LX

El missatge d’en Bonamor

(Forcall, 1336)

El jove s’allunya un pas i contempla la pedra que està treballant. És un carreu en forma de prisma que ell mateix ha tallat i en què esculpeix ara dues exquisides figures, en dos dels seus costats. Dos coloms posats, serens, amb les ales plegades, enfrontats en l’angle de la pedra.

Acaba de cisellar l’alt relleu de les plomes. Dret, el jove fa un pas enrere sense trepitjar els cisells, els punxons, les badaines i els enformadors dispersos a terra, al voltant de la pedra blanca; els seus resquills neven el paviment de la placeta, empedrat amb còdols de riu. Els primers raigs de sol superen l’absis de l’església de Forcall i banyen la pedra amb brillantors d’or i plata. El jove contempla els jocs d’ombres en els cossos dels coloms. Les plomes de les ales semblen que vibren amb la llum ascendent! El cor li salta de goig dins el pit.

El jove s’asseu en una altra de les diverses pedres a mig treballar escampades a terra, agafa un cisell, empunya una maceta i perfila amb delicadesa els becs dels coloms, que es besen en l’aresta del carreu. És una pedra angular: una vegada col·locada en el seu emplaçament, en un angle del temple, podrà contemplar-se per dos dels seus costats. Amb aquesta talla, el jove espera sorprendre el seu mestre i agradar-li. El noi acaba de fer quinze anys, i des dels set aprèn l’art de treballar la pedra com a fàmul del mestre Pere del Bon Ull, de la quadrilla de picapedrers de Morella.

Amb els seus companys de quadrilla aprèn i col·labora en la factura de peces de la basílica arxiprestal de Morella. Són picapedrers que operen en altres temples i ermites de pobles veïns. El jove viu entre Morella i Forcall, on s’ha criat amb la seva mare i els seus padrins. Ha fet quinze anys, i vol proposar al seu mestre una peça per a una nova portalada que preparen a l’església de Forcall, justament davant la casa del seus padrins. Vol que aquesta pedra sigui el floró del seu aprenentatge com a picapedrer.

El jove rebaixa la pedra al voltant dels cossos dels coloms, per imprimir-los més volum. Cisella amb cura l’inici de les subtils potetes, i amb un punxó molt fi erosiona el punt precís dels ulls de les dues aus en la blanca pedra, que el plau acariciar de tant en tant amb voluptuositat, com si estigués viva. De fet, és capaç de sentir el batec de la pedra com un amant sent el de la carn càlida i suau de l’estimada.

Mentre ressalta les línies de les plomes cabals, el bordegàs perd la noció del temps i de l’espai. Les mans li treballen soles mentre cantusseja:

És un cançoneta que la seva mare li cantava quan era un nen, i la seva memòria li porta records dels seus jocs amb ella al costat del riu Caldes, a la font de l’Om. De les passejades tot cercant móres i cargols. Dels seus pans ensucrats i els seus guisats. De la dolça quallada que els portaven els pastors d’ovelles algunes tardes, que amb la seva mare prenien amb mel. Del pa amarat de vi granat i empolsinat de sucre. De les seves abraçades i els seus petons. De les històries que li ha contat sobre el seu pare, mort per la seva fe molt lluny, al Regne de França, abans que ell naixés. I del pastor Pere Mauri, valent i generós, d’un ull de cada color, amic del seu pare i la seva mare, i que el va ajudar a venir al món a la cova de la Balma. Tampoc a ell no l’ha pogut conèixer. La seva mare va saber que havia estat detingut pels mateixos enemics del seu pare sent ell encara un nadó, i mai més no va tornar a saber res d’ell.

El noi esculpeix i cantusseja, cantusseja i cisella, fora del món. O tan fos en ell que no sent pes ni fregament. Les seves mans ja volen soles, guiades per un coneixement que el traspassa, que no és seu, que és de l’aire i de la pedra, i en aquesta suspensió dels sentits recorda el dia en què va prendre per primera vegada les eines de picapedrer, als set anys. Des de ben menut, la seva mare el va portar al taller dels picapedrers de Morella, on el mestre Pere del Bon Ull es va fer càrrec de la seva educació. El seu venerable mestre, coneixedor de tots els secrets de la pedra, i de com la pedra es llavora i es treballa com es treballa l’ànima de l’home.

