FLAIX FUGAÇ

L’ENDEMÀ ENCARA ES VA fer més llarg. La senyora Li (la mare del Li Zhanwu) i la meva mare van venir, va ser molt violent. Vam menjar porres, teníem molta set. No hi havia res a fer. El Gu Jia dormia com un tronc; que dolç!, vaig pensar per a mi mateixa…

Vaig sortir al balcó a mirar el paisatge. A baix hi havia plantats uns plataners enormes, a l’aire hi surava una olor com de tom. La mare del Li Zhanwu més tard em va explicar que per allà a la vora hi havia una fàbrica de medecines.

El bateria Li Zhanwu i jo vam estar xerrant molt bé i el segon dia al vespre vaig dormir a la seva habitació, on vaig tenir un son molt dolç, igual que si estigués a la meva pròpia habitació. Em va explicar que al cap d’uns mesos la seva mare potser l’enviaria a la Universitat de Kaifeng a estudiar informàtica. Li vaig deixar un CD de deu iuans del Luo Dayou.

Amb el Bai Jianqiu també em portava molt bé, però secretament em continuava sentint molt desesperançada. Potser el sentiment de camaraderia que perseguia era aquella situació d’unitat, puresa i persistència. Ells no me l’havien poguda donar. Tenia l’esperança de poder xerrar amb tothom sobre la vida, la música, el difícil tema dels ideals o d’altres coses.

Fins i tot vaig pensar com em distribuiria el temps si, d’acord amb l’inflexible pla inicial, m’hi quedava a viure un mes. Sort que al final només m’hi vaig quedar uns dies. Sort.

Abans, quan pensava en ells, em venien ganes de riure, em sentia feliç. Ara em sentia preocupada i temorosa, no em sentia segura. ¿Com hi havia arribat a aquella situació? Allò era molt real. Abans, la meva felicitat era real. Ara, la meva preocupació també era real.

Aquell dia em van dur a passar l’estona a la seva escola. També era una escola de formació professional, l’edifici de les aules era blanc, a la zona d’esbarjo i a les bigues hi creixia una herbeta verda i era molt més gran que la meva Escola de Secundària XXX Oest. Els estudiants que eren a la zona d’esbarjo duien roba estiuenca, els nois jugaven a futbol i les noies la feien petar en grupets. Era una escena de gran força vital i de desbordament de joventut. El sol enlluernava. Quan vam arribar a l’entrada de les aules, vaig fer el cor fort i vaig entrar. Algunes noies del seu grup es van sorprendre una mica de veure’m, potser s’estranyaven de no haver-me vist mai abans. Jo pensava que en el futur tampoc no em tornarien a veure.

Al cap de poc, va entrar el Jianqiu amb una noia de cabells llargs, pell blanca i fina, que portava una faldilla llarga i lligacames.

—Gu Lingling, deixa’m que us presenti: aquesta és la Jiafu i aquesta és la meva nòvia.

—Havia sentit a parlar molt de tu —vaig dir.

—Jo també —va dir somrient, jugant amb el braçalet que duia posat.

Vaig esclafir a riure. Quina noia més encantadora i vigorosa. La seva reacció havia estat realment ràpida. En veure’m riure, ella també va riure una mica. De seguida vaig tenir-hi bones vibracions.

El seu amor era la mena d’amor que es veia sovint a les ciutats xineses petites entre nois i noies joves, sincer i senzill.

El Gujia i el Bai Jianqiu van seure a l’última fila del costat dret, jo vaig seure davant del Bai Jianqiu. Tota sola. A primera hora tocava classe de política, la que més m’agradava quan era a Pequín. Feia una eternitat que no feia classe de política. Finalment, podria recrear-me, pensava en silenci. Fins i tot esperava que el profe plantegés alguna qüestió perquè hi hagués un debat entre tots, així podria exhibir les meves habilitats i fer que tota la classe quedés bocabadada.

Va començar la classe i no m’havia passat pel cap la possibilitat que el professor seria una dona i que es limitaria a demanar-nos que repasséssim sols. Quina decepció! Em vaig tombar i vaig veure que el Bai Jianqiu estava dormint sobre el pupitre. Un bon costum. Jo també ho feia, tot i que normalment a classe no en tenia l’oportunitat. ¿I el Gu Jia? Sostenia la Introducció al sexe que els havia enviat i estava totalment absort en la seva lectura, ni tan sols es va adonar que jo m’havia girat.

Amb la cara repenjada sobre la taula em mirava les paraules preparades per memoritzar del llibre d’anglès.

Més tard vaig estar conversant amb el Gu Jia, li vaig escriure: «¿Com és que et portes tan bé amb mi? ¿Es perquè sóc encantadora o perquè tinc el cap ple de pardals?».

Es va mostrar estranyat dels meus anormals canvis d’humor; em sembla que em va dir alguna cosa per asserenar-me una mica.

El Bai Jianqiu també va estar conversant una estona amb mi.

