GUANYANT EL FAVOR DEL PÚBLIC AMB DEMAGÒGIA
EL ZIYU EM VA ESCRIURE UNA carta dient que els seus prats escocesos no estaven tan macos com a l’estiu, estava esperant que el sol radiant de l’hivern els encengués, dret allà ho oblidaves pràcticament tot. A les praderies d’Escòcia hi havia un tipus d’herba que en part era vermella, era molt singular!
El sol era radiant, el cel molt blau, les persones del carrer robustes i els cotxes anaven i venien en un moviment incessant.
Cada dia estava més abatuda.
Ja no aguantava cap escola. Allà no hi havia dia que hi fos feliç.
Odiava estar amb tanta gent, no volia que persones que m’importaven un rave coneguessin la meva manera de pensar, ni volia fer més aquelles retransmissions ni fer res. Tots els professors em veien amb mals ulls i jo n’estava de tots fins al capdamunt. L’única excepció podia ser el professor de dret, que m’havia causat prou bona impressió. Sempre havia volgut aclarir el seu horòscop, però cada cop que l’hi preguntava, ell sempre em deia que ho endevinés.
Nietzsche va dir: «Prefereixo aspirar al no-res abans que no aspirar a res».
A classe hi anava una noia que mostrava, plenament, una bellesa juvenil, llampeguejant, magnífica i acolorida. Jo n’estava molt avergonyida.
N’hi havia una altra que sempre treia la millor nota als exàmens.
A mi em queia la cara de vergonya.
Volia plantejar-me moltes coses!
La meva època de primer cicle de secundària ja havia acabat. I quan acabaria aquella època encara més truculenta en què em trobava ara?
Potser era que jo m’havia equivocat i en aquests dies inquiets de lleugeresa no hauria d’haver sortit al carrer a fer el que em vingués de gust sinó que hauria d’haver-me quedat a casa a «reflexionar». De fet, era així de brutal. M’hauria agradat convertir-me en cendra per alliberar-me d’aquell dolor sense límits.
Sovint em sorprenia la manera de ser de la Du Yuan. ¿Com podia fer-s’ho en aquella escola per no arribar mai tard ni marxar abans, tractar tothom amb un somriure i treballar de valent un dia sí i l’altre també? Cal dir que pràcticament tots els estudiants odiaven l’Escola XXX Oest amb tota la seva ànima. La Du Yuan també se’n queixava sovint i d’amagat insultava la responsable Li de l’associació d’estudiants, anomenant-la «vella podrida». ¿Com podia, aleshores, controlar les seves emocions a l’últim segon? La seva posició a l’escola prosperava cada dia. En aquells moments ja era l’encarregada de la Secció d’Art i sovint s’atrafegava organitzant reunions, controls, etc. El millor era que en aquesta escola hi havia aquest tipus d’oportunitats.
Potser a la Du Yuan també la sorprenia la meva manera de ser, com ara el fet que no pogués controlar les meves emocions, que volgués deixar els estudis fos com fos i, en definitiva, tot el que jo pensava.
Ella i jo érem com el pol nord i el pol sud, cada una fèiem el nostre propi camí. No teníem amistat ni enemistat. A l’escola hi havia estudiants que no la podien ni veure, però tampoc no eren poques les que en parlaven bé; jo, però, no em mullava, ni amb les unes ni amb les altres. Era una persona predestinada a triomfar. Si més endavant qualsevol dia sentia dir que s’havia convertit en una estrella o s’havia fet famosa en qualsevol àmbit, no em sorprendria gens ni mica. Admirava moltíssim la seva habilitat de camuflatge. En aquesta mena d’escola allò li permetia anar tirant i gaudir d’una cosa amarga com si fos sucre. ¿No hi havia res que pogués amb ella? Era molt bona actriu. No oblidem que tenia un bon tipus, perquè des de petita feia dansa, i una cara que eclipsava la lluna i avergonyia les flors.