El jove ha après que el bon picapedrer extreu de la pedra bruta i informe, amb el seu art i dedicació, formes elevades i subtils que somriuen i canten, corren i volen, que parlen i resen. De la mateixa manera, l’ànima pot forjar-se, tallar-se i polir-se fins a volar, elevar-se i parlar amb els animals i els boscos, el vent i els núvols, i entendre així el missatge de Déu, que és el de l’Amor incondicional. Si una pedra pot levitar a molts metres sobre el terra en el cel de temples i catedrals, sense caure a terra fins a la fi dels temps, així pot també levitar i elevar-se l’ànima humana fins a conèixer el cel i la fi dels temps.

El mestre Pere del Bon Ull està orgullós de l’aplicació i el talent del noi, de la seva intel·ligència i la seva dedicació. Li ha promès que, si persevera, li encarregarà grans obres, que l’acompanyarà en els seus treballs a les grans catedrals que s’alcen en tot l’orbe cristià, ara que la pedra pot estilitzar-se en fines decoracions geomètriques i transformar-se en pura llum, en delicades filigranes d’eteris rosetons.

Els coloms es besen al bec, i el jove sent a la pedra el seu parrupeig tan suau. Els coloms alcen les ales, estiren les plomes, obren els becs i li parlen d’homes, dones i nens que van morir un segle abans que ell naixés, acorralats en encimbellats castells i cremats en fogueres a les quals pujaven pel seu propi peu, cantant per no renunciar a la seva fe. La forma del colom simbolitzava per a aquells creients la de l’esperit que ascendeix al Pare Celestial. Ells van deixar minúsculs coloms de fang emparedats en els murs del castell de Montsegur, abans de descendir a la mort a la foguera… Coloms eterns, que entre els murs continuaran volant per sempre més.

—Però no són els coloms, és l’Amor!

Una mà es posa sobre l’espatlla del jove, i la veu d’un home el sobresalta, el sacseja del seu trànsit amb la pedra. El jove deté la maceta i el cisell, es tomba, aixeca la vista. L’home que ha posat la seva mà damunt l’espatlla del noi porta una pellissa de pell d’ovella, calçat de cuir molt desgastat, faixa i sarró, cobreix el seu cap amb un barret artesà de pell fosca, i la seva cara, de pell basta i colrada pel sol i el vent, està coberta d’una barba de cabells gruixuts i blancs. Però en el primer en què es fixa el jove és en la mirada guspirejant de l’home, una mirada de dos colors. Mai no l’havia vist abans.

—Hola, hola… Oh, bon home, perdoneu-me, no us havia sentit. Què em dèieu?

—Són uns coloms molt bonics…, molt bonics… Només he dit que l’amor és l’únic colom vertader, el que vola sempre. El que vola en totes les edats de la vida i més enllà de la mort.

El noi es posa dempeus i contempla la seva obra.

—A mi em sembla que aquests coloms estan a punt de posar-se a volar.

—Tu ets qui ha de volar.

—On?

—Pel món. Potser t’han explicat que aquest món és l’infern, que tota la matèria i la carn són obra del diable, que Déu està en una altra part…

—Alguna cosa d’això em va explicar la meva mare… Qui sou vós?

—Mira al teu voltant: tot està curull de bellesa. Mira les persones: si els somrius, no et somriuen? I digue’m: tu creus que la carn de la teva mare, els seus petons, les seves abraçades, són el dimoni?

El jove calla, escruta, intrigat, la cara de l’home i, dins el seu cor, sent que el desconegut té raó.

—Coneixeu la meva mare?

—Una dona meravellosa…, que veig que va tenir un fill meravellós. És aquí la teva mare, fill?

—La meva mare va morir l’any passat, senyor. Està enterrada al cementiri rere l’absis.

El desconegut doblega els genolls, s’asseu en una de les pedres, inclina el tors, ajup el cap i amaga la cara entre les seves mans aspres. El desconegut plora en silenci, les espatlles li tremolen.

—Senyor…

El jove no sap què fer, però sent que una fonda pena li puja per la gargamella en veure plorar aquest home. Sent la necessitat de posar-li una mà en una espatlla, de donar-li algun consol.

