LIX

La dispersió dels creients

(1321-…)

L’ama Guillemeta està furiosa. El seu fill li ha explicat la traïció d’en Sicre, la caiguda d’en Belibasta, i com les autoritats els han deixat partir a ell i al seu cosí Pere Mauri, que ha anat a Morella a posar fora de perill la Raimona, la Guillemina i la Blanca. L’ama Guillemeta treu foc pels queixals, de ràbia i por. Està furiosa i culpa el pastor. I quan el veu entrar a casa seva, no pot contenir-se. Li crida a la cara:

—Maleït sigui aquest Arnau Batlle…, i maleïts sigueu també tu i el meu fill! Pere, Pere, què heu fet, què heu fet? Mai no podré perdonar-vos! Mai! Molt millor hagués estat que a tu i al meu fill us haguessin esquarterat i escampat les vostres restes abans que veure detingut monsenyor Belibasta!

En Pere Mauri no intenta calmar-la. La deixa desfogar-se. Entén que la caiguda d’en Belibasta enfonsa el món que la Guillemeta ha aconseguit construir-se a Sant Mateu. La Guillemeta va arribar aquí fa set anys i, amb la seva iniciativa, enginy i treball, s’ha forjat una vida pròspera, negociant primer amb els cavallers hospitalaris i després amb la nova orde de Montesa. Commocionada, la Guillemeta formula una acusació contra en Pere Mauri:

—Tu has venut en Belibasta!

Per tota resposta, el pastor s’ofereix a ajudar-la en el que necessiti, i insisteix que quedar-se a Sant Mateu és molt perillós, ara que Sicre ho sap tot sobre la seva vida com a heretges en el lloc. En Mauri entén la consternació de la Guillemeta, que en aquests anys ha comprat caps de bestiar i vinyes, ha treballat la llana i ha venut teles als mercaders florentins. Ara, l’ama Guillemeta ha de vendre-ho tot i esborrar la seva pista.

En Pere Mauri l’ajuda. Ell mateix li compra algunes ovelles a un preu molt avantatjós per a la Guillemeta. Ella i els seus dos fills abandonen Sant Mateu, i els acompanya en Ramon Guillot, el cavaller de Vila-roja del Termenès. Des que va arribar, l’any anterior, s’ha ocupat amb els montesins. Ha col·laborat en la construcció del seu palau-fortalesa, i també ha treballat per a la Guillemeta. En una ocasió, en Guillot va evitar amb la seva espasa un robatori a casa de la Guillemeta, i ella l’hi va agrair de manera molt efusiva. No ho han explicat a en Mauri, però la Guillemeta i en Guillot comparteixen alguna cosa més que treballs. S’han aparellat, malgrat la diferència d’edat.

En Pere Mauri porta les seves pròpies ovelles a Morella, en dia de fira. Vol vendre-les. Les ha pasturat tot l’estiu a dalt dels ports. Aquesta vegada ha preferit no fer l’estiuada als Pirineus, i ara ha decidit alleugerir la seva vida durant un temps: vendrà el ramat i, amb les mans a les butxaques, alguns diners i els peus lleugers, ajudarà en tot el possible els seus amics dispersos. Se sent en part responsable de la caiguda d’en Belibasta, al qual no va poder prevenir, al qual no va saber defensar. Tampoc va fer cas dels mals auguris que tant temia el Perfecte, però, d’això, no se’n penedeix.

A l’estiu fa alguna escapada a Forcall, per visitar Raimona i el nadó. I a Vall-de-roures, a casa del seu amic Oc de Serret, que acull temporalment la Blanca i la Guillemina, ja informades del naixement del petit Bonamor. Ha arribat també l’oncle d’en Pere Mauri, l’altre Pere Mauri, i acorden que s’endurà les dones cap a l’interior d’Aragó, primer a Cretes, i després a Caseres i a Alcanyís, on coneix gent de confiança que els ajudaran a instal·lar-s’hi i treballar.

