LIV

La caiguda del Perfecte

(Tírvia, Quaresma del 1321)

L’escamot de soldats irromp abans de l’alba a la casa. Esbotzen la porta de la cuina, hi entren a patolls, envolten els heretges encara adormits. Al capdavant dels soldats hi ha el batlle Pinyana, que desperta en Guillem Belibasta d’una puntada. D’un salt, en Pere Mauri s’incorpora, branda el punyal del Perfecte a la seva mà esquerra i el seu a la dreta, i s’interposa entre el seu senyor i els soldats. L’Arnau Batlle clava una empenta per l’esquena a en Mauri, que cau a terra. Els soldats li treuen les armes i l’immobilitzen. Amb un lladruc, el batlle ordena als soldats que els detinguin a tots, en Belibasta, l’Arnau Mauri, en Pere Mauri i l’Arnau Batlle-Sicre.

L’amo de la casa, el suposat heretge còmplice, veu partir el grup des de la porta del carrer. En Pere Mauri sorprèn l’Arnau Batlle acomiadant-se d’aquest home amb un somriure creuat, i en aquest moment ho entén tot: el seu amfitrió a Tírvia, el suposat bon creient fidel i sol·lícit que els ha albergat a casa seva no és sinó un traïdor. I ara ja no hi ha cap dubte que l’Arnau Batlle, aquest que creia el seu bon amic Batlle, fill de la Perfecta Sibil·la Batlle d’Acs, no és res més que un Sicre: el major dels traïdors.

Pels carrers de Tírvia, en els quals comencen a obrir-se portes i finestres matineres, els soldats condueixen els detinguts a les dependències del castell. Allà, el batlle els acusa d’heretgia, els comunica que són reus del comte Foix, i que seran entregats a la Inquisició del bisbe de Pàmies, en Jacques Fournier. Tots, menys l’Arnau Batlle-Sicre, que en aquest moment s’aparta del grup d’en Belibasta, es col·loca al costat de l’autoritat i parla:

—Els daus ja han estat tirats, Belibasta, heretge! Que us jutgin pels vostres errors, els vostres pecats i els vostres crims. Heu fet molt de mal a molta gent amb les vostres falòrnies, i heu causat la desgràcia de moltes persones. Ara pagareu per això. Heu matat i heu fugit de la justícia, i també pagareu per això.

—Judes, Judes, traïdor. Has traït el Fill de Déu —encerta a remugar en Belibasta.

—Deixeu de blasfemar —diu en Sicre, que tot seguit es gira cap al pastor Pere Mauri—: Tu, no, Pere. Tu no hauràs de pagar per res. Tu pots anar-te’n: fot el camp on vulguis! I també el teu cosí. Marxeu en pau, que cap mal heu fet i res no hi ha contra vosaltres. —I, mirant el batlle, afegeix—: Això és el que s’ha acordat, Pinyana! Ells han estat els meus guies, m’han estat molt útils en la meva missió.

—Així sigui, senyor Arnau Sicre, és el que s’ha acordat. Soldats, deixeu-los marxar!

En Pere Mauri té ganes de cridar. Té ganes d’etzibar a l’Arnau Batlle-Sicre que és un traïdor, un miserable, un venut. Té ganes de preguntar-li quantes monedes li paguen per entregar en Belibasta, un Perfecte, senyor de Morella. Però, atònit per la paciència i l’astúcia amb què en Batlle-Sicre ha estès la seva trampa a Sant Mateu i Morella, calla. Li repugna que tanta intel·ligència es bolqui a causar la desgràcia a un altre ésser humà. Què justifica fer una cosa així? En Mauri no pot perdonar-lo, però es conté i calla: cridar i increpar el traïdor el desfogaria, però què en trauria? Res. Sensat, guarda silenci i deixa parlar l’Arnau Batlle-Sicre, que el mira fixament.

—Vés-te’n, Pere, en el nom del cel: res no m’has fet i res no has de témer de mi! Vés-te’n! Torneu-li els seus ferros.

Aquestes paraules de l’astut Batlle-Sicre es converteixen per a en Pere Mauri en la pista de les seves traïdores intencions. «Res no has de témer de mi». Res? Com vol que no temi qui ha invertit tant de temps i males arts en una traïció? Pot haver-hi algú més temible? «Res no m’has fet…». I què li havia fet en Guillem Belibasta a l’Arnau Batlle-Sicre? I en Mauri ho entén: per a en Batlle-Sicre, en Belibasta ha estat una peça de caça, una bossa de diners. En Mauri ho entén: en Sicre cobrarà la seva sucosa recompensa per la captura d’en Belibasta, i després intentarà obtenir-ne una altra per atrapar-lo també a ell.

Per això no els entrega ara tots tres alhora. En Mauri entén que en Batlle-Sicre pactarà després un preu per ell. I després per l’Arnau Mauri, i pel seu germà Joan, i per la seva mare Guillemeta i el seu germà Pere, i per en Ortolà, i per l’Esperte, i per la Mathena, i per en Ramon Isaura, i per en Guillem Maurs, i per la tieta Mersenda, i per tants altres heretges els habitatges dels quals coneix prou bé el molt traïdor a la Corona d’Aragó. I per la Raimona! La Raimona, la concubina del Perfecte! La Raimona, que està a punt de parir un fill que en Pere Mauri creu que és seu… En Mauri es mossega els llavis i entén que el millor que pot fer és sortir d’allà ràpidament…, i posar a recer la comunitat d’en Belibasta i la seva estimada Raimona. I al fruit del seu ventre.

—Gràcies, Arnau Sicre. Gràcies. Has fet honor al teu pare…

En Mauri decideix anomenar-lo així a partir d’ara: Arnau Sicre. Perquè l’Arnau acaba de demostrar-li que és una estella enverinada del mateix pal que el seu pare, el notari catòlic i gos inquisitorial que va aixecar acta de les sagnants detencions d’heretges a Montelhó, el 1308.

En Belibasta s’està rígid com una estàtua, perplex davant la rapidesa dels fets. Està detingut, un suposat creient l’ha traït i l’ha lliurat, i el seu més lleial deixeble queda en llibertat i ara l’abandona. Llavors, també ell, el lleial pastor Pere Mauri, l’ha traït? També ell ha participat de l’engany? Per què no esgrimeix el punyal i l’allibera?

—Pere, Pere… —balbuceja.

En Pere Mauri mira amb els seus ulls de dos colors en Guillem Belibasta. Amb aquesta mirada vol expressar-li que ja res pot fer per ell i que li desitja la millor fi, però no pot pronunciar cap mot. Tem que qualsevol cosa que digui el comprometi, provoqui el batlle i el faci detenir. I res no podria fer llavors per la Raimona i per la seva descendència. A en Mauri se li humiteja la mirada davant el desemparament d’en Belibasta, i està a punt d’agenollar-se davant seu, però es conté. En Pere Mauri no fa ni diu res. Només fa un pas enrere.

El pastor es gira i surt de la sala, seguit per l’Arnau Mauri.