—Raimona…

L’home sanglota el nom de la mare del jove, eixuga les seves llàgrimes amb les mans i parla amb ell mateix entre sanglots:

—No hauria d’haver-me’n anat… Però havia d’ajudar els altres… Raimona… Ho sento… Raimona, em van detenir… La meva cosina Joana i en Sicre… Volia venir…, vaig estar a punt de venir… Ho sento… Però us vaig protegir, això sí! Res no va saber en Fournier de vosaltres per la meva boca. Tants anys al Mur de Carcassona… Raimona, Raimona…

L’home parla sol i el jove s’estremeix. No entén tot el que sent, però de sobte sospita alguna cosa sobre la identitat del desconegut. El jove s’ajup, amb una mà aferrada a un braç de l’home.

—Com es diu vostè, senyor?

—Pere Mauri. Pere Mauri, fill. Com m’alegra conèixer-te, Bonamor!

En Bonamor i el pastor Pere Mauri, drets al costat de la pedra dels ocells, s’abracen, mentre el sol s’alça sobre l’església en construcció de Forcall. En Bonamor porta en Mauri a la casa en què s’ha criat, en un lateral de la placeta, al costat de l’església. Els padrins Salvador i Dolça no hi són, han marxat de viatge a Benifassà, a atendre un familiar malalt que viu en aquelles muntanyes. En Bonamor ofereix vi i formatge a en Mauri, i s’expliquen les seves vides.

En Mauri li diu que el van detenir a Flix, fa quinze anys, i que el van conduir a les masmorres de la ciutat de Barcelona. Des d’allà, després d’interrogatoris i paperassa de l’inquisidor de la Corona d’Aragó, el van traslladar al Mur de Carcassona.

En Mauri explica que el bisbe Jacques Fournier, a la seva audiència de Pàmies, el va sotmetre a procés, a interrogatoris pertinaços, insistents, sibil·lins, i a reclusions a pa i aigua per estimular-li la memòria.

En Mauri va relatar a l’inquisidor una versió esporgada del que havia viscut amb en Belibasta, va evitar incriminar tots els creients que va poder, va amagar pistes per evitar que els localitzessin i anessin a agafar-los. Així en Mauri va esquivar la foguera amb perícia: va insinuar que tenia més coses que confessar i va explicar-ne d’altres que atenuaven les seves culpes.

I, una vegada més, va manejar el seu encant natural, la seva simpatia, i el seu aire de bona persona va embruixar els seus inquisidors, que van entendre que aquell pastor, aquell home que estimava les muntanyes i les pastures, era un home de cor ample que podia ser recuperat per a la religió catòlica…, i bé que ell es va aplicar a insinuar aquesta sortida. El famós pastor Mauri, regenerat per al catolicisme, seria una eficient basa.

Els inquisidors van decidir evitar-li la foguera i, mentrestant, estovar-lo al Mur de Carcassona durant un temps. Però van passar els anys sobre els ossos d’en Mauri, mentre en Fournier s’afanyava en molts altres processos oberts…, fins feia a penes dos anys, quan l’inquisidor va ser nomenat Papa: Benet XII.

En Jacques Fournier va partir a Avinyó amb uns quants dels seus inquisidors i servidors de Pàmies i Carcassona. Hi va haver canvi de carcellers al Mur de Carcassona. Un dels nouvinguts, natural del Sabartès, al cap d’uns mesos es va sorprendre en veure pres al Mur el llegendari Pere Mauri, sobre el qual tants contes, faules i aventures va sentir contar de noi a l’Alt Arieja. Allà tots el creien mort! El carceller del Sabartès va sentir compassió per en Mauri i, com si fos algú de la seva pròpia família, va trobar l’ocasió de facilitar-li la fugida de Carcassona, unes setmanes enrere.

Això explica en Mauri a en Bonamor: va escapar del Mur de Carcassona, es va endinsar als Pirineus, els va travessar i va refer l’itinerari que tantes vegades havia seguit quinze anys enrere i vint-i-cinc anys enrere. Però, en aquesta ocasió, en Mauri explica a en Bonamor que ha evitat tot tipus d’encontres, al contrari del que feia antigament. Li explica que ha caminat a les nits i que s’ha ocultat durant els dies. Ha caminat sense desviar-se fins als Ports de Morella, fins a la vila de Forcall. A la cerca de la que va ser la seva dona una nit llunyana a Morella. A la cerca del que considera fill seu, en Bonamor.

