PASSOS DE JOVENTUT

L’ÚLTIM ANY DE LA SECUNDÀRIA obligatòria va ser dolç, vermell i esmicolat, sense cap ni peus i desordenat, amb un regust considerable d’obra de teatre. Tinc un munt d’amics que són només d’aquell any que vaig fer tercer de secundària. Un cop passat tercer, els vaig perdre tots de vista. Pertanyen exclusivament a aquell tercer curs en què no volia créixer.

El B5 era un psicopedagog que jo coneixia. Quan ell i jo encara no ens havíem vist, jo i la Xiaojie, una estudiant del meu mateix curs que vivia més amunt de casa meva, estàvem colades per ell. El B5 ens anomenava «els angelets bessons». Ens trucàvem cada dia, a vegades jo i la Xiaojie li trucàvem plegades i ell reia sense parar. Més endavant, després de coneixe’l en persona, em va deixar d’agradar i em vaig enamorar d’un altre psicopedagog: VA26. Ens vam trobar en un petit parc a prop de la Universitat de Magisteri. Es va presentar a si mateix com «un brètol amb talent», com a algú que acollia tothom amb els braços oberts. «¿Véns?». Ens hi vam quedar unes hores i després vam tocar el dos. Ni em va convidar a dinar ni em va acompanyar a casa, però recordo l’olor de la colònia que portava. Aquell dia, més tard, va començar a plovisquejar. Mentre l’esperava em vaig posar a beure un te negre gelat de la marca Tongyi. Ell em va dir mirant-me: «Tens uns ulls molt macos, s’adiuen amb el meu sentit de l’estètica, i les teves mans, també són molt boniques, llàstima que estiguis bevent i no pugui saber com són els teus llavis». Després em va preguntar si havia vist Quatre bodes i un funeral, i li vaig dir que no, que havia vist poques pel·lícules. Ell em va dir que allò sí que era amor de veritat i que si no l’has vist no em parlis d’amor, no estàs preparada per parlar d’amor. Després dels exàmens ens vam veure un altre cop. Em va posar la mà a l’espatlla i no vaig poder evitar tremolar, segur que se’n va adonar. Al seu costat em sentia inferior. Em feia ràbia no haver vist aquella pel·lícula que m’havia dit, i em feia ràbia no tenir ni roba, ni sabates, ni estil. Vaig convertir els nostres sentiments en una cosa tèrbola i totalment amorfa. No podia suportar que algú que cantés Balada d’amor 1990 del Luo Dayou tingués alhora aspiracions i anés darrere dels diners, era un insult a la bellesa. Aquell va ser l’últim cop que el vaig veure.

La història amb l’A2Ó va ser calcada a la del B5. Em sembla que era primavera, que precisament és quan el vent de Pequín bufa més fort. El cel estava clar. Ell estudiava segon al Departament d’Història i ens vam conèixer per telèfon. Jo estava acabant el segon semestre de tercer i la meva única preocupació era saber si al final m’inscriuria a formació professional o a batxillerat. Si feia formació professional, no tindria l’opció d’entrar a Beida (la Universitat de Pequín), però quan pensava que m’esperaven tres anys més de cansament i de nervis, hauria preferit morir-me i engegar-ho tot. Aquella decisió em resultava tan dura que cada dia li donava voltes, fins al punt que si no la resolia ràpid em moriria. No tenia ànims ni per fer els deures. Odiava l’escola i odiava aquell tutor llest i sense sensibilitat. Tot plegat feia que cada cop sabés menys què fer, perquè tot em feia por. Sabia que a ell tot allò no el preocupava gens ni mica. Amb l’aire tranquil i el caràcter despreocupat que el caracteritzaven, podia observar-me perfectament des d’una posició de superioritat.

Abans que es precipitessin els exàmens finals, l’estona més feliç era la mitja horeta que cada setmana em passava xerrant amb ell per telèfon. Sovint, cap al vespre, el cridava pel busca, quan es podien veure els raigs daurats del sol ponent i el verd maragda dels arbres. La nostra conversa era tan prudent i refinada que semblava que visquéssim en un món de fantasia: no hi havia res, només art, ordre i bellesa. Tot aquell món d’il·lusió, enfrontat amb la realitat, no hauria sobreviscut ni un moment. Em va donar el número del seu busca, tot i que jo sabia que no estava permès. Durant molt de temps no vaig saber com es deia. Cadascú tenia el seu propi espai vital; potser només en el curtíssim marge d’hores que feia de psicopedagog podia estar tranquil i sense que el destorbessin, per això no li volia trucar gaire, per por que m’ensenyés el costat més desagradable i les obligacions de la vida. Només volia tenir una conversa relaxada i intranscendent. Segur que ell ho tenia clar, era prou llest per saber-ho.