Era habitual que em quedés a l’aula per menjar fideus instantanis i em fes mandra baixar a buscar el dinar. Tot i això, no cal dir que pagava mensualment i que no hi havia cap rebaixa per menjar menys. Era ridícul, ja que podies no menjar però no podies no pagar els diners del menjador. Jo, però, preferia fideus d’aquells precuits, cosa que ja posa de manifest com n’era, d’horrorós, el que ens donaven. Fer la cua cada migdia perquè ens servissin era com un insult per a mi. Cada dia, a l’hora de repàs i durant l’estona de descans del migdia, hi havia companyes que s’ajuntaven per jugar a cartes. Evidentment, si les enxampaven, les castigarien. Les companyes deien que si anaven a classe cada dia, era per la seva mare, i que l’únic que les divertia era jugar a cartes. Llàstima que jo no en sabia, per això anar a escola per a mi no tenia el més mínim al·licient.
Sé que escollir a vegades és pitjor que no pas agafar el camí que els altres et marquen. En aquest últim cas, podria lamentar-me menys dels meus propis errors. La meva especialitat no m’agradava gens ni mica.
Llibertat llibertat llibertat llibertat, «llibertat per menjar, llibertat per dormir, llibertat per parlar, llibertat per cantar, llibertat per guanyar diners, llibertat per obrir el llum, llibertat per suïcidar-se, el dret a la llibertat sempre ha estat d’un mateix, si no tinc cap d’aquestes llibertats, de quina llibertat puc parlar?». El que era obvi era que jo ja no aguantava més.
Llibertat llibertat llibertat llibertat, llibertat per llegir, llibertat per menjar, llibertat per dormir, llibertat per escoltar música, llibertat per fer l’amor, llibertat per abandonar, llibertat per tornar a casa, llibertat per deixar els estudis, llibertat per escapar, llibertat per gastar diners, llibertat per plorar, llibertat per insultar, llibertat per marxar, llibertat per parlar, llibertat per escollir, llibertat per llegir Música Lliure, llibertat llibertat llibertat llibertat llibertat, llibertat llibertat llibertat, si no ets una persona lliure, ¿de quina llibertat pots parlar?
A classe de llengua i literatura ens van fer pujar a la tarima a fer una presentació, vaig llegir el següent:
Companys,
El tema del qual us parlaré avui és «Totes les persones que tenien talent de veritat s’han suïcidat».
Hi ha hagut una expressió que ha exercit una àmplia influència perniciosa i és la de «sobreviuen els més forts». Us voldria explicar per què aquesta frase és totalment i cabalment errònia. Les persones que tenien realment talent han mort, les que continuen vivint són totes persones mediocres o que han transgredit els seus propis principis. Vegem les persones que s’han suïcidat:
Chu Yuan, Lao She, Gu Cheng, Haizi, Ge Mai, Kurt Cobain, He-mingway, Van Gogh, Osamu Dazai, Marilyn Monroe, San Mao, lan… innombrables.
Entre aquestes persones n’hi ha que es van guanyar el respecte de tothom i també n’hi ha que van ser rebutjades, però totes tenen una cosa en comú, totes eren moralment íntegres i a l’hora d’enfrontar-se a la humiliació, van preferir escollir acabar amb la pròpia vida abans que dur una existència innoble. Potser pensareu que suïcidar-se és un acte de covards, però jo no ho veig així. Enfrontant-vos a una situació sense sortida ni remei, ¿preferiríeu ser morts vivents o bé preferiríeu una lluita que pogués abocar-vos a la mort? El suïcidi de què parlem aquí no és una mort induïda per una altra persona, sinó el resultat d’una elecció presa per iniciativa pròpia. Allò original arriba pur al món i continua mantenint-se pur quan mor, o bé pateix fins a la mort. Podeu pensar el que vulgueu però, en qualsevol cas, van escollir l’elecció final per defensar la seva dignitat davant de la gent.