Ara, a la fira de setembre de Morella, hi ha mercaders de mig Aragó, de Borriana i el Baix Ebre, de la castellania d’Amposta, i també italians. Hi ha moltes discussions sobre pesos i mesures de cereal, en les quals el mostassaf fa d’intermediari. I lladres. I putes. I captaires. En Mauri ven ovelles per set-cents sous barcelonins. El seu germà Joan, en canvi, decideix emportar-se la resta del ramat a Casteldans. Un captaire, a prop de l’almodí, prega una almoina a en Pere Mauri, que li etziba una puntada al maluc. El captaire, rabiós, s’aixeca i li planta cara. En Mauri parla:

—Ara que estàs dret i som iguals, cara a cara, sí que puc compartir els meus diners amb tu —li diu el pastor, i li posa un sou a la mà.

En Mauri viatja a Alcanyís, on troba la Mersenda, que s’ha instal·lat a la vila aragonesa després de deixar les muntanyes de Beseit, i també la Blanca i la Guillemina, que decideixen tornar a Caseres. Les ajuda amb els diners de la venda de les ovelles: els entrega cinc-cents sous barcelonins.

També torna a visitar la Raimona i el petit Bonamor a Forcall, i també els deixa diners. Poc després, baixa fins a Tortosa, per explicar les novetats a altres amics i advertir-los de la traïció d’en Sicre, que bé pot tornar i perjudicar-los. A la vora del pont sobre el riu Ebre, en Mauri troba el seu bon amic Ramon Isaura, de Larnat, pastor com ell. Caminen i seuen sota una olivera, comparteixen formatge, pa i olives, i conversen:

—Aquest Arnau ja era un malvat de petit —li diu la Isaura—. El vaig conèixer a Acs, i era la pell del diable. Quin greu que em sap el que li ha passat a en Belibasta! És una pena, perquè he estat a Sicília, i a Palerm hi ha un grup de bons cristians, i no hi ha cap Perfecte amb ells. De totes maneres, tinc la intenció d’instal·lar-m’hi.

—Explica’ls com n’és de delicada la situació per aquí, Ramon, per la Inquisició d’en Jacques Fournier. En quins altres llocs saps que visquin bons cristians, per arribar-m’hi?

—A l’illa de Sardenya i a l’illa de Mallorca, a Ciutat.

El pastor Pere Mauri surt de Tortosa i segueix el camí de la costa, fins a Peníscola. El seu port franc acull l’entrada i sortida de navilis cap a Mallorca, Sicília i Itàlia. En Pere pacta amb un mariner anomenat Trias, que fa uns quants anys va intentar noliejar una nau per ajudar a fugir alguns cavallers templers amb un lot de béns ja confiscats pel rei Jaume II. L’intent va fracassar, en Trias va pagar la seva pena, i ara ha tornat a les seves navegacions. En Mauri s’embarca amb ell, rumb a l’illa de Mallorca. Segueix la seva vida itinerant, però ara sobre les onades del mar Mediterrani.

El capità Trias dirigeix en Pere Mauri cap a una possessió pròxima a Ciutat, Son Ferriol, on pot trobar gent de la seva nació i la seva llengua. Són occitans, descendents dels que van col·laborar amb Jaume I en la conquesta de Mallorca, gent com l’Oliver de Termes, en Ramon de Canet, l’Aimeric, en Barberà, en Bonet, en Ferriol, en Jordà, en Riusec, en Riutord… Alguns d’ells van ser heretges perseguits, i conserven memòria dels seus majors, ressorgida ara per l’arribada dels últims fugitius de la Inquisició del bisbe Jacques Fournier, iniciada fa tres anys, el 1318. En Pere Mauri trava relació amb alguns d’ells, en especial amb dos picapedrers que treballen a la catedral.

Un d’ells projecta esculpir un arbre sagrat, arbre de la vida, sobre una de les portalades… En Mauri comparteix amb ells les seves enyorades converses amb el mestre Pere de Bon Ull, de Morella. Ells li parlen d’un savi il·luminat de l’illa, Ramon Llull lo foll. I així el pastor té coneixement de la simpatia que aquest savi mallorquí expressa en els seus escrits i prèdiques per les creences dels bons cristians, per la seva austeritat, allunyada de les pompes de l’Església temporal… En Pere Mauri sent inclinació per un home que, com ell, no deixa de moure’s pel món amb una idea: acostar les grans religions per la seva essència, sense esgrimir armes, únicament mitjançant l’art de la paraula.