Cada cop que ens trucàvem, sempre era jo qui prenia la iniciativa de dir «adéu» i després penjava. Ell, com a molt, deixava anar un «mm». I jo li preguntava: «Això que no diguis adéu és un costum o hi ha alguna altra raó?». Ell s’estava callat una estona i responia: «Es estrany, però fins ara no s’hi havia fixat ningú. Si no dic adéu és perquè al meu entendre adéu és com Air fins mai més».

A l’abril, vaig presentar-me per ell als exàmens de preselecció per entrar al grup d’humanitats del Segon Institut Adscrit a Shida (la Universitat de Magisteri de Pequín), però no els vaig passar. M’hi vaig presentar amb la Xiaoshui, ella els va passar i jo no. Anava massa peix de matemàtiques. L’escola només quedava a un carrer de distància de Shida i hi havia roses i arbres molt bonics. Aquell dia jo duia una faldilla blanca i, mentre passejava tranquil·lament pel campus de la universitat, vaig pensar que el Lan Cao —anomenava Lan Cao a IA.26— hi havia passat, hi havia viscut, i vaig sentir una lleu calidesa i malenconia que em van reconfortar.

Vaig començar a cridar-lo sovint pel busca. Era el meu únic punt brillant de tot aquell tercer de secundària obligatòria, el meu únic consol, no el podia perdre, no podia no sentir la seva veu. Em responia de seguida des de la biblioteca, deia quatre paraules i penjava.

Sempre volia que quedéssim. Jo sempre li deia que no. Un dia finalment li vaig dir que sí. Aquell dia em vaig desviure per trobar alguna cosa que em quedés bé. En tot el curs de tercer no m’havia comprat ni una peça de roba. A més, m’havia engreixat i no tenia confiança en mi mateixa. Tenia por de no agradar-li. Em vaig arribar a casa dels veïns perquè em deixessin roba. Em vaig emprovar de tot: faldilles blanques, faldilles estampades, texans blaus, texans negres… Un a un me’ls vaig anar posant tots. Al final, mig marejada, sortia de casa que ja era un quart i cinc de vuit per anar a una cita que era a dos quarts de vuit. Al final, portava uns pantalons de color cafè que em quedaven fatal, però en aquell moment, senzillament, tant m’era. Vaig anar amb metro fins a la parada de Jishuitan. En cap moment em vaig atrevir a acostar-me a la boca de la sortida, i cada cop que m’acostava a la sortida d’una boca l’albirava des de lluny. Escoltava la música del Xu Wei amb el cap cot. Quan van ser les deu del vespre vaig començar a trucar a casa seva. El va agafar el seu pare, que em va dir que ja dormia.

L’endemà, vaig començar a marcar sense parar aquell número de telèfon que feia temps que em sabia de memòria, volia dir-li que l’estimava, que no volia que em deixés i que no s’enfadés amb mi. No era més que una nena. M’agradava, però no ho podia dir amb paraules, estava disposada a satisfer tots els seus desitjós, si és que en tenia. Però aquell cop ningú va respondre al telèfon en tot el dia. L’única cosa que vaig fer aquell dia des de bon matí fins al vespre va ser trucar-li al busca i plorar sense parar.

Allò em va posar histèrica, estava impacient per explicar-li per què havia arribat tard i tot allò que li volia dir. Vaig sentir sonar el telèfon bastants cops, però quan corria desesperadament cap a la sala d’estar, m’adonava que tot era fruit de la meva imaginació. Vaig buscar l’adreça que m’havia donat per escriure-li una carta, i hi vaig adjuntar unes fotos. Rarament em feia fotos. Exceptuant les que m’havien fet de petita, només en tenia unes quantes, que vaig enviar-li a ell. Més endavant vaig saber que mai va arribar a rebre la meva carta perquè es va perdre. Com totes les coses més importants en aquesta vida, no sé pas com, però es va perdre. Lan Cao, Shida era ben poc important per a mi, però des que et vaig conèixer, havia guanyat molts punts!

Una setmana més tard, el desaparegut Lan Cao va reaparèixer. Sobtadament, vaig rebre una trucada seva mentre menjava. Quan vaig tornar a sentir la seva veu al telèfon, fins i tot em vaig notar una mica estranya. Em va interrogar sobre què havia passat divendres en un to de veu que a mi ja em resultava desconegut.

—Vaig anar a l’escola.

—No m’ho crec. Si em dius que no t’hi vas presentar, m’enfadaré…

—M’hi vaig presentar.

—… Aleshores també m’enfado. D’acord, hi vas anar, però em vaig passar tot el dia trucant-te i no hi eres mai; si avui haguessis tornat a no ser-hi, deixa’t estar d’A2Ó i de Lan Caos, que… ja m’hauries vist prou.

