ESCORPÍ

VAIG TORNAR A LA REVISTA. Va ser per la insistència reiterada de la senyoreta A demanant-me que hi tornés. Potser perquè considerava que les entrevistes que escrivia no estaven pas malament i era obedient, calia adaptar-se a la vida de la redacció.

El T i jo cada matí quedàvem a les vuit a la parada de metro de Hepingmen. Després agafàvem el 25 per anar junts a la seu de la revista. Dic que ens trobàvem a les vuit, però en realitat jo sovint arribava a quarts de nou o fins i tot més tard. Cada dia, quan sortia de la boca de metro, veia el T impassible que m’estava esperant amb un somriure d’orella a orella. Tan bon punt arribàvem a la revista al matí, a l’ordinador feia sonar l’Adore dels Smashing Pump-kins o algun altre compacte. Després anava veient com arribaven la resta de redactors mentre escoltava música. La majoria de les vegades, però, arribàvem tard i aleshores aprofitàvem l’estona del migdia, quan tothom baixava a dinar, per escoltar música. En plegar, marxàvem junts, agafàvem l’autobús per anar a un restaurant de tapes a prop de Liulichang a beure llet de soia i menjar tripa condimentada. La llet de soia no m’ha acabat de fer mai el pes, el T, en canvi, és capaç de demanar-ne tres grans bols cada cop i acabar-se’ls abans que es refredin. Jo xarrupo farinetes de cereals. He sentit a dir que aquest local té més de quaranta anys d’història. «Jo menjo aquí des de petit. La mestressa m’ha vist créixer», em va dir el T. Jo vaig veure que estava assenyalant una dona d’uns trenta 0 quaranta anys amb els llavis pintats de vermell. A simple vista, semblava que fos més jove del que ho era realment, eixelebrada i moll simpàtica. Ens va explicar que el seu fill també escoltava música rock, que s’havia tenyit tot de ros i que en aquells moments estava estalviant diners per comprar-se una guitarra elèctrica. I després de menjar, el T m’acompanyava a la parada de metro o bé anàvem a casa seva a passar una estona més. Casa seva estava situada en un carreró de la zona de Xuanwu. Jo detesto els carrerons. La mare del T habitualment no era mai a casa. Segons el T, la seva mare anava molt atrafegada de feina, ja que després que morís el seu pare era ella tota sola qui havia de portar la casa i a més a més treballar. De fet, quan era a casa, també menjava a corre-cuita i, després de menjar, se n’anava directament a la seva habitació a descansar. Vaig veure fotos de quan era jove, era una dona maca. Llàstima que hagués canviat tant i s’hagués engreixat, ja mai més no recuperaria l’aspecte de temps passats. Si al temps i al treball hi afegeixes la solitud, és molt fàcil que una dona jove i bella s’envelleixi, encara amb més raó si té un fill que li és una càrrega. Aquest és el drama de totes les dones. N’havia de prendre nota.

La porta de l’habitació del T ni tan sols tenia balda. Això implicava que a casa seva no tenia un espai amb un mínim de llibertat, totalment al contrari del que m’havia imaginat. Tan bon punt entraves es veia un llit doble molt vulgar amb tot de coixins, el cobrellit, revistes (pràcticament totes eren la Revista Mensual dels Joves Pequinesos i revistes d’editorials on ell havia estat anteriorment, allò que en diuen exportar per quedar-s’ho a casa) apilades desordenadament a sobre i, tot plegat, feia una olor humida i de podrit. Sota la taula i el llit hi havia un munt de sabates, vambes Converse, New Balance, i més vam-bes Converse, New Balance… A la dreta del llit hi havia una bateria que devia fer mil anys que no tocava. A l’esquerra del llit hi havia una prestatgeria de llibres, al seu damunt hi havia papers i cassets, i a la dreta encara hi havia un armari molt alt i gran, a dalt de tot del qual hi havia un munt de correspondència vella… En resum, era flipant, com si no ho haguessin netejat en cinquanta anys! No m’hauria imaginat mai que el T fos tan preciós per fora i tan repugnant per dins. El primer cop que hi vaig anar vaig tenir la sensació que «no era jo que no ho entengués, sinó que aquest món canviava molt ràpid».

Molts cops el T m’acompanyava a casa. A vegades, quan havíem perdut l’últim autobús, s’esperava enmig del vent gèlid mitja hora o una hora per tornar amb el bus nocturn.

Aquells matins amb una lleugera polseguera i aquells vespres d’esgotament, no els valoràvem pas.

El G a vegades venia a la revista a veure’m i d’altres anava al Departament de Fotografia del pis superior a xerrar amb la fotògrafa que ell anomenava «germana gran». Encara fèiem broma i ens agafàvem de la mà, però no sé per què, quan estava amb ell ara sempre tenia la sensació d’una irrealitat marejadora. De vegades em quedava a la redacció a fer hores extres, bé, deia que eren hores extres, però en realitat em quedava xatejant per Internet. L’ordinador de casa no tenia connexió a Internet, per això quan tenia davant meu la redacció buida i deserta estava encantada de la vida i no me’n cansava mai.

Aquell dia hi era jo tota sola connectada a Internet i el T havia sortit a fora a fer una entrevista.

Havia estat connectada tota la nit quan al matí va arribar el G dient que havia vingut a veure’m. No tenia ni el temps de servir-li un got d’aigua perquè estava xatejant per Internet amb uns amics i la cosa estava la mar d’animada. Els comentaris audaços i francs que escrivia per Internet tenien molt d’èxit, jo no parava de teclejar «t’estimo» i «baby». Tot plegat treia de polleguera el G ja que, per la seva manera de ser i des del seu punt de vista, que dues persones que no s’havien vist mai es diguessin «t’estimo» era una mostra de superficialitat i de subnormalitat.

Ara bé, jo necessitava sentir-me estimada, necessitava sentir paraules dolces, encara que fossin mentida, me les volia creure.

Al cap de poc també va arribar el T.

—¿Quina hora és? —li vaig preguntar al T sense ni tan sols alçar el cap.

—Tot just són les set. Falten dues hores per començar a treballar.

—¿I per què véns tan d’hora?

—He vingut a veure’t.

—¿Ah sí?

El T se’ns va afegir i va veure que jo estava escrivint alguna cosa, estava teclejant veloçment unes paraules de flirteig amb aquells, els deixava el meu número de busca, el número de telèfon i l’adreça electrònica.

—Ai, no hi ha res a fer amb ella —va dir el T mirant-se el G en to resignat.

Al final els dos es van posar a parlar, mentre jo continuava fent broma i dient paraulotes per Internet, totalment alienada. No només perquè no havia dormit en tota la nit, sinó també per la qüestió de si aquells dos tios se n’anaven o es quedaven. Ara, tots dos em destorbaven, però alhora no podia deixar ni l’un ni l’altre, no podia passar sense cap dels dos.