XV

Sobresalt a Orta

(1312-1313)

En Bernat Martí porta la seva destral a l’espatlla. Surt del poble d’Orta amb la mirada fixa en les imponents roques de Bene, retallades al cel com un castell colossal que levités sobre boscos. Allí a dalt hi va haver un poblat sarraí abans de la reconquesta cristiana, segons li narra un hortolà morisc.

En Bernat deixa enrere la repicadissa de la quadrilla de picapedrers que treballen en la construcció d’una nova església. El temple tindrà un absis molt altiu, pel que veu en Bernat. Camina pel carrer de Cavallers, flanquejat de cases nobles de ben llaurats carreus. Per aquí circulen alguns cavallers templers tot just acabats de ser desposseïts, que reclamen al rei Jaume II una pensió per poder viure…

En la seva confluència amb el carrer del Mig i de Baix, al bell mig de la població, en Bernat Martí travessa la nova entrada del Portal. Orta creix per aquesta part amb colons que acaben d’arribar. Són temps d’expansió a les fronteres de la Corona d’Aragó, amb emigrats dels plans de Lleida, del Pirineu i d’Occitània, com ell i la seva família! La seva estimada i molt laboriosa esposa, la Guillemeta Mauri, i els seus dos fills, en Joan i l’Arnau, s’afanyen aquest matí a cardar llana en una casa del poble.

La vila d’Orta se sent molt orgullosa de si mateixa, i s’ha dotat de lleis noves fa una quinzena de anys, els Costums d’Orta, d’aplicació obligada també als llogarrets veïns d’Arnes, Bot, Caseres i Prat de Comte. Els cavallers templers han estat els senyors hegemònics del lloc fins ara, i han protegit i jutjat els seus vassalls amb normes clares. A en Bernat li han explicat algunes de les normes dels Costums d’Orta:

Es castiga amb cinc fuetades qui es passegi de nit sense un llum.

Es castiga amb cinc fuetades qui jugui a daus o blasfemi.

Es castiga amb deu sous qui es passegi per la vila amb un punyal.

S’amputa la mà de tot aquell que amenaci un altre amb un punyal.

S’amputa un braç a tot lladre.

Els adúlters són passejats despullats i colpejats pels carrers de la vila.

L’heretge és cremat i confiscats els seus béns pel Temple (al qual substitueix ara l’Hospital de Sant Joan)…

Un calfred recorre l’espinada d’en Bernat, més per aquesta última norma que per l’aire, tan fred i sec aquest matí. Però es relaxa de seguida: aquí no hi ha atmosfera de persecució com sí que l’ha viscut a la seva terra. En Bernat Martí és llenyataire i ha aconseguit permís per guanyar-se la vida en aquests espessos boscos. Ara es desbrossen alguns vessants per ampliar les terres de cultiu, i un llenyataire és aquí molt benvingut.

Li agraden aquests boscos, li evoquen els seus Pirineus natals, a l’Alt Arieja. Descobreix pins gegantescos, de troncs que a penes poden circumval·lar tres homes agafats amb els braços oberts. En Bernat Martí està content perquè en aquesta vila se sent protegit, lliure i franc: aquí pot criar els seus fills sense por. És discret, això sí, amb les coses de l’ànima: no diu a ningú que la seva església vertadera no és aquesta de pedra que ha vist que edifiquen els picapedrers, sinó la formada per la seva dona i els seus fills i el seu enteniment del Bé.

Agafa el camí del port de muntanya, que puja fins a la punta de l’Espina; des d’aquestes altures s’entreveu cap a orient el curs del riu Ebre i la plana de la ciutat de Tortosa, a la vora del Mediterrani. Allà sota hi ha molt més moviment que en aquestes altures, però també atacs de pirates barbarescos. Aquí a dalt, a prop de l’Espina, tot això no arriba.

Però en Bernat Martí no puja tan amunt avui: ja veu el gran pi que talarà! Enorme! Així havien de ser els arbres que van talar els moros cordovesos! L’hi ha explicat el morisc que viu d’una horta entre el Tossal i el poble, en els domenges del Temple, als peus de l’església templera de Santa Maria. Ell li ha explicat que aquests arbres tan bonics eren els preferits dels andalusins per tallar bigues amb què ensostrar la cèlebre mesquita de Còrdova, fa dues centúries. No li estranya!: en Bernat Martí sap que, talats en el moment idoni i ben escorçats, el cor d’aquests pins, el melis, és immune a les plagues. Un material per a l’eternitat! Una riquesa de la qual a ell també li’n toca una part.

En Bernat Martí beu l’aigua gelada d’una de les fonts del Port i després omple la carbassa seca i buida que porta a la cintura. Una aigua que es destil·la des del cim de les roques de Bene, amb fama de salutífera. En donarà als seus fills, a la volta. En Bernat Martí adora els seus fills i se sent orgullós de la seva dona, la més valenta, treballadora i desperta de totes les dones que ha conegut. Van fugir de Montelhó esperonats per la persecució contra els bons cristians, i ara construeixen una nova vida aquí. Pensa en aquest afany mentre enfonsa la destral en el tronc una vegada i una altra, amb tot el vigor dels seus músculs i la determinació del seu cor.

Un arrier descendeix des de les altures del port, provinent de Tortosa, amb una bóta de salaons per vendre als pobles d’aquestes muntanyes i als altiplans entre els Comtats Catalans i Aragó. Entreveu el cos de l’home aixafat pel tronc d’un gran arbre. L’home encara mou lleument els peus. L’arrier s’hi acosta, adverteix que la destral està sobre el desboscament del qual sorgeixen les arrels de l’arbre, al costat de la soca. Entén que el llenyataire ha relliscat pel desboscament en fer caure a terra l’arbre, que el tronc ha rebrincat, atenyent-lo, aixafant-li el pit. L’arrier acosta l’orella a la boca del desgraciat llenyataire:

—Guillemeta…

L’arrier agafa la carbassa, refresca la cara del llenyataire, però no pot fer res. En Bernat Martí, llenyataire fugit de Montelhó el 1308, mor als boscos del Port d’Orta l’hivern del 1313.

Al cap de poca estona, de boca d’un arrier de Tortosa, la Guillemeta Mauri sap que el seu marit ha mort. La Guillemeta ha quedat viuda i amb dos nens.