RESOLUCIÓ

UN DIA DESPRÉS D’HAVER començat les classes, vaig rebre una trucada totalment inesperada. Quan vaig preguntar tan tranquil·la: «¿Qui ets?», no m’hauria imaginat mai que seria el Li Qi. En aquell moment ben segur que em van venir al cap mil milions de coses per dir-li, i la més forta era: Fill de X! Al final, però, em vaig reprimir i no li vaig dir res. Em va informar que ja havia tornat, en un to de veu com si demanés recompensa pels mèrits aconseguits i, pràcticament, com si haguéssim estat junts el dia anterior. Era un to odiós.

Després em va preguntar: «¿Dissabte tens temps lliure? ¿Per què no t’acostes per aquí?». Aquelles paraules em van fer venir nàusees, però de seguida que em vaig adonar que havia arribat el dia que finalment podria matar el tema, em vaig posar supercontenta i excitada, al mateix temps que em va venir un xic d’ansietat.

Mentre em rentava les dents després de penjar, em vaig sorprendre amb un somriure als llavis, fet que em va sobresaltar. «Ostres! ¿És que tot aquest temps he estat esperant que tornés a Pequín? ¿És que tot aquest temps he estat esperant aquesta trucada?». Doncs sí…

Tenia massa coses a dir-li…

Ell ja no, ja no era el meu amic.

Havia esperat aquest moment no sé quants dies. Havia pres una decisió definitiva: posar punt i final a aquesta història sense cap interès i afegir-li un signe d’exclamació.

Matí. Un matí com qualsevol altre matí de dissabte. Metro, fins a Jishuitan. Jishuitan. Si girava cua havia de ser aquí. Durant aquells tres mesos, cada dissabte al matí havia anat a trobar-te, i havia mantingut la nostra relació amb peus de plom. Per això, avui també t’anava a trobar en dissabte.

El metro avançava amb parsimònia, jo estava molt tranquil·la. Havia esperat tant de temps que, evidentment, podia esperar uns quants minuts més.

Devia pujar en silenci les escales mecàniques i sortir del metro. Caminava pel costat esquerre del carrer, observant la gent que passava atrafegada. Dins meu sentia l’orgull i la derrota, però el que dominava era el sentiment de seguretat que em donava la sensació de controlar la situació. El Museu en Memòria del pintor Xu Beihong i la teva escola. Una mica més endavant, el carreró justament davant de la tenda de música…

Agafes aire uns quants cops recolzada a la paret, entres al pati, al pati no hi ha ningú, però continues tenint una mica de pànic, com si tinguessis por que algú et descobrís, tot i que ja no tens necessitat de tenir por de res. No t’ho penses més, fas uns quants trucs a la porta. La porta s’obre i entres com un llamp a dins. Les mirades es troben i fins i tot sents una mica de vergonya. Inconscientment, el sentiment d’inferioritat desaparegut durant tants dies torna a planar a l’ambient. Falta poc perquè no li desitgis «bon dia», però ell no està al cas. Et mira un moment, fa mitja volta, acluca els ulls i continua dormint. Una fúria refredada fa que et sentis plena de remordiments. Quedes parada allà al mig i, tal com et va passar l’últim cop, no et surten els insults. Et sents molt violenta.

Tan bon punt s’obre la porta, esgrimeixes el ganivet que claves al seu cos. Ell de moment encara no ha tingut cap tipus de reacció. Ha, ha, ha! Cada cop que li endinyo una ganivetada ric amb més força, la seva sang m’esquitxa la cara de vermell. Finalment, caus en una bassa de sang. Veig el rotlle de paper higiènic, el que vas fer servir per eixugar la sang de la meva virginitat juvenil. Amb aquest mateix paper netejo el ganivet, obro la porta i toco el dos. Ja era hora que fes alguna cosa per a mi mateixa.

Quan el Li va escriure la carta i, sense acomiadar-se, va marxar a Canton per estar al costat de la seva dona, a Pequín encara hi feia molt de fred, i va ser com si, de cop i volta, m’hagués abandonat enmig de la neu i del cru hivern, congelada i tremolant de fred.

Així doncs, deixeu-me que continuï les paraules precedents amb l’ànim una mica atribolat i tens.

En realitat, quan vaig veure el Li, no només no el vaig insultar, sinó que a sobre vaig estar del tot complaent i quequejant com si, en lloc d’acabar jo el tema, el tema estigués acabant amb mi.

—¿Per què no seus? —va dir, ajagut al llit com sempre, assenyalant l’edredó.

—Tant se val —li vaig respondre.

Vaig mirar la paret. Hi havia una cartera penjada; sens dubte se l’havia emportada a Canton. No vaig poder evitar imaginar-me que segur que havia fet allò amb la seva nòvia. Home, ¿com podien no haver fet l’amor? En pensar-hi vaig començar a sentir una punxada de dolor al cor, com si una cosa molt tova m’anés pujant suaument des del pit i em desarmés delicadament.

—¿Com és que no em vas avisar abans d’anar a Canton? —li vaig preguntar.

—… en principi no tenia intenció d’anar-hi. Aquell dia, després de comprar el bitllet de tren, no n’estava convençut del tot i vaig pensar a tornar-lo. Vaig trucar per informar-me’n, però si el retornava perdia un cinc per cent del seu preu, que eren més de cinquanta iuans. Vaig pensar que no valia la pena i, simplement, vaig fotre el camp.

