XIII

Al sud, al sud!

(1311-1314)

En Guillem Belibasta ha pecat i se sent malament. Ha caigut en la temptació més primària, la de la carn, i això l’incomoda. Ha deixat de ser un Perfecte, doncs. Li molesta sentir-se tan vulnerable, tan trencadís. S’ha deixat arrossegar per la carn perible, ell, el Perfecte Belibasta, l’home sant que predica així als seus fidels!:

—Voldria que cap home no s’unís mai carnalment amb una dona! Voldria que no naixessin d’home i dona més fills i filles. Si d’aquesta manera la humanitat assolís l’esterilitat, totes les criatures de Déu es reunirien al cap de poc temps al Paradís.

Ell, el Perfecte Belibasta, predica que la matèria és diabòlica, que reproduir-la és perpetuar-la i això és pervers, i la culpa és del sexe, que col·labora en l’obra del Maligne. Mentre hi hagi cossos, hi haurà espurnes divines retingudes en cossos, tancades, empresonades! Per això predica que el matrimoni és una cosa repugnant, una exhibició impúdica del Mal: «un encontre sexual esporàdic i clandestí és menys greu: almenys, és vergonyant!».

Algun altre heretge poc escrupolós, com en Pere Clergue, el capellà de Montelhó, més cínic, s’allita amb la bella senyora Béatrice de Planissoles, una de les seves amants, però es limita a evitar l’escàndol d’un embaràs amb un remei d’herbes. Ella ho explica a l’inquisidor de Carcassona que la interroga:

—En Pere Clergue portava una herba embolicada en un drap de lli com la primera falange del meu dit petit. I tenia una cordeta que em passava pel coll mentre jèiem junts, i aquesta herba descendia pel cap del fil entre els meus pits fins al meu orifici. Succeïa que a vegades en una sola nit volia conèixer-me dues vegades o més. En aquest cas, el capellà em preguntava abans d’unir el seu cos al meu: «On és l’herba?». Jo la trobava fàcilment gràcies a la cordeta que portava al coll, i ell la posava en el meu orifici, i així s’unia carnalment amb mi.

L’afer carnal d’en Belibasta no ha passat inadvertit, i això fa perillar la seva autoritat com a Perfecte. Així que d’en Belibasta es presenta davant el Perfecte Ramon de Castelnau, que oficia una cerimònia de reconsolament per netejar el pecat d’en Belibasta i tornar-li la gràcia de Perfecte. En Belibasta es postra de genolls en una casa de Castellbò, envoltat pels membres de la comunitat. El Perfecte Ramon de Castelnau, dret al seu costat, pren la paraula en nom seu.

—He vingut davant vosaltres i davant l’Església per rebre perdó per tots els meus pecats… —En Belibasta ho repeteix. I en Castelnau exclama—: Que el senyor Déu us perdoni i us condueixi a bon fi!

—Amén! Que així sigui, Senyor, segons la teva paraula.

I en Belibasta, sempre de genolls, posa les seves mans sobre la taula. Davant seu, el Perfecte Ramon de Castelnau recolza sobre el cap del seu company un exemplar de l’Evangeli de Joan. És la transmissió de l’Esperit:

—Benedicite. Parcite nobis. Amen. Fiat nobis, domini secundum verbum tuum. Pater et Filius et Spiritus Sanctus dimitta vobis et parcat omnia pecata vostra. Adoremus Patrem et Filium et Spiritum Sanctum. Pare Sant, acull el teu servidor en la teva justícia i posa la teva gràcia i el teu Esperit sobre seu!

Al cap de pocs dies, ja reconsolat així, Perfecte altre cop davant la seva comunitat, en Belibasta i en Ramon, acompanyats per alguns membres de la comunitat, deixen Castellbò i descendeixen per terres catalanes. S’allunyen més i més dels Pirineus i del Regne de França: s’internen a la Corona d’Aragó, cada dia més al sud, cada vegada més lluny de la Inquisició del País de Foix.

Viuen un temps a Lleida, en unes cases al costat del pont sobre el riu Segre, al costat d’en Bernat Servel, la seva dona l’Esperte i la seva filleta, la Mathena, fugits també del País de Foix per heretgia. En Belibasta comença a fabricar pintes de cardar i de teixir a Lleida. Des de sempre hi ha hagut molts teixidors entre els heretges. Dir «teixidor» equival al Llenguadoc a dir «culpable» d’heretgia!

Al cap d’un temps, uns quants membres del grup s’instal·len al poble de Granadella, entre Lleida i l’Ebre. Allà es queda el Perfecte Ramon de Castelnau, que se sent feble. Pocs dies després emmalalteix, per les privacions i la fatiga de l’exili. També perquè l’ha inquietat en alguna ocasió la Inquisició de la Corona de l’Aragó. El seu cor no ha pogut resistir més persecució i fugida: en Ramon de Castelnau agonitza a casa d’en Dominique Ruig, pròcer de Granadella. El pastor Joan Mauri li regala unes calces blanques, unes sabates i una cota de malla fosca. Però se sent morir, i en Ramon de Castelnau ho llega tot a en Belibasta, més unes agulles i altres merceries.

En Belibasta, fingint-se devot catòlic, entabana un clergue, que confessa en Ramon de Castelnau, i així el Perfecte serà enterrat com a catòlic, allunyant sospites sobre el seu grup. En Ramon de Castelnau es confessa: pecats inventats, perquè sap que ja s’ha confessat íntimament amb el Pare Celestial, el que de veritat compta! Quan el capellà li pregunta, en Castelnau respon:

—Crec en tot en el que creuen els bons cristians.

No menteix, no traeix la seva íntima fe, atès que considera sincerament que les seves creences són les dels bons cristians, no aquestes creences i sagraments grotescos dels clergues catòlics.

En Belibasta usa després un hisop d’aigua beneïda per aspergir els presents a l’enterrament, cosa que tampoc no és per a ell cap renúncia. És només un gest buit, per dissimular.

—No us farà cap mal rebre unes quantes gotes de pluja, més us mulleu quan viatgeu i no passa res!

En Belibasta es mofa així del ritual catòlic. El Perfecte Belibasta, dia a dia, es converteix en un virtuós del fingiment catòlic cada vegada més refinat.

Ara en Belibasta està sol davant els creients d’aquestes noves terres catalanes, de tots els creients que s’endinsen més i més al sud de la Corona d’Aragó… En Belibasta comença a sentir-se cridat a regir un petit regne espiritual al qual haurà de trobar tron i cort.

Sepultat en Ramon de Castelnau, en Belibasta busca una nova llar més al sud. Pastura algun hivern al costat d’en Pere Mauri i els seus grans ramats, a prop de Poblet i Santes Creus, per ingressar alguns sous. Vol allunyar-se, amagar-se més, buscar els racons menys freqüentats. Descendeix més al sud i s’instal·la un temps a Siurana i a la muntanya de Prades, i després a la portuària ciutat de Tortosa, al terme del cabalós riu Ebre.

Poc després travessa el riu Ebre, penetra en terres encara amb perfum morisc: s’endinsa en les comarques conquistades pocs anys abans pel rei Jaume I. En Belibasta treu el cap a aquesta nova frontera de colons arribats de tot arreu, a l’acabat de néixer Regne de València…

I l’acompanyen sempre —un pas enrere— una dona i una nena.