UN CAGUETES

VAIG ANAR A UNA REVISTA DE moda per tornar a fer-hi de periodista. Era una revista nova, tot just estaven preparant el primer número, encara no es venia. Van ser ells els que em van venir a buscar. Em van explicar que havien vist les coses que havia escrit i que els semblava que no estaven pas malament. El dia que vaig anar a la seu de la revista acompanyada del G, duia posada una samarreta Converse de color verd ben arrapada, una minifaldilla vermella i unes sabates Converse de color rosa.

—Quina pinta d’estudiant de primer cicle de secundària. Que jove que és la Chun Sue! —em va dir amb admiració la cap del departament d’edició, la senyoreta A.

Amb qui primer vaig tenir contacte va ser amb una altra editora, que probablement tenia la mateixa edat que jo, la Lu Yisi. A la reunió que feien cada dilluns duia una faldilla llarga tota vaporosa de color rosa, la cara tota empolvorada i era infinitament encantadora. Sincerament, aquell vestit era massa cridaner, però a ella li quedava molt i molt bé, potser li esqueia, un posat extravagant. Estava escrivint un llibre que tenia previst publicar al cap de pocs mesos.

—Vosaltres dos sou encantadors, em caieu molt bé —ens va dir al G i a mi.

La seu de la revista queia per la zona de Xuanwu i no calia que hi anés cada dia, n’hi havia prou amb tres cops per setmana.

Habitualment, quan el G anava a classe, ens trucàvem cada migdia i a la tarda anava a la seva escola a esperar-lo que plegués per anar junts a mirar botigues. Tenia un tutor que els feia biologia i que, segons el G, era un pal de tio perquè sempre li deia que s’apliqués en l’estudi i coses per l’estil.

—¿T’hi has fixat que algunes coses amb gust de fruita son nus bones que les que tenen el gust original i que algunes coses amb gust de fruita no es poden comparar al gust de la fruita de veritat?

—¿Com ara què?

—Com ara les maduixes. El gelat de maduixa és més bo que no pas el gust original de la maduixa, que és massa àcid. O les cireres. El de cirera no és tan bo com les cireres de veritat, ja que té un regust amargant.

—És cert. Les cireres de veritat tenen un gust únic que no té el gelat, es nota que no és real, tot i que s’acosta molt al gust de les cireres.

No m’agradava aquell carrer tan sorollós, però m’agradaven molt els arbres i els blocs de pisos que hi havia davant de la seva escola, que semblaven molt frescos. Cap al capvespre, hi acostumava a haver algú que venia els diaris vespertins a crits, amb un deix d’accent: «El diari vespertí!», clavat a «Myhardcore!». Jo sovint cridava imitant el seu accent: «Myhardcore!». Allò s’assemblava molt a unes vacances sense límit i sense fi. Durant aquella temporada no hi havia ningú que em controlés res del que feia. Podia fer qualsevol cosa, podia divertir-me esbojarradament, cantar, no tornar a casa a dormir, només hi havia una força tradicional que m’estirava dèbilment. Estava lluitant amb mi mateixa d’amagat.

El G em va donar una bona notícia, que era que el dia que vaig dir a la Xu Juan que un dia la mataria, al mateix vespre se n’havia tornat a casa dels pares. Estava acollonida. El Yang Haitao li va preguntar al G si jo coneixia gent de la màfia i el G li va dir que jo només coneixia uns quants músics, però amb això n’hi va haver prou perquè s’escagarrinessin de por, i és que la gent que en aquells moments estava ficada en el món de la música es podien considerar mig trinxeraires, i no se’n podien obviar les condicions físiques. Ni que fóssim uns addictes a l’alcohol i al sexe! Sigui com sigui, visca el punk! Visca la Fucking actitud de merda!

Un dia vaig dir-li al G que volia veure el seu tutor i ell va estar-hi d’acord. Em va portar a la seva escola, just quan era l’hora que s’acabaven les classes i molts estudiants s’abalançaven cap a la sortida més contents que uns gínjols, així que vam entrar-hi a contracorrent. L’edifici de les aules tenia l’aspecte de ser força antic i els passadissos estaven foscos, però donaven més bon rotllo que no pas l’ambient que hi havia a la meva escola de formació professional. Al batxillerat normal l’ambient estudiantil era relativament «saludable». El G em va anunciar que el tutor l’esperava al seu despatx. Quan hi vam entrar estava una mica nerviosa, al cap i a la fi jo ja feia una temporada que no entrava a cap escola ni al despatx de cap professor.

