LVII

La Raimona dóna a llum

(La Balma, maig del 1321)

En Pere Mauri arriba a Morella amb el crepuscle, suat i polsegós. Corre a la plaça dels Tarrascons. El veu passar en Pere del Bon Ull, el seu amic, el maçó de la basílica. Ràpid, en Mauri es presenta a casa de la Raimona i hi entra sense trucar. Troba la Blanca, la germana de la Raimona, i la Guillemina, a la cuina.

—I la Raimona?

—Es va trobar malament fa uns quants dies. Per l’embaràs. Està de vuit mesos, i es va espantar. Va fer cridar els padrins de Forcall, perquè l’acompanyessin a la Balma. Van venir ahir, i han marxat tots tres aquest matí.

—A la Balma?

—Sí, sí, la Raimona ens va dir que volia visitar la cova de la Magdalena i parlar amb l’ermitana. Vam intentar treure-l’hi del cap. No li convé moure’s! Però no hi va haver manera… L’ermitana! No sé per què la Raimona confia en aquesta dona, diuen que és molt rara…

—La conec, és una bona dona. No sé si coneix el Bé, però és com si el conegués. Però ara escolteu-me amb molta atenció…

En Pere Mauri explica a la Blanca i la Guillemina la caiguda d’en Belibasta. La Guillemina plora i corre al seu dormitori a recollir tot el que pot i prepara un farcell amb què fugir de Morella. La Blanca no plora, es queda a soles amb en Mauri i li parla:

—Aprecio molt poc la conducta del senyor Belibasta amb tu, Pere. A mi em va insultar quan el vaig sorprendre al llit amb la Raimona, a Prades. Deia que mai no tocava una dona despullada, i…, ah, mentider! Però amb tu va actuar encara pitjor: et va casar amb la Raimona, et va separar i va organitzar tal enrenou a casa seva que vas haver de fotre el camp en meitat d’un hivern duríssim i gairebé et mors de fred a la muntanya.

—Què vols dir-me, Blanca?

—Que m’importa molt poc que hagi caigut en Belibasta, molt poc. Era un mal home, un pecador que va embruixar la meva germana i et va perjudicar a tu. Per què tanta preocupació per ell? Ets massa generós, Pere!

—Escolta’m, Blanca. He compartit molt amb en Belibasta des de la caiguda de Montelhó, fugides, pasturatges, aventures, lluites, somnis… Hem estat bons amics, i jo l’estimava. I quan decideixo que algú és el meu amic, és el meu amic fins al final, amb tot el que faci! L’amic no jutja. Ara el meu amic cremarà en una foguera. I ara jo quedo a càrrec de la Raimona i del fill que ha de néixer.

—I de qui creus que és aquest fill, eh, Pere? Teu? Teu…, o d’en Belibasta?

En Pere Mauri s’aixeca i somriu. Mira la Blanca Martí gairebé amb pietat.

—És fill de la Raimona. Un fill no ho és dels pecats dels seus pares. És fill de la vida. I aquesta criatura mereix viure-la, ser lliure i estimar. I jo l’ajudaré.

El pastor Pere Mauri aconsella a la Guillemina i la Blanca que recullin les seves coses, que tanquin la casa i que es dirigeixin a Vall-de-roures, on viu un amic, a la plaça de la vila, a prop del pont sobre el riu Matarranya.

—S’anomena Oc de Serret. Digueu-li que veniu de part meva i oculteu-vos allà fins que jo o algú pugui portar-vos la Raimona. Ja veuré amb ella la manera de vendre aquesta casa de Morella com més aviat millor.

En Mauri no perd més temps amb la rancorosa Blanca. Omple el seu sarró de fruita seca i surt de Morella. Aprofita la calidesa de la nit i la lluna plena per caminar cap a la Balma i donar a la Raimona la notícia que una altra vegada li ha arribat l’hora de canviar de vida.

Surt el sol i la Raimona està amb la Caspolina a la cova de la Balma. Reben per una escletxa els primers raigs de sol. Una imatge de la Magdalena, de pell negra, les contempla. La Caspolina posa les seves mans al ventre de la Raimona mentre resa una oració. Aleshores, irromp en Pere Mauri, que s’atura a la porta del santuari i guarda un respectuós silenci.

—Pere!

A la Raimona li basta veure la mirada de dos colors d’en Pere Mauri per saber que no porta una bona notícia.

—El nostre Senyor Belibasta ja no tornarà.

La Raimona escolta en Mauri i empal·lideix, la seva respiració s’agita, sanglota, s’inclina i xiscla, i entre les cames raja una aigua que mulla el terra als seus peus. Saber que no tornarà a veure en Belibasta en aquest món li entela la vista i li contrau les entranyes. En el seu ventre, la llavor del Perfecte ha donat fruit, i ara reclama el seu lloc al món.

—Raimona!

