XXI

El cerca-recompenses

(Tarascon d’Arieja, 1317)

L’Arnau Batlle-Sicre s’ha criat a Tarascon, a la vora del riu Arieja, al País de Foix. Des dels set anys ha vist les seves bromes encaixonades entre muntanyes i les seves boirines enfilar-se pels vessants. Els ulls glaucs de l’Arnau tenen alguna cosa de broma, de boirina gebrada a l’alba. Denoten determinació i intel·ligència, una fredor de plata. I també certa inquietud, desassossec: l’Arnau se sent incomplet, sent que li han arrabassat injustament alguna cosa que li pertany i li manca. Sap bé què és! I aquest matí de març, a l’ombra del castell de Tarascon, reflexiona sobre com recuperar-ho.

L’Arnau Batlle-Sicre és un jove instruït que llegeix i escriu en occità i en llatí. Ha estat educat pel seu pare, prestigiós notari de Tarascon durant anys, irreprotxable catòlic, recte, voluntariós i treballador, que ha estat per a l’Arnau —i per al seu germà Pere— un pare i una mare a la vegada. I un model, un referent per a l’Arnau. Fa gairebé deu anys, el 1308, sent castellà de Tarascon, el pare de l’Arnau va participar activament en la detenció i l’empresonament dels molt herètics habitants de Montelhó, per ordre del senyor inquisidor. Ben fet! Pensar en això alegra l’Arnau Batlle-Sicre. Al Mur amb tots, maleïts bojos! Ben merescuts tenien els grillons, i la presó, i la infàmia i fins la foguera! L’Arnau Batlle-Sicre està orgullós del seu pare, que brinda ara serveis com a jurista en la mateixa cort del comte de Foix.

L’Arnau Batlle-Sicre admira el seu pare una mica menys del que odia la seva mare. L’Arnau Batlle-Sicre s’alegra que la seva trastornada mare hagi cremat a la foguera, en una foguera de la Inquisició de Carcassona. La molt heretge va tenir ocasió de retractar-se, i s’hi va negar. La molt heretge es va negar a abjurar dels seus desvaris anticatòlics i va preferir morir cremada ara fa deu anys. Tant de bo encara cremi a l’infern! L’Arnau la culpa de la seva frustració i de la desgràcia de la família. Perquè la seva mare, la Sibil·la Batlle, quan ell era un nen, va expulsar el seu pare de la casa familiar d’Acs, el poble de les termes, aigües amunt de l’Arieja. La seva mare, la Sibil·la Batlle, el va apartar també a ell del seu costat quan tenia només set anyets, el va treure de casa. A ell i el seu germà Pere. I els va enviar a Tarascon, riu avall, al costat del marit repudiat, lluny de la casa natal, la gran casa d’Acs.

Ah, la casa! L’Arnau malviu sense llar ni terra, i a penes pot evocar records dels dies d’infància en què va viure amb els seus pares en l’imponent ostal d’Acs. La seva confortable casa natal. La recorda gran i bella com un palau. Una casa àmplia i sòlida, de fonaments de pedra i parets de maçoneria, harmoniosa a la vista, amb dues plantes, molt ben ensostrada, amb una bonica foganha sempre encesa, amb bodega, amb golfes i un munt de cambres sempre curulles de gent. Allà pernoctaven transeünts i viatgers, firaires, pastors, mercaders…, i heretges. En una o una altra peça de la casa hi havia sempre algun Perfecte de camí, heretges camuflats. I allà, sense gaire cautela, es pronunciaven els seus sermons equivocats, oficiaven els seus ritus herètics, els seus errors. La seva mare, enèrgica i resolutiva, els emparava i adorava sense gaire dissimulació. I per això va repudiar i va fer fora de casa el pare, testimoni disgustat i incòmode que es regirava contra aquestes visites comprometedores i perilloses, que es queixava a la Sibil·la i la reprenia.

La Sibil·la estava posseïda per l’heretgia. Algun veí d’Acs, a vegades, l’anomena a ell Batlle, i això el disgusta en gran manera. Era veritat que la Sibil·la l’havia parit, i l’havia parit en aquesta casa tan àmplia. Però, un cop convertida a l’heretgia, va témer que els seus propis fills grans la delatessin als capellans; ja havien crescut i era difícil convertir-los sense que se n’anessin de la llengua. I els va treure de casa. Així l’Arnau va quedar sense mare. I sense llar. Perquè la Inquisició no tan sols va cremar la relapsa Sibil·la Batlle a Carcassona: va confiscar i va vendre tots els seus béns mobles, les seves ovelles, alguna terra…, i va entregar la valuosíssima casa al senyor comte de Foix a títol de caució. Des de fa vuit anys la casa està tancada i ningú no pot entrar-hi sense permís. L’Arnau no discuteix el càstig de la seva mare: és just, per heretge irrecuperable. I per això l’odia, ja que l’ha convertit en un ésser incomplet, orfe, condemnat a la pobresa, com un tolit leprós.