El tutor de química del G era prim i moreno. Segurament devia haver-se quedat a Pequín en una plaça de professor després de llicenciar-se en alguna universitat pequinesa de segona fila. No sé d’on era. El G em va explicar que el seu tutor encara no tenia parella, potser perquè a les dones els semblava que no era un bon partit. Normalment vivia al seu despatx que feia, alhora, la funció de dormitori. L’edredó de colors cridaners posava ben de manifest la precarietat de la seva situació. Quan el tutor de química va veure que el seu estudiant entrava acompanyat d’una noia desconeguda, va quedar bocabadat, però aleshores de seguida va reaccionar: «Ah, aquesta és l’alumna problemàtica que deia el pare del G que havia anat a dormir a casa seva».

He oblidat de què vam parlar exactament aquell dia el G, el seu tutor i jo. En resum, però, vam estar parlant i parlant mentre el G i jo ens donàvem la mà. El que volia dir era que durant aquell lapse de temps que portàvem junts estàvem realment «bé». Era aquella mena d’acaramel·lament i enamorament, mai no excessius, que apareixia a la literatura, al cinema, a la poesia i a les cançons, i que jo mai abans no havia experimentat en les relacions anteriors que només es podien basar en «FUCK». En definitiva, aquesta medecina màgica que és l’amor és capaç de convertir els llocs més avorrits en els llocs més entretinguts del món. Era per això que també ens havíem de donar la mà, encara que estiguéssim al despatx d’un professor. No ens podíem controlar, no paràvem de riure i ens miràvem l’un a l’altre irradiant amor i tendresa amb la mirada.

El tutor de química va arribar un moment que ja no podia continuar presenciant allò. «Al cap i a la fi, sóc el professor i vosaltres hauríeu de reprimir-vos en la meva presència, home». Em va semblar que aquell home no en tenia cap culpa.

Aquell dia vaig tornar a perdre els estreps. Vaig sortir precipitadament del despatx. El G, però, s’hi va quedar i el vaig esperar a l’entrada de l’escola. Com que al cap de cinc minuts encara no n’havia sortit, vaig tornar a entrar a buscar-lo i el vaig veure, amb la bossa a l’esquena, que s’estava acomiadant del tutor. Vaig cridar:

—¿Véns o què? Si no véns, jo vaig tirant! —Va tombar-se d’una revolada—. Ja els ho pot dir als pares del G, i dir-los que ho he dit jo, que són uns imbècils! —li vaig dir al tutor del G.

—Ho sento, però no els ho podré pas dir, això.

—Molt bé, però crec positivament que són uns imbècils.

Durant aquelles llargues vacances, també vaig voler anar a aprendre una mica d’alemany. No escollia ni francès ni italià perquè em semblava que l’alemany estava menys vist i era una mica més fort. El Rin era un riu molt llarg, per tant era un país que mereixia certa consideració, però a la meva mare no acabava de fer-li el pes la idea, perquè deia: «Quina utilitat té estudiar alemany, és la típica opció d’algú de mires curtes». Vaig implorar-l’hi tant com vaig poder, però no hi va haver manera que pagués la matrícula de les classes d’alemany, i això em va deixar amb la moral per terra. A partir de llavors no vaig tornar a fer mai més cap curs o classe extraescolar. El meu amor propi havia estat ferit i volia que s’adonés que l’estudi era un dret i no una recompensa. No estava disposada a dedicar tots els meus esforços i energies per aconseguir allò que originàriament em pertanyia. Preferia sacrificar el meu futur i fer que s’adonessin que s’havien equivocat. Molt bé, doncs, ens malbarataríem, el meu futur m’importava un rave.