Després de classe vam anar al quiosc de l’escola i em vaig beure una ampolleta de iogurt de Kaifeng. No estava malament i era superbarat, per només noranta cèntims. La senyora de la botiga em va explicar que els de Kaifeng eren molt pobres i que per això els preus eren tirant a baixos.

A la tarda, després de les classes, el Bai Jianqiu em va convidar a anar a casa seva. Vivien en un petit edifici amb molta vida, les construccions del voltant estaven totes molt atapeïdes. Vaig conèixer el seu pare, un home de pell morena i prim, que em va saludar amb accent local. L’habitació del Jianqiu estava força neta, hi havia un xilòfon i a la paret hi havia enganxats quadres pintats per ell i pòsters fets pel grup mateix.

—Aquest any tinc previst comprar un baix —va dir-me.

Ell i la Gu Lingling tenien molt bona relació, però tenien alguna picabaralla de tant en tant.

—Té, et regalo aquest penjoll de jade, així és com si fóssim germanes —em va dir la Gu Lingling riallera.

—Moltes gràcies, això no em passa cada dia —vaig respondre.

De la bossa de mà va treure’n un petit cadenat de jade i va dir:

—Tinc una petita clau de jade que hi fa conjunt. Tu en portes una part i jo l’altra. A partir d’avui som com germanes.

—Es jade de veritat —va intervenir el Jianqiu que s’ho mirava des d’un costat.

A continuació, ella es va treure un clip per demostrar que, efectivament, era jade de veritat.

—¿Què t’havia dit? —va dir el Jianqiu rient, considerablement orgullós.

No em vaig estar a Kaifeng un mes tal com havia previst, sinó tan sols tres dies curts.

A la tarda vaig passar l’estona a cal Li Zhanwu. Ell em va dur a fer una volta pel municipi de Kaifeng. Em va portar a una botiga de música i em va explicar que abans s’hi podien trobar Món Musical i Temps Punk. Era l’únic lloc de la ciutat de Kaifeng on es podien comprar revistes de rock. La botiga també tenia cassets i discos pirates. També vaig anar a la llibreria Xinhua i a mirar roba. I rellotges i paper de carta i coses d’aquestes.

Caminàvem sota un sol de justícia, jo anava vestida amb una samarreta vermella, una faldilla de quadres blancs i negres i unes sabates d’esport, joventut enlluernadora. Més tard vam anar fins a una zona on hi havia un auditori abandonat, vam pujar unes escales de ciment altíssimes i vam seure a parlar. Jo vaig comprar una ampolla de cervesa. Ell em va dir que no bevia mai cervesa, però al final ens la vam acabar bevent entre els dos.

Quan començava a vesprejar, el Li Zhanwu em va dir que em convidava a menjar alguna cosa. Vam menjar uns gelats i vam beure alguna cosa a la zona de marxa. Li vaig dir:

—Aquí les coses us surten molt barates!

El Li Zhanwu em va respondre prenent-me el pèl:

—És veritat, però el salari mensual de la gent d’aquí també és més baix.

Al vespre vam avisar tothom per sortir junts a donar un tomb pels carrers, per anar a veure roba i altres coses sense importància. La Gu Lingling em va comprar una cinta de seda vermella per po-der-m’hi penjar el penjoll de jade. Ella mateixa em va lligar el collaret al voltant del coll. En el meu interior vaig pensar que, excepte per dutxar-me, no me’l trauria mai més.

L’endemà vaig tornar a la seva escola; abans que hagués passat una hora els vaig comunicar (llevat del Li Zhanwu, el bateria) que marxaria de seguida. El Jianqiu em va mirar i em va preguntar: «¿On marxes?». «Torno a casa». «¿On tornes?». Sabia que ho havia entès, però m’ho va tornar a preguntar igualment. Sabia que jo no volia respondre, però vaig acabar responent: «Torno a casa». Va quedar bocabadat un moment i va assentir amb el cap. Vaig tombar el cap i vaig veure que el Gu Jia continuava jugant a bàsquet. No, ell encara no sabia que marxaria, però ho sabria de seguida.

Vaig anar a l’hotel que hi havia a prop de l’estació de tren a buscar ma mare. Des de la mateixa nit de l’arribada a Kaifeng, que vam passar a casa del Li Zhanwu, va insistir a estar-se a un hotel. La vaig trobar que justament s’estava bevent un te i es pentinava; aparentment estava de molt bon humor. Sabia que probablement avui tornaríem a Pequín; potser estava contenta perquè jo no m’havia entossudit a quedar-me un mes sencer a Kaifeng, o potser perquè li semblava que aquell viatge a Kaifeng havia estat relativament tranquil. Qui sap. En definitiva, en veure-la contenta, jo també em vaig alegrar una mica.

El Jianqiu i el Li Zhanwu ens van acompanyar fins a l’estació de tren.

Ens van acompanyar amb la mirada mentre ens n’allunyàvem. El Li Zhanwu s’havia tret la creu de plata que duia penjada al coll i me l’havia penjada a mi.