosa i una altra havia voltat per un bon grapat d’escoles, però no em recordava de res, només recordava que hi havia una persona que venia cap a mi, la Xie Sini. Tret d’ella, no podia recordar res més. Realment estava una mica tocada de l’ala, no podia recordar, no podia recordar, tot el meu cervell estava ocupat per una sola persona, la Xie Sini, la Xie Sini.

Quedava encara una setmana per començar les classes i pensava que em convenia tranquil·litzar-me una mica.

Vaig buscar la meva roba d’esport, el vestit de tall occidental, la corbata, les estovalles i moltes altres coses que necessitava a l’escola.

Vaig caure que hauria de llevar-me cada dia a dos quarts de set un altre cop.

—Ah, en el somni…

I així vaig tornar a l’institut. Aquell últim mig any havia estat com un somni, flotant. Esperava que realment no hagués estat una pèrdua de temps, esperava haver fet la sèrie de coses que volia fer.

Vaig estar pensant què havia fet en aquell període, què havia tingut i què havia perdut. Aparentment havia perdut moltíssim i no n’havia tret res. Tenia la colònia CK, m’havia tenyit els cabells, havia publicat alguns articles, però no havia arribat a actuar ni havia acabat d’escriure cap novel·la, m’havien insultat, m’havia fet molt més forta, a les nits donava voltes i voltes d’insomni per culpa de la ràbia produïda per l’odi i la venjança. M’havia convertit en una fan dels McDonald’s i m’havia adonat que la roba de la marca Yidoujin m’estava molt bé. Quant als cosmètics, em faltava rímel i suavitzant per als cabells. Aquells dies als núvols sempre els agradava deixar caure quatre gotes aquí i allà. Amb el tema de les entrevistes sempre anava a parar a llocs que no m’eren familiars (llocs que temo que fins i tot vostè, lector, coneixeria). Sempre he estat una negada per orientar-me! Asseguda davant del vidre de la finestra del segon pis podia veure a fora els arbres, els troleibusos que passaven lentament, la figura dèbil i confusa de les persones del carrer. Sempre em gastava els diners en gelats dels establiments de menjar ràpid, flors i diaris. En aquella revista, a vegades, m’havia connectat a Internet i mirava els articles de la revista literària electrònica A l’Ombra de la Figuera.

Sobre la taula hi havia una gran almosta de miosotis de color porpra i una rosa vermella amb la poncella encara sense obrir. No sé per què no havia sabut cuidar mai les flors, les comprava un dia i l’endemà ja les tenia totes pansides. Se m’havia acudit enganxar les miosotis porpra als clips del cabell amb esmalt d’ungles transparent però no ho vaig aconseguir.

Com que al nostre grup li mancava un bateria vam deixar escapar un cop més l’oportunitat d’actuar.

El matí que vaig anar a l’escola per informar-los de la meva tornada, duia una jaqueta de tall occidental molt baldera, una camisa blanca i uns pantalons també de tall occidental d’uniforme, els cabells negres i als peus unes sabates esportives de color blau. Estava convençuda que fos quin fos el context i fos quina fos la roba que portés, n’hi havia prou de calçar sabates esportives Converse per recuperar l’estat ideal, ja que aquell tipus de sabates eren certament molt lleugeres i còmodes. Vaig muntar a la bici per agafar la Tercera Ronda Oest per enèsima vegada. No vaig poder evitar deixar anar sospirs d’emoció. Durant aquell mig any havia agafat poquíssim aquell camí per evitar reobrir ferides. En aquells moments, la Tercera Ronda Oest estava en obres, s’hi aixecava molta polseguera i no era gens còmoda.

L’escola, era ja com un estrany per a mi. Malgrat que l’havia recordada sovint en somnis, ¿tot hi era igual que abans? Quan vaig entrar-hi per la porta empenyent la bicicleta talment com havia fet mig any enrere, el cap d’estudis Wang em va dir assenyalant-me amb el dit:

—Aquella estudiant, porta la bicicleta cap allà. ¿Ets nova, oi?