En Bonamor Martí, que així coneixen a Forcall i Morella el jove amb el cognom de la seva mare vídua, no pot apartar la mirada d’aquest home. Tantes vegades va sentir a la seva mare parlar d’en Pere Mauri! Del que deia, del que feia… Més d’una vegada en Bonamor ha sentit que la figura del pastor feia ombra a la del seu propi pare, en Guillem Belibasta, de qui amb afecte i admiració li parlava també la seva mare. En Bonamor coneix les ensenyances d’en Belibasta sobre el cel i l’infern, sobre el Pare Celestial i la salvació de les ànimes, però eren les peripècies i les ocurrències del pastor el que li semblava més entranyable, allò que li arribava més al cor.

—La meva mare em parlava molt de tu, oncle, de les teves aventures a la muntanya, de tot el que vas ajudar el meu pare i a ella, i la meva germana, la meva tieta, els vostres amics…

—Bonamor, no hi ha res més important que els altres. Jo estimava molt el teu pare. A vegades em reia de les coses que deia, d’altres en feia broma, i alguna vegada ens vam disgustar, però mai no vaig deixar d’estimar-lo. La felicitat dels que estimes és la substància de la teva felicitat.

—Jo sóc feliç amb els meus padrins, en Salvador i la Dolça, i amb els meus companys de confraria. Sóc picapedrer amb ells, i el meu mestre, en Pere del Bon Ull, que m’ha ensenyat els secrets de la pedra, també m’ha parlat de tu i de la teva saviesa.

—No tinc una altra saviesa que l’alegria. Ho vaig dir una vegada al teu pare: no pregunto a ningú en què creu, només comparteixo amb tothom el que tinc, i amb això ja n’hi ha prou.

—T’han agradat els meus coloms, oncle?

—Són preciosos, Bonamor. Sé que parlen de les creences dels «bons homes», ho sé. Unes creences que, com totes, poden convertir la bellesa del món en un infern. Quan no entens que tota creença és només un relat per buscar un sentit als misteris del món, pots desencadenar la fúria i la sang. Tots són contes més o menys bonics, Bonamor. Si pretens imposar un conte als altres, què val aquest conte i què vals tu? Això van fer el rei de França i el papa de Roma, això continuen fent ells i els seus inquisidors…, i això també ho haurien fet molts creients si haguessin pogut!

—La meva arma són els cisells.

—I fas bé, Bonamor, i els teus coloms són molt bonics…, però mira que no siguin la teva vanitat feta pedra, mira que potser cerques imposar alguna cosa als altres amb els teus cisells.

—El colom expressa l’elevació de l’ànima.

—Hi ha missatges preciosos, però cada missatge troba el seu moment. I potser no és el moment, potser no estem preparats encara. Hi ha massa gent encara disposada a matar per un símbol, una idea. I la vanitat per un símbol pot atraure la fúria i la sang…

—Parles del traïdor Sicre, el que us va vendre al meu pare i a tu?

—Jo he hagut d’arribar fins aquí d’amagat, Bonamor. Perquè en Sicre no descansa, les fogueres segueixen enceses… He vist ja molta massacre, molta persecució, molta desgràcia, Bonamor. Tu i els teus picapedrers creeu bellesa, però mireu que sigui subtil, que sigui per a les generacions que vindran, que podran entendre-la millor que la nostra…

—Els coloms…

—Hi ha missatges que ressorgeixen i floreixen amb més esplendor en el moment en què els rep qui està preparat perquè germinin. Si no, poden desencadenar la por. Vigila que els teus coloms, on els exposis, no siguin destruïts per la fúria i el foc, que no donin ocasió d’atraure l’horror sobre tu i els teus… Potser els teus coloms cantaran millor en el futur…

—En quin futur?

—En un futur en què cantin millor en els cors oberts a la meravella d’aquest món, a la bellesa de la vida terrenal… El que pugui entendre, ho entendrà quan arribi el moment!

En Bonamor guarda silenci, dóna voltes a les paraules d’en Pere Mauri. El pastor mira amb infinit amor el seu fill i li pregunta:

—Et va dir res la teva mare d’un punyal?

—Sí. Un punyal que va ser del meu pare. El guardo aquí.

—No el portis mai a sobre, Bonamor, mai. Coneixes la seva història?

En Bonamor no sap res sobre el punyal. En Pere Mauri explica a en Bonamor el que mai no va explicar a la seva mare: el crim del seu pare per defensar les possessions de la família, la seva posició social, les seves ambicions patrimonials, i com l’ús d’aquest punyal va canviar la vida d’una família.

