XLVI

La bella història de Raimon de Bonamour

En Belibasta conclou les seves pregàries xiuxiuejades amb l’oració heretge al Déu dels Bons Esperits, que la Raimona escolta amb intermitències:

—Pare Sant, Just Déu dels Bons Esperits […]. Ensenya’ns a conèixer allò que tu coneixes […]. Per això prego al Pare Sant dels Bons Esperits, que té el poder de salvar les ànimes i, gràcies als Bons Esperits, el de germinar i florir […]. Actuarà així mentre hi haurà bones ànimes en aquest món […]. Aleshores Déu va davallar del cel amb dotze apòstols i s’infantà en santa Maria…

En Belibasta besa la Raimona i li col·loca el palmell de la mà sobre el ventre, que a penes ha començat a créixer. Mentre tornen pel passadís, en Belibasta explica a la Raimona que la Caspolina, l’ermitana, sap parlar amb els ocells i els núvols, i que sap propiciar tempestes i foragitar llamps, trons i pedregades. «Com Raimon de Bonamour», sospira el Perfecte, nom que la Raimona no ha sentit abans. En Belibasta li confia també que l’ermitana sap expulsar esperits malignes del cos i exorcitzar i pacificar endimoniats, sempre a redós de la Santa Balma.

S’acomiaden de la Caspolina, que abraça la Raimona i li regala uns manats d’espígol, malrubí i cua de cavall, amb indicacions de com fer-les servir en benefici del seu benestar i del seu estat, en tisanes i fregues.

La Raimona i en Belibasta tornen de la Balma cap a Forcall, per fer nit a casa dels seus amics forcallans. De tornada, la Raimona pregunta a en Belibasta:

—Qui és aquest Raimon de Bonamour que abans heu citat?

—En Bonamour va ser un Perfecte que va portar a aquestes terres l’ensenyament de Magdalena, o bé la va vivificar, ja que és possible que la portessin els gots abans de l’arribada dels agarens. O els primers templers mentre feien retrocedir l’islam en aquestes comarques. Però el bo d’en Bonamour, nascut al nostre País de Foix, coneixia la Santa Balma de Marsella…

—I va arribar fins aquí amb aquest ensenyament?

—No som els primers bons cristians arribats a Morella… En Raimon de Bonamour era un bon home dels temps dels nostres avis, un supervivent dels dies de la pira de Montsegur… Dels dies en què els predicadors dominics itinerants s’acarnissaven amb els bons homes. El Perfecte Bonamour va travessar els Pirineus, va creuar terres catalanes, va arribar fins aquí…

—I què li va passar?

—Eren dies agitats, turbulents, de soldats i fugitius, colons i emigrants, almogàvers i guerrilles, i juristes que reglaven costums i noves normes. Entre ells, en Bonamour va impartir el seu enteniment del Bé, va santificar la Balma, va expandir aquí la història de Magdalena, no va deixar de predicar. I els corbs li van caure al damunt.

—Qui?

—El 1260, encara en època del bon rei Jaume, un consell del Sant Ofici instal·lat a Morella va decidir processar-lo. El rei Jaume veia amb bons ulls els creients, com el seu pare, el rei Pere… Però, per evitar xafarderies, va haver de castigar alguns bons creients, com en Bernat Calça de Morella o en Guillem Serra de Forcall, que ja pagava censos al monestir de Veruela…

—El monestir de Veruela?

—Es troba en el límit d’Aragó amb Castella i Navarra, i d’allà va portar el rei uns quants monjos per a la repoblació. I allà va fugir després en Raimon de Bonamour des de Morella.

—Va fugir?

—El Sant Ofici el va condemnar a la foguera a Morella. Però les flames es van apartar. En Bonamour no va cremar! Impressionats, aquells inquisidors el van deixar marxar. El Perfecte Bonamour va caminar durant jornades i jornades, fins a l’extenuació. Així va arribar al monestir de Veruela, exhaust, al caire de la mort.

—Es va salvar?

—Els monjos van veure arribar un home amb el calçat destrossat i els peus nafrats, esparracat, barbat, lacerat, agonitzant. Se’ls va desplomar als peus. No sabien res d’ell ni d’on sortia. El van instal·lar en una cel·la i el van cuidar. En Bonamour es va recuperar i, sense parlar amb ningú, va començar a treballar als horts i les terres del monestir, per guanyar-se el seu manteniment, agraït per l’hospitalitat dels monjos.

—S’hi va quedar, amb els monjos?

—Els monjos de Veruela estaven molt intrigats amb aquell home silenciós, de mirada brillant, bon jan, assossegat. Un matí, a l’alba, el van sorprendre nu al camp: alçava els braços al sol en actitud orant. I també el van veure netejar-se el cos amb terra.

—Netejar-se?

—Sempre estava net! Malgrat no banyar-se mai amb aigua, en Bonamour sempre feia olor de fenc fresc. I els monjos van veure més coses que els van meravellar.

—Què?

—Mentre llaurava el camp, en Bonamour parlava a l’orella de mules i cavalls, i aquestes bèsties feien exactament el que s’havia de fer per deixar tot el terreny ben llaurat. En Bonamour parlava amb els animals, que l’entenien. I també amb un nen del veí poble de Trasmoz, que solia acompanyar-lo i ajudar-lo. I una cosa encara més meravellosa: un dia, els monjos van veure que els peus d’en Bonamour no estaven en contacte amb el terra. El van veure suspès en l’aire, a dos pams del sòl!

—Un elegit del Pare Celestial.

—Alguns monjos del monestir de Veruela van començar a inquietar-se, no sabien què fer amb en Bonamour. Llavors va arribar una delegació inquisitorial, que va acusar en Bonamour d’heretgia i va ordenar als monjos que l’entreguessin.

—I què van fer els monjos?

—Ho van debatre en conclave. Alguns volien obeir i lliurar Bonamour, altres s’inclinaven per desobeir les ordres i protegir-lo. Es va imposar la por… I en Raimon de Bonamour va ser entregat i novament inculpat.

—El van condemnar?

—Sí, per herètica iniquitat. Atès que els corruptes i cruels inquisidors sabien que en Bonamour no havia cremat a la foguera de Morella, van evitar cremar-lo: el van penjar a la forca. —La Raimona escolta aquest trist final en silenci, ja a les envistes de la vila de Forcall. I en Belibasta acaba la història del Perfecte Raimon de Bonamour—: La vida d’en Bonamour va ser fèrtil. La seva ànima lliure de ben segur és ara al costat del Pare Celestial, i la seva obra ens inspira. Aquell nen que parlava amb ell va estar al peu del cadafal i va ser testimoni de la mort d’en Bonamour a la forca. Tenia deu anys i es deia Salvador. Anys després, el jove va desfer el camí d’en Bonamour i es va instal·lar a terres de Morella.

—Encara és viu aquest Salvador?

—Sí, i tu el coneixes!

—Qui és?

—El padrí Salvador, de Forcall.

—Ell!

—Sí, ell em va explicar la història d’en Bonamour, de com va alimentar el culte a la Magdalena a la Balma, de com va acabar la seva vida santa.

En Belibasta i la Raimona travessen el riu Caldes i entren a Forcall per passar la nit a casa d’en Salvador i la Dolça, tocant a l’església.