El G em va acompanyar a la meva antiga escola. Els meus cabells vermells havien perdut una mica de color a còpia de rentar-los. Vam seure a la gatzoneta en un costat del carrer de fora de l’escola, tot fumant. Els estudiants encara no havien acabat les classes i n’hi havia uns quants que entraven i sortien per abocar les escombraries a fora. Tots duien camises blanques, pantalons negres de tall occidental i corbata. M’era superfamiliar. Els observava distant i m’adonava que aquell últim mig any jo havia experimental molts canvis mentre que ells continuaven igual, no havien madurat. No vam arribar a entrar perquè a mi, tot d’una, me’n va passar l’interès. En principi m’hauria agradat veure les excompanyes i xerrar-hi però, en vista de l’èxit, semblava que no hi havia motius per xerrar. Vam marxar d’allà amb bicicleta i, quan vaig arribar a casa, em vaig tenyir el cabell de negre.

La mare un dia va anar a l’Escola XXX Oest i em va comunicar dues notícies que per poc no em moro de ràbia. La primera era que l’escola deia que no podia deixar-me fer tercer de batxillerat i que, si volia tornar-hi, hauria de repetir segon; l’altra era que els pares del G havien anat a fer-hi una visita per dir-los ¿aquí teniu una estudiant anomenada Lin Jiafu? Tot el dia està enredant el nostre fill i, per si fos poc, ve a dormir a casa. Porta els cabells tenyits ara de verd, ara de vermell, és que no hi té res a dir la seva escola? Pel que feia a quan havia passat allò, m’atreviria a afirmar que van anar a informar-ne l’escola just després d’enxampar-nos el primer cop. Mentre sentia la meva mare explicant-me tot allò, de seguida em van pujar tots els colors i em vaig sentir avergonyida i humiliada. Immediatament vaig pensar d’agafar un ganivet i anar a trobar aquella parella de malparits. La mare em va aturar amb l’argument que aquells dos només volien fer-me la guitza i em va preguntar en quin moment els havia faltat al respecte. Vaig plorar i vaig picar amb els peus a terra, tota acalorada.

Vaig córrer al lavabo, plorant, agafant-me fort el cap i preguntant-me com podia haver passat, com podia ser que tot plegat hagués agafat aquell caire. Vessava llàgrimes sense parar, no podia aturar la meva ràbia: és que la mataria! Volia acabar amb aquella filla de puta!

La senyoreta A em va donar el telèfon d’un advocat que, quan li vaig haver fet la consulta, em va dir que el millor que podia fer era deixar-ho córrer, que el millor era ignorar-los, ja que aquell assumpte no tenia una solució fàcil. El Xiaochuan, quan va estar al corrent del cas, em va dir que si els seus pares haguessin fet allò, s’hi hauria enfadat. Vaig trucar al G i amb quatre paraules li vaig explicar els fets perquè s’hi enfrontés ell. Va dir allargant la veu com si li fes mandra:

—D’acooord.

—Mira, tallem! Ja en tinc prou d’aquest color! M’intimiden fins al punt que van a la meva escola i tot! Això no lii lia qui ho aguanti. Molt bé, doncs aniré a dir als teus pares que s’han sortit amb la seva, que ja no estem junts!

Alhora que les llàgrimes em rodolaven sense parar vaig tenir la sensació que tota la sang del cos em brollaria de les venes.

—¿No parles seriosament, oi? —Després de mitja hora, de l’altra banda només em va arribar aquesta frase.

Tenia la vista fixada en el paisatge de fora la finestra, en l’herba verda, la silueta dels blocs de pisos enormes i els raigs de sol blanquinosos, que em feien rodar el cap i m’enlluernaven.

El meu estat d’ànim era com la llenya que es tirava al foc, que de seguida m’encén. De debò que volia agafar un ganivet de carnisser i anar a trinxar aquells dos paios. Encara no havia vist morir ningú assassinat, ni havia assassinat ningú. Em semblava que jo ja havia mostrat de sobres una força d’autocontrol extraordinària i aquella actitud conciliadora i temperada del G agreujava encara més la meva ràbia i intranquil·litat, que em van estar turmentant un munt de nits i dies. A vegades, el telèfon sonava de sobte a mitjanit i em despertava sobresaltada amb el cor desbocat i sense aturador. Tenia por que fos una trucada dels pares del G, ja que si venien a casa o trucaven als meus pares, esbombarien als quatre vents la nostra relació. Sí, m’havien fet mal i em sentia impotent.