En Pere Mauri torna a embarcar-se un mes més tard amb uns comerciants de Sóller, que naveguen cap a Montpeller, i que després costejaran fins a Barcelona i cap a Tortosa. El pastor deixa Mallorca perquè sent nostàlgia de les pastures de Sant Mateu, dels amics perduts de la seva comunitat i, sobretot, de la Raimona i del seu fill, en Bonamor.

Desembarca a Tortosa, on es queda un temps al servei d’en Pere i en Guillem Espà, les ovelles dels quals pastura. Són bons cristians, i per altres viatgers occitans han conegut la notícia que comuniquen a en Mauri, i que el pastor ja barrinava: en Belibasta ha mort a la foguera, al castell de Vila-roja de Termenès.

En Pere Mauri eleva una oració pel seu amic Guillem Belibasta, senyor de Morella, l’ànima del qual ara ja és amb el Pare Celestial, en companyia de les d’en Felip d’Alayrac, en Ramon de Castelnau, els germans Autier i tants altres coneixedors del Bé.

El que no sap en Mauri és que l’Arnau Sicre ha tornat. Es mou per la castellania d’Amposta, pel Maestrat de Montesa i pels Ports de Morella, a la recerca i captura d’heretges que pugui convertir en diners. En Sicre té ara la bossa ben plena, i vol multiplicar els seus guanys: amb els seus impius diners, finança i afina ulls i orelles en totes aquestes terres per trobar pistes que el portin a bones preses en la seva tasca de cerca. I en Pere Mauri n’és una peça principal! En Pere Mauri és a Tortosa, i en Sicre ja té confidents a Tortosa…

En Pere Mauri desitja visitar el nen que estima com un fill, en Bonamor Belibasta, fill de la Raimona Martí, nascut a la Santa Balma del senyoriu de Morella. Però abans decideix pujar pel riu Ebre fins a Flix. Necessita més diners, per proveir la Raimona i en Bonamor. I a Flix té bons amics, alguns d’ells sarraïns, als quals en alguna ocasió ha donat diners i ha fet regals. Sempre li ha agradat fer passar els seus ramats per Flix, en un meandre del riu en què s’alça un castell de fundació islàmica i fortificat pels seus conquistadors. Sap que els seus amics l’ajudaran, li tornaran el favor d’una manera o una altra, i, a més, saludarà la seva cosina Joana, a la qual va salvar la vida a Beseit! Al final la va ajudar a instal·lar-se a Flix, amb un amic sarraí convers, el barquer Amed.

La Joana, que s’ha aparellat amb l’Amed, insisteix a oferir-li la seva hospitalitat. En Mauri l’accepta, i, mentre sopen un guisat de be, el pastor els relata que en Belibasta ha mort i que les seves cendres s’han dispersat en l’aire de les Corberes. La Joana li diu que ja ho sap, i li pregunta per la Mersenda, la seva mare. En Mauri li explica que va deixar Beseit i que viu entre Cretes i Alcanyís, i que la comunitat de bons cristians de Morella i Sant Mateu ja és història…

En Pere Mauri es queda a dormir a casa de la Joana, a prop del riu. Mentre agafa el son, recorda la nit que va passar a la posada de la vila veïna d’Ascó amb en Belibasta, el seu cosí Arnau Mauri i l’Arnau Sicre, el traïdor, i ara s’adona que el seu estratagema d’emborratxar en Sicre va ser un fracàs. Ara entén que en Sicre va fingir que estava ebri, va fingir ser un fidelíssim defensor d’en Belibasta quan ell li va proposar entregar l’heretge als inquisidors i repartir-se la recompensa… En Sicre és, sens dubte, un dels homes més intel·ligents i astuts que ha conegut mai.

Aquesta matinada creu que somia quan torna a veure la cara de l’Arnau Batlle-Sicre. Però no és un somni. Una quadrilla de soldats a les ordres del batlle de Flix irromp a l’habitació del pastor Pere Mauri, i l’Arnau Sicre acompanya el batlle. En Pere Mauri, com en Belibasta a Tírvia, és detingut pels soldats del batlle i, escortat pel traïdor, acaba amb els seus ossos en una masmorra del vell castell de Flix.

La seva cosina Joana, que tant va clamar a Prades, Orta i Beseit que lliuraria les costelles d’en Belibasta al foc, ara ha entregat el pastor Pere Mauri, l’home que un dia li va salvar la vida.