Tan bon punt vaig veure que es tractava del «Gran Vell Wang», no vaig gosar ni respirar, no diguem ja respondre, a més, el millor que em podia haver passat era que m’hagués pres per una estudiant nova. Em vaig afanyar per oferir aspecte de docilitat i vaig passar de llarg. Cal dir que originalment, quan era a l’escola, no era disciplinada, fet pel qual probablement era famosa. Al recinte de l’escola em vaig trobar amb dos ex-companys de classe, el Zhang Yan i el Yu Dong. Em van dir, mirant-me una mica estranyats:

—Jiafu, ¿has tornat a l’escola?

Vaig fer que sí amb el cap i, somrient amargament, els vaig respondre:

—Sí, nois, tornaré a fer segon curs.

No va semblar que se n’estranyessin i van dir, com si ja ho sabessin d’abans:

—Ah, doncs si tens temps passa per la nostra classe a veure’ns, ara som al tercer pis de l’edifici nou.

Vaig pujar a dalt amb la mare, una al davant i l’altra al darrere. Anava mirant al meu voltant, tot allò em continuava sent familiar. Les estudiants amb vestit de tall occidental i corbata estaven netejant els passadissos i vaig pensar que en el passat jo també havia fet com elles, com bous i mules, semblava que la nostra tasca a l’escola més que estudiar fos treballar. Vam entrar a l’oficina d’administració, on ja hi havia uns quants estudiants i pares que també estaven fent gestions. La tutora Li estava encerclada i massa ocupada per reparar en nosaltres. Al cap de molta estona, finalment s’hi va fixar i va cridar allargant molt la veu:

—Jiaafuu… —La mare i jo ràpidament ens hi vam unir. Aquella dona baixeta i altiva va dir en to sever—: Avui tinc molta feina, no tinc temps d’ocupar-me de vosaltres, d’aquí a no res tinc una reunió, torneu a venir el dia que comença el curs, el dos de setembre.

Vaig sortir de l’oficina i vaig deixar anar un sospir d’alleujament, si més no aquell dia no calia que fes classe. En el fons, no tenia gens de ganes d’anar a escola, però no em quedava cap més remei. Només podia sacrificar el present pel futur.

—Ei, ¿que no és la Jiafu, aquella? Jiafu! —Vaig alçar el cap, eren estudiants de la meva exclasse, la A i la B. Semblaven molt contentes de veure’m—. Hi, Jiafu, has tornat! ¿A quin grup vas? ¿Vas a tercer?

—No —vaig dir—. Faig segon, però encara no sé a quin grup. El grup que li toqui quedar-se amb mi, estarà de pega —vaig dir rient.

—I ara! Al grup que li toqui quedar-se amb tu, li haurà tocat la loteria! Com quan eres al nostre, que estava molt bé! Saps tantes coses, i ets molt més enrotllada que ningú.

—Gràcies, gràcies —vaig dir, sentint un corrent càlid dins meu. Continuava pensant que les meves excompanyes estaven molt bé.

El dia dos de setembre a les set del matí, la mare i jo vam tornar a anar a l’Escola XXX Oest. La tutora Li em va comunicar que m’havien ficat al grup 7 de segon. M’ho va presentar així: «Aquest és el grup més avantatjat d’aquest curs. T’hem posat en aquest grup com a mostra de la deferència que et tenim, continua sent el grup de l’especialitat en relacions públiques i secretariat. Enguany, però, t’hi hauràs d’esforçar més i hauràs d’anar amb compte de no arribar tard, no faltar a classe i aquesta mena de coses», va dir la tutora Li molt seriosa. De tant en tant, entrava algun professor per posar-la al corrent de com anava la feina. També va aparèixer el professor Jing, el de política, que li va comentar un moment alguna cosa sobre la cerimònia d’inauguració del curs. M’era igual de proper que abans, però ell no em va veure i va sortir de seguida. Em vaig fixar que en un racó de l’oficina hi havia amuntegades diverses piles de la Col·lecció per a Tutors, potser és que hi subscrivien a cada un dels tutors de grup. A la portada hi havia escrit: «El tutor més petit sota la capa del cel té la responsabilitat més gran». Vaig apuntar un somriure amarg./

