LI

La trampa de la borratxera

(Ascó, abril del 1321)

El matí arriba carregat de nuvolots. En Belibasta sent com si l’aixafessin. Camina en silenci pels boscos dels ports de Beseit. L’Arnau Batlle-Sicre també carrega temps rúfol a la ment: suma els vuit sous que ha pagat pel sopar i la posada, més tots els que porta gastats des que va tornar el passat Nadal a Morella des d’Occitània, beneït i sufragat pel bisbe de Pàmies, l’inquisidor Jacques Fournier. En el seu fur intern, l’Arnau Batlle-Sicre implora al destí que tot aquests diners anticipats per en Fournier rendeixin aviat els seus fruits i beneficis…

En Pere Mauri també carrega amb el seu punt negre. Aquesta matinada, mentre recollien les seves robes i sarrons, quan l’Arnau Batlle-Sicre ha sortit a l’exterior a orinar, en Belibasta li ha comentat els temors expressats per la tieta Mersenda la nit passada.

—I si la Mersenda té raó? I si l’Arnau Batlle em traeix, Pere?

—Senyor, si l’Arnau Batlle hagués volgut trair-vos ja ho hauria fet! Fa ja força temps que és amb nosaltres, ens coneix a tots…, i d’ocasions, n’ha tingut.

—Sí, però potser el més prudent hauria estat haver-te enviat a tu i el teu cosí per endavant, per verificar si aquesta tieta existeix. I, si existeix, si està malalta i és rica…

—Entre que vaig i torno, la tieta d’en Batlle pot morir sense consolar, i si l’ocell vola sense vós… Però jo faré el que vós disposeu, monsenyor!

El cosí d’en Pere Mauri, l’Arnau Mauri, s’ha llevat indisposat, amb vòmits i mal de panxa. Molt feble, no pot caminar, no pot continuar el viatge. Es queda a Beseit. En Belibasta decideix seguir endavant amb el pastor Pere Mauri i amb l’Arnau Batlle-Sicre. S’estima més creure que la tieta moribunda d’en Batlle existeix i es troba a les últimes, i que consolar-la pot solucionar-li la vida. La cobdícia i la vanitat el posen novament en camí! En Belibasta ho argumenta al seu fidel creient Pere Mauri, a la seva manera.

—He promès anar al Pallars i compliré la meva promesa! I si Déu, el meu Pare, em crida, amb Ell aniré.

En Belibasta es posa en mans de la Providència i adopta un aire de màrtir: ell mateix se sorprèn en sentir-se. Descobreix una imprevista voluptuositat davant aquesta possibilitat… Però avança, ja que la possibilitat d’obtenir un benefici pesa més que el perill de desgràcia.

De nou en camí, a en Pere Mauri li sembla veure pacificat en Belibasta. I ell no dubta de l’Arnau Batlle: creu que res no s’ha de témer d’ell, però l’amoïna que el seu senyor es preocupi. Al pastor l’han enganyat més de dues i tres vegades a la seva vida: un pastor dels Pirineus mai no li va tornar uns diners deixats en dipòsit; la seva pròpia tieta Guillemeta va vendre unes ovelles seves i mai no li va donar la seva part, i el mateix Belibasta el va enredar en la compra d’altres ovelles… Però l’Arnau Batlle, fins ara, mai no l’ha ensarronat…

El pastor aixeca l’ànim, i marca el pas amb energia, camí d’Arnes. Segueixen el curs del riu Algars i passen pel costat d’un desnivell que genera una cascada i un toll d’aigües maragdines com les que canten els trobadors en els seus versos, que els naturals anomenen el toll del Vidre. I s’hi aturen a beure.

En Pere Mauri ha recorregut tots aquests senders, caminois i camins durant els últims quinze anys. Mentre observa l’Arnau Batlle beure a dues mans l’aigua fresquíssima i pura de la font del toll del Vidre, al pastor se li acut una idea.