Vol allò que considera que és seu. L’Arnau vol la casa de la seva mare. Casa seva. Assegut a l’ombra de les pedres grises i humides del castell de Tarascon, amb els ulls glaucs clavats al riu Arieja, l’Arnau Batlle-Sicre medita sobre com redreçar la seva estancada vida i recuperar el patrimoni familiar malbaratat per la seva herètica mare. Rescatarà la bonica casa d’Acs. Per a ell i per al seu germà Pere. Té altres germans petits, en Bernat i en Pons, però contaminats també per l’heretgia per culpa de la mare: el més petit, en Pons Batlle, és un Perfecte a punt de foguera.

L’Arnau es repeteix que ell és un catòlic al qual res no poden retreure-li ni l’Església, ni l’autoritat comtal. Però el bo del seu pare ja li ha dit que no farà res sobre això, que no intentarà res davant el comte de Foix, el seu senyor: això podria perjudicar-lo en el seu actual càrrec. Per això l’Arnau Batlle-Sicre, aquest matí, decideix visitar el seu estimat germà Pere, bon catòlic com ell, consultar-lo i prendre junts una decisió sobre com actuar per reclamar i recuperar la casa de la mare. El seu germà Pere viu a l’altre costat dels Pirineus, a la Seu d’Urgell.

L’Arnau col·loca al seu farcell un pa de figues per obsequiar en Pere, i una ampolleta d’auga de nogues que ell mateix ha elaborat amb aiguardent, nous ben tendres i un litre d’aigua de pluja, macerat tot a la serena. Es regala algun mos pel camí, mentre puja pel riu Arieja. Deixa enrere el seu poble natal d’Acs, adreça una última ullada a la casa confiscada, tan bonica. La recuperarà, sigui com sigui! Travessa pel port de Pimorent i baixa cap a la Cerdanya, segueix el riu Segre, travessa Puigcerdà i, sense apartar-se de la riba del riu, amunt a la Seu d’Urgell. El seu germà viu en una casa al costat del temple que identifica la població. I no està al cas.

—Arnau, el meu estimat germà, jo m’hi trobo molt a gust, aquí, a la Seu, lluny de les desgràcies del nostre país. Pel que fa a mi, dono per perduda per sempre la casa de la mare. No vull saber-ne res.

—Jo vull aquella casa! No viuré la resta de la meva vida com una rata en un corral pudent. Vull la casa en què vaig néixer.

—La Inquisició només atendrà els teus precs si li entregues alguna cosa més valuosa que la casa de la nostra mare. Alguna cosa realment important per a ells: un heretge!

—Doncs, no n’hi ha pocs! La diòcesi de Pàmies posa preu al cap de molts: cinquanta lliures torneses pel pastor Pere Mauri i per la seva tieta Guillemeta Mauri, de Montelhó, i per en Ramon Isaura, de Larnat, i per molts altres…!

—Però, Arnau, jo no em refereixo a qualsevol heretge de pa sucat amb oli, sinó a un heretge amb sotana. Un Perfecte! Només si els lliures un Perfecte amb qui puguin muntar una bona foguera… Només així podries aconseguir alguna cosa!

—Ajuda’m, doncs: alguna pista?

—Molts heretges fugitius del comtat de Foix passen per aquí. Els veig… Per allunyar-se de la Inquisició segueixen el curs del Segre, cap al sud…, fins i tot més enllà del riu Ebre!

—Com ho saps, germà?

—Un pastor dels que a l’estiu pugen fins aquí el ramat, després de tenir-lo a l’hivern per aquelles terres de la Corona d’Aragó, ha estat un pèl xerraire… I ha vist una cosa interessant: un Perfecte ha creat una comunitat d’heretges per allà sota. I no és un qualsevol! És algú molt buscat: per assassí a la diòcesi de Narbona i per Perfecte a la de Pàmies. Ah, i per fugat del Mur de Carcassona! No queden ja Perfectes tan odiosos. És l’últim dels grans, l’últim Perfecte…

—On és? Com es diu? El caçaré!

—S’oculta en algun racó entre la ribera de l’Ebre i les muntanyes del Regne de València. El pastor Pere Mauri és un dels seus amics més propers. Es diu Guillem Belibasta. Aquest és el teu home, Arnau! Busca en Belibasta!