—No pots infringir-les més, les regles i la disciplina de l’esco la… ¿T’has pintat les celles? —Es que…

—Treu-t’ho ara mateix. Si a partir d’ara ens n’adonem, el pd sarem punts negatius. Escriu una carta de compromís i emplena un certificat de conformitat. Ara tinc una reunió, però espera’m que torno d’aquí a una estona.

Vaig quedar-me dreta en silenci, mirant-me el certificat de conformitat que deia que si durant el semestre l’estudiant infringia d’alguna manera la disciplina de l’escola, l’escola es reservava el dret d’expulsar-lo. Me’l vaig mirar de fit a fit i a consciència i el vaig signar amb el meu nom sencer: «Lin Jiafu». Aquell últim any gairebé havia oblidat el meu nom de veritat, ja que el nom de «Lin Jiafu» l’associava a l’escola i jo precisament volia mantenir-me’n allunyada, no em venia de gust recordar els fets passats i dolorosos de l’escola. La mare, dreta davant de la finestra, observava la cerimònia d’hissada de bandera del nou semestre i la nova tanda de «discursos sota la bandera». No sé en què pensava. Potser pensava com era que els fills d’altres famílies estaven plens d’energia i vigor, creixien plens de salut i la seva filla, en canvi, no. No sabia què havia hagut de suportar la mare aquell mig any ni amb què s’havien trobat ella i el pare les innombrables vegades que havien vingut a l’escola perquè jo pogués reprendre les classes.

Pensava tot això una mica entristida i vaig escriure el següent certificat de conformitat:

La tutora Li va tornar amb una professora jove que va presentar com la professora de llengua del grup 7, la Miao Qing, la meva nova tutora. Aquella nova tutora duia els cabells tan curts com un home i semblava un brot de soia, petita i prima, tan fràgil que se l’hagués endut el vent, tenia la pinta d’una mestra de parvulari. La Miao Qing em mirava amb un parell d’ulls enormes.

—¿Ets la Jiafu, oi? Benvinguda al grup 7, vinga, anem al meu despatx a parlar una mica.

La mare i jo vam sortir del despatx del cap d’estudis darrere d’ella i vam arribar als despatxos dels professors de formació professional, on algunes professores ens van mirar de dalt a baix. Vaig veure les que havien estat les meves professores de geografia i d’anglès, però elles no em van prestar cap atenció, potser no em van reconèixer.

—Seieu, agafeu caramels.

La Miao Qing va portar dues cadires, per a la mare i per a mi, i una bossa de caramels variats que, segons ens va explicar, li havia donat una professora que s’havia casat. De seguida va quedar clar que es volia fer la simpàtica amb mi, però jo m’hi resistia.

—Jiafu, he sentit a dir que, de fet, havies cursat un semestre de segon curs. ¿Com és que vas deixar els estudis?

Resultava que la tutora Li encara no li havia explicat la raó per la qual havia deixat els estudis, sinó que només li havia explicat que jo havia estat la «responsable de propaganda i que tenia talent literari».

Encara no havia dit res quan la mare va parlar per mi:

—Oh, va ser per raons de salut… raons de salut.

—¿Què et va passar?

—Ara ja ha passat tot —vaig dir.

—Ah —i ja no va preguntar més.

—Professora Miao, si no hi ha res més, jo aniré tirant —va dir la mare amb un gran somriure.

—¿Comprareu els llibres d’aquest semestre? —La Miao Qing va alçar la vista cap a la meva mare.

—Mmm, els llibres, puc usar els de l’any passat —vaig dir.

