VII

Montelhó cau

(Alt Arieja, 1308)

Tots els habitants del llogarret de Montelhó són detinguts. Tots! El 8 de setembre del 1308, dia de romeria, els soldats de l’inquisidor de Carcassona, en Geoffroy d’Ablis, envolten l’humil llogarret de Montelhó, a l’Alt Arieja, assenyalat per l’heretgia des de fa temps.

Els soldats tiren a terra les cases més sospitoses, i hi ha algunes escaramusses sagnants que deixen cadàvers pels carrers. Dominada la situació, els soldats detenen tots els pobletans. Són uns dos-cents! Els detenen i els condueixen a les masmorres de Carcassona. Un a un, són presentats a l’inquisidor D’Ablis, que els interroga amb parsimònia.

Al poble muntanyès de Montelhó han quedat només els nens menors de catorze anys, orfes de qualsevol atenció, que vaguen pels carrers deserts com ànimes en pena.

Uns quants pobletans, àgils o advertits, han aconseguit fugir, han escapat per pèls cap al bosc, muntanya amunt. Així la resolta Guillemeta Mauri i el seu marit llenyataire. També la seva germana Mersenda, al costat de la seva filla Joana. I també el seu nebot Pere Mauri, despert i fibrós pastor d’ovelles, amb el seu germà Joan. I també alguns altres pastors, com en Guillem Maurs, en Ramon Isaura, en Pere Meseguer…

Al capdavant dels soldats de l’inquisidor es troben el jurista Pere de Luzenac i en Jacques de Polignac, carceller de Carcassona, així com l’Arnau Sicre, notari i castellà de Tarascon d’Arieja. Aquest Arnau Sicre és un competent jurista, un complidor catòlic, un home d’ordre…, i un marit molt desventurat: la seva dona, la Sibil·la Batlle, convertida en febril devota dels bons homes, l’ha expulsat de casa! La casa conjugal d’Acs dels Tèrmes en què vivien com a esposos ja no és casa seva: ella l’ha repudiat perquè ell es resisteix a venerar els bons cristians. La Sibil·la expulsa l’Arnau Sicre, l’aparta del seu costat, el fot al carrer. I es reparteixen els fills. L’Arnau Sicre, instal·lat en el veí Tarascon, aigües avall del riu Arieja, es queda amb els fills Arnau i Pere, de set i vuit anys, els educa escrupolosament en el més ortodox catolicisme romà.

La Sibil·la, en canvi, educa els seus fills més petits a la casa d’Acs, un bulliciós fòrum d’activitats herètiques. La Sibil·la Batlle, abans la muller d’en Sicre, la vehement càtara d’Acs, s’ordena Perfecta. És una dona passional, summament activa i altiva, sense por de res ni de ningú. La seva fe bullent pot amb tot, i, a més, no la dissimula. Amb els anys, un dels fills que ella educa, en Pons Batlle, acabarà també sent Perfecte, un dels últims Perfectes. I, també amb els anys, el seu altre fill, l’Arnau, el que s’ha criat al veí Tarascon amb el pare repudiat, es convertirà en el pitjor enemic dels últims heretges de la diàspora.

Però, ara, el 1308, és el notari Arnau Sicre qui aixeca acta de tot el que ha passat a la presa del llogarret occità de Montelhó. I la notícia de la caiguda de Montelhó recorre les muntanyes. En aquests dies, en Belibasta i en D’Alayrac caminen per les altures del País d’Alion, la regió de Montelhó. S’han aturat en una barraca de pastor. Un grup de pastors hi descansa.

Així coneix en Belibasta el pastor Pere Mauri, de Montelhó. A la muntanya, fugitius tots dos. En Pere Mauri té ara vint-i-cinc anys, dos menys que en Belibasta, però és d’ossada més robusta i musculatura més ferma. Té la mirada múrria i molt cridanera, perquè li brilla un ull castany i l’altre verd. En Pere Mauri gaudeix d’una ment molt clara i d’un estat d’ànim molt alegre en qualsevol circumstància: té el talent de paladejar tot el que passa al seu voltant, sigui bo o dolent. «El que passa, convé», diu sovint. Es cobreix amb una pellissa de pell dels seus bens, i els seus peus són lleugers i les seves cames mai no es fatiguen. I és membre resolt de la secta, encara que menys per conviccions teològiques que per un sentit de pertinença i respecte, si creiem les seves pròpies paraules: «Sóc bon cristià perquè així ho vaig aprendre del meu pare».

—Beneeix-me, bon cristià —prega el pastor Pere Mauri, que reconeix en D’Alayrac com a Perfecte, atès que l’ha vist algunes vegades per Montelhó i ha saludat el seu pare a la casa familiar, una de les de la plaça del poble.

—Que tinguis una bona fi —el beneeix el Perfecte, que rep després tres petons del pastor.

En Pere Mauri és amb el seu germà Joan i amb en Guillem Maurs, fugits tots dos de Montelhó. Així s’assabenten en Belibasta i en D’Alayrac del que està fent l’inquisidor de Carcassona en el llogarret muntanyès de Montelhó. Així saben que les seves estenalles mosseguen la gent del comtat de Foix sospitosa d’heretgia. Hi ha morts a la foguera, hi ha demolició de cases familiars, hi ha expropiacions de béns.

S’estén i creix la por de ser delatat, detingut i empresonat. Fer de pastor és una bona manera de desaparèixer i sobreviure, si més no durant una temporada…

Així s’assabenten en Belibasta i en D’Alayrac que alguns montalienesos, després de ser interrogats, estan tornant al poble: per les seves faltes, alguns han de lluir creus de feltre groc a la roba. Altres segueixen tancats a pa i aigua al Mur de Carcassona. A molts els confisquen la casa, el bestiar i la terra, de manera que queden en la misèria, sense recursos propis per subsistir, condemnats al vagabundeig i l’almoina.

Tot això ho relata en Pere Mauri, que sembla que té ulls i orelles en tots els racons del país.

I en Belibasta intueix que necessita dels ulls i les orelles del pastor Pere Mauri.