XXXI

En Mauri, salvador de cossos

(Beseit, 1319)

El pastor Pere Mauri i l’Arnau Batlle-Sicre deixen la casa de l’ama Guillemeta i surten de Sant Mateu. Transiten al costat de les obres del palau de Montesa, tot just acabades de començar, als afores del que serà el Raval de Sant Domènec quan hi arribin els frares dominics.

Els cavallers montesins acaben d’assumir aquest mateix any les possessions dels cavallers hospitalaris, per ordre del rei Jaume II, i fan de la ciutat de Sant Mateu la capital de l’orde de Montesa, sota el comandament del seu Gran Mestre, Fra Arnau Soler. L’orde de Montesa, que gestiona també les velles propietats de l’orde del Temple en altres punts de la comarca (Polpís, Xivert, Peníscola, Ares, Albocàsser, Culla…), fa de Sant Mateu la seu del seu maestrat, de la seva taula mestral, ja que és una vila plàcida, en una cruïlla de camins, puixant, rica, freqüentada per ramaders, mercaders i firaires. El flamant orde de Montesa, a més de construir aquí el seu palau-fortalesa, consolida els vells baluards islàmics que han estat la suda i la muralla de Sant Mateu.

En Pere Mauri i l’Arnau Batlle-Sicre s’endinsen en les muntanyes de Benifassà, camí dels tortuosos ports de Beseit, per senders i passos pastorals que en Pere Mauri coneix bé, ja que hi ha passat sovint durant els últims deu anys. Densos boscos, barrancs ombrívols, precipicis esgarrifosos, lleres de rius i salts d’aigua emmudeixen amb la seva fera bellesa els dos caminants occitans. Pere porta el seu sarró ben ple, amb formatge, ametlles, olives, ratafia…, i alguna cosa més que només ell sap. Els dos homes avancen cap a Beseit amb una missió santa, ordenada pel seu líder espiritual: matar.

A Beseit hi ha un apotecari anomenat Bartomeu. Els homes saben que ell ven realgar, un mineral rogenc molt tòxic, usat pels moros per fabricar els seus vidres i, amb la dosi adequada, purgar animals de quadra. Aquest mineral verinós es troba de manera natural a les mines dels roquissars dels ports de Beseit. Amb aquesta pols, en Pere i l’Arnau han decidit que enverinaran la Joana, la filla de la Mersenda que ha perdut el seny i amenaça de delatar els heretges. Així ho vol en Belibasta, senyor de Morella, Perfecte dels bons creients.

En Pere i l’Arnau entren a Beseit pel portal de Sant Gregori i es presenten a casa de la viuda Mersenda. La saluden i acorden amb ella convidar a dinar la Joana aquell dia.

—Ai, Pere, que bé que hagis vingut! La cosa pinta cada vegada pitjor per aquí —es lamenta la tieta Mersenda, abraçant el seu nebot.

—Per què, tieta? Què passa?

—Acabem d’enterrar en Bernat Befayt, el marit de la Joana. El van trobar mort fa uns quants dies a prop del riu, aixafat per una roca.

—En Bernat! Era un bon home.

—Era l’únic capaç d’encarar-se amb la Joana. No sabem com va ser l’accident de la roca, però a mi no m’estranyaria que un dia descobrim que el va matar la Joana, en un d’aquests rampells demoníacs que té.

—Com està la Joana, ara?

—Fa dies que està silenciosa, però pressento que és tan sols la calma que precedeix la pitjor de les tempestes. Pot fer-nos molt de mal! Hauríem d’actuar abans, Pere!

—Mersenda, avui quedarà solucionat aquest problema, tot està decidit —la tranquil·litza en Pere Mauri—. Arnau, ajuda la Mersenda a recollir els troncs per al foc i després vés a comprar el realgar a en Bartomeu. Digues-li que el necessites per purgar uns ases. I tu, Mersenda, prepara’ns les teves cols cuites. Mentrestant, jo vaig a buscar la Joana per convèncer-la que vingui a dinar amb nosaltres… I jo mateix posaré la pols de realgar al seu plat. Fins ara!

Mentre la Mersenda i en Batlle-Sicre treballen dins la casa, en Pere Mauri surt als carrers de Beseit, però no corre cap al sojorn de la Joana, sinó cap a l’apotecaria d’en Bartomeu:

—Escolta’m bé: d’aquí a una estona vindrà un home a comprar-te realgar. Té els ulls grisos i porta sabates cordoveses. Parla amb accent de Tarascon. Et dirà que vol realgar per preparar una cura per als seus ases. No l’hi venguis!

—Per què no?

—Perquè no té bones intencions, i pot haver-hi una desgràcia causada pel teu realgar… I digue’m: vols carregar amb una mort a la teva consciència?

—I què li dic?

—Mira, aquí tens un sou jaquès per la venda que no faràs. Digues-li que tens per norma fer tu les cures amb realgar, demana-li que et porti aquí les bèsties i que tu mateix els aplicaràs el remei amb totes les garanties. I agraeix-m’ho. Ja veuràs com no tornarà…!

En Pere Mauri parla ràpid, no perd el temps. En deixar l’apotecaria mira a dreta i esquerra per assegurar-se que l’Arnau Batlle no el veu sortir d’allà, i se’n va rabent a cercar la seva cosina Joana. La troba a l’entrada de casa seva, cardant llana, sola.

—Cosina! Quina alegria de veure’t! Fes-me una abraçada —saluda en Pere Mauri amb el més captivador dels seus somriures.