—Pot ser que hi hagi alguns canvis, val més encarregar-ne un lot nou —va dir la Miao Qing en un to sol·lícit.

—¿Encarregar tot un lot nou? Potser sí, no fos cas que hi hagués hagut canvis. —En aquest aspecte la meva mare no tenia la més mínima opinió pròpia i, en canvi, l’escola clarament volia treure com més pasta millor dels estudiants.

La propera classe era llengua i literatura, precisament l’assignatura que impartia la tutora del grup.

Vaig pujar amb ella, l’aula era al tercer pis, al mateix lloc que la meva exclasse. Vam entrar juntes a l’aula que tenia penjades les paraules «Grup 7 de segon curs de batxillerat», i els alumnes que en aquell moment estaven parlant i rient van callar immediatament i se’ns van quedar mirant.

—Deixeu-me que faci les presentacions. Aquesta és una nova companya, la Lin Jiafu, va fer mig any de segon, estava en el grup 6, donem-li la benvinguda.

Es va sentir una tempesta d’aplaudiments.

Vaig caminar fins a l’última fila i vaig seure en un seient buit.

La professora Miao va copiar l’horari a la pissarra, les classes d’aquell semestre eren d’un avorriment mortal. En total només hi havia llengua i literatura, matemàtiques, anglès, política, comptabilitat i finances (assignatura nova), repàs, reunió de classe, secretariat, art floral (assignatura nova), informàtica, xinès, gimnàstica, cal·ligrafia i la classe de tècniques diària. No hi havia història, no hi havia geografia, no hi havia filosofia, no hi havia música, no hi havia biologia, no hi havia física i no hi havia química.

Després de classe de seguida em van encerclar per preguntar-me com era que no feia tercer. Els vaig explicar que era perquè inicialment tenia previst marxar a estudiar a l’estranger, però no m’havien donat el visat i m’havien fet perdre el curs, de manera que no em quedava més remei que repetir segon. També els vaig dir que per a mi era un honor que m’haguessin assignat a aquell grup avantatjat i que de cap manera no els faria quedar malament… Estava clar que totes m’havien cregut i fins i tot estaven una mica geloses (si no m’haguessin denegat el visat, estaria fora del país). Potser havia exagerat amb allò de «grup avantatjat» per fer-les contentes.

En cap moment no tenia planejat dir la veritat, però amb aquella colla de subnormals, no calia inventar-se res per prendre’ls el pèl. Pel que feia a nois, la cosa s’havia reduït fins a límits preocupants, de fet només n’hi havia dos. Un era el delegat de classe i l’altre era membre de la Comissió d’Esports. El delegat es deia He Yu i el membre de la Comissió d’Esports Zhao Yinan. Fins que no van passar força dies no vaig tenir clars els seus noms. A la meva esquerra seia una noia una mica grassa, introvertida, amb ulleres i d’una pal·lidesa anormal. Em va dir que es deia Wang Hui amb una veu tan fina com el vol d’un mosquit.

Hi va haver tres noies que per iniciativa pròpia es van voler fer amigues meves. La jovial Ji Xueying, la Wang Ziqi que era igual de delicada i sense opinió que una nina (a primer cop d’ull tenia una retirada a la Xie Sini) i la Song Lei que no tenia cap característica remarcable. Em vaig adonar que els companys d’aquesta classe, ja fos pel físic, ja fos pel quocient d’intel·ligència, eren tots inferiors als del grup anterior. Els agradava anar sovint de compres a Jinwuxing i a Tiancheng. El que els encantava dir-me era: «Jiafu, endevina per quant he comprat aquesta cartera». Jo hi feia un cop d’ull i deia: «¿Cinquanta?». I l’altra deia tota orgullosa movent la bossa: «No, per vint». Al cap d’uns dies em venien amb: «Jiafu, endevina per quant he comprat aquest portallapis». Hi tornava a fer un cop d’ull. «¿Vint?». I l’altra encara més orgullosa deia movent la bossa de nou: «No, per cinc iuans». Si en aquell moment continuava preguntant per sadollar-la de satisfacció: «¿On l’has comprat?», aleshores la felicitat ja era total (la resposta només podia ser una d’aquestes tres possibilitats: a Jinwuxing, a Tiancheng o a Wantong). N’hi havia algunes que seguien mínimament la moda, que ho escoltaven tot per estar in, però no llegien cap mena de llibre, diari o revista. Quan recordava que a la meva exclasse Fòrum de la Cançó Contemporània i Sort i Bellesa (tot i que tampoc no eren res de l’altre món) circulaven pertot arreu, la veritat és que… em sentia compungida i encara més si parlem de Cap de Setmana al Sud i Diari dels Joves Pequinesos que comprava sempre la Cui Xiaodi. ¿Com? ¿Com havia pogut caure tan baix i anar a parar a aquell grup tan poca cosa tant des del punt de vista econòmic com cultural?