—Monsenyor —xiuxiueja en Pere Mauri a en Belibasta—, ja sé com aclarir-vos els dubtes que la tieta Mersenda ha sembrat en el vostre ànim: aquesta nit posaré a prova la sinceritat de l’Arnau Batlle… Però callem ara…

Els tres homes tornen al camí. Passen pel poble d’Arnes i en Pere Mauri compra un pot de mel a un abellaire amb qui s’encreuen a prop de l’ermita de la Magdalena. Travessen el riu Estrets per un alçaprem, amb les roques de Bene i Orta a la vista. En Pere Mauri recorda el marit de la Guillemeta, en Bernat Martí, mort en aquests boscos fa ja set anys… Deixen enrere Orta, Prat de Comte, Bot, Gandesa, Corbera i Camposines, i s’aturen a la posada d’aquest últim poble.

Un pobletà els explica que, fa molt pocs mesos, el mateix rei Jaume II va estar allotjat en l’altiu castell de Corbera, que va ser de l’orde del Temple fins fa dos anys. En Belibasta diu que sent simpatia pel llinatge d’aquest rei i ho expressa en una mena de to profètic i apocalíptic que de vegades li agrada fer servir.

—Els pobles s’alçaran contra els pobles, els regnes contra els regnes, i serà la guerra de tots contra tots. I un rei de la raça dels reis d’Aragó donarà menjar al seu cavall sobre l’altar de Roma! L’Església romana serà rebaixada i l’Església del Bé, exaltada, i els seus ministres, honrats a tot arreu!

En Belibasta odia el Regne de França i els inquisidors de Roma: entre els uns i els altres han assolat l’Església dels bons cristians i han espremut la terra dels seus avantpassats. Per això veu en les terres dels prínceps catalanoaragonesos que fa un segle van combatre la croada antialbigès un refugi gairebé messiànic.

Deixen enrere la bella ermita templera de Sant Bertomeu i aquesta mateixa nit arriben a Ascó, a la ribera del riu Ebre. Queda aquí molt morisc, en convivència amb cristians, sota el senyoriu del castell hospitalari, fins fa poc templer. La seva capella custodia santes relíquies portades de Terra Santa pels mateixos monjos guerrers: hi ha una pedra de la casa en què va néixer Jesucrist, una altra pedra del Gòlgota, un tros del bastó d’Aaró…

Els tres homes troben posada a la vila d’Ascó, i en Pere Mauri pregunta si tenen vi. Sí: hi ha bon vi negre de la terra. El vi és part del pla que en Pere Mauri ha ordit aquest matí a la font del toll del Vidre… S’asseuen al voltant d’una taula de fusta tacada de greixos i vi, esquinçada per talls de ganivets i navalles. En Mauri serveix vi als seus companys de viatge i a ell mateix. En Belibasta beu en la seva pròpia tassa. Sempre la porta amb ell, al sarró o penjada del cinyell; així evita beure en vasos en què altres llavis puguin haver impregnat greix després d’haver menjat carn. Ni aquest vestigi de carn es permet un Perfecte càtar!

—Bon vi, el d’aquesta terra! —pondera en Pere Mauri—. Ens ajudarà a descansar. En beuré una mica més. Tu també, Arnau, que has caminat bé!

En Pere Mauri n’omple una altra tassa per a l’Arnau Batlle-Sicre. Ha decidit embriagar-lo. I, quan estigui borratxo, l’interrogarà, l’estirarà de la llengua, escrutarà en la seva ànima, en les intencions més pregones. En Pere Mauri no creu en els capellans, però sí en una locució llatina que els ha sentit dir alguna vegada: «In vino veritas». Li han dit que significa que el vi fa parlar les persones i els fa dir les veritats, i més d’una vegada ho ha constatat.

La gerra de vi està ja a mitges, i en Pere Mauri s’aixeca per demanar-ne una altra a l’hostaler. Li demana que sigui d’un vi diferent. En Pere Mauri està convençut que la barreja de diferents vins incrementa el seu poder embriagador. Vol emborratxar l’Arnau Batlle i deixar-lo anar de la llengua. Així que, d’esquena a l’Arnau, barreja el vi de les dues gerres en una. Però l’Arnau Batlle-Sicre ho veu i entén a l’instant els propòsits d’en Pere Mauri i de l’heretge Belibasta…

L’Arnau Batlle-Sicre beu el seu vi. Però només mitja tassa. L’altra mitja, dissimuladament i silenciosament, l’aboca als seus peus, al terra pavimentat d’àmplies i irregulars lloses de pedra. El vi s’escorre entre les pedres. L’Arnau Batlle-Sicre alça després la copa i exalça el vi d’Ascó, se l’endú als llavis i fingeix escurar-la. Estén després la copa perquè en Pere Mauri torni a omplir-l’hi. I repeteix l’operació diverses vegades. Al cap d’una estona, l’Arnau Batlle-Sicre alça la veu per demanar més vi, però deixa caure el got i canta una cançó típica de Tarascon. En Batlle completa el seu teatre en aixecar-se del banc, trontollar, abraçar en Pere Mauri i deixar-se caure a terra com un sac de patates, al costat de la taula.

