XVII

Les dones d’en Mauri

(1313)

Al bo d’en Pere Mauri sempre li ha agradat ajudar les dones, tant les de la seva família —com la seva tieta Guillemeta— com les altres. És un pastor sense esposa, un nòmada sense casa ni família, un home lliure de lligams materials i conjugals, i per això considera totes les dones una mica seves. No té ni vol conviure amb dona, però li encanta estar amb elles. I sap tractar-les. Sap somriure’ls amb encant, sap mirar-les amb els seus ulls de dos colors, és faceciós i gentil. Sap com parlar-los en cada moment i com encertar amb petits regals portats d’altres llocs. A les dones, aquest home jocós i volander, passatger i divertit, els fa olor d’herba i cuir, de mascle i de llibertat. Ve de la muntanya, és transparent, i elles saben que no els portarà preocupació ni conflicte, ni exigència ni requeriment, ni compromisos o promeses falses. Només bones estones i algun formatge de cabra!

Les dones es deixen enlluernar amb les seves històries de la muntanya, de lluites contra el llop, amb les seves peripècies de llocs desconeguts i llunyans, de personatges exòtics. En Pere Mauri té entregades amants des de la Seu d’Urgell fins a Morella, des de Bagà fins a Prades, des de Lleida fins a Peníscola. A vegades, sigui on sigui, en Pere Mauri desapareix, deixa els ramats a cura dels seus companys de quadrilla durant un dia, o dos, i ells ho entenen i ho accepten. Saben que el seu cap visita alguna bella amiga o coneguda, noia o dona, soltera o viuda o malcasada, en aquell llogarret de muntanya, en aquest poble del pla, en aquesta ciutat de la costa. En Pere Mauri els narra, en acabat, al costat de la foguera, després del pa amb formatge i raïm, alguna aventura galant, sense gaires detalls però amb molta intenció. I tots s’adormen encantats sota les estrelles, somien enagos recollides i cuixes blanques. Ningú no li té malvolença, a en Pere Mauri, perquè a cadascú sap donar-li alguna cosa, sempre és desprès, lleuger i rialler.

A en Pere Mauri li agrada ajudar les dones, com ajuda la seva tieta Guillemeta a traslladar-se i instal·lar-se a Sant Mateu amb els seus dos fillets, en Joan i l’Arnau. El pastor Pere Mauri li entrega fins i tot una quantitat de diners respectable, unes boniques monedes… En Mauri sempre disposa de belles monedes dins el sarró.

També va ajudar un dia la seva germana Estelle, set anys enrere, abans de la tragèdia de Montelhó, abans de la diàspora dels bons cristians…

Va ser arran d’una nit en què, per estar en una fira de bestiar, es va quedar a dormir a casa d’ella, a Laroque d’Olmes, a Llenguadoc, on ella vivia amb el seu marit, un fuster. Durant la matinada, un soroll va despertar el pastor. Era el seu cunyat, noctàmbul i una mica bevedor, que tornava tard a casa. Al cap de poca estona, en Mauri va sentir com la seva germana Estelle rebia una pallissa de pals del seu cònjuge. Consternat, en Mauri va estar a punt d’irrompre a l’estança i intervenir-hi. Però va dubtar i es va contenir. Quan creia que ja no podia aguantar més, la pallissa va cessar. No va poder agafar el son la resta de la nit, meditant sobre el que convenia fer per ajudar la seva pobra germana. L’endemà, bo i passejant a la vora del riu amb el seu amic i Perfecte Felip d’Alayrac, li va demanar consell i aquest l’hi va donar:

—Rapta la teva germana, aparta-la d’aquest home! Aquest paio és violent, i, a més, ignorant i catòlic incurable. L’ha colpejat per allotjar-te a casa seva, segur, perquè sap que tu et fas amb bons cristians…

—És possible.

—Segresta-la, Pere, segresta-la i emporta-te-la. Però després caldrà evitar tant sí com no que l’Estelle, ja alliberada de la tirania de la seva llar, acabi convertida en una meuca vagabunda.

Atenent al consell, en Pere Mauri va segrestar la seva germana. I perquè no quedés desatesa i es veiés obligada a vendre’s, la va deixar sota la protecció d’en Felip d’Alayrac, atès que ell havia de tornar amb els seus bens. Quan el Perfecte D’Alayrac, el mestre d’en Belibasta, va ser detingut per la Inquisició i cremat a la foguera, l’Estelle va desaparèixer. Va caure a les grapes de la Inquisició, o va escapar i avui vaga pel món, qui sap si convertida en una meuca? Mai més no se’n va saber.

Com es veu, no sempre li surten bé les coses amb les dones a en Pere Mauri. Almenys amb les dones de la seva família… La seva tieta Guillemeta, a la qual acompanya des d’Orta fins a Sant Mateu per ajudar-la a instal·lar-se en millor lloc i que prosperi, prospera. Tal com ell vaticina. Ella hauria d’estar agraïda a en Pere per la seva ajuda, el seu préstec de diners… Però dos estius després, en un afer en què en Pere Mauri confia en ella…, ella l’estafa! El bo d’en Pere Mauri s’enfada, però ben aviat torna a somriure.

La cosa és així: el pastor Pere Mauri deixa en dipòsit a la Guillemeta cinquanta ovelles, amb el solemne acord que ella i els seus fills les cuidaran i vigilaran mentre pasturen, per vendre plegats la llana i uns quants animals al seu retorn, a la fira de setembre, i repartir equitativament els guanys. Tanmateix, quan torna, en Pere Mauri descobreix que la Guillemeta ha venut totes les seves ovelles!, i no li dóna ni un trist sou.

Perquè tot el que ha recaptat l’ama Guillemeta, tot, ho ha entregat a un conegut comú, a algú que acaba d’instal·lar el seu regne d’aquest món a la ciutat de Morella: en Belibasta!