El pastor l’agafa per les espatlles, l’abraça, i mira la Caspolina, espantat. L’ermitana acosta un banc de fusta de la cova, i entre ella i el pastor seuen la Raimona al caire del banc. La Caspolina pren un mantell morellà del rústic altar de la Magdalena i l’estén als peus de la Raimona. Separa després les teles de la seva túnica sobre les cuixes de la Raimona, formula una oració i una benvinguda:

—I ja t’ha arribat l’hora de néixer.

En Mauri, des de darrere el banc, subjecta la Raimona per les espatlles, li acaricia les galtes suades, el coll. Ella esbufega i gemega del dolor d’un part que posa una criatura al món.

És un nen. Sobre el llavi superior de la criatura, en Mauri hi veu la mateixa marca vinosa que lluïa en Belibasta en el mateix lloc. I entén de qui és el petit. Llavors, extreu de la seva faixa el punyal corb i afilat d’en Belibasta i s’acosta al nounat…, i li talla el cordó umbilical.

Caspolina agafa el nadó i l’embolcalla amb el mantell de l’altar. El mostra a la imatge de la Magdalena i el diposita de seguida sobre el pit de la Raimona. El nen ha emès un plor breu que ara és un refilet. La Raimona se’l mira i somriu.

—Bonamor. Es dirà Bonamor.

La mare acaricia la galta del nadó amb un dit, plena de felicitat. En Mauri es treu la seva pellissa de pell d’ovella i cobreix amb ella les espatlles de la Raimona. El pastor s’asseu al banc al costat de la Raimona, l’abraça per la cintura, l’acomoda sobre el seu pit. S’inclina i besa el nen.

No hi ha més baptisme que aquest Amor. Els bons cristians descreuen del baptisme amb aigua que imparteixen els capellans, del qual diuen que «no val per a res».

La Raimona entrega el nadó a la Caspolina. En Mauri ajuda la Raimona a incorporar-se i l’aixeca amb els seus forts braços. Pel passadís de la Balma, passen tots tres, amb el nen, fins a l’ermitori de la Caspolina. Mentre l’ermitana prepara una tisana d’herbes a la Raimona, en Mauri avisa els padrins de Forcall: d’una tacada, s’assabenten de la detenció del seu volgut Belibasta i del naixement del petit Bonamor.

—Pere, permet-nos que us portem ara a la nostra casa a Forcall. Allà estareu còmodes i atesos tot el temps que ho necessiteu.

En Pere Mauri accedeix a la petició d’en Salvador, el bondadós padrí que ara ho serà d’en Bonamor, el nen que es diu com el seu sant mestre. S’acomoden al carro i, al pas, es desplacen des de la Balma fins Forcall. S’instal·len a la casa del matrimoni creient, al costat de l’església en construcció, que converteix en temple cristià el que va ser mesquita d’aquesta alqueria mora.

En Salvador i la Dolça acomoden la Raimona i el nounat a l’estança més càlida de la casa, al costat de la cuina. Discretament, en Mauri entrega a en Salvador una bosseta amb monedes: sous jaquesos, tornesos de plata, florins d’or… Un petit tresor. En Mauri sempre ha tingut monedes per regalar…

Al seu dormitori, la Raimona alleta el petit Bonamor. El pastor Pere Mauri entra per acomiadar-se.

—Raimona, me’n vaig a Sant Mateu per comprovar que l’Arnau Mauri hagi pogut avisar la seva mare. He d’ajudar l’ama Guillemeta i els bons cristians a posar-se fora de perill.

—Pere, Pere, moltes gràcies per tot. Què serà ara de nosaltres? I la meva filla i la meva germana? Tornaré a veure’t?

—Estan bé, el meu oncle Pere s’ocupa d’elles, les acompanya a Vall-de-roures i jo em reuniré amb vosaltres tan aviat com sigui possible. Ara aquí estaràs molt bé. Cuida’t molt i tingues cura d’aquest nen. Per sort, en cap moment no vam parlar a en Sicre de la Dolça i en Salvador, d’aquesta casa de Forcall…

En Pere Mauri s’acosta a la Raimona i la besa al front. Després besa el petit Bonamor, que mama amb els ulls tancats. El sent com un fill seu. Fill del seu breu matrimoni amb la Raimona. Fill de la vida, de l’atzarosa peripècia dels bons cristians.

—Raimona, sempre seré prop teu. Ensenya a en Bonamor l’alegria de ser viu. Parla-li d’en Belibasta i de mi, de la nostra amistat i de l’ajuda mútua. I que escolti sempre en Salvador! I, quan en Bonamor creixi, m’agradarà que conegui el mestre Pere del Bon Ull, de Morella.

En Mauri estima la Raimona més tendrament del que ha estimat mai una dona, però la considera l’esposa del seu senyor Belibasta, perquè així ho va disposar ell. Vetllarà per ella i pel petit Bonamor, si Déu l’hi permet. En Mauri, abans de sortir de l’estança, diu una última cosa a la Raimona:

—Raimona, vull que guardis això, per si de cas.

Ella reconeix l’objecte que en Pere Mauri li allarga:

—El punyal d’en Belibasta.