XLVIII

El tracte enverinat

(Nadal del 1320)

—Guillemeta, tinc una cosa molt important per explicar a monsenyor, però no trobo el moment. Em permets que t’ho expliqui a tu, i m’aconselles? A més, hi ha una part que t’interessa…

—I tant, Arnau. De què es tracta?

—Saps que vaig viatjar al Pallars fa un any i escaig per visitar una tieta meva. És germana de la meva santa mare, i és molt, molt rica. Molt rica i molt gran, també. Es diu Alazaïs, i la vaig veure ja molt velleta. Ella sosté la meva germana Ramona, i la meva germana la cuida, ja que la vella té ja molts desmais i indisposicions. Totes dues són molt bones cristianes, Guillemeta. Viuen al Pallars per allunyar-se d’aquest dimoni d’en Fournier…

—A veure si algú mata d’una vegada aquest Satanàs!

—Així sigui. La Guillemeta, la meva tieta està al final dels seus dies i només té un desig: conèixer en Guillem Belibasta, i que monsenyor li faci el consolament. Desitja que sigui monsenyor qui salvi la seva ànima, no s’atreveix a demanar-ho a ningú allà… Jo li vaig parlar del senyor de Morella, de la seva rectitud i santedat.

—Ben fet, estimat.

—Però el seu desig de ser consolada per monsenyor la tortura, perquè se sent molt feble i és incapaç de muntar a cavall, ni tan sols pot ja caminar.

—Quina llàstima.

—Ho és, i no saps quant, Guillemeta! Perquè la meva tieta és riquíssima i em va dir que estava disposada a donar tota la seva riquesa a en Belibasta, per al seu manteniment i el de la nostra comunitat de bons cristians.

—I com no n’havies dit res, abans, d’això, Arnau?

—He volgut fer-ho diverses vegades, però… Ah, a més, hi ha la part que t’interessa, Guillemeta: la meva germana Ramona vol casar-se. Així m’ho va dir: s’adona que la nostra tieta no durarà gaire, i no vol quedar-se sola allà. Tem que un cert parent pròxim de la meva tieta aconsegueixi entabanar-la i quedar-se amb tot. I què faria la meva germana, llavors?

—I per què dius que això té a veure amb mi?

—El teu fill Arnau, Guillemeta! No volia casar-se?

—I tant. Ho vol i ens convindria, per portar criatures a la nostra comunitat. Però no li acaben de fer el pes les noies amb què ha tractat a Sant Mateu: la que no és un desastre, no és bona cristiana. I en Belibasta té raó: hem d’aparellar-nos amb bons cristians, per ajudar-nos i per garantir la salvació de l’ànima de la parella, arribat el moment.

—A l’Arnau li encantaria la Ramona, Guillemeta. N’estic segur! És bona cristiana, com dius, i la meva tieta l’ha educat molt bé. Si la meva mare pogués veure-la, n’estaria orgullosa, d’ella. L’Arnau no trobarà una esposa millor que la meva germana Ramona!

—Tot el que dius és molt interessant, és veritat. I sí que convindria explicar-ho al nostre Senyor…

—Gràcies, Guillemeta. M’ajudaràs a explicar-l’hi, sisplau? Hem de fer-li veure que val la pena anar a casa de la meva tieta. Si jo l’acompanyo, podria consolar la meva tieta Alazaïs, i tornar amb una fortuna i amb una esposa per a l’Arnau!

—L’Arnau voldrà veure-la abans…

—Doncs que vingui amb nosaltres! Hi podem anar tots tres.

—Viatjar al Pallars… Ja vas sentir el que va dir el pastor Guillem Maurs l’altre dia, pensant en el bisbe Fournier, quan va pujar-hi aquest estiu els seus ramats: «Cada vegada que passo els ports se m’ericen els cabells».

—Ho sé, i amb raó. I també recordo el que va dir monsenyor: que Satan s’ha encarnat en en Fournier. «Té Satan al cor i set esperits malignes!», va dir.

—És un viatge perillós…

—Guillemeta, no veig cap altra solució! No creus que s’ho mereix?