Lu Xun va dir que el suïcidi era una mena de resistència. Gu Cheng, Haizi, Ge Mai, tots eren grans poetes xinesos. Gu Cheng va ser el pioner de la poesia nebulosa i Haizi va ser l’últim exponent de la poesia romàntica dels anys vuitanta. Ge Mai formava part dels poetes amb talent pro-vinents de Beida; es va llançar al riu Wanquan i es va convertir en «el més jove dels nombrosos cadàvers», tal com deia en un poema seu. Haizi va entrar a Beida a fer dret a l’edat de quinze anys. El maig del 1989 es va llançar a la via del tren a Shanhaiguan. Ell havia dit en un dels seus poemes: «Millor viure que morir!», però al final va usar la seva pròpia mort per afirmar-se i negar una vida mediocre i de relegament.
Especialment en cas de guerra, hi ha soldats molt dignes que prefereixen suïcidar-se a ser capturats. Als seus ulls, la dignitat és el primer de tot i la vida sempre es troba després de la dignitat. Osamu Dazai, el famós novel·lista japonès, reflecteix i emfasitza en les seves obres el sentiment de desil·lusió i de desesperació del Japó després de la Segona Guerra Mundial. Va ser un escriptor de tipus destructiu. Sol Ponent va ser la seva novel·la més important i el suïcidi i d’altres situacions que hi apareixen recorden moltíssim l’experiència de l’autor mateix (va tenir un suïcidi frustrat i, finalment, es va llançar a un riu).
La gent amb talent sovint s’adonen de la foscor i la lletgesa d’aquest món. Això els aboca a tenir un cor sensible i una personalitat somiadora. Sovint són caparruts i intractables. Des de l’antiguitat, en la ment de molta gent talentosa hi pot aparèixer una mena de confusió, tal com li passa a POuyang Feng de La Llegenda dels Herois del Còndor[21] que, com que no para de preguntar-se: «¿Qui sóc?, ¿d’on vinc? ¿Cap a on vaig?», arriba a un extrem que està totalment alienat i es torna boig. Arribats a aquest punt quasi que val més morir que viure. Els talents de veritat al final de tot sovint se senten desesperats. Com que ho veuen tot més clar, són perfectament conscients que no hi ha cap camí possible i, per això, encara desitgen menys malgastar el seu temps. Evidentment pot ser que hi hagi algú que pregunti: «¿Com és que hi ha tantes persones d’èxit que continuen vivint?». Puc respondre la vostra pregunta. És perquè sobreviure és el resultat del seu compromís. El seu talent va desapareixent, esdevenen un membre més de la multitud i es converteixen en una maquinària mancada d’individualitat i de pensament. O ja han passat el cim de la seva resplendor o no el veuran mai amb nitidesa.
Per tant, podem dir que una vida real ha de ser de lluita; per viure de veritat cal fer ostentació de les pròpies habilitats. Si hem d’escollir entre la humiliació i ser un mateix, cal escollir la segona opció. Si ho hem de fer entre la vida o la llibertat, també hem d’escollir la segona. Entre la mediocritat i la mort, cal escollir la segona! Per dir-ho clar i amb una paraula: no ens hem de comprometre mai! Cal estimar qui et plagui!
Això és tot.
Gràcies, gràcies a tothom!
Malgrat que era obvi que en aquella redacció m’havia enrotllat com una persiana per ficar-me la gent a la butxaca i que tenia moltíssims punts flacs, els companys que eren allà baix van restar tots bocabadats i amb un pam de nas. Van aplaudir amb un gran «plas-plas». El professor, a més a més de quedar-se d’una peça, em va preguntar:
—¿L’has feta tu aquesta redacció, oi?
—I és clar que sí! —vaig dir tota orgullosa.
—Lin, Lin! —uns quants estudiants de la fila del darrere em feien gestos amb les mans i em llançaven miradetes—. Molt bé, Lin, de puta mare!
—Uau, la nostra Lin és una canya! Es una fora de sèrie!
La Xie Sini em va treure la llengua fent «elis elis» i després de classe em va venir a trobar.
—Tia, ets una passada, coneixes tanta gent famosa… De la majoria ni tan sols n’havia sentit parlar. Dels que has anomenat només em sona el Lu Xun i encara perquè he estudiat alguna obra seva.
Vaig riure amb modèstia, però no vaig dir-li res.