PLORS FEBLES

COM MÉS ANAVA MÉS DETESTAVA parlar i expressar els meus sentiments. I no diguem relacionar-me amb tanta gent insubstancial.

El Guo Dong i jo vam sortir a fer un tomb. Primer vam anar al parc Ditan, on pocs dies abans ell havia entrevistat el Pu Shu. El vent era una mica fred, es va treure la jaqueta texana perquè me la posés jo. Vam buscar el lloc on havien estat asseguts ell i el Pu Shu aquell dia, el Guo Dong em va dir que em buscava la cançó que el Pu Shu havia escrit a terra, però vam estar una bona estona buscant-la entre els dos i no la vam trobar. «Ei, ¿què esteu buscant? Ens han dit que algú ha perdut un anell d’or». Dues persones que passaven per allà, en veure que tota l’estona estàvem buscant per terra, ens van dir això. Va ser còmic.

Ens vam posar a parlar d’un crític de música. «¿No ho sabies? Fa poc que es va suïcidar», em va informar el Guo Dong. «¿Mort? ¿I per què?», de cop i volta em vaig animar. «No ho sé pas». Admirava el coratge d’aquell paio. Si hagués sabut abans que tenia la intenció de suïcidar-se, m’hauria agradat xerrar una bona estona amb ell. No sé per què, però tinc un punt de vista molt vulgar: tothom que menysprea la vida d’una manera prou collonuda, que la considera una merda, que pensa que no té cap sentit i que viu patint molt, per mi és un intrèpid i un audaç molt… en fi, un fora de sèrie. Mira, jo sóc així, jo mateixa sóc així, per dins sóc una pessimista integral. El Guo Dong havia fet un escrit. Un dia plujós, a les golfes de l’Escola de Música Honghe, vaig descobrir aquell article seu en un exemplar antic d’una revista musical. Hi deia això:

Cada dia quan surto de casa comprovo que porto la clau, el número de telèfon de totes les persones que conec en aquesta ciutat, els disquets de tots els articles que he escrit, el busca, l’abonament mensual i algunes altres coses. Només que me’n falti una és com si no pogués sortir de casa. Un dia que havia agafat un tren per anar-me’n lluny, em vaig adonar que no em podia faltar cap d’aquestes coses.

A vegades veig algunes vides que marxen, em sento afligit pels difunts i sospiro pels seus éssers estimats. Això no obstant, els difunts ja ens han deixat i la memòria marxa amb ells, els éssers estimats deixaran un dia de vessar llàgrimes i s’acostumaran a viure-hi sense. Talment com passa amb una pedra quan la llances a un llac, les ones que produeix l’aigua es van estenent fins que desapareixen. En aquest moment penso que la vida no és totalment imprescindible.

La vida no és totalment imprescindible.

Cal que deixi clar que no m’agradaven gens ni mica els escrits que estava fent en aquell moment el Guo Dong. No havia arribat al nivell necessari per a la sàtira i la crítica, no es podia comparar ni de bon tros amb aquella genuïnitat seva del principi, difícil d’oblidar, punyent i que et feia reflexionar. M’agradaven els escrits del principi, que contenien la bellesa de la desil·lusió i la cruesa. La realitat no deixa lloc a l’esperança, l’actitud perseverant d’aferrar-se a la vida de la gran majoria dels homes em treu de polleguera. ¿Com és possible que els agradi tant viure? Per això, quan vaig veure aquell escrit del Guo Dong, li vaig trucar sense dubtar-ho ni un moment, perquè era el primer home que coneixia que odiava la vida. M’agradava. Suposo que jo era una persona pessimista i sensible de manera innata que busca desesperadament els seus semblants.

Després vam anar a menjar. Un cop dalt de l’autobús es va posar a ploure una mica. La pluja es veia molt clara a través dels llums de neó. Vam anar a un restaurant de menjar ràpid i vam buscar un lloc per seure al costat de la finestra. Mentre menjàvem, el Guo Dong em va preguntar com anaven les coses per casa.