—I tant, és una bona jugada. Però…, no hi ha res que el senyor de Morella temi més que allunyar-se d’aquestes terres. Sap que en Fournier el busca, el vol cremar…

—Si anem amb compte, evitant els mals cristians, no hi ha raó per témer res. A més, protegit per l’Arnau i per mi, quin perill pot haver-hi?

L’endemà, arriba a la casa de la Guillemeta el pastor Pere Mauri. La Guillemeta vol conèixer la seva opinió sobre el pla de l’Arnau Batlle-Sicre, i l’hi explica. Després, la dama ordena cridar l’Arnau Batlle-Sicre, que es presenta a la casa en un dir Jesús. En Pere Mauri proposa a l’Arnau Batlle-Sicre pujar plegats a Morella per visitar en Belibasta i exposar-li la seva proposta. L’Arnau veu el cel obert: si la Guillemeta li dóna suport, si en Pere Mauri li dóna suport, la partida està mig guanyada! I, per arrodonir el pla, decideix que ha arribat el moment de posar sobre la taula els agnels d’or que li ha avançat el bisbe de Pàmies per facilitar l’èxit de la seva cacera:

—Partim demà a l’alba, Pere. A Morella! I et proposo una cosa: ens quedarem a Morella a passar la Nativitat del Senyor amb en Belibasta. Penso pagar-li totes les despeses d’aquestes festes! La meva tieta em va donar diners, i jo també he treballat molt. Quin millor destí per als diners de la meva tieta que regalar-nos unes bones festes amb monsenyor de Morella? Tinc deu lliures en agnels d’or, Pere! Et sembla bé?

—M’agrada molt el que dius, amic Arnau, molt! Així es fa! Excel·lent idea. Ara, a descansar, i demà…, a Morella!

En Belibasta és a casa seva de la plaça dels Tarrascons al costat de la Raimona i la seva germana, la Blanca-Comdors, a més de la Guillemina, quan arriben l’Arnau Batlle-Sicre i el pastor Pere Mauri. Els nouvinguts saluden amb el mellorer el seu Perfecte, ajunten les seves galtes. Després seuen a la taula de la cuina, i en Pere Mauri i l’Arnau Batlle li exposen com d’avantatjós seria viatjar al Pallars. En Belibasta pregunta:

—Segur que la teva tieta no pot viatjar, Batlle?

—Impossible, monsenyor. La gota l’està matant. I la meva germana no pot deixar-la sola; si no, fa temps que me l’hauria endut! Té moltes ganes de casar-se, ja us dic…

—Això estaria molt bé, molt bé. Ja sabeu que necessitem que creixi aquesta comunitat…

—Si vós poguéssiu anar al seu costat…, la meva tieta us ho donaria tot! Em va dir que té més confiança en un sola paraula vostra que en cent de meves. I em va donar diners perquè us procuri el necessari. Podríem anar-hi a cavall!

—Senyor, i l’Arnau li proposa, a més, una altra cosa: sufragar amb els diners de la seva tieta unes bones festes de la Nativitat!

—Estic molt complagut, Arnau. De quants diners disposes?

—Deu lliures en agnels d’or, monsenyor: de sobres per passar unes bones festes i preparar tot el que cal per al viatge!

—Beneït siguis, i lloat sigui Déu. Però he de meditar això del viatge…

—Després de la Nativitat, tindríem un parell de bons mesos per organitzar tots els detalls del viatge, estudiar l’itinerari… És que la meva tieta, amb seny, em va dir que viatgem a la Quaresma, quan mengeu el mateix que els altres, perquè si hi anéssim en una altra època i no mengéssiu carn, podríeu ser reconegut.

—Ben pensat.

—I tornarem sans i estalvis…, i rics!

—I amb una esposa per a l’Arnau… —medita en Belibasta.

—Monsenyor, accepteu-me ara aquest agnel d’or… No vull que gasteu res de la vostra butxaca fins que no partim…

—Farem el viatge, monsenyor? —pregunta llavors el pastor Pere Mauri, amb un timbre alegre a la veu. En Pere Mauri està sempre disposat per a qualsevol aventura!—. M’agrada el que explica l’amic Arnau Batlle i…, jo conec els camins més convenients i segurs! Per què deixar passar aquesta ocasió? Jo us guiaré!

—Pere Mauri, si tu véns amb mi…, d’acord! A la Quaresma ens n’anem al Pallars!