XXXV

Perfecte matrimonier

(Morella, tardor del 1320)

—Senyor Belibasta, jo no puc ni vull posar seny. Sóc pastor, senyor! He estat pastor, sóc pastor i sempre ho seré. No vull una família que depengui de mi. No concebo una altra existència que aquesta vida lliure i lleugera que faig. M’agrada la meva vida transhumant de pastor, senyor! M’agrada ocupar-me només de cuidar els meus ramats, i de ningú més.

—Però no vols abstenir-te de dones, Pere.

—Això seria molt difícil, monsenyor! Em complau moltíssim compartir certs grats moments amb elles. I no faig mal a ningú. I vós, arribat el dia, em consolareu i salvareu la meva ànima.

—Però tant anar i venir, tant moure’t, tant acostar-te als Pirineus…, és perillós per a tu i per a la nostra comunitat, Pere… Qualsevol dia d’aquests t’agafaran i…, el pèrfid Fournier et torturarà. I llavors serà tard per a tu…, i potser també per a nosaltres. Podríem caure tots.

—No temeu, monsenyor, no succeirà això, ha, ha… —riu en Mauri, obertament divertit—. Podeu estar tan tranquil com ho estic jo, Senyor, confieu en mi!

—Molt segur et veig de la teva fortuna… Qualsevol diria que portes un talismà màgic entre la roba!

—Crec més en un punyal com el vostre, monsenyor, que en aquestes superxeries de talismans i sortilegis!

—El punyal… No em parlis del punyal. El punyal pot ser menys pràctic que altres armes, Pere. Mira els rabins: són experts a fabricar aquests talismans endimoniats, que algun poder tenen sobre la matèria. I ja saps que alguns torturats els porten ocults entre la roba, per resistir els turments dels inquisidors. Això enfada molt els torturadors, ja que diuen que el reu s’insensibilitza amb aquests encanteris. I per això els despullen i registren escrupolosament abans de torturar-los!

—Ja sé que tant el reu com els torturadors creuen en aquestes bajanades, però jo no, ha, ha…! Jo crec en mi.

—Mira, Pere, atès que tant et plauen les dones, jo em comprometo a trobar-te’n una perquè siguis feliç amb ella. Una bona dona, Pere! Una amb enteniment del Bé, perquè et sentis còmode i assossegat al seu costat. Ella vetllarà per tu i els teus béns. I podràs tenir fills que us ajudaran i serviran en la vostra vellesa.

—No vull béns. No vull una casa. No vull una esposa. No vull fills. Monsenyor, jo vull només la meva vida lliure i tranquil·la, sense dependre de ningú ni que ningú depengui de mi. Només aspiro a ser un home lliure el dia de la meva mort, salvar la meva ànima i no deixar res aquí.

—Pere, Pere…, ets una persona honesta. I serà més honest que tinguis una sola dona que no pas que freqüentis aquesta quantitat de noies que acabaran per arrencar-te el cor i el fetge, les branques i l’arrel. Tinc ja preparada per a tu una dona que t’afalagarà i compartirà la nostra fe.

—És veritat que m’agrada tractar amb dones i fer-los regals. Però més em regalen elles a mi! Per a mi, és més important el seu tracte i les seves carícies que posseir béns. Però no tinc res per alimentar una esposa, senyor, ni seguretat per donar-li! I, a més, no vull tenir-la ni vull establir-me i encadenar-me, perquè això em sembla encara més insegur que la Inquisició.

En Guillem Belibasta entén que no és moment d’insistir, que el pastor Pere Mauri no donarà aquesta nit el seu braç a tòrcer. En Belibasta decideix que ha arribat l’hora de dormir també per a ell, que gairebé no ha descansat des que va tornar de la seva venda de cistells a Forcall. Apaguen les espelmes, es desvesteixen i jeuen junts a la mateixa màrfega de la cuina, a l’escalfor d’unes brases que resten en el sòl de la llar.

En Guillem Belibasta, abans d’adormir-se, es convenç del que vol: li convé lligar-lo ben curt, el carismàtic Pere Mauri…, i casar-lo amb una dona de confiança! I en Belibasta sap quina dona.

Una dona que en aquest moment dorm amb respiració agitada al pis de sobre: la Raimona Martí, la seva entranyable, submisa i embarassada concubina.