SOLITUD

XIAOSHUI

DISSABTE VAIG ESTAR AMB EL Li Qi, nevava. Quan hi vaig anar, devien ser les vuit o les nou del matí, encara no havia clarejat. M’esperava ajagut al llit. Em vaig introduir dins del seu edredó, calent i ronyós, per tapar el meu petit cos glaçat. Sempre m’abraçava fort a ell per por que de cop i volta sortís corrent o desaparegués. No podíem reprimir mai els impulsos o desitjós més íntims. L’habitació estava a les fosques, vaig dirigir una mirada furtiva al defora de la finestra, era un dia d’un blanc gris calitjós. Al cap d’una estona, vaig voler beure aigua i vaig agafar el seu pot de te per beure’n. Em va treure de les mans aquell pot amb aigua gelada, que va llençar a terra, i me’l va reomplir amb aigua calenta. Va dir-me tal com estàs ara mateix, més val que no beguis res fred, et faria mal. Al migdia, després de dinar, el vaig acompanyar a buscar el delegat de classe, però la porta d’aquell edifici d’una sola planta estava tancada i barrada. Vam estar-nos una estona drets enmig de la neu i després vam marxar. Li vaig preguntar quina diferència hi havia entre el punk i el grunge. Val a dir que en aquells moments encara no havia sorgit la famosa Temps Punk. Cada setmana escoltava les cassets que em deixava el Li, em deixava música de Green Day, Blur, REM, Pixies, Sonic Youth i d’altres grups per l’estil. El dissabte següent, quan ens tornàvem a veure, les hi tornava. Ell, mentre gratava les totxanes vermelles de la paret, va mirar d’explicar-m’ho, sense èxit, fins que va acabar admetent que no ho tenia gaire clar.

Vam tornar caminant trepitjant la neu. Els arbres n’estaven coberts, el meu abric blanc de cotó també estava cobert de flocs de neu i veure la rapidesa amb què s’embrutava la del terra era una mica decebedor.

—Vinga, passegem una mica —li vaig suggerir.

No va dir ni que sí ni que no. Vam anar passejant fins a la botiga de música que hi havia davant de la boca del seu carrer, a dins hi havia un munt de cassets de rock piratejades a Hong Kong, que estaven a cinc iuans cadascuna, però jo no tenia ni tan sols cinc iuans. Ens vam passar molta estona regirant en aquella pila desordenada, sense cap intenció de comprar res. Finalment, vaig dir:

—Anem-nos-en.

—¿No volies passejar?

—Ja no, deixem-ho córrer —vaig fer jo—. Passejar és un pal.

Un cop a casa seva, vam tornar a ficar-nos al llit, xerrant, llegint. Ell es va posar a parlar de coses transcendentals. Em va dir que m’havia d’aplicar força en l’estudi, però jo, només pensar en l’escola, em posava de mal rotllo. Tot i que ho entenia, no hi veia esdevenidor, no m’imaginava quin futur m’esperava. El Li Qi volia que jo continués vivint amb normalitat, no volia que seguís el seu camí ni que en el futur em passés com a ell, sol en terra estranya, sense diners, sense feina, sense professió i sense amor; depenent de l’auxili familiar. Em va dir que el millor era que entrés en una universitat i trobés, posteriorment, una bona feina. Jo entenia el descoratjament que sentia respecte a la vida, ja que vivint a Pequín se sentia penjat, sense ajuda. El seu punt de vista era, de fet, molt negatiu, i em feia por que no perdés del tot l’esperança. Jo no era d’aquesta mena de persones, sinó que desitjava tenir una vida plena i feliç. Potser tot plegat era una mala passada de les hormones. Quan feia tercer, en cap moment no em vaig posar a empollar. No estudiava ni matemàtiques, ni química, ni física. Només escrivia novel·les. Per això el meu tutor pensava que em faltava un bull. Va anar de poc que no m’engegués a l’altre barri. Amb prou feines vaig arribar viva a la graduació. Aleshores vaig entrar en aquesta escola despòtica. De veritat que en temia els professors, els directors de l’escola i la tutora. De fet, sóc una persona introvertida, no em sé expressar i encara menys relacionar-me amb la gent. Sóc massa honesta.

La solitud. Una cosa que no té remei.

No sabia distingir els somnis de la realitat. Tots i cada un dels fets desesperançats del passat em superaven; pel que feia a la meva personalitat, jo no tenia cura.

A vegades deixava que el Li Qi veiés els textos o poemes que jo havia escrit, però no hi mostrava mai ni el més mínim interès. Potser era perquè considerava que jo no era més que una criatura; la qüestió és que no em va prendre mai seriosament. Més endavant va dir a d’altres persones que en aquella època jo anava vestida com un noi. El paràgraf següent pot resumir a grans trets la seva manera de pensar:

«Déu va crear els éssers vius, però no crec que ho fes amb cap bona intenció, i va dotar les persones d’intel·ligència; això, sens dubte, va ser fruit de la perversitat… Absolutament tot és increïble. Si algú li busca encara el sentit, és que no té una malaltia comuna… Déu, aquest fill de la gran puta, té una malícia fora del normal…».

Li agradaven molt «esplendor», «força invalidant»…, i d’altres termes per l’estil. La seva excentricitat, basada en la fredor, el predestinava a no tenir un excés de sentiments cap als altres, a no sentir amor. Durant aquella temporada, el meu cor va estar lligat a la seva persona. No l’anomenava «nòvio», no era el meu nòvio, però així que parlava de la Cai Yun referint-s’hi com la seva nòvia, m’ho passava fatal, tot i que continuava desitjant veure’l sovint i estar amb ell. Cada divendres anava a trobar-lo i m’enduia coses per picar: gingebre confitat, galetes, xiclets, etc. El Li em deia: «No et gastis els diners, no portis més coses», però cada cop se les menjava amb mi amb gran delit. Fins i tot vaig pensar a canviar-li les cortines, els llençols i la coixinera per uns de més macos. Cada dia pensava què podia fer per ell, era el que més feliç em feia i, a la vegada, més perduda em tenia.

Cada dissabte anava a trobar-lo. La velleta de peus petits i cabells platejats d’aquell pati (la mestressa de la casa), sempre ens mirava amb desconfiança quan sortíem junts a menjar, al final ja no s’estranyava de res, però. En el pitjor dels casos, devia pensar que jo convivia amb el Li Qi. Abans considerava que el Li Qi era una criatura, però ara ja no gosava menysprear-lo. El Li Qi va dir en broma que en endavant, quan jo hi fos, seria millor enganxar un paper a la porta que digués: «Estem meditant, si us plau, no destorbeu», i es va fer un fart de riure. A continuació, com un nervi, va anar a buscar un paper i «zas zas zas», va escriure’n els caràcters i va enganxar el paper a la porta. «Ara sí que estarem bé, no ens raolestarà ningú», va dir. Al migdia i al vespre anàvem força sovint a menjar raviolis al vapor i farinetes. De vegades també menjàvem tallarines i crestes. Tots els dissabtes fèiem el mateix i mai no ens en vam cansar.

Després de coneixe’ns personalment li vaig escriure encara algunes cartes, però ell no em va escriure mai més. En alguna ocasió, a classe de mecanografia, de sobte m’agafava una rauxa, amb la tendresa fluint com aigua, i li escrivia una carta en anglès plena de faltes amb aquella màquina d’escriure vella; tot plegat em semblava molt romàntic, però als ulls del Li no era més que una ximpleria.