—T’explico tot això perquè un dia el teu pare em va dir que, si ell moria, t’ensenyés el Bé. Ja t’he explicat que el Bé està en el cor del món i en el teu propi cor, i que vivim de relats, i que un dia aprendrem que tots els relats estan bé si sabem viure sense que cap d’ells no ens domini i si en tots hi veiem alguna meravella, i que no hi ha res a dalt, al cel, que no estigui a baix, a la terra.

El sol es pon sobre Forcall. En Mauri ajuda en Bonamor a resguardar les pedres al vestíbul de la casa, on té el seu petit taller de picapedrer, i en Bonamor cobreix amb un drap la seva pedra dels coloms. El noi confia a en Mauri el seu somni, la promesa d’en Pere del Bon Ull: portar una vida itinerant, de catedral en catedral, d’ermita en ermita, de temple en temple, construint temples i ermites pels regnes de València i Aragó, pels Comtats Catalans i pel Regne de Mallorca, fins i tot pel Regne de França…

—Una vida com la meva! Una vida de pastor…, de pedres! —riu en Mauri, content, amb el seu humor alegre i burleta.

El pastor Pere Mauri, esgotat per les seves caminades de dies anteriors i per aquest dia emocionant, es queda adormit assegut a la taula. En Bonamor l’ajuda a allitar-se a la seva pròpia màrfega.

En Bonamor passa la nit amb els ulls ben oberts. Observa a la tènue claror d’un llum d’oli el moviment dels seus coloms a la pedra blanca i repassa tot el que avui li ha dit el seu nou pare.

L’endemà al matí, en Pere Mauri comunica a en Bonamor que torna al camí, que vol mirar de retrobar els vells amics. I s’acomiada del noi. L’abraça amb força, li fa un petó.

—No sé quan tornaré, Bonamor, i no sé si en tornar et trobaré aquí o estaràs voltant pel món. Si no tornem a veure’ns, fes honor al teu nom: comparteix les teves coses amb tothom i reparteix amor i alegria. Me’n vaig. Et deixo un regal sobre la taula, fill.

El bordegàs sent un nus al coll, quan veu allunyar-se el pastor Pere Mauri. En Bonamor, que ha crescut sense pare, veu ara partir el pare que ha tingut durant un dia, i del qual li sembla que ha après més coses que en una vida sencera.

En Bonamor entra a casa seva, la casa a tocar de l’església de Forcall. Sobre la taula en Pere Mauri ha deixat un drap amb una dotzena de monedes d’or i plata.

El noi mira la pedra en què ha perfilat dos coloms que es fan un petó al bec. Com Jesús i Magdalena, com el seu pare i la seva mare… I decideix enviar-los al futur. Decideix estalviar-los piquetes, destrucció, incendis. En Bonamor vol que els seus coloms volin a través dels segles tot buscant algú que sàpiga escoltar el seu missatge. Com els coloms de fang que van emparedar els Perfectes de Montsegur.

Que els coloms busquin qui sàpiga sentir-los, algú els rebesavis dels besavis del qual encara no hagin nascut, algú a qui els temps elegiran. Ell, Bonamor, comença ara una vida nova: coneix ja el seu passat, és hora de construir el futur!

El jove agafa les seves eines i obre un forat en una paret de la casa. Després col·loca la pedra en vertical a terra, l’abraça amb força, conté la respiració, l’alça, la col·loca dins el forat.

L’empareda amb obra de maçoneria i calç. A punt ja de tapar el forat, es deté. Es dirigeix a la caixa que custodia els objectes més estimats de la seva mare morta. I n’agafa un. En una cavitat que encara hi ha oberta al costat de la pedra dels coloms, en Bonamor hi encaixa el punyal d’en Belibasta, el seu pare, un punyal punxegut, de fil corbat, molt esmolat i ben trempat, amb una fulla on diu: «Soch com cal cuan punchu fai mal».

Aquest punyal que un dia va matar, el mateix punyal que el va portar a ell a la vida, el punyal que va tallar el seu cordó umbilical, queda ara ocult en un mur. Com els coloms de Montsegur. El punyal, junt amb la seva estimada pedra dels coloms. Uns coloms que ara alcen un vol que durarà set segles. Exactament els set-cents anys que en Belibasta va profetitzar.

FI