—Hola, Pere. No hauràs vingut amb l’heretge? El meu marit ha mort, saps? Ara ningú no m’impedirà escopir a aquest sant Pere vostre, si s’atreveix a venir per aquí…

—No, no és aquí. Mira, jo tampoc no tinc gaires ganes de veure’l. Em porta molts maldecaps. Per la seva causa, la nostra tieta Guillemeta va vendre unes ovelles que eren meves. Tot per donar a aquest aprofitat una vida de rei moro! T’entenc, Joana. Mira on han anat a parar les nostres vides en aquesta terra de trapelles… Quina llàstima no poder viure tranquil·lament al nostre país tan bonic!

La Joana, muda de sorpresa, observa ara el pastor Pere Mauri, que deixa que els seus ulls de dos colors s’inundin de la brillantor del somieig, perduda la vista en la llum que es cola per la gran porta partida de la casa, entreoberta la seva fulla superior. En Pere Mauri posa els ulls en blanc i sospira:

—Ah, Montelhó… El riu Arieja…

—Donaria qualsevol cosa per tornar-hi!

—Per què creus que jo no m’instal·lo en aquest regne, Joana? Per això cada any torno amb les ovelles al Sabartès, al País d’Alion, al País de Foix…

—I no tens por? Poden detenir-te per anar amb heretges, per la mala fama de la família…

—Si no et fiques en embolics i no t’acostes a males companyies, no s’ha de témer res. Allà defujo els heretges. Tu estaries tan bé allà…! El meu germà Joan també va i ve, i estem pensant a quedar-nos-hi…

—Ja m’agradaria a mi…, però jo no puc, jo no puc anar sola per aquests camins tantes jornades… I, a més, què hi faria, allà?

—Oh, això no seria cap problema! Tinc amics i amigues als dos costats dels Pirineus, com la Brunissenda, una rica ramadera, i esquiladors, adobers, cardadors, artesans… Ells podrien donar-te feina. Mira, la Brunissenda em va donar això. T’ho regalo! —En Pere Mauri extreu del sarró una tela brodada molt bonica, amb un brodat característic de les comarques pirinenques occitanes i catalanes. L’ha portat per dulcificar la Joana. I funciona: la dona l’agafa, agraïda—. Mira, Joana, jo puc comprometre’m a portar-te amb mi. Allà et presentaré persones que t’ajudaran i hi estaràs molt bé. Tinc moltes i molt bones amistats, ja t’ho dic.

—Són heretges? No vull saber-ne res, d’heretges!

—No, no ho són. Jo també m’estic allunyant d’ells. I un consell: res de posar-te en embolics, res de baralles, i tot anirà bé. Vols venir, Joana?

—Sí!

—Doncs, ara, escolta’m bé: tanca la porta amb forrellat i prepara el teu equipatge. No obris a ningú fins que no es faci fosc. Aquesta nit vindré a buscar-te i marxarem plegats cap a Flix. Allà, hi tinc amics. Serà una primera etapa. Ho acceptes?

—Aquesta nit?

—Són les meves condicions. I n’hi ha una altra: no obris la porta a ningú en el que queda de dia. A ningú! Ni a la teva mare. Si no, no t’ajudaré. No vull més discussions ni baralles.

—Ni jo vull veure aquesta bruixa vella.

—Bé, doncs, fins després.

En Pere Mauri besa amb dolçor la galta de la Joana i li somriu amb els ulls. Ràpid, s’encamina a casa de la Mersenda.

—Pere, aquest idiota d’en Bartomeu es nega a vendre’m el seu realgar. Què fem ara? —diu l’Arnau Batlle-Sicre només veure arribar el pastor. La Mersenda té les cols preparades a les escudelles.

—Que què fem? Menjar!

—Menjar? I la Joana?

—La teva filla Joana ha desaparegut, Mersenda. Un veí m’ha dit que l’ha vist sortir aquest matí amb un farcell a l’esquena, cap als afores del poble.

—Què?

—Saps què crec? La Joana tem ser acusada d’haver matat el seu marit, com tu deies. No ets l’única que ho diu, perquè aquest veí opina el mateix! La Joana es deu haver espantat per aquest rumor i ha tocat el dos. Amb una mica de sort, no tornarà!

—I si torna? Què dirà monsenyor Belibasta de tot això, Pere? —pregunta l’Arnau Batlle-Sicre, desconcertat.

—Mira, després de dinar partiràs a Morella i explicaràs el que ha succeït a monsenyor. Com que jo camino més ràpid que tu, avançaré pel meu compte pel sender que m’han dit que ha pres la Joana. L’atraparé i m’asseguraré que no torni mai més: caurà des d’algun pont o algun barranc, i ningú no tornarà a saber res d’ella.

Després de dinar, l’Arnau Batlle-Sicre i en Pere Mauri fan una breu migdiada amb el cap recolzat als braços plegats sobre la taula, mentre la Mersenda recull les escudelles. Després, s’acomiaden d’ella, i en Batlle-Sicre marxa cap a Morella. En Pere Mauri, cap a les hortes per les quals se suposa que ha fugit la Joana… El pastor fa la volta a Beseit i espera en una arbreda que es faci fosc.

Aquella nit, dues ombres s’escapen de Beseit.

La missió ordenada per en Belibasta, el senyor de Morella, ha conclòs, malgrat que no com ell va disposar: ningú no ha matat la Joana, encara que la dona ha desaparegut com si se l’hagués empassat la terra, com si s’hagués mort. En Mauri, després d’acompanyar la Joana a Flix, la deixa sota l’atenció d’un amic sarraí, el barquer Amed. Després en Mauri explica a en Belibasta que ha empès la Joana daltabaix d’un pont.

Mentre el Perfecte Belibasta salva ànimes, el pastor Pere Mauri, força més modest, només salva cossos.