Al migdia feia cua amb la carmanyola a la mà per aconseguir el dinar com tothom. La Du Yuan, tal com feia abans, s’estava dreta a l’entrada del menjador amb el vestit de tall occidental per fer complir les ordenances. Ara se suposava que feia tercer de batxillerat. Vaig sentir que hi havia estudiants de segon que parlaven de la Du Yuan com la més guapa de l’escola. Era estrany perquè abans els nois del meu curs no havien parlat mai de la Du Yuan en aquests termes i les noies del mateix curs totes l’acusaven de ser massa presumida. Quan vaig passar pel costat de la Du Yuan, ella em va veure i em va saludar fredament: «Oh, si ets la Jiafu». I jo vaig respondre: «Ei». Continuava sent igual d’atractiva i semblava que tingués les cames encara més primes. Duia les celles molt fines i els cabells li tapaven mitja cara.

Jo menjava en una taula amb la Ji Xueying, la Wang Ziqi i la Song Lei. La resta també menjaven per parelles. La Wang Hui era l’única que menjava tota sola a la seva taula amb el cap baix. Li vaig preguntar a la Ji Xueying a què es devia i em va explicar en veu baixa que ningú no volia menjar amb la Wang Hui, que era una mica rara i que no acostumava a parlar gaire. Tot això m’ho va explicar enmig de «hi his».

Al descans del migdia vaig baixar a mirar la vitrina dels estudiants exemplars, les fotos de grup de les classes avantatjades i l’exposició de tècniques de les especialitats. Vaig veure una fotografia de la Du Yuan amb el tutors Wang i Li. Duia una camisa d’un blanc impecable i tenia una cara somrient com una flor, desbordava joventut. A sota hi havia una explicació individual: «Du Yuan, encarregada de la Secció d’Art de l’associació d’estudiants, acostuma a participar activament en les activitats que organitza l’escola, és un honor per a l’escola, etc». Només el cel sap en quin moment s’havia tornat en allò que deia allà. Jo només sabia que aquella noia era una passada.

A la tarda teníem dues hores d’informàtica, l’assignatura que més odiava, perquè escrivia molt a poc a poc i perquè odiava aquella màquina freda. La professora que teníem en aquell moment no estava pas malament. Ensenyava molt millor que la d’abans, la professora Wang, que s’estava a casa gaudint d’una baixa per maternitat. Si fos a l’escola, trobar-nos ens posaria a totes dues en una situació enutjosa. La meva idea era aprofitar i aprendre força.

Quan vaig tornar a casa em vaig trobar un paquet que m’havia enviat el Weizi. En obrir-lo vaig veure que es tractava d’un exemplar d’una Antologia poètica de Baudelaire de cobertes verdes. Vaig recordar l’època que ens cartejàvem i el poema Invitació al viatge: «Nena, germaneta, penso com n’ets, de dolça, aniré fins allà a viure amb tu! Ens estimarem feliçment, ens estimarem fins a la mort, en la mateixa terra que tu! Allà només hi ha elegància, ordre, luxe, quietud i alegria…».