—Segur que t’ho has passat molt bé, ¿no? —li vaig preguntar en un to sarcàstic.

—Sí, molt bé —va respondre.

Tan bon punt m’imaginava la Cai Yun amb una expressió d’alegria, els seus moviments íntims mentre feien l’amor i la recança a separar-se a l’hora de l’adéu, em queia l’ànima als peus. I l’aspecte de seguretat i d’enteresa del qui està convençut de tenir la raó del seu costat que mostrava el Li, feia que em quedés totalment sense alè. Ell, en canvi, estava encantat.

—La Cai Yun no s’ho passa gaire bé estant sola a Canton. Com que per Cap d’Any no tenia diners per tornar a casa, si ella no tornava, jo tampoc no podia tornar de cap manera. No volia que es posés trista.

Quina grandesa de sentiments.

Sentir parlar el Li continuava sent tan esgotador com abans, i jo ja no era tan bleda com al principi. Havia estat desitjant que em digués alguna cosa, encara que fos deixar-me anar que era una imbècil, però no va ser així. Aquell individu insondable, aquell «artista» no va dir ni piu. Fins i tot quan jo li vaig fer algunes preguntes, ell va continuar assegut sota l’abric de l’edredó, mirant-me amb aquells ulls de compassió infinita… Et neutralitzava el mal humor, et desarmava. Després, recordant, al final vaig comprendre que el seu sentiment, en aquells moments, s’hauria pogut descriure perfectament amb l’expressió «res no va amb mi»: estàs aquí histèrica, però jo no et faig cas, si m’insultes encara et consolaré, perquè ho estic fent per tu… ¿Era per insensibilitat? El dia que el vaig comprendre del tot i vaig tenir jo mateixa el sentiment que ell tenia aleshores, el Li Qi ja s’havia convertit en un poeta de renom «de cintura en avall».

Després, asseguda en aquella habitació minúscula i estreta, em preguntava què carai havia anat a fer-hi allà. Vist l’ambient que s’hi havia creat, no tenia cap sentit muntar una escena; a més, encara que sembli absurd, li havia somrigut diversos cops amb el mateix posat servil que si em trobés davant d’uns brètols.

El Li em va aconsellar:

—Has de canviar la teva personalitat.

Jo li vaig respondre:

—Vés-te’n a la merda! ¿Què et penses, que estàs per sobre de tot o què? La meva manera de ser és cosa meva, ¿què n’has de fer, tu? Ja està bé de col·locar-te en un pedestal i de deixar-les anar amb aquesta actitud de perdonavides! ¿I què, si perdo la calma? Els capaços poden posar-se fets una fúria, doncs jo, encara que sigui una incapaç, també puc posar-me feta una fúria!

En acabat, plena de ràbia, vaig sortir al carrer amb ganes de barallar-me amb algú. ¿Com em podia haver tocat una persona així? Buscava una guerra de metralla i m’havia trobat amb una guerra de coixins… El paio, en cap moment, m’havia pres seriosament! Sentia tot l’odi acumulat al pit!

Quan aquest pintor errant que semblava un vagabund va aparèixer per primer cop pels carrers de Pequín, moltes persones de bon cor li van donar un cop de mà en els cercles artístics del nucli de la pàtria; la família era qui li passava els diners del lloguer, però els del menjar venien dels col·legues, i «en algun lloc remot» encara hi tenia alguna noia seduïda pel seu pretès «idealisme»… Déu n’hi do! Aquell petit burgès d’idees, aquell proletari de posició social, aquell brètol sense cor ni res, aquell paio avorrit i gandul que s’omplia l’estómac sense haver fotut res en tot el dia i que es considerava a si mateix un artista, no tenia vergonya de continuar vivint?

Des que vaig entrar a l’habitació plena d’inquietud fins que en vaig sortir tota confosa, no vaig arribar a dir aquelles dues frases que havia estat esperant dir-li: «¿Has estat jugant amb mi, oi?» i «Ets un fill de puta!». Si dir-l’hi era poc raonable i no dir-l’hi també ho era, tant per tant quasi que era millor dir-l’hi. I jo, hòstia puta, ¿era subnormal o què? Jo, mecagum la puta, vaig permetre que el passotisme del Li calmés la meva ràbia com aquell qui res. Aquesta és la meva personalitat, sóc una gran perdedora! Quan vaig tornar a casa vaig rellegir a consciència totes les cartes que havia escrit al Li i que el Li m’havia tornat, hi havia la primera que li havia escrit, la que li havia escrit en un anglès senzill a classe de mecanografia el semestre passat, hi havia la que li havia escrit abans de rebre la seva última carta sobre els plans i els anhels per al dissabte següent… N’hi havia una de la Cai Yun dirigida a ell. Probablement se li havia traspaperat per descuit en tornar-me-les totes. Estava escrita amb molt bona cal·ligrafia, però semblava escrita en llapis. Parlava d’un cop que s’havien hagut de separar en aquests termes: «Quan el tren es va posar en marxa, em vaig adonar que tu també ploraves dissimuladament…». Era una Carta d’un amor sense fissures, com qualsevol carta d’amor apassionat que es poguessin escriure uns nòvios. Me la vaig llegir meticulosament diversos cops i, seguidament, la vaig cremar amb tota la resta.