Li vaig dir que m’havia canviat de casa, que el telèfon l’havíem deixat a la casa vella i que fins avui no l’havíem recollit. Li vaig dir: «Baixo a trucar-te». Vaig baixar a corre-cuita. Em va preguntar si era veritat que l’estimava. I no vaig saber què respondre-li. L’estimava però no m’havia imaginat mai que l’hi diria. ¿És que els meus sentiments eren tan descarats perquè ell se n’adonés? Estava feta un sac de nervis.

—¿M’ho pots tornar a preguntar?

Va quedar desconcertat una estona:

—¿M’estimes?

—Sento alguna cosa.

—¿M’estimes?

—T’estimo.

—¿M’ho pots tornar a dir? —T’estimo.

—¿Hi pots posar una mica d’emoció?

—T’estimo. El meu amor és com mil muntanyes sense ni un ocell i deu mil camins sense petja humana.^[2]

Dèbilment va dir:

—No m’estimis.

Després van venir els exàmens finals. I em vaig graduar.

L’època de la secundària obligatòria havia arribat a la fi. Una època caòtica, sensible i innocent s’havia acabat. Tot allò que hi pertanyia ja no existia. Em vaig adonar que, amb ell, a poc a poc em vaig anar perdent a mi mateixa. Allò em va fer patir molt. Pràcticament no podia ni imaginar-me la sensació de tenir una relació agradable, que em fes sentir a gust i no em fes sentir lligada. Alhora, al seu costat vaig passar un temps que puc qualificar perfectament de feliç. I, justament quan em trobava enmig d’aquesta mena de lluita de contradiccions, va ser quan vaig començar a perdre els papers dia a dia. Era incapaç de controlar el meu estat d’ànim. Potser ell no era més que un psicopedagog i jo no era més que una «pacient», i no m’havia considerat mai la seva amiga. ¿Era possible?

Li vaig trucar per dir-li adéu. Fins i tot una ampolla de xampú me’l podia recordar.

Potser hi ha gent que, com jo, volen aniquilar tot allò que pertany al passat. Tan bon punt vaig acabar els exàmens finals, vaig escriure una carta a alguns amics d’aquella època i vaig cremar el meu diari. Em disposava a fer net i començar de zero. Segurament, hi deu haver ben poca gent que detesti tant com jo el tercer de la secundària obligatòria. En una paraula, que no hi ha Déu que l’hagi passada tan negra com la vaig passar jo, collons! Les vaig passar putes i no vull tornar a menjar-me l’olla amb les històries que vaig viure i els seus detalls, de debò que no vull tornar a recordar com vaig passar aquells moments. Sempre m’ha semblat que un espia i un assassí realment excel·lents no haurien de tenir ni passat ni futur, així poden desaparèixer del mapa en qualsevol moment. El Li Ming, l’assassí de Fallen Àngels, també tenia companys d’escola, fet que no deixa de ser comprometedor. I encara que jo no sigui ni una espia ni una assassina, sí que m’agraden aquestes dues professions pel seu misteri, la intel·ligència i el risc que impliquen al llarg de tota la vida, al límit entre la vida i la mort. No negaré que m’encanta el perill.

No vaig aprovar l’examen d’accés a batxillerat perquè la primera opció que vaig triar va ser anar a l’escola adscrita a Shida, la típica aspiració que queda lluny del teu abast, per culpa de la lluita entre un somni que no es pot realitzar i la necessitat de demostrar que el pots aconseguir. I què, si hagués aprovat? El Lan Cao feia temps que era una flor marcida del passat; suposant que hagués aprovat, tampoc m’hauria sentit gaire feliç, perquè l’únic que em quedava era el desconsol dels records. Si hagués tingut «la gran sort» d’entrar a l’escola adscrita a Shida, ¿com m’hauria sentit? Hauria recordat l’alegria i l’orgull indescriptibles del primer cop que vaig fer la prova d’humanitats (precisament la de preselecció d’estudiants que permetia estalviar-te l’examen d’entrada al batxillerat). Era primavera i arreu del campus florien els rosers amb la seva fragància remota, els arbres, la gespa… Hauria tingut la sensació d’experiència ja viscuda.

La que em va acceptar va ser una escola de formació professional, que era a prop del Palau d’Estiu, a cinc minuts en bici de l’entrada oest de Beida i també força a prop del Mercat del Llibre del barri de Haidian. Al principi, la primera raó per inscriure-m’hi va ser que quedava a prop de Beida —jo estava totalment eclipsada per Beida—, i la segona, que el nom de l’escola contenia la paraula «oest», i per això en sentir-lo se’m redoblava la simpatia que li tenia (a Beida abans hi havia un poeta que s’anomenava Xi Chuan, Riu de l’Oest, Beida també es trobava a l’oest de la ciutat i, a més, m’havia deixat seduir pel llibre Coses que van passar a la Universitat de Pequín). Més endavant m’adonaria que havia fugit del foc per caure a les brases.