—Per mi és un turment i per ells un desastre.

Li vaig parlar del tema de les entrevistes amb llàgrimes als ulls d’emoció i l’ànim excitat i, quan li vaig explicar que una vegada que vaig anar a trobar el grup anomenat Societat d’Induccions, solitària i deixada de la mà de Déu, de cop i volta em vaig posar a plorar. El Guo Dong em va passar un mocador de paper, li vaig demanar que no em mirés! Va riure i va dir amb l’ànim cansat i trist:

—T’envejo, ja fa molt de temps que no ploro. Ets molt madura —em va dir.

—NO!

—Patiràs en aquesta vida.

—No crec que visqui gaire. —¿Quant de temps tens pensat viure?

—No ho sé, com a mínim haig d’arribar al segle XXI.

Després vaig estar parlant molta estona, molt excitada, parlava molt ràpid i ell m’escoltava. Feia estona que em sentia fatigada. El Guo Dong em va dir que les meves exigències respecte al món eren massa elevades, però jcom ho podia fer per ser menys exigent?

Quan vam pujar al metro, de sobte em va preguntar:

—¿Estàs fent formació professional?

Em vaig quedar de pedra.

És clar, feia formació professional, però tenia la intenció d’anar a Beida. ¿Oi que no en tenia gaires possibilitats? Volia convertir-me en una periodista excel·lent, aniria a Beida.

El Guo Dong va abaixar el cap i em va passar un sobre dient:

—Té, per a tu. Segur que aprovaràs l’examen. Beida es va fer per a gent com tu. Si tu no hi vas, no hi anirà ningú. Tu, amb la teva sensibilitat.

Vaig obrir el sobre, era una foto del Xu Wei en escena el vuit d’abril i tres fotos més del mateix cantant en color i ampliades.

Continuava odiant l’Escola de Secundària XXX Oest. Esperava el dia que en podria marxar. Quan escrivia el diari setmanal cada cap de setmana sempre pensava que el cap de setmana següent ja no hauria de tornar-ho a fer. El més odiós era que inexplicablement ho havia de continuar fent.

Tenia por del meu futur, no volia patir, però el patiment i l’alegria sempre han anat agafats de la mà. Quan aconseguia certa felicitat, havia de pagar-ne immediatament el preu corresponent, per això si no volia patir, només hi havia una solució: morir. No hi hauria sensibilitat. El món més feliç. El nirvana. No volia res.

Vaig plorar, perquè no tenia ni pantalons ni sabates nous per a una cita.

Vaig plorar, perquè una guitarra elèctrica costava mil cinc-cents iuans i no la podia comprar.

Aquell tio se’n fotia de mi i em mirava amb desdeny, sabia que em menyspreava. Em guanyaria la vida jo sola, però ¿d’on trauria les forces? La mort no podria netejar aquesta humiliació. L’habitació estava buida. Sense amics. Avorria les tardes solitàries de diumenge. A l’escola, amb aquella colla d’inútils, no podia fer més que enfonsar-me. Volia revenjar-me de totes les persones que m’havien fet mal. Pobre cervell meu. Ets un plasta, mentider. De bocaterrosa, plorava dèbilment. Sempre seria una persona feble. Odiava completament tot allò que tenia davant, però no sabia a quin lloc del món anar. Després de plorar vaig tenir fred. M’encenia de ràbia no saber escriure poemes. Havia comès massa errors en la meva relació amb els altres. Saps que no era més que un boc expiatori, saps que no podia fer més que ser una somiadora en moviment.

Sabia que molta gent no podria suportar aquell punt de vista llòbrec i putrefacte fins al moll de l’os. Aquella manera d’escriure sobre mi mateixa com si escrivís sobre els altres. Si no ho podien suportar, doncs, si us plau, que no continuessin llegint. De totes maneres, tampoc no hi obligaria ningú.