En Pere Mauri l’alça del terra. L’Arnau Batlle-Sicre es deixa acompanyar al llit. Vacil·la, ensopega i balbuceja. En arribar al costat del llit, enfonsa les mans entre les calces i n’extreu la verga. Intenta orinar al costat de la capçalera del llit. En Pere Mauri l’hi impedeix, l’arrossega fora de l’estança, el porta al carrer.

—Aquí ja pots pixar a gust, Arnau! I l’aire fresc se’t posarà bé.

—Etssss…, un boooon…, amiiiic, Pere —xampurreja l’espia, delectant-se en la seva interpretació d’un borratxo xerraire.

—Escolta’m bé ara, Arnau, tinc una cosa molt important que proposar-te —li diu en Pere Mauri, i abaixa la veu i s’acosta a l’orella de l’Arnau Sicre, per parlar-li en to confidencial i amb aire misteriós.

—Què?

—Arnau, vols que portem l’heretge a Sabartès? Aquest heretge babau no fa més que dir maldats, barbaritats i blasfèmies. Ja n’hi ha prou. Lliurem-lo a les autoritats, que deixi d’enverinar-nos. Ens donaran cinquanta o cent lliures torneses, Arnau! Amb això podrem viure molt honorablement. Què et sembla?

—Oh, Pere!! Oh, Peee… re, tu qui…, ets…, tra-tra-tra… trair monsenyor-monsenyor! —respon l’Arnau, imitant amb mestria la desarticulada veu d’un home ebri.

—Però t’interessa, oi?

—No permetré que ho facis, traïdor!!! No et creia capaç d’una cosa així, no ho permetré! —remuga l’Arnau Batlle-Sicre, i s’aparta d’en Pere Mauri, colpejant-se amb les pollegueres de les portes i rondinant com un orat. Es llança sobre el llit i repeteix «no ho permetré…, no ho permetré…» fins que fingeix quedar-se profundament adormit.

En Pere Mauri segueix l’Arnau Batlle-Sicre al llit. En veure’l adormit, li treu les sabates. El desvesteix. El cobreix amb la manta. Com una mare. En Pere Mauri està ara plenament convençut que l’Arnau Batlle, fill de la Sibil·la Batlle d’Acs, la màrtir cremada a la foguera, la santa dona, és digne de la seva mare i de l’Església dels millors, un home sincer i lleial a l’heretgia i al senyor Belibasta.

Després de tapar-lo amb la manta, en Pere Mauri creu que l’Arnau Batlle-Sicre està profundament adormit, i per això parla sense prevencions a en Belibasta, assegut al llit veí, expectant.

—Monsenyor, podem parlar amb llibertat: l’Arnau Batlle està borratxo perdut i ben adormit. Ara ja puc dir-vos que és un home cabal, podeu viatjar molt tranquil: no ens trairà.

L’Arnau Batlle-Sicre, al costat, està ben despert i escolta amb atenció. I amb la cara enganxada al coixí de plomes, somriu, complagut per la seva convincent interpretació de creient fidel i lleial al senyor Belibasta. I, ara ja de debò, s’adorm com un beneït.

L’endemà al matí, quan en Pere Mauri li pregunta què recorda de la conversa de la nit anterior, l’astut Arnau Batlle-Sicre li diu que no en recorda res, únicament que van beure molt bon vi d’Ascó, per després allitar-se plàcidament.

—I qui et va desvestir, et va treure les sabates i et va ficar al llit, amic Arnau? —li pregunta en Pere Mauri.

—No ho recordo. Suposo que jo mateix.

—Ho vaig fer jo, caram, que tu no estaves en condicions de fer-ho!

Després de compartir una sopa d’all i ceba, els tres homes reprenen el camí, rumb a la molt morisca vila de Flix, al